NO ÉS MÉS NET QUI MÉS NETEJA...

Sinó qui menys embruta...

Aquest matí anava pel carrer amb la meva gosseta. Ella té una mania, menjar-se bona part dels mocadors de paper que troba per terra. És quan te’n adones de la quantitat que n’hi ha. La gent, després d’usar-los els tira per terra...

De sobte, la meva gosseta ha agafat alguna cosa del terra. He pensat que era un mocador, com és força habitual. Però no, en treure-li de la boca he vist que era un tros de gassa mèdica amb esparadrap i sang!

Algú pot pensar: Quina gosseta més bruta! És una animal, no hi ha que donar-li més voltes... Jo pregunto: No és més brut aquell (o aquella) que ha tirat la gassa al terra? No hi ha cap mena de dubte de que és així.

També es veritat que a Amposta hi manquen papereres. Al meu parer, moltes papereres. Hi ha carrers sencers on no n’hi ha ni una. Per tirar una deixalla has d’anar a buscar una illa de contenidors i, de vegades et ve de pas i de vegades no o endur-te-la a casa. No hi ha cap més solució.

Però pel terra no només s’hi troben mocadors de paper. Hi ha de tot: envasos de plàstic, burilles, palets de netejar les orelles (foto), excrements de gossos. Sabeu que no es pot posar menjar als animals al carrer? Ho diu l’ordenança de civisme. És igual, la gent ho fa. Dos carrers més amunt de casa meva, al costat mateix dels contenidors, una veïna en posa per als gats. Abans, algú, posava menjar i aigua per als gats al costat del CAP I.

 

I ja no parléssim de quan aboquen tota mena de residus al costat dels contenidors o allí on no toca. Reciclar i fer-ho bé? Per a què! Deuen de dir molts...

Amposta està bruta. L’ajuntament s’esforça en mantenir una mica de netedat als carrers, però per molt que es netegi, sinó es canvien els hàbits dels ciutadans, només s’aconsegueix “tirar els diners”. Treballadors de l’empresa que recull les escombraries netegen les illes de contenidors. Els caps de setmana brigades especials recorren els carrers, així com els treballadors de la pròpia brigada municipal...

Quan treballava a Vinaròs, Calixto m’explicava: “Saps que deia la negra? Me paso todo el dia barriendo. Qué si parriba, qué si pabajo... Cuando estoy abajo ya está sucio arriba...” Una gran veritat.  

   

UNA NOVEL·LA SOBRE EL MAQUI “LA PASTORA” GUANYA EL PREMI NADAL

El Periódico de Catalunya titula: “Giménez Bartlett obté el Nadal amb una novel·la sobre una maquis”.

Per a començar no estic d’acord amb aquest títol. Encara que “nascuda” Teresa (de fet l’elecció del sexe va ser del capellà del poble), Florencio que així és com es va acabar dient, sempre es va sentir home. Recordo una entrevista que li van fer a la revista Interviu, allà pels anys 80, on ell afirmava haver tingut relacions completes amb una dona (si la memòria no em falla, a Andorra)

La “fama” de la Pastora li ve, precisament d’aquesta “ambigüitat” i de la mala qualificació d’hermafrodita. La Pastora no era hermafrodita, simplement va ser una criatura que al néixer tenia el sexe poc definit i, com he dit abans, el capella del poble, davant el dubte, “va decidir” que fos xiqueta i així es lliuraria de la mili...

Florenci Pla Messeguer (batejat com a Teresa), va néixer al poble de Vallibona, comarca dels Ports.

L’apel·latiu de ‘la Pastora” li ve del treball que feia: cuidar del ramat d’ovelles. D’aquí a “tirar-se al ‘monte’” i sumar-se als guerrilles de l’AGLA (Agrupación Guerrillera de Levante y Aragón), hi ha tota una història d’ultratge cap a la seva persona per part de membres de la Guardia Civil.

Sobre la Pastora, a part de la novel·la guanyadora del Nadal que, per cert, encara no he dit com es titula (Donde nadie te encuentre), s’han publicat altres llibres, com una biografia.

Però a mi em va agradar especialment un documental que va fer el realitzador francès Ismael Cobo fill d’un maquí càntabre i que li va explicar la vida i aventures del guerriller de Vallibona. El títol del curtmetratge de quasi 1 hora de duració es diu "Siempre será La Pastora". I em va agradar per l’enfocament que sé li dóna, pels paisatges que hi surten, pels testimonis de la gent del poble, etc.

