L'ombra del nacionalcatolicisme a Espanya és cada vegada més allargada. Ho vam poder comprovar en la cerimònia de beatificació dels 522 màrtirs que va tenir lloc diumenge passat a Tarragona. Els bisbes es van entossudir a fer-nos creure que es tractava d'un acte purament religiós sense cap mena de connotació política. Els fets, però, es van encarregar de desmentir semblant miratge. En la cerimònia es van tornar a unir en santa aliança, com tantes vegades en la història d'Espanya, els diferents poders religiosos, polítics i militars.
A L'ALTAR HI HAVIA el poder religiós episcopal, liderat pel cardenal Angelo Amato, prefecte de la Congregació dels Sants, al voltant del qual es reunia una important representació de l'episcopat espanyol. Presència no dissimulada a la primera fila hi van tenir les autoritats civils. En representació del Govern de la nació hi havia dos polítics fervents i confessos catòlics, el ministre de Justícia, Alberto Ruiz-Gallardón, que legisla amb l'assessorament dels bisbes, i el ministre de l'Interior, Jorge Fernández Díaz, destacat membre de l'Opus Dei.
A prop d'ells en un lloc ben visible hi havia la tercera autoritat de l'Estat, el president del Congrés dels Diputats, Jesús Posada. També la Generalitat de Catalunya estava representada al més alt nivell pel seu president, Artur Mas. No hi va faltar l'Exèrcit que va comptar amb la presència de l'inspector Ricardo Álvarez-Espejo. ¿Hi pot haver un acte més polític?
Un altre cop la jerarquia catòlica espanyola tornava a donar suport de manera ostensible, en un acte de clara connotació nacionalcatòlica, als vencedors amb oblit dels vençuts, com ha anat fent durant segles, i de manera especial al llarg dels últims 60 anys de la nostra història. Després de l'establiment democràtic de la República, els bisbes espanyols, amb honroses excepcions, van recórrer a tota mena d'ardits per deslegitimar-lo. Després van col·laborar amb els sectors polítics reaccionaris per enderrocar-lo donant suport a aquells que van fer el cop d'Estat i van provocar una guerra incivil, que es va saldar amb un milió de morts i que els bisbes aviat van qualificar de croada per justificar més fàcilment la seva postura favorable al general Franco.
Durant 40 anys van legitimar la dictadura de diferents maneres, entre les quals és la més políticament significativa la firma del Concordat entre la Santa Seu i el Govern espanyol el 1953. En un acte d'amnèsia col·lectiva van guardar un silenci sepulcral sobre els centenars de milers de represaliats de la dictadura. I no perquè desconeguessin la massiva repressió. I tant que la coneixien, i de primera mà, ja que els capellans de les presons estaven preparats a atendre ¿cristianament? els condemnats, sense alçar la veu per denunciar els crims del dictador contra persones innocents i sense mostrar el més mínim sentit de compassió amb les víctimes, com era d'esperar dels que es deien seguidors de Jesús de Natzaret.
Quan es va aprovar tardanament i amb moltes restriccions -tot s'ha de dir- la llei de la Memòria Històrica, els bisbes la van qualificar de selectiva i excloent, quan es tractava d'un acte de justícia i de rehabilitació de les víctimes sotmeses durant dècades al menyspreu, l'escarni i l'oblit, moltes vegades amb la complicitat d'alguns sectors de l'Església catòlica. Mentrestant, amb el suport incondicional de Joan Pau II i de Benet XVI, van iniciar una apressada i massiva campanya de beatificacions i canonitzacions dels màrtirs de la croada. ¿No era aquesta campanya un acte de memòria selectiva i excloent? Joan XXIII i Pau VI, conscients que accions d'aquesta mena no contribuïen al diàleg i a la reconciliació, es van negar a donar suport a aquestes iniciatives.
HAN PASSAT PROP de 40 anys des de la mort de Franco i els bisbes espanyols encara no han ofert cap mena de mostra col·lectiva de penediment i de petició de perdó per la seva col·laboració en l'enderrocament de la República, el suport al cop d'Estat del 1936, la legitimació de la dictadura i la seva falta de compassió amb les víctimes de la repressió franquista.
Tot al contrari: han fet el desentès a les demandes en aquesta direcció que procedeixen de sectors de dins i de fora -per exemple, el moviment de Cristians i Cristianes de base i els col·lectius de la Memòria Històrica- perquè es creuen víctimes.
Amb celebracions com la de diumenge passat a Tarragona, lluny d'estroncar les ferides del passat, el que fan és obrir-les encara més. Per això continuem esperant dels bisbes el gest de petició de perdó, que redundaria en benefici de tota la societat i de la mateixa Església catòlica. ¡Senyors bisbes, no ens defraudin! Filòsof i teòleg.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada