dimecres, 31 de desembre de 2008

FELIÇ 2009 PER A TOTHOM!!

Per als que pateixen la guerra, per als que tenen fam, per als que sofreixen l’opressió, per als qui no són lliures, per als desplaçats, per als que no tenen sostre, per als que pateixen misèria, per als de qualsevol raça, per als que pensen diferent, per als que tenen una altra religió, per a les dones, per als homes, per als qui estimen, per als que se’n recorden dels altres, per als que treballaran aquesta nit, per als aturats, per als pobres, per als que em llegeixen, per als que em critiquen, per als qui m'envien SMS i no contesto, per als qui m'he deixat... Per a tots i totes UN FELIÇ 2009!!

CONCENTRACIÓ PER LA PAU A GAZA

Ahir a 2/4 de 9 de la nit, davant de l’Ajuntament d’Amposta i convocada pel Col•lectiu per la Pau i la Defensa de les Llibertats, va tenir lloc una concentració per a demanar el cessament dels bombardejos indiscriminats, així com qualsevol tipus d’atac per part d’Israel a la franja de Gaza. La concentració va aplegar unes 80 persones, una bona part d’aquestes (estimo en un 60 %) eren musulmanes. Ignoro si entre les presents (la majoria homes, però també dones, nenes i nens) hi havia palestins domiciliats a Amposta. Al final de l’acte, un dels portaveus del col•lectiu, José Juan Ferré, va llegir un manifesta on es criticava molt durament tan d’Israel, com els Estats Units, així com l’ONU i la Unió Europea pel que considerava una conducta passiva cap a les accions violentes de l’estat sionista.
Curiosament, entre els assistents a l’acte es van poder veure moltes cares de les que diumenge passat van assistir a l’espectacle de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries que també va tenir lloc a Amposta. Hi havia dos regidors de l’oposició de l’ajuntament d’Amposta, un director dels SS.TT. de la Generalitat i un exdirector. També s’hi van poder veure membres de la PDE i altres col•lectius que lluiten en contra de les agressions que amenacen el nostre territori. I també, curiosament, cap membre de l’equip que governa Amposta, tot hi que no tots estan de vacances. Però segons quins actes no donen vots...

dimarts, 30 de desembre de 2008

SOBRE UN TITULAR DEL DIARI EL PUNT

Pels voltants de Nadal és l’època de l’any on es generen menys notícies. Aquest anys ni tan sols el finançament de Catalunya ho ha estat. Ja que la “notícia” és que no hi ha pràcticament novetats i caldrà esperar per a veure si les bones intencions i predisposició que mostra Zapatero s’acaben convertint en realitat...
És per això que els diaris se les enginyen per poder sortir cada dia al carrer. Sobre tot els esportius que, en aquest cas, sense lliga ni grans competicions, ni tampoc fitxatges, cal omplir les pàgines d’entrevistes, reportatges, etc.
Ahir, el diari el Punt portava el següent titular com el principal de la portada: “Només el 20 % dels joves que tenen dret als ajuts de la Chacón els cobren”. En canvi, l’ampliació de la noticia no ve fins la pàgina 5.
És evident que aquest titular hauria pogut ser dels dia anterior o d’avui mateix. Però al meu punt de vista considero que és un titular “tendenciós”.
Tal com s’explica, l’1 de gener d’aquest any va entrar en vigor l’anomenada “renda bàsica d’emancipació”. Es a dir, que un determinat col•lectiu de joves que treballin i que decideixen viure sols de lloguer, el Ministeri d’Habitatge els paga (o els hauria de pagar” una part dels cost del lloguer. Fins aquí, correcte.
Per què dic que és tendenciós? Perquè esmenta la Chacón quan aquesta ja fa quasi 9 mesos que no està al front del ministeri.
S’hi podrà estar a favor o discrepar de la meva opinió, però crec que el que pretén el diari és, sense ser necessari, desprestigiar a l’actual titular del Ministeri de Defensa, esmentant-la al titular com si la culpa de que no rebin l’ajut els joves sigui d’ella.
Pel que fa a la resta de la informació, res a dir. El meu fill gran va ser un dels primers sol•licitants i sé que es van endarrerir molt a l’hora d’atorgar-los els ajuts i més a l’hora de fer-los efectius. Però ara ja l’està cobrant.