Parlant de testimonis, vaig conèixer personalment a un home que me’n va parlar, precisament quan va sortir a la revista Interviu. Era de Santa Bàrbara (ja fa molts d’anys que va morir) i es deia Pepito, més conegut com Barrabom. Em va explicar que una vegada, a un ball (si em va dir el poble no me’n recordo, algú el va encoratjar de ballar-hi. Però ell ho va rebutjar exclamant: “Com voleu que balli amb un home!”. 

ENSENYAR O EDUCAR

Tots dos mots van molt estretament lligats. “Ensenyar” una determinada matèria, si no porta implícita una bona educació, l’ensenyament quedarà incomplet, coix.
“Educar” sense “ensenyar”, pareix que no tingui gaire sentit, ja que per “educar” cal “ensenyar” moltes coses, més enllà del propi civisme.
Però depèn de qui estigui al govern de la Generalitat, pareix que li agradi més un mot que un altre. Crec que a l’hora de la veritat és més qüestió de conceptes que de mots. Particularment m’agrada més el “d’educar”.
El nou govern presidit per Mas ha canviat el nom de moltes de les conselleries. També ho va fer el govern de Maragall quan va accedir al poder.  
Alguns dels canvis estan relacionats amb la reducció de carteres, però d’altres, simplement, és qüestió “d’ideologies polítiques”.
Anem a veure quines són les conselleries que han canviat de nom.
"Acció Social i Ciutadania” ha recuperat la darrera denominació que va tenir amb Pujol: "Benestar i Família”. Una denominació més en consonància amb la manera d’entendre la societat que té CiU. “Ciutadania” els deu de parèixer un nom massa “revolucionari”. Una vegada ja vaig tenir un “canvi d’impressions” amb un càrrec “domèstic” de CDC. Ell els hi deia “votants”, en canvi, per a mi, tots són ciutadans. Votin al partit que votin.
Una de els conselleries que més vegades ha canviat de nom és la “d’Agricultura”. Amb el govern d’Entesa es des “Agricultura, Alimentació i Acció Rural” i ara passa a dir-se “Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural”. Una part del canvi és degut a la incorporació de l’antiga conselleria de Medi Ambient i Habitatge.  
Una de les que ha canviat el nom per raons d’unificar àrees és la de “Innovació, Universitats i Empresa” que, juntament amb la d’Economia i Finances passa a dir-se Economia i Coneixement. Ara bé, l’apartat “d’Empresa” (cal dir que abans tampoc no s’entenia gaire que estiguessin a les ordres del mateix conseller) s’inclou dintre de Empresa i Ocupació. Aquí sí, dos àrees estretament lligades. Absorbeix, per tant, Treball.   

Cultura “aparca” Mitjans de Comunicació i es queda amb aquest nom “pelat”. En aquest cas, crec, que l’anterior denominació era molt més raonable, ja que la televisió i la ràdio pública, així com les cadenes privades amb implantació territorial, tenien una conselleria de referència.

També la conselleria d’Interior queda “desvestida” de “Relacions Institucionals i Participació” que ara passaran a mans de la vicepresidència quan abans, el vicepresident (Carod-Rovira) només exercia de tal.  

En la majoria dels casos només és canvi de noms, molts d’ells deguts a la “necessària” eliminació de conselleries i per tant, d’alts càrrecs.

En temps de crisi hi ha que estalviar i donar exemple des d’un bon començament i des de dalt.

A veure si dura fins al final o, a mesura que avança la legislatura es van afegint nous càrrecs de confiança i assessors tal com passava amb els governs de Pujol.

DE REI GASPAR FA 20 ANYS

Aquesta ni és la nit més il·lusionant per a tota la mainada del país. Melcior Gaspar i Baltasar (o “va saltar” y se cayó) arribaran a cada un dels seus pobles per a portar joguines a tots els nens i nenes que “s’han portat bé”.
Els més grans, encara que ja fa anys que varem deixar de creure amb els Mags d’Orient, també esperem amb certa ansietat i il·lusió “de que ens deixaran alguna cosa”. De vegades no és ni material, però quasi sempre alguna cosa “et porten”.
Ara fa vint anys, mon cunyat, que per aquell temps feia un programa d’entrevistes en directe cada divendres a la desapareguda Ràdio Amposta, quan estava al terrat de la casa consistorial, va venir a casa meva desesperat. Volia entrevistar a un dels Reis (Reixos també li diem) dels que surten a la cavalcada. Tots tres se li van excusar i, com que ja havia anunciat que un d’ells hi seria present, es trobava que no tenia a ningú per entrevistar al programa. Llavors va pensar amb mi. Ràpidament li vaig dir que “no creia que fos la persona més idònia per a ‘sortir en antena’, ja que mai havia fet teatre ni ràdio, ni res de tot això. D’un guió que s’havia fet, va començar a fer-me una sèrie de preguntes a les que les hi vaig anar donant resposta. Em va dir: “Si em contestes això, ja val”. Es clar que una cosa era fer-ho en la intimitat de casa meva i l’altra molt diferent, davant d’un micròfon i en directe.
Recordo que el dia que s’havia d’emetre el programa coincidia amb el dia de la cavalcada. Aquell matí havia d’anar a Tarragona i la seva preocupació era que no el deixés “amb el cul a l’aire” com es diu vulgarment.
A ¼, de 2, puntual com sempre acostumo a ser, ja estava a l’emissora. Entre els tres Reixos varem escollir el paper del rei jove, Gaspar, ja que per aquell temps el nom de Melcior encara sonava estrany i Baltasar, era el negre i era el que més “s’escollia a l’hora de buscar un representant reial”.
Després de fer la introducció, va començar a fer-me les preguntes que tenia preparades i jo li anava contestant amb força naturalitat. Així que, sobre la marxa, ell també va anar improvisant. En un moment donat, com era el any de la campanya de “póntelo, pónselo”, per a mentalitzar sobre tot als més joves de la necessitat d’usar el condó per evitar contagis con la SIDA, (us en recordeu?), em va preguntar si els Reixos “portarien molts condons”. En aquell moment l’hauria matat! Me’n vaig sortir com vaig poder.
Però la part més difícil va ser quan els nen  “entraven” en directe al programa per a fer-me preguntes. Allí havia de posar-me “a la pell d’un veritable Rei”. Menys mal que de trucades n’hi van haver més bé poques.
L’experiència no va ser del tot dolenta, ja que a l’any següent, encara que divendres no coincidís amb la nit de la cavalcada, em va tornar a convidar al programa. Un altre cop vaig fer del Rei Gaspar i, aquesta any sí, les trucades de les nenes i nens van ser nombroses. Pràcticament ens varem estar tot el programa responen a les trucades que anaven entrant.
Quan ho dius pot sonar estrany, però he fet dos vegades de Rei Mag “sense tenir que vestir-me de tal”.  

2011, UN ANY DE PUJADES I POQUES BAIXADES

Amb l’arribada del nou any és normal (quasi obligatori) que s’apugin la majoria dels bens i serveis. El que més controvèrsia ha generat és la “llum”, amb una pujada del 9,8% crec que ha batut tots els rècords. Però també s’han apujat la majoria dels transports, tarifes postals, la bombona de butà, etc.
En cara que els sous s’apugin poc o es congelen (com és el cas dels empleats públics) bona part dels preus tenen una pujada més que considerable.
Aquest matí s’ha sabut que la dada avançada de l’IPC estatal de l’any passat també s’ha disparat fins el 2,8% a manca de la confirmació oficial que es farà dintre d’uns pocs dies. Si a això li sumem que l’atur del 2010 també va pujar un 4,5 (a pesar de la caiguda del mes al desembre), és evident que els resultats no puguin ser més negatius.
Aquest matí la SER ho explicava bé: “No hi ha cosa més negativa que s’apugi l’atur sumada a un increment notable de l’IPC”.
De les poques coses que s’abaixen està el preu de la vivenda. L’estoc de pisos per a vendre, sumada a la crisi i la manca d’incentius a la compra de vivenda nova fa que les vendes (com les vendes del cotxes) no paren de caure.
Els incentius fiscal a la compra pisos i cases que passin a ser “vivenda habitual” queda molt reduït de cara l’any 2011. Només els que guanyin menys de 24.000 euros anuals podran, en principi, desgravar-se la compra de la casa. Això ha fet que durant l’any 2010 hagin estat “molts” (ho poso entre cometes perquè tot és relatiu) el que van decidir comprar-se un nou habitatge.
L’ajuntament d’Amposta, com la majoria dels ajuntaments van decidir congelar els impostos, taxes i preus públics per aquest any. No obstant això, el rebut de l’IBI urbana seguirà incrementar-se de forma irremeiable. Com és possible? Perquè quan es va fer la revisió cadastral a principis de la passada dècada, per a que el ciutadà no notés tant la pujada, es va decidir que l’increment s’anés incorporant any rere any. A proposta de l’equip de govern, el ple de l’ajuntament ampostí tindria la potestat de “congelar” realment aquest impost, però no es fa així. Cadastre també apuja el valor cadastral segons l’IPC anual, per la qual cosa, tampoc s’acabaria de “congelar” del tot.
Per tot plegat, els auguris per a l’any que tot just acabem de començar no són, ni molt menys, optimistes. Així, d’entrada es preveu que l’atur (en línies generals) segueixi pujant. També pujarà l’IPC, encara que, segurament menys que l’any passat, ja que bona part de l’increment, segons el govern es deu a les apujades del tabac i begudes alcohòliques del mes de novembre. I també el preu dels combustibles, sobre tot dels derivats del petroli.
Per tant, allò de pròsper i feliç 2011, no deixa de ser un desig difícil de complir-se.  

LES BEQUES DE TRANSPORT DE L'AJUNTAMENT D'AMPOSTA

Abans del dia de la inauguració de Fira Amposta, una neboda em va fer saber que “L’alcalde ja havia començat la campanya electoral de cara les eleccions del mes de maig”. Efectivament, dintre del programa de la Fira hi havia una acte de “lliurament de beques de transport” per als (les) residents a Amposta que haguessin aprovat tot el curs acadèmic 2009/10. Molts hi van assistir com es pot veure a la foto de la Revista Amposta, però d’altres (com ara les meves nebodes), no. Aquestes beques tenen una quantia màxima de 300 euros i depèn de la quantitat justificada amb bitllets de tren, bus, etc.
Les meves nebodes van passar a recollir el xec per la casa consistorial ampostina. Allí les hi van lliurar un xec del Banc de Santander. M’ho explicaven indignades: “I quan el vàrem anar a cobrar, ens van cobrar despeses. No els haurien pogut fer ‘al portador’ i cobrar-los a la pròpia entitat. Segur que ‘l’Ajuntament’ té algun tipus de relació amb el banc”.
Malgrat l’ajut, no van quedar gaire contentes.

INFORMACIONS APAREGUDES AVUI EN PREMSA (03-01-2011)

EL PERIODICO DE CATALUNYA. En portada: Bozal (la nova consellera de Justícia de la Generalitat) va equiparar les consultes amb els funerals proetarres.

EL TRIANGLE. Quin debat intern ha generat a TV3 el reportatge sobre Artur Mas?

EL PLURAL. Un juez ordena la intervención de lotería en la que aparece la imagen de Fabra.

L'ERO DE "CADA DIA"

El diari El Punt d’ahir portava una notícia referent als ERO’s que hi ha hagut a les Terres de l’Ebre. Segons la informació que donava recollida del sindicat UGT, l’any 2010 s’havien incrementat força. I en donava els exemples més significatius: Ploegmakers, Indo, Antanix, Amitech, etc. Segurament se’n han deixat d’altres potser igual d’importants, ja que la quantitat de treballadors que se’n han anat a l’atur, és elevada. En resum, hi van haver 111 ERO’s que van afectar a 1.410 treballadors i treballadores.
La nit de cap d’any, un extreballador de Gestoria Callarisa d’Amposta em va fer una pregunta un tant enigmàtica: “Què et sembla el què ha passat?” Evidentment no sabia de que m’estava parlant. “’Callarisa’ que ha fet un ERO!”. Li vaig dir que aquests dies no havia anat a treballar i que, per tant, no sabia res. En preguntar-li a quins treballadors afectava (als més vells, al de menys antiguitat, etc.) no va saber-me dir res en concret.
Al tornar a treballar, he tingut l’ocasió de parlar amb un dels treballadors de ‘Callarisa’ i li he preguntat sobre la veracitat de la informació. M’ha dit que sí, que efectivament la gestoria havia fet un ERO. En quan als treballadors m’ha dit que “estaven tots afectats, però que n lloc de acomiadar-ne uns en concret, s’ha optat en fer reducció de jornada”.
Depenent de la secció on estan ubicats (fiscal, laboral assegurances, gestoria, etc.) en faran uns mesos o uns altres...
Crida l’atenció que una empresa de serveis hagi tingut que adoptar una situació com aquesta. Però és que el departament de gestoria, cada cop, té menys volum de treball. L’altre dia ens ho explicava una treballadora d’una de les gestories de Tortosa de més antiguitat: “La feina ens ha baixat moltíssim, per exemple en allò que respecta a les targetes de transports; abans qualsevol vehicle de ‘mercaderies pròpies’ en necessitava, ara no”.
Certament l’evolució dels temps fa que cada cop es puguin tramitar més coses via Internet o bé s’ha canviat el sistema, com per exemple les tramitacions dels permisos de conduir que ara ja ho fan els propis gabinets mèdics sense caler passar per la gestoria.
Això és positiu per un costat, ja que està bé facilitar les coses a l’usuari, però per l’altra “s’ajuda” a incrementar les llistes de persones desocupades.

JUBILACIÓ ANTICIPADA

En aquests temps que tan es parla de allargar l’edat de jubilació als 67 anys, n’hi ha que, de forma voluntària, decideixen jubilar-se després dels 65. De fet hi ha gent que no es jubila mai, com per exemple escriptors, actors o d’altres personatges mediàtics.

Només fa unes setmanes es va jubilar el veterà presentador Larry King que va conduir un programa d’entrevistes a la cadena nord-americana CNN durant 25 anys (1985-2010) Té 77 anys i és tot un referent al món de la televisió americana.

Al nostre país, també se’ns jubila tot un referent de la comunicació i ho fa en contra de la seva voluntad. Tal vegada el millor comunicador que hi ha hagut a les darreres dècades després de Matias Prats pare. Em refereixo a Iñaqui Gabilondo, un guipuscoà germà de l’actual ministre d’Educació Ángel Gabilondo i de iaio d’Horta de Sant Joan.

Se’l va començar a conèixer per part del “gran públic” quan conduïa el programa “Hoy por hoy” a la cadena Sociedad Española de Radiodifusión, més coneguda com la SER, el programa de més audiència de la història de la ràdio espanyola. Recordo que per aquell temps, hi havia una gran rivalitat entre Luís del Olmo que conduïa els “seu” “Protagonistas” (Onda Cero) i també amb el programa La Mañana que van presentar successivament Antonio Herrero, Luis Herrero i Federico Jiménez Losantos (COPE) i el propi Iñaqui Gabilondo. Tothom s’atribuïa ser-ne el número 1 de la ràdio espanyola. Sobre aquesta polèmica, Gabilondo va dir: “Mentre tothom diu que és el número 1, jo reivindico ser-ne el número 2”. Al cap de poc temps, les xifres d’audiència el catapultarien cap al primer lloc de forma incontestable.

Quan va deixar la SER de forma voluntària el 30 d’agost de 2005, ja que volia portar a terme altres projectes informatius, va passar a ser el presentador de “Noticias Cuatro”. A principis d’aquest any, Gabilondo va deixar la cadena Cuatro per a incorporar-se com a presentador de l’informatiu de la nit “Hoy” de la cadena CNN+ (la “marca” espanyola de la cadena americana on treballava Larry King)

El passat 23 de desembre va “penjar el micròfon”, tal com es diu en aquests casos, ja que CNN+, que pertany al grup PRISA, va de deixar d’emetre el passat 28 de desembre. Iñaqui Gabilodo anunciava que es “jubilava” al 68 anys. Per ell una jubilació anticipada...

Evidentment, mai sé sap del cert si una persona es retira de forma definitiva o no. Hi ha casos de famosos que, després d’haver-se retirat han tornat a l’activitat, com per exemple Michael Jordan que es va retirar el 1993 després de la mort del seu pare, tornant a les pistes de bàsquet a partir de 1995 per tornar-se a retirar l’any 1999 i  retornant el 2001. La definitiva retirada es va produir el 2003.

Però què hi ha al darrera de la retirada (jubilació) d’Iñaqui Gabilondo? La resposta és tan senzilla com preocupant: la manca de pluralitat informativa. I la pluralitat va estretament lligada amb la llibertat d’expressió. La SER, dintre de la seva objectivitat i rigor informatiu, és evident que es tracta d’una emissora on hi tenen cabuda els periodistes més progressistes de les ones espanyoles. La seva “neutralitat” informativa fa que es puguin donar lliurement tota mena d’opinions tant si agraden a determinats grups polítics com si no.

A Cuatro passava el mateix fins que va ser comprada per Gestvisión Telecinco. Finalment a CNN+ va trobar el “refugi” adient per poder fer allò que havia fet durant molts d’anys.

Iñaqui Gabilondo no està ben vist per la gent del PP. Prova d’això és que mai ha pogut entrevistar a José María Aznar. Hi ha una anècdota protagonitzada per Luis del Olmo i el propi Aznar on el periodista li va preguntar al mandatari espanyol el “perquè no havia accedit mai a ser entrevistat per Gabilondo”. Després de quasi un minut de silenci, del Olmo es va dirigir als telespectadors per a dir-los-hi que no hi havia cap problema tècnic, simplement era que Aznar no li responia a la pregunta.

Quan un periodista de la magnitud de Iñaqui Gabilondo es “jubila”, segur que no ho farà del tot. A partir d’ara es podrà dedicar a escriure les seves memòries amb centenars d’anècdotes que contar, fer conferències, intervenir en col·loquis, etc. Segurament unes activitats no tant estressants com sortir cada dia a fer un programa bé a la ràdio o bé a la televisió.