XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. JORNADA CASTELLERA DE GAVÀ. Pilar de 4 carregat per baix

Estampes nacionalcatòliques

JUAN J. TAMAYO
L'ombra del nacionalcatolicisme a Espanya és cada vegada més allargada. Ho vam poder comprovar en la cerimònia de beatificació dels 522 màrtirs que va tenir lloc diumenge passat a Tarragona. Els bisbes es van entossudir a fer-nos creure que es tractava d'un acte purament religiós sense cap mena de connotació política. Els fets, però, es van encarregar de desmentir semblant miratge. En la cerimònia es van tornar a unir en santa aliança, com tantes vegades en la història d'Espanya, els diferents poders religiosos, polítics i militars.
A L'ALTAR HI HAVIA el poder religiós episcopal, liderat pel cardenal Angelo Amato, prefecte de la Congregació dels Sants, al voltant del qual es reunia una important representació de l'episcopat espanyol. Presència no dissimulada a la primera fila hi van tenir les autoritats civils. En representació del Govern de la nació hi havia dos polítics fervents i confessos catòlics, el ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, que legisla amb l'assessorament dels bisbes, i el ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, destacat membre de l'Opus Dei.
A prop d'ells en un lloc ben visible hi havia la tercera autoritat de l'Estat, el president del Congrés dels Diputats, Jesús Posada. També la Generalitat de Catalunya estava representada al més alt nivell pel seu president, Artur Mas. No hi va faltar l'Exèrcit que va comptar amb la presència de l'inspector Ricardo Álvarez-Espejo. ¿Hi pot haver un acte més polític?
Un altre cop la jerarquia catòlica espanyola tornava a donar suport de manera ostensible, en un acte de clara connotació nacionalcatòlica, als vencedors amb oblit dels vençuts, com ha anat fent durant segles, i de manera especial al llarg dels últims 60 anys de la nostra història. Després de l'establiment democràtic de la República, els bisbes espanyols, amb honroses excepcions, van recórrer a tota mena d'ardits per deslegitimar-lo. Després van col·laborar amb els sectors polítics reaccionaris per enderrocar-lo donant suport a aquells que van fer el cop d'Estat i van provocar una guerra incivil, que es va saldar amb un milió de morts i que els bisbes aviat van qualificar de croada per justificar més fàcilment la seva postura favorable al general Franco.
Durant 40 anys van legitimar la dictadura de diferents maneres, entre les quals és la més políticament significativa la firma del Concordat entre la Santa Seu i el Govern espanyol el 1953. En un acte d'amnèsia col·lectiva van guardar un silenci sepulcral sobre els centenars de milers de represaliats de la dictadura. I no perquè desconeguessin la massiva repressió. I tant que la coneixien, i de primera mà, ja que els capellans de les presons estaven preparats a atendre ¿cristianament? els condemnats, sense alçar la veu per denunciar els crims del dictador contra persones innocents i sense mostrar el més mínim sentit de compassió amb les víctimes, com era d'esperar dels que es deien seguidors de Jesús de Natzaret.
Quan es va aprovar tardanament i amb moltes restriccions -tot s'ha de dir- la llei de la Memòria Històrica, els bisbes la van qualificar de selectiva i excloent, quan es tractava d'un acte de justícia i de rehabilitació de les víctimes sotmeses durant dècades al menyspreu, l'escarni i l'oblit, moltes vegades amb la complicitat d'alguns sectors de l'Església catòlica. Mentrestant, amb el suport incondicional de Joan Pau II i de Benet XVI, van iniciar una apressada i massiva campanya de beatificacions i canonitzacions dels màrtirs de la croada. ¿No era aquesta campanya un acte de memòria selectiva i excloent? Joan XXIII i Pau VI, conscients que accions d'aquesta mena no contribuïen al diàleg i a la reconciliació, es van negar a donar suport a aquestes iniciatives.
HAN PASSAT PROP de 40 anys des de la mort de Franco i els bisbes espanyols encara no han ofert cap mena de mostra col·lectiva de penediment i de petició de perdó per la seva col·laboració en l'enderrocament de la República, el suport al cop d'Estat del 1936, la legitimació de la dictadura i la seva falta de compassió amb les víctimes de la repressió franquista.
Tot al contrari: han fet el desentès a les demandes en aquesta direcció que procedeixen de sectors de dins i de fora -per exemple, el moviment de Cristians i Cristianes de base i els col·lectius de la Memòria Històrica- perquè es creuen víctimes.
Amb celebracions com la de diumenge passat a Tarragona, lluny d'estroncar les ferides del passat, el que fan és obrir-les encara més. Per això continuem esperant dels bisbes el gest de petició de perdó, que redundaria en benefici de tota la societat i de la mateixa Església catòlica. ¡Senyors bisbes, no ens defraudin! Filòsof i teòleg.