dilluns, 29 de desembre de 2008

ÈXIT DELS "QUICOS" A AMPOSTA

Com ja ens tenen acostumats, el grup folklòric Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, van aconseguir un altre èxit, aquest com a Amposta.
L’auditori de la Societat Musical la Lira Ampostina, pràcticament es va omplir per escoltar-los en el seu espectacle “El Misteri de Nadal”. Llevat del mal temps que feia (plovia a la comarca del Montsià), l’hora i el dia eren del tot apropiats.
L’organització de l’acte va anar a càrrec de l’Associació de Músics de les Terres de l’Ebre (AMTE)
Cal remarcar que molts dels assistents no eren ampostins. I és que a Amposta, s’hi van poder veure ben pocs cartells anunciant el concert. Tampoc hi figurava a l’agenda cultural del mes editada per l’ajuntament.
Malgrat que la direcció de la Lira va reservar dues fileres de butaques a la llotja del recinte, només dos regidors de l’oposició, amb les seves respectives acompanyants hi van seure. I en tota la sala, només un altre regidor d’un altre grup de l’oposició hi era present. De l’equip de govern, ningú! Ni l’alcalde, ni la regidora de Cultura i Festes, ni cap altre regidor que els representés. I és que a Amposta, el grup musical que sol triomfar allí on va, encara està mal vist per la seva implicació amb la lluita en defensa del riu Ebre i també del territori. Molts pocs “convergents”, dels que sé sap que són d’aquesta formació política hi eren presents. I els que hi eren, també, cal dir-ho, es van mostrar en contra del transvasament i solien anar a les manifestacions de protesta.
De totes formes, qui no hi era, no hi faltava. Els assistents es van bolcar amb els músics, corejant les cançons i fent tot allò que se’ls demanava.
Per Cert, “l’actuació” de David Franch fent de gall Fèlix de forma improvisada, va ser un dels moments més agraïts per tot el públic.

diumenge, 28 de desembre de 2008

SANTS INNOCENTS

Avui és el dia dels innocents. Com la majoria de coses, és un costum que ha anat a menys. A la premsa diària sempre s’hi podien veure notícies falses. De vegades extravagants i exagerades. Normalment quan les veies pensaves: “Mira, ja he trobat l’innocentada”. Avui, als tres diaris que compro habitualment els caps de setmana (dos d’informació general i un d’esportiu), no he sabut veure’n cap. Només l’esportiu portava a la contraportada dos llufes dels jugadors acabats de fitxar pel Real Madrid Huntelaar i Diarra II, ja que com sabeu, el secretari tècnic del club, Pedja Mijatovic ha posat la pota ben ficada al fitxar un futbolista que no podrà jugar la lliga de campions per haver jugat la Copa de la UEFA.
Tampoc un setmanari d’aquestes comarques que acostumava a incloure unes pàgines amb data del 28 de desembre (encara que sortís al quiosc uns dies abans), tampoc ho ha fet aquest any. No sé si als informatius del migdia s’inclouran innocentades o no, però m’imagino que no en veurem gaires.
Fa uns anys (potser també perquè érem més joves), al treball se’n solien fer. La més típica era la de posar la llufa enganxada a l’espatlla. Una vegada, a Paco “el rei de les bromes”, sé li va ocorre apagar una moneda de 50 pessetes (d’aquelles grosses) pegada al terra. La gent s’hi deixava les ungles intentant agafar-la. Una altra vegada la broma va consistir en mesclar els diferents “partes” de control de signatures. Llavors encara no estàvem informatitzats i cada secció tenia el seu propi on els treballadors signaven l’entrada i la sortida. A l’hora de sortir tothom anava buscant on estava el seu full per a poder signar. En aquest cas tots vam ser objectes de la broma.
També recordo que l’actual director de la Plana Ràdio, Josep Roig, quan treballava a Ràdio Ulldecona, en solia gastar. Tant podia dir que havia nevat a un lloc proper com que els conductors de cotxes haurien de portar casc (només uns pocs anys després que la norma fos obligatòria per als conductors de ciclomotors) Encara que als temps que correm, tot podria ser. Es diu que d’aquí un parell d’anys, els cotxes, hauran de circular amb els llums encesos, com ho fan els vehicles de dues rodes...
Així que, avui, és un d’aquells dies (no crec que estigui inclòs al costumari català del Joan Amades) tradicionalment marcats al calendari i on la broma era la protagonista del dia i que, segons pareix, ha perdut aquell esperit sarcàstic que el caracteritzava.
Estem perdent el sentit de l’humor?

dissabte, 27 de desembre de 2008

FELICITACIONS PER SMS I INTERNET

El Nadal i l’any nou, unes de les festes més arrelades a les costums cristianes i també a d'altres religions, ha estat sempre la festa on, tradicionalment, s’ha felicitat tot desitjant pau, felicitat, etc.
Però és evident que les coses han canviat moltísim. Sobre tot amb l’arribada de les noves tecnologies. Els missatges de text que s’envia via mòbil (SMS) són tot un clàssic, sobre tot la nit de Cap d’Any, arribant a col•lapsar les línies telefòniques. També les felicitacions per Internet s’han obert pas, sobre tot en aquests darrers anys on, la majoria d’ordinadors ja estan connectats a la “gran xarxa”. Evidentment, entre unes i les altres, amb presentació i disseny, no hi ha color. Les felicitacions per Internet són molt més vistoses i fins i tot, imaginatives.
Abans eren les famoses felicitacions de Nadal les que tenien un major pes específic. Felicitacions con les de Unicef o d’altres s’escrivien a ma i s’enviaven per correu als familiars i amics. Era tanta la saturació del serveis de Correus (perdó, Correos!) que, recordo que un any, fins i tot demanaven que fossin enviades amb molt de temps i que es poses all sobre “Nadal), així, Correus (perdó, Correos!) les aniria lliurant poc a poc i sense urgències.
Jo era un dels que solia enviar felicitacions per correu. Quasi sempre les de Unicef que les comprava a Correus (perdó, Correos!) o fins i tot les demanava per carta al organisme de les Nacions Unides.
Ara felicito als meus amics i familiars (he invertit l’ordre perquè tinc molts més amics que disposen de correu electrònic que no familiars, per Internet.
A mi em sol arribar quasi que de tot. N’hi ha que encara ho fa amb les típiques felicitacions de targeta, sobre tot entitats, organismes oficials, etc. I els amics i amigues ho solen fer per correu electrònic i també pel mòbil.
Finalment us vull deixar unes mostres de felicitacions rebudes via SMS: “Que la pluja de pau, l’esperança la felicitat i l’amor, t’enxampi amb el paraigua trencat i esquitxi a tots del teu voltant. Bon Nadal i feliç any 2008”. “Per als bons moments gratitud, per als dolents esperança, per a cada dia una il•lusió i, sempre, sempre, felicitat. Bon Nadal”. I finalment: “No te he felicitado antes porque tengo paperas. Cuando tenga paputas te aviso y nos vamos. Feliz Navidad”

dimecres, 24 de desembre de 2008

BON NADAL

Suposo que no tots els que llegiu aquest blog enteneu el Nadal des d’un punt de vista estrictament religiós. Jo tampoc! Però és que les festes per aquesta època de l’any van començar sent paganes. Eren les festes del començament de l’hivern. Els romans les feien en honor a Júpiter.
Diuen es estudiosos més escèptics sobre el cristianisme que Jesús de Nazaret no va néixer en aquesta època de l’any. Que segurament va ser més cap a l’estiu. També suposo que sabeu que aquest any no és el 2008 des del seu naixement. Hi va haver un error de càlcul d’uns dos o tres anys. Ara tan si val...
El que és segur és que la celebració del Nadal ha canviat molt des de que jo era petit a ara. Llavors, la meva mare feia un bon dinar el dia a Nadal i també per Sant Esteve. Però res de marisc ni aquestes coses. Una mica de sopa i carn d’olla i ja està. Però era dinar de festa! A casa no fèiem ni el belem, ni col•locàvem un arbre, ni res de tot això. La tradició catalana del Tió no era costum per aquesta zona, encara que m’han dit que a algunes cases de Tortosa si que es feia. De totes formes, no fa gaires dies, vaig estar buscant aquesta tradició i vaig trobar diverses cançons de les que canten els xiquetes per fer-lo cagar. Ni havia de quasi tot arreu de Catalunya, però les més properes aquí eren del Priorat i també del Matarranya. La primera vegada que vaig fer cagar el tió (i l’única) va ser a Cervià de les Garrigues. Havíem anat a collir olives i els amos van posar sota el tronc una copa en forma de calze. I és que aquell any prenia la primera comunió...
El que si que recordo és que abans hi havia molta més tradició de fer calendaris. Sobre tot de paret i de butxaca. El meu pare en volia un per a cada una de les casetes de camp. Una vegada tenia que anar a posar benzina a la gasolinera que hi ha al costat del barranc de Lledó, entre Santa Bàrbara i Tortosa. El meu pare m’havia encarregat de demanar-ne un. I així ho vaig fer. Eren els primers anys dels post franquisme i del “destape”. Al demanar-li a l’operari de la gasolinera aquest em va preguntar si el “volia amb poca roba i pelut”. Li vaig dir que si, pensant-me que me’l donaria d’una “titi” ensenyant pit i pèl. Me’l va donar d’uns gossos. El senyor no em va enganyar...
En quan als calendaris de butxaca, recordo que l’any que en vaig aconseguir més, va ser el 1976. Potser una vintena i tots de xiques... A la majoria de se’ls hi veia re, però s’intuïa molt! I és que va ser l’època en que em treia el carnet de conduir i sempre estàvem pels bars. Encara recordo el que em va costar treure’l: 13.900 pessetes. En vermuts, cerveses i cafès, segur que me’n vaig gastar moltes més!
De totes formes, cregueu o no amb el Nadal, us agradi més o menys, que ho passeu bé, que sigueu feliços. I el més important, que el dia 7 ho poguéssiu estar contant!! Bon Nadal per a tots i totes!!

dimarts, 23 de desembre de 2008

INCONTINÈNCIA PRESSUPOSTÀRIA

Al finalitzar l’any són moltes les administracions que aproven els pressupostos per a l’any vinent. Entre aquestes, les menys importants, però també les més nombroses, són els ajuntaments. Així, és normal llegir al diari que s’han celebrat plens per aprovar els pressupostos de l’any 2009.
Els pressupostos significa posar números als fets que preveus. Hi ha tres grans capítols: els ingressos (si no hi ha entrades no hi pot haver sortides), les despeses i les inversions. Normalment aquest darrer capítol va per “lliure”.
Davant d’una època de crisi, on s’ha de posar el fre a la majoria de les coses, cal pensar, també en posar-lo a l’hora de confeccionar els pressupostos.
En el capítol d’ingressos hi ha que mirar que la pressió fiscal es moderi o fins i tot que s’abaixi. Tant els impostos municipals (l’Impost sobre bens immobles és el més important de tots), com les taxes, s’ha de mirar de congelar-les o que les seves pujades siguin per sota de l’IPC (increment de preus al consum), que és el termòmetre que marca l’apujada de preus i en la que es basen les pujades dels sous, pensions, lloguers, etc. Potser el capítol més difícil de contenir és el de les despeses. Reduir-les no és tasca fàcil. Penseu que a un ajuntament, el 50 % d’aquest capítol solen ser despeses de personal (sous més seguretat social) I l’altre despesa corrent: llum, aigua, telèfon, manteniment, reparacions, compres de consumibles (material d’oficina), els pressupostos de les regidories (cultura, festes...), etc. Abaixar aquestes despeses és tot un repte.
Ara bé, el capítol més important (pressupostàriament sol ser sempre el que té més dotació), és el de les inversions. Però per a poder invertir cal tenir diners i aquests poden obtenir-se de tres maneres: recursos propis, transferències d’altres administracions (subvencions de l’Estat, Generalitat i Diputació) i finalment, els préstecs.
En aquests darrers anys, l’ajuntament d’Amposta ens tenia acostumats a dedicar a les inversions uns recursos propis entre 6 i 12 € (o sigui entre mil i dos mil pessetes) I l’any passat es va inflar tant aquest capítol que l’alcalde ja va avisar: “sinó és ven patrimoni, no es podrà invertir”. Però de cara a la ciutadania queda molt bé dir. L’any que ve farem un nou pavelló, una nova piscina, urbanitzarem la majoria de carrers... I “pujarem a la Lluna”. I a l’hora de la veritat, d’aquest pressupost, difícilment s’aconseguirà executar un 20 %.
Aquest any, pareix que sí. Pareix que el pressupost sigui molt més realista. En recursos propis es destinaran uns 350.000 €, que no és que sigui una gran xifra, però que no té punt de comparació amb les dels altres anys. I, sobre tot, estan pensats per a crear llocs de treball al sector públic. Quan els sector privat per ocupació, han de ser les administracions les encarregades de crear-ne. Mai s’assoleixen tants llocs nous com els que es perden, però s’ha d’intentar crear-ne el màxim possible.
Si a més a més se li suma les transferències que s’han de fer des del govern de l’Estat i que no s’inclouen als pressupostos i que també són per a reactivar l’ocupació, l’any 2009, al menys, s’ha de mirar de que no s’incrementin les llistes d’aturats.
Menys inversió, sí, però ha de generar molta més ocupació.

