dimecres, 29 de maig del 2013

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LES OLIVERES MIL·LENÀRIES DEL POU DEL MAS DE LA JANA III



















España: compro, cambio, vendo…

Moncho Alpuente.

Éramos más felices cuando no leíamos las páginas de economía, muchas de esas páginas eran amarillas o asalmonadas para facilitar, probablemente, su desgajamiento inmediato del grueso del periódico. Eran tiempos de buenas noticias de esas que nunca son noticia porque no podemos disimular nuestro gusto por la catástrofe, ese placer morboso que oculta la sensación de alivio que produce el hecho de que los sucesos catastróficos les hayan ocurrido a otros, aunque cuánto más cerca caigan de nosotros mayor será el deleite culpable que experimentaremos al leerlos. Un cadáver en el piso de arriba impacta más que una masacre en el Extremo Oriente.
Reza un axioma periodístico que no hay nada más viejo que un periódico de ayer, aserto de corto vuelo porque la prensa digital deja obsoleta cualquier noticia de hace un rato. El vertiginoso flujo de la información se derrama en cascada tumultuosa que sumerge cualquier evento que haya ocurrido hace más de diez minutos. Y sin embargo siempre parece que estamos leyendo el periódico de ayer, los mismos nombres, los mismos perros y los mismos collares. Día a día vamos incorporando nuevos miembros a la jauría: financieros, banqueros, consejeros, empresarios, intermediarios y sicarios que medraban en el anonimato y que van desfilando por las tribunas y los tribunales, responsables subsidiarios de todos los males económicos, testaferros y cabezas de turco, hombres de paja y de barro.
Hoy cuando las hemerotecas empiezan a ser patrimonio arqueológico, memoria dormida, pequeñas historias de la Historia grande y ajena, el pasado aflora y los fantasmas abandonan los panteones y ululan lúgubremente en todas las esquinas y vuelven a meter el miedo en el cuerpo sobre todo a sus deudos y allegados. Así ha ocurrido con la reaparición de Aznar, más inquietante aún sin el bigote que disimulaba ese labio superior, fino e inmóvil como de muñeco de ventrílocuo de sí mismo. Si la Patria mayúscula le llama y sus numerosos compromisos internacionales se lo permiten, José María Aznar volvería para salvarnos de los suyos y de nosotros mismos, para reincidir en las políticas, de aquellos polvos que crearon estos lodos, de aquella generosa Ley del Suelo que alimentó la burbuja del ladrillo y alimentó los ectoplasmas de la crisis, burbuja que no pudo, no supo y, al fin y al cabo, no quiso pinchar Rodríguez Zapatero en sus dubitativos años de gobierno.
La deslealtad del expresidente Aznar ha enturbiado, aún más, las oscuras aguas del Mar de Génova, pero Rajoy ha advertido que no cambiará  de rumbo y seguirá navegando con el piloto automático orientado hacia Berlín que está dispuesto a rescatar a los jóvenes españoles de todos los naufragios. 5.000  jóvenes españoles serán reclutados para estudiar la FP en Alemania y convertirse en obreros especializados. Legiones de jóvenes parados y desahuciados harán cola en las fronteras germanas o deambularán por Europa o más allá buscando un lugar en el mundo, Legión extranjera, Tercio de emigrantes, batallón de desterrados.
En sentido inverso la frontera española espera recibir a cambio una oleada de nuevos españoles: Será español todo extranjero que pueda permitírselo adquiriendo viviendas o invirtiendo en España sus caudales. España se compra, se vende, se alquila o se cambia por otro país más solvente. Quédense señoras y señores, inversores todos, con este país de chichinabo que tanto contribuyeron a crear con sus anteriores inversiones, manipulaciones y conspiraciones. Está bien, nosotros nos iremos y les dejaremos el campo libre para que construyan y destruyan a su albedrío, pero a cambio queremos que se lleven también grandes lotes de políticos abyectos, empresarios perversos, banqueros crueles y tesoreros infieles. Ya verán como darles alguna utilidad, nosotros no hemos sabido aprovecharlos, pero ustedes sí y ahí los tienen para que hagan con ellos lo que sea menester. Podría darles alguna idea al respecto pero seguro que a ustedes ya se les habrá ocurrido algo. Cuídenlos bien, manténgalos en lugares frescos y aireados, ellos se aclimatan bien, solo tienen que regarlos con cierta frecuencia pero sin excesos, aquí se regaron demasiado y se  nos pudrieron.

dimarts, 28 de maig del 2013

SOBRE LA LOMCE O LA “LLEI WERT”

Per què serà que tret el PP, tothom s’oposa a la llei Wert? Alguns l’han qualificat com la llei werteder.
Fins i tot UPyD (de Rosa Díaz i Toni Cantó) s’hi mostra en contra. I això que alguns qualifiquen obertament a UPyD com a partit de dretes. Cal recordar per aquells que van malament de memòria o no se’n han assabentant, que el PP els va finançar la campanya electoral i la setmana passada van votar en contra de reprovar el règim franquista juntament amb els populars.  
Pel que he pogut llegir la llei és dolenta a matar... I retrògrada.  Com ens afecta?
 
A CATALUNYA:
-Pretén limitar l’ús del català a l’escola i, carregar-se de passada la llei catalana d’Immersió Lingüística avalada pel Tribunal Constitucional (ves per on!) 
 
A TOT L’ESTAT.
-Se fomentarà l’assignatura de religió, encara que no sigui obligatòria, així com els valors propis de la dreta espanyola (que està entre les més ràncies d’occident)
-Serà una llei intervencionista que limitarà el poder i l’autonomia dels centres educatius, sobre tot el de la Universitat.
-En determinades matèries, es retornarà a l’ensenyament de quan jo era adolescent, es a dir, un retorn al passat de al menys 40 anys.
-Es potenciarà l’ensenyament privat, sobre tot el religiós en detriment del públic. Què tindrà l’ensenyament públic que no agrada a la dreta? Ni als del PP ni tampoc als de CiU.
Arturo Mas vol aglutinar a totes les forces vives catalanes (i catalanistes): partits, sindicats, universitats, associacions de mestres, associacions de mares i pares, etc. per a fer un front comú per a oposar-se a l’aplicació de la lleia quan aquesta entri en vigor. Molt bé, totalment d’acord!
No obstant, els partits de l’esquerra (PSC i ERC) ja han advertit a Mas que ho faran sempre i quan es potenciï més l’ensenyament públic. Més d’acord encara!
 
Ja sabeu que es demana de l’ensenyament des dels sectors més progressistes:  PÚBLIC, CATALÀ I DE QUALITAT!!
Aquest és el camí.  

I JO SENSE ASSABENTAR-ME

Foto: Ebredigital.
Ho he hagut de llegir al diari. A l’hora d’esmorzar he fullejat el Diari Ebre (l’edició territorial del Diari de Tarragona) per assabentar-me que aquest passat cap de setmana hi va haver un congrés de la UGT per a reelegir per cinquena vegada a Wifredo Miró com a secretari general de les Terres de l’Ebre. Abans d’això, l’única notícia que vaig tenir va ser mer mig d’un company que va anunciar-me que Wifredo es presentava a la reelecció. Com afiliat que sóc de la UGT, no m’ha arribat cap tipus de comunicació. Potser és degut a les retallades.
Encara que pugui fer-me pesat, us explicaré molt breument la meva activitats sindical.
Any 1977. Encara que treballava a Castelló, m’afilio a CC.OO. de Tortosa. Secretari general Agustí Forné.
1982. Treballava a Vinaròs i m’afilia la UGT del Baix Maestrat. Secretari general Rafel Genovés.
1984. Estava a l’atur i em vaig afiliar a la UGT de Tortosa. Secretari General Dionisio García.
1986. Començo a treballar a l’Agència Tributària i amb una sèrie de companys (Rafael Hueso, Pepe Favà, Pedret, etc.) constituïm el sindicat de la FSP de les Terres de l’Ebre.
Allà pels anys 90 arriba una de les èpoques més fosques del sindicat. Després d’afers nacionals com la fallida de la Cooperativa Promoció Social d’Habitatges (PSV) que esquitxa a una part de la cúpula nacional i que li costa el càrrec a Nicolás Redondo, a nivell provincial es reunifiquen les diferents territorials i les Terres de l’Ebre passen a dependre de Tarragona. La meva defensa del territori em porta a donar-me de baixa d’afiliat. Durant aquest temps Wifredo Miró ja es nomenat president d’una gestora a nivell provincial.  
Al cap d’uns anys es recobra l’autonomia i una mica més tard em demanen que formi part de la llista de la UGT a les eleccions sindicals de l’AEAT de Tarragona. Hi accedeixo i poc després (no recordo exactament quin any) en torno a afiliar. Wifredo Miró és nomenat nou secretari general i fins avui.Sembla el conillet de Duracel
És cert que des de fa uns anys no xafo la seu del sindicat. Potser més per deixades que per desavinences personals o d’altres motius. Però també és cert que des de la seu de Tortosa no se’ns té cap mena de consideració (i ara parlo en plural perquè em refereixo al col·lectiu de treballadors del que formo part)
Per tant, ni individual ni col·lectivament em relaciono massa amb el meu sindicat. Però és una opció personal que no treu que no em sé tingui informat de qualsevol acte que es faci. Només a mode d’exemple, l’executiva de Tortosa no em va anunciar els actes que es feien per a commemorar el 1r de Maig. La informació que rebo o és per mig d’un company del sindicat de Justícia o via Tarragona, Barcelona o del propi sindicat de la Agència Tributària (què és autònom)
Fa quatre anys (suposo) quan s’havia de celebrar l’altre congrés per a reelegir a Miró, si que m’ho van fer saber i fins i tot em van preguntar si hi volia assistir com a delegat. La meva resposta és negativa. No vull assistir a cap mena de pantomima on sempre es nomena als mateixos.  
Al menys, espero tenir una carta del Secretari General de les Terres de l’Ebre on se’ns expliqui que ha estat reelegit per cinquena vegada i en que consistirà la seva estratègia sindical. Sí? Dubto que així sigui.

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LES OLIVERES MIL·LENÀRIES DEL POU DEL MAS DE LA JANA II














El placer de aprender y la pasión de enseñar

Lidia Falcón
Abogada y escritora. Líder del Partido Feminista

Con la noticia de la aprobación del proyecto de Ley de Educación de Wert se me agolpan los recuerdos de las sucesivas experiencias que la instrucción pública ha sufrido en nuestro país. No olvidemos que el Ministerio de la II República se llamaba expresamente así, cuando los hombres y mujeres ilustrados, formados en la Institución Libre de Enseñanza, creían que la implantación de un sistema de enseñanza, público, obligatorio, laico, igualitario, universal y gratuito, basado en los valores de la moral de la Ilustración, haría de España un país avanzado, desarrollado y libre. Precisamente el proyecto que tuvo la II República y que tan sangrientamente fue destrozado por la Guerra civil y la dictadura.
Pues bien, en ningún momento de estos tan alabados años de democracia, que no de República, no hemos logrado recuperar aquel bendito plan de enseñanza cuyo último Ministro Marcelino Domingo implantó en los últimos años de su mandato. Ni los socialistas, siempre estrangulados por su temor a la Iglesia, a la burguesía y a los poderes financieros, que con evidente cobardía nunca se atreven a molestar a las oligarquías; ni por supuesto los populares que vienen a cumplir los propósitos de sus amos: capitalistas, OPUS, vaticanistas, han reimplantado en España un sistema escolar que siguiera los pasos de nuestros admirables maestros republicanos.
No solamente no se han construido escuelas públicas en la proporción necesaria, confiando buena parte de la enseñanza a los colegios privados –esos que ahora se llaman concertados-, y que pagamos con fondos públicos, la mayoría de los cuales naturalmente son religiosos; no solamente no se ha dotado de medios económicos a los colegios e institutos, no se ha contratado a los profesores necesarios para que las aulas no estén saturadas, sino que, sobre todo, sobre todo, se ha procurado desprestigiar a la escuela pública y a sus maestros. Exactamente la política contraria a la que realizaron, con tanto esfuerzo y entusiasmo los hombres y mujeres de la II República.
Los políticos que han gobernado en nuestro país en los últimos treinta años se han complacido en cumplir en primer lugar las exigencias de la Iglesia, proporcionando clases de religión cuyos profesores se pagan del erario público. Y por supuesto han puesto el sistema educativo al servicio del capital. Las escuelas y las Universidades privadas proliferan por todo el país, prestigiándose a pesar de poseer un nivel detestable, gracias a que los gobiernos han difundido de la idea de que la escuela pública es de muy mala calidad y que cualquier familia que se precie ha de matricular a sus hijos en la privada. Esa que lleva nombres tan modernos y liberales como Sagrado Corazón, Esclavas de Jesús, Esclavas de María, Hermanos de las Escuelas Cristianas, Nuestra Señora de Lourdes, Escolapios, Franciscanos, Maristas, etc.etc.
Los programas escolares están dirigidos a cubrir las necesidades de las empresas y en absoluto a dotar de capacidad de pensamiento y de crítica, así como sabiduría, a los alumnos, de tal modo que en estos años se han ido rebajando de categoría, hasta casi desaparecer, todas aquellas materias que forman realmente a los individuos para que se conviertan en personas, y que hoy se consideran inútiles: Latín, Griego, Filosofía, Arte, Lengua, Literatura, Historia, Sociología, Música. Inútiles para formar trabajadores del capital, que sólo requiere trabajadores manuales especializados, o gestores de las empresas. El plan Bolonia es el delirio de este proyecto, que el capital europeo ha impuesto con saña y que en nuestro desgraciado país, ya desangrado por el avance sin piedad de las exigencias de la oligarquía, llevará al final desguazamiento de la enseñanza humanística y clásica.
Lo verdaderamente patético no es que la nueva ley Wert imponga evaluaciones periódicas, rebaje la edad para decidir la Formación Profesional o el Bachillerato, o sitúe a la Religión como asignatura troncal, como se están complaciendo en criticar los opositores a esa ley, con una indignación sorprendida, totalmente infantil. Esas medidas eran perfectamente previsibles, ya que están en el ADN de la derecha española, y únicamente vienen a agravar las terribles carencias anteriores. Lo que ha desmontado nuestro sistema educativo ha sido la política implantada desde el comienzo de la democracia, y especialmente desde el triunfo del PSOE en 1982, cuando se estimó que lo importante para que “España funcionara” como destacaron González y Guerra, era que los estudiantes se prepararan para competir con la empresa capitalista europea. Y ese propósito, ni siquiera conseguido porque la escuela española no ha asumido nunca que hay que enseñar a las niñas y a los niños la perfección de las tareas, se tenía que alcanzar estudiando materias técnicas y de administración de empresa y despreciando todo el acervo que forma parte de la cultura universal.
Entrar en la carrera de la competitividad implica la exaltación del individualismo frente a la tarea colectiva, imponer la meritocracia frente al avance de la mayoría, que tan abandonada estaba, y dedicar todos los esfuerzos a ganar dinero, como con tanta arrogancia afirmó Carlos Solchaga, cuando era ministro de Economía, presumiendo de que España era el país donde era más fácil hacerse rico en poco tiempo. Cuando la burbuja inmobiliaria atrajo a miles de jóvenes a acarrear ladrillos porque era más lucrativo que estudiar, el fracaso de la escuela pública estaba garantizado.
Cuando se elaboró el primer informe PISA me dejó pasmada la reacción de los profesores, algunos de los cuales tengo en la mayor estima. Parecían sorprendidos por los resultados como si nunca, en sus muchos años de trabajo en la docencia hubiesen podido imaginar que sus alumnos padecían las carencias que allí se evidenciaron. Recuerdo que a una de las directoras de Instituto le escribí que yo, que tenía pasantes de mi bufete, Licenciadas en Derecho y abogadas en ejercicio, que no sabían leer ni escribir, conocía desde hacía tiempo el nivel cultural de nuestros jóvenes y que no comprendía como ellos, los profesores que se dedicaban a eso, no se habían enterado antes.
Pero es que el desprecio con que se trata a los profesores desde la implantación de la dictadura, y que apenas se ha mejorado en la democracia, es otra de las simas que no se han superado y que condenan irremisiblemente al fracaso a nuestro sistema educativo. Mal pagados, abrumados por tareas superiores a cualquier capacidad humana, y denostados como culpables del retraso endémico de nuestra instrucción, los profesores se han convertido en un colectivo de segunda categoría al que muy pocos querrían pertenecer. De tal modo, la enseñanza es el último remedio para obtener un empleo, cuando no se puede administrar una empresa rentable o el nivel de las pruebas no permite acceder a la física nuclear. En consecuencia, una buena parte del profesorado no tiene vocación alguna para una tarea tan dura, tan ingrata, tan mal retribuida y tan poco estimada. Y con la desgana con que enseñan los alumnos no pueden sentirse motivados. En consecuencia, unos constituyen una clase explotada y sin reconocimiento, y los otros se convierten en ciudadanos mal formados, desinteresados de la cultura y frustrados en sus pretensiones de hacerse ricos.
Por tanto, nuestros profesores y nuestros alumnos desconocen lo que fue la máxima ambición de la II República, que aquellos sintieran la pasión de enseñar y estos el placer de aprender.

dilluns, 27 de maig del 2013

ESTAFATS DUES VEGADES

Què les preferents que van emetre la quasi totalitat d’entitats financeres i que van subscriure, majoritàriament la gent gran van ser una estafa, cada cop està més clar.
Si en alguns casos ja es va dir que se’ls aplicaria una quitança d’aproximadament el 65%, ara només faltava que les convertissin en unes accions que cada dia que passa valen menys.
Segurament podria estar parlant de qualsevol entitat financera, però com tampoc voldria posar-les totes al mateix sac (per si de cas)parlaré de Bankia, una de les estafes més sonades d’aquest país després de MATESA, SOFICO y RUMASA, entre d’altres.
Com tots sabeu, Bankia va ser el resultat de la fusió de diverses entitats financeres fruit de la regularització del sector. Les dues més importants eren Bancaja (la que va servir als interessos del PP valencià) i Caja Madrid (que va fer el mateix amb el PP de Madrid –només cal recordar que l’Esperanza Aguirre va posar al front de la mateixa a Miguel Belsa que d’economia no sabia res, però que tenia el valor afegit de ser amic de José María Aznar)
Bankia va entrar en borsa i fins i tot va cotitza a Nova York. Avui l’acció val molt menys de 1 euro i segueix en caiguda lliure. Però el més sorprenent és que en aquests darrers dies ha baixat moltíssim: entre dimecres i dijous s’ha devaluat més del 50%. I a què es deu? A que dilluns hi haurà un canvi de referents per accions i, per tant, qui compri accions a partir de dilluns ho farà a un preu irrisori. No serà el mateix per al que les vengui, la majoria preferentistes que es veuran així estafats dues vegades.
La Comissió Nacional del Mercat de Valors ha obert una investigació per esbrinar els fets, però em temo que no hi ha prou mecanismes de control per a evitar casos com aquests. Com tampoc els hi havia per a controlar els abusos que han fet bona part dels banquers (cal distingir entre banquers i empleats de la banca) en referència als sobresous, indemnitzacions i pensions.
Mentre alguns s’arruïnen, els altres gaudiran d’una jubilació de luxe pagada pels arruïnats. I mentre, el nostre govern, apujant impostos i eliminant drets de les classes populars. Algú s’ho hauria de fer mirar… I no només els polítics.

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LES OLIVERES MIL·LENÀRIES DEL POU DEL MAS DE LA JANA I












 



Artur Mas, un desenllaç ajornat

Joaquim Coll -historiador-

El placebo és una substància sense cap mena d'acció terapèutica, però que en alguns casos i temporalment pot tenir un efecte curatiu si qui la rep creu que sí que en té. En aquest sentit, és molt reveladora la insistència del missatge sobiranista, a vegades en boca del conseller Francesc Homs i altres del líder d'ERC, Oriol Junqueras, de vincular la celebració de la consulta amb la sortida de la crisi, com si la seva sola convocatòria hagués d'animar el consum, crear empreses o ocupació. Enmig d'un escenari socialment tan dramàtic, la il·lusió que molts projecten en la transició nacional comença a tenir característiques d'autèntic placebo. La prioritat que el Govern d'Artur Mas va donar a la convocatòria, fa unes setmanes, de la cimera per impulsar un nou instrument del «procés», el Pacte pel Dret a Decidir, es va justificar en gran mesura des d'aquesta perspectiva davant les crítiques rebudes perquè altres trobades per abordar les greus qüestions socioeconòmiques seguien sense ­tenir una data fixada.
DES QUE va començar la legislatura, no hi ha sessió parlamentària en què no es discuteixi per un motiu o un altre de la transició nacional. És indubtable que el marge econòmic de la Generalitat és estret. Ara bé, governar és assumir responsabilitats que ja es coneixien per endavant, prioritzar actuacions i, sobretot, fer uns comptes sense els quals un Govern no pot comprometre's amb els agents socials en aspectes estratègics per a la recuperació econòmica. Fins que no hi hagi nous pressupostos per a aquest any i també per al vinent, el rellançat acord amb sindicats i empresaris no serà res més que un conjunt de bones intencions. D'aquí el gran escepticisme rere la foto. El més greu és que per suplir aquestes carències es pretengui enganyar la ciutadania establint una relació causal entre la celebració de la consulta, òbviament per aconseguir la secessió, i la sortida de la crisi.
Primer, perquè es tracta d'un desig polític, que obeeix a raons identitàries, a la idea nacionalista que no hi ha nació plena sense Estat propi. Segon, suposant que pogués celebrar-se una consulta el 2014, cosa improbable sense una reforma constitucional prèvia, s'obriria llavors un ventall enorme d'incerteses econòmiques. És absurd creure que la ruptura seria indolora i innòcua. A curt termini, les dues economies, la catalana i l'espanyola, registrarien un impacte negatiu pels anomenats costos de transició i de frontera. És impossible determinar quin percentatge de caiguda del PIB patiríem i durant quant de temps. Hi ha informes molt alarmistes i altres no tant. Ara bé, ningú sensat nega que, d'entrada, el saldo registraria pèrdues tant per al conjunt d'Espanya com per a Catalunya. El que passa és que el pacte subscrit per CiU i ERC pretén portar a terme la consulta de forma imperativa, unilateral. Costa imaginar que un escenari polític tan acarnissat pugui ajudar a sortir de la crisi. Per això el món econòmic i financer observa amb alarma i preocupació l'anunci, excitant per a alguns, del xoc de trens.
Finalment, no només és fal·laç vincular la celebració d'una consulta amb el final de la crisi, sinó que, en realitat, estem davant d'un autèntic disbarat. Plantejar la ruptura territorial i de l'Estat quan per desgràcia encara estem lluny d'iniciar la recuperació econòmica, enmig de la pitjor recessió que hem conegut, és una temeritat que deixa atònits els observadors europeus i internacionals, que prefereixen no creure's que el full de ruta sobiranista hagi d'arribar a complir-se.
LA PREGUNTA és per quina raó després de la patacada electoral de Mas, el procés independentista no només no s'ha frenat sinó que sobre el paper sembla haver agafat una determinació més gran. Passa que, en política, quan no hi ha alternatives previstes ni relleus en el lideratge, s'opta per guanyar temps, per viure a crèdit. Essencialment estem ara davant un problema d'ordre biogràfic. Mas no sap, ni sembla voler-ho, sortir de l'embolic. No vol passar com un traïdor. I a CDC no tenen per ara cap més opció que donar-li suport fins que arribi al final del camí. Hi ha dues situacions que se superposen. Primer, la paràlisi evident de l'acció del Govern, que pot agreujar-se per la renúncia que propugna ERC a elaborar pressupostos aquest any i el que ve, cosa que conduiria a una pràctica autosuspensió de l'autonomia. I, segon, quan el Tribunal Constitucional paralitzi l'anunciada consulta, CDC haurà d'elegir entre el suïcidi assistit de la mà dels republicans o la reconducció de la seva estratègia amb l'objectiu de tornar a guanyar temps fins al 2016. És la tesi que ja s'apunta entre línies escoltant el conseller Germà Gordó. Per això, el final polític d'Artur Mas es consumeix a terminis.

diumenge, 26 de maig del 2013

LOUIS VAN GAAL, FLORENTINO PÉREZ I JOSÉ MARIA AZNAR

Amb aquests tres de protagonistes, segur que no us diré res bo. Ja ho veureu.
Louis van Gaal, entrenador de futbol. Va estar al Barça en dues etapes diferents, la primera més reexida que la segona. Van Gaal va arribar al Barça la temporada 1997-1998 i, en una primera etapa, s’hi va estar fins la 1999-2000), es a dir, 3 anys. El balanç, tot i ser positiu (2 lligues, una copa i 1 supercopa) va anar de més a menys i l’entrenador holandes, cap al final d’aquesta etapa, va mostrar el seu costat més fosc. Tan que quan vaig saber de la possibilitat de tornar, vaig dir que, si ho feia, deixaria de ser del Barça. Efectivament el Barça el va tornar a fitxar la temporada 2002-2003 i jo em vaig ver del Mallorca. Aquella temporada va ser força desastrosa per al Barça i van Gaal va seguir barallant-se en tothom: Tu nunca positivo, siempre negativo –recordeu?- Finalment va ser destituït. Va confirmar que mai segones parts han estat bones.
Florentino Pérez és un empresari de prestigi a qui les coses li han anat molt bé al món dels negocis. Però futbolísticament parlant és un desastre (ell no ho reconeixerà mai) Aquest personatge només parla el llenguatge dels diners i del jo més que tu. Va arribar a la presidència del Madrid contra tot pronòstic guanyant les eleccions a Lorenzo Sanz gràcies a una rocambolesca jugada. En aquella època el Barça tenia a un gran jugador; tan bo com mentider.
El seu representat va arribar a un pacte amb Florentino: si assolia la presidència del Madrid, Figo fitxava per l’equip blanc, en contra partida rebria uns diners i, en el cas de voler trencar el contracte, hauria de pagar una indemnització. Florentino va vèncer a Sanz i va pispar Figo al Barça havent-li d’abonar la clàusula de rescissió, que no era poca...
Aquesta ah estat la manera de ser de Florentino al llarg dels seus dos mandats: posar sobre la taula els diners necessaris per tal de satisfer els seus capritxos. Li era igual que l’equip estigués descompensat, el que li importava realment eren els noms, encara que la finalitat, evidentment, era guanyar títols. 
 
Igual que Van Gaal, la seva gestió va anar de més a menys. Al principi Florentino va aconseguir els seus propòsits. L’esmentat Figo, més Ronaldo, més Zidan, més Beckham, li van donar al Madrid 2 lligues, una Champions, una Intercontinental i d’altres títols menors. Però el Madrid va acabar desinflant-se con un globus i Florentino va haver de ser el primer president de l’equip blanc que dimitís. Era l’any 2006.
Però com als seus successos no els hi va anar gaire millor, va amenaçar en tornar i ho va fer l’any 2009 després de guanyar les eleccions. Per a la segona etapa va portar a Kaká, però sobre tot a Cristiano Ronaldo que va ser l’únic que li va donar resultat. Kaká encara ho té tot per demostrar (si és que ho fa algun dia...)  Però el fitxatge estrella i el més mediàtic de tots va ser el de l’entrenador José Mourinho, un tècnic portuguès que havia guanyat dues Champions i que el portava com antídot contra el Barça de Guardiola. El cert és que d’aquesta etapa tampoc pot estar content. Ni ell ni l’afició blanca. 1 Lliga i una copa són poc bagatge per a 4 temporades. Florentino es tornarà a presentar a les eleccions i d’aquest any i ho té tot lligat per a ser l’únic candidat que es pugui presentar. Què continuï molts danys més... Al Barça ja li va bé.
 
José María Aznar és d’aquells personatges que van per la vida de salvador, de persona irrepetible i imprescindible. A la pràctica però, millor haver-nos-el estalviat.
Quan l’any 1996 va guanyar les eleccions al front del PP, els socialistes havien arribat al final d’un cicle. Per tant, el poble espanyol desitjava un canvi i van confiar amb el qui va ser president de Castella i Lleó. No obstant, el PP va haver de comptar amb la col·laboració d’altres formacions polítiques, com per exemple CiU, per a tirar endavant les seves polítiques. L’any 2000 Aznar va guanyar per majoria absoluta i a partir d’aquell moment, va mostrar el seu pitjor rostre. Va ser quan es va redactar el Pla Hidrològic Nacional, quan ens va posar de cap en una guerra il·legal, la de l’Iraq que va tenir com a conseqüència l’atemptat de Madrid de l’11 de març de 2004, dos dies abans de les noves eleccions generals on Aznar ja no es presentava.
Dimarts passat, en una entrevista a Antena 3, Aznar no va descartar tornar. L’endemà, Pepa Bueno, directora del programa Hoy por hoy de la Cadena SER, va fer un retrat del que va ser el seu funest mandat.
Aznar voldria tornar a ser el salvador, però en aquest cas, no tant sols d’Espanya, sinó del seu propi partit que va a la deriva total. De tornar-se a presentar i, si, posteriorment, els ciutadans espanyols li acaben donant la confiança per a tornar a governar, demostraran una manca de memòria profunda i una neciesa de l’alçada d’un campanar.  
Com els dos personatges precedents, res em fa pensar que el retorn d’Aznar acabés millorant la pèssima situació del país. La solució no passa per la seva tornada a la política activa, sinó per una regeneració total de la nostra política i un canvi de rumb efectiu, tant en l’aspecte econòmic com el social.    

LA 5ª EDICIÓN DE LA FIESTA DEL MERCADO EN LA PLAZA DE AMPOSTA



El mayor acierto de la Concejalía de Cultura y Fiestas de Amposta de los últimos años ha sido la celebración de la Fiesta del Mercado a la Plaza que recrea como era la población a principios del siglo XX, antes de su crecimiento demográfico.  
Una fiesta que año tras año va a más y eso se nota en el incremento de la participación de la gente que se viste tal como lo hacían sus abuelos.  Un evento así no se podría realizar sin la participación de las principales entidades socioculturales de la ciudad, sobre todo, de las dos bandas de Música (La Lira Ampostina y La Unión Filarmónica) y también el museo de las Tierras del Ebro.
Entre los principales actos cabe destacar el juego de rol que sirve para dar comienzo a la fiesta (debido a su popularidad, ha sido necesario limitar la participación de los grupos participantes), El Ampolino, que representa un cabaret, la zarzuela (la escogida para este año ha sido La Revoltosa), el baile de vermut, el cine mudo, pero sobre todo, las actividades que se realizan en torno a la plaza de España del municipio, el lugar donde se celebraba el mercado cien años atrás.
En los alrededores la plaza de España (donde se ubica la sede del Ayuntamiento y la iglesia arciprestal de la Virgen de la Asunción) y calles adyacentes del casco antiguo, se instalan toda una serie de paradas y stands de venta de productos tradicionales o de ambientación de antiguos  oficios. En algunos de ellos también se puede tomar una tapa variada acompañada de un buen vermut con sifón típico de la zona y también degustar un plato de paella condimentada con verduras ecológicas.
El mejor momento llega cuando cae la luz del sol y la plaza parece recobrar vida, convirtiéndose cada rincón en un pequeño escenario donde disfrutar  de una representación de pequeño formato, como por ejemplo un baile, un obra de teatro, unas jotas improvisadas, canto coral, juegos tradicionales, etc.
El comercio de la ciudad participa de la fiesta de distintas formas: la restauración elaborando platos que se sirven solo durante los días de duración de la fiesta, las pastelerías confeccionado dulces para la ocasión i, en general, adornando los aparadores con objetos y fotografías de la época. Se organiza un concurso para premiar los mejores escaparates.
El visitante disfrutará de unos momentos inolvidables en compañía de un ambiente acogedor y festivo y, a buen seguro, se acabará convirtiendo en el mejor embajador de nuestra fiesta.  

LUGARES DONDE SE REPRESENTAN DE LOS PRINCIPALES ESPECTÁCULOS (*):

EL AMPOLINO: Auditorio de La Unión Filarmónica.
LA ZARZUELA: Auditorio de La Lira Ampostina.
EL BAILE DE VERMUT: Casino Recreativo e Instructivo.  
EL CINE MUDO: Auditorio del edificio El Casal.

(*) Son los únicos actos por los que hay que pagar entrada. Todos los artistas que intervienen son amateurs.


5a FESTA DEL MERCAT A LA PLAÇA D'AMPOSTA VII