SENSE POLÈMICA NO SERIA ‘EL CLÀSSIC’

Foto diari Sport.

Tal i com tenia previst, dissabte no vaig veure el Barça-Madrid. Segurament d’haver-lo volgut veure, també m’hauria estat impossible. L’hora del partit, inusualment les 6 de la tarda, coincidia amb el trasllat de tot l’equip de rodatge de la Fatarella 1938 cap el mateix poble de la Fatarella. El partit es va acabar mentre s’estaven enregistrant les primeres escenes a les trinxeres. Un dels tècnics de so ens anava posant al corrent de les novetats. El 2 a 1 i el xiulet que senyalava el final el vaig escoltar per la ràdio del meu cotxe.

El Madrid va reclamar dos penals; el primer l’hauria comés Adriano en tocar-li la pilota a la ma quan estava al terra i el segon Mascherano per empènyer a Cristiano Ronaldo. El Barça també en va reclamar un sobre Cesc Fàbregas.

Veure penal a les mans d’Adriano em sembla de fanàtics sense un mínim de sentit comú (per dir-ho d'una manera fina) Una clar exemple va ser el de Kedira, reclamant una infracció on el jugador que, suposadament la comet, no pot fer res pe evitar que la pilota li vaig a la ma que tenia tocant el terra per impedir caure, per la qual cosa, treure-la d’allí li resultava impossible. En canvi el penal de Mascherano sobre Cristiano em va semblar prou clar, perquè hi vaig veure contacte. Insisteixo que no vaig veure el partit en directe i, a dures penes el vaig escoltar, però veient la repetició (una de sola) i llegint els diaris, em vaig fer una idea de com va anar.

En canvi no puc valorar el possible penal sobre Cesc, ja que tot va ser tant ràpid que és impossible jutjar-ho. Però ah! Què va passar amb Sergio Ramos i Neymar? Imagino que els socis i aficionats del Madrid no en parlen ni volen fer-ho. Van ser dues jugades pràcticament consecutives en les que Ramos va donar un cop de colze a Neymar. A la primera l’àrbitre Undiano Mallenco (l’amic de Casillas) no va ensenyar cap targeta i a la segona, sí, groga a Ramos. Per a mi tant a la primera entrada de Ramos a Neymar, com a la segona, hi ha una clara agressió del jugador madridista sobre el barcelonista i, per tant, a la primera ja li hauria d’haver mostrat la targeta Roja i el Madrid s’hauria quedat en 10 jugadors quan només s’havien jugat uns pocs minuts. Evidentment la segona falta ja no s’hauria produït.    

Però segur que dissabte a programes com per exemple Punto Pelota d’Intereconomia, van treure la punta al llapis parlant dels errors arbitrals d’Undiano Mallenco i com van afavorir al Barça. Difícilment el seguidor fanàtic d’un equip veu la situació amb objectivitats i la interpreta de la forma més convenient per als interessos del seu equip.

Al final sembla que a Cristiano li va agafar una rebequeria i li va dir a l’àrbitre que era un caganer...  Es considera insult? Per Nadal el caganer no falta a cap pessebre i ningú s’ho emprèn con insult... Veure’m a Undiano Mallenco de caganer per Nadal? Cristiano Ronaldo ja fa anys que ho és. Això sí, carregat de milions i feliç...  

Però sense polèmica, al futbol li mancaria una part de la salsa (l’a principal són els gols) i no tindria ni els seguidors que té ni se’n parlaria tant als mitjans de comunicació. Fixeu-vos per exemple tota la polèmica que va portar el darrer Madrid-Juventus on ha Itàlia parlaven obertament de robatori...  I és que a tots els llocs couen faves (o com es digui en català)

FOTOS DEL RODATGE DEL CURT LA FATARELLA 1938. La Galera I