dilluns, 22 de desembre de 2008

L’INCIVISME, UNA CAUSA DE DEGRADACIÓ

Quan he anat fora d’Espanya (només he visitat alguna zona de França i Andorra), la majoria de vegades he pogut constatar que l’estat dels carrers és molt millor que aquí. Pel terra no es solen veure ni papers, ni cap tipus d’envàs, ni burilles de cigarret, etc. Tampoc es veuen pintades (graffitis), els espais públics no estan tan degradats com aquí, etc.
En la majoria dels casos, la culpa la té una bona part de la nostra ciutadania. Un exemple. Jo no he fumat mai. Puc ser molt més brut que altres persones 8personalment penso que no), però una cosa que no he fet mai és tirar les puntes de cigarreta per terra ni els paquets de tabac, ni tampoc he buidat mai el cendrer del cotxe al terra. Però no només embruta qui fuma. També ho fan altres persones després de menjar-se un iogurt o un entrepà o després de sonar-se el nas. Us heu fixat la quantitat de mocadors de paper que hi ha al terra? Jo sí, perquè la meva gossa és una aficionada a menjar-se’ls i quasi que paper que veu, paper que se’n porta a la boca.
Però aquest comportament incivic, no només és culpa dels ciutadans. Quasi tant culpa en tenen les nostres autoritats. Primer caldria que hi hagués una paperera o contenidor a cada cantonada. De vegades, esperant tirar alguna cosa, la porto a la ma per mig poble! També mancarien més contenidors d’excrements d’animals i dispensadors de bosses. Encara queden moltes zones de les ciutats on no n’hi ha (sobre els pobles no cal parlar-ne, ja que directament no n’hi ha en lloc) Una vegada posades aquestes mesures a l’abast dels ciutadans, després s’han de prendre les mesures correctores que calgui; es a dir: sancionar!
Però els carrers no estan plens només de brutícia. També els afecta la degradació dels espais públics. Les reparacions dels desperfectes no donen tants de vots com les grans construccions i inauguracions! És per això que les nostres autoritats no hi tenen tanta cura a l’hora de resoldre “aquests petits problemes”. Els bancs, on es solen seure bona part de la nostra gent gran, no es pinten ni es reparen en la mesura que cal. Per no parlar de l’estat dels nostres jardins i fonts, etc. Per posar un exemple, a la plaça del mercat d’Amposta hi ha una font que fa anys que no funciona. El motiu? Costa massa reparar-la i con s’ha d’arranjar tota la zona, ja es farà quan toqui! L’any passat, dintre d’aquesta font, un avet de Nadal s’hi va estar diversos mesos! Ahir, el Periódico de Catalunya, sota el títol de “Els barcelonins demanen més mà dura amb les conductes incíviques”, portava una petita estadística. A la pregunta de si eren habituals les conductes incíviques, quasi un 80 % es mostrava a favor. I a la de com es podria combatre, més del 90 % deien que fent treballs per a la comunitat, més d’un 88 % opinava també que fent campanyes educatives i en posar multes hi estava d’acord més del 80 %.
L’educació sempre ha estat bàsica en qualsevol societat que tingui una cultura avançada. Des de les escoles s’ha de inculcar aquests comportaments socials. Però també per part dels pares.
Un pare (o mare) que acaba de fumar-se una cigarreta i la tira al terra, no és bon exemple per al fill que acompanya a l’escola... Tampoc si escup o aparca en doble filera o a sobre de la vorera. I, de casos com aquests, en veiem cada dia, mentre les autoritats en fan els ulls grossos la majoria de vegades. Tot hi les denuncies públiques que es fan d’aquests comportaments...

diumenge, 21 de desembre de 2008

SECTARISME (Aquest article ha estat publicat avui a Vinaròs News)

Entenc que no tots els lectors sàpiguen el significat exacte de la paraula sectarisme: evidentment, derivat de secta. I, com a molt, identifiquen secta amb algun tipus d’associació religiosa que imposa als seus adeptes un estret lligam amb el seu cap. Així, per a que tothom m’entengui, potser caldria començar per definir sectari. Segons el diccionari vol dir. “Relatiu o pertanyent a una secta”; però també: “Sequaç, intransigent, fanàtic d’un partit, d’una opinió”.
Evidentment, en política, seria molt més apropiada la segona accepció.
A partir d’aquí caldria buscar pautes de comportament per tal de donar consistència a l’afirmació i també altres models amb qui poder comparar les actituds actuals i d’altres formes d’actuar dels passat. El més difícil és trobar amb qui fer les comparacions, però en el cas de que hi hagin precedents, establir models de conducta per mirar de trobar similituds i diferències, és relativament fàcil.
El juny de 2007, Manel Ferré era escollit alcalde d’Amposta després de 20 anys d’alcaldies de Joan Maria Roig. Tot feia pensar que tindria un caràcter molt més obert i dialogant amb l’oposició. L’avalava una formació universitària i l’aprenentatge polític d’haver estat 20 anys al costat del seu predecessor. Encara que també s’ha de reconèixer que, en l’anterior etapa com a primer tinent d’alcalde i regidor de governació, de vegades havia mostrat certs tics autoritaris i poc dialogants. Però quan algú ocupa un càrrec, al principi, se li ha de donar cert marge de confiança. En política solen establir-se 100 dies de gràcia. Després de quasi un any i mig, han passat molts més fets per poder fer un anàlisi molt més acurat per arribar, finalment, a l’afirmació inicial.
Així, la primera mostra de sectarisme polític arriba només començar la legislatura. L’edició de la Revista Amposta (editada per l’ajuntament on l’alcalde és el seu director i de la que ja en vaig parlar fa uns mesos) que va sortir al carrer immediatament després de la constitució del nou ajuntament, portava fins la portada la fotografia de l’equip de govern (els 9 membres de CiU que li donaven la majoria absoluta), quan sempre s’havia publicat la totalitat de la composició del nou ajuntament (inclosos els membres de l’oposició)
Amb el pas de la coalició nacionalista a l’oposició de la Generalitat de Catalunya i la conseqüent pèrdua de poder, queden molt pocs càrrecs que ocupin llocs rellevats i de cert pes. Un d’aquests és la Presidència de la Diputació de Tarragona. Així, Ferré, convidava de pregoner de la festa major d’aquest any a Josep Poblet, president del organisme municipalista esmentat. En el pregó de festes va mostrar un gran desconeixement de la nostra ciutat, que mirava de suplir amb un discurs afable i proper.
Arriba el 31 d’octubre amb l’acte de donava per acabat del desplegament dels Mossos d’Esquadra. Un altre cop la Revista Amposta fa mostra d’aquest sectarisme quan “envia” a la segona pàgina la foto en blanc i negre del President Montilla passant revista a un escamot de la policia autonòmica amb vestit de gal•la. Un mes abans, en una visita de l’anterior president de la Generalitat Jordi Pujol, l’havia tret en portada i a color.
Acabaré amb el que va passar només fa uns dies. Dijous 4 de desembre s’inaugurava Fira Amposta; alguna cosa així com la festa major de la tardor. A l’efecte es va convidar al president de PIMEC (una associació d’empresaris) Josep González que, entre altres mèrits, té el de dirigir un grup d’empreses vinculades a Convergència. Però a l’hora de la fotografia, qui pareixia tenir tot el protagonisme, era Artur Mas, líder de CDC i que, casualment, estava fent una visita privada a la comarca del Montsià.
Juntament amb l’anterior alcalde Joan Maria Roig, van abordar la comitiva d’autoritats i pubilles, precedida per la banda de música la Lira Ampostina, allà per la meitat de l’avinguda de la Ràpita i des d’allí al pavelló, Mas va ocupar un lloc destacat al costat de les màximes autoritats locals.
Evidentment, d’exemples en podríem trobar molts més...
Tot això em fa arribar a una conclusió final: Les actituds de l’Alcalde Manel Ferré són, si cap, molt més sectàries que els del seu predecessor al càrrec, a més de mostrat molt poc respecte institucional tan als membres de l’oposició, com als actuals dirigents de Catalunya i fins i tot, a la ciutadania d’Amposta.

dissabte, 20 de desembre de 2008

ELS NOUS VEÏNS

Ja fa uns anys que són entre nosaltres. De ben segur que al teu bloc de pisos n’hi ha o, com a molt lluny a la casa del costat. Mentre que a Catalunya en són el 15 % de la població, a les terres de l’Ebre, passem del 25 % i a alguns pobles com Ulldecona, representen quasi 1 de cada tres ciutadans. Em refereixo evidentment als immigrants.
Representen diverses nacionalitats. Hi ha pobles que arribes a ser de 70 o 80 països diferents. Però els que més població aporten són els vinguts dels llocs més pobres i, sovint més propers. Així, del Marroc, d’Equador i de Romania, en són la majoria.
D’opinions sobre ells n’hi de tots els gustos. I aquestes solen ser molt diferents segons es parli en públic o en privat. També si es fa de forma anònima, no és el mateix si en tens que donar la cara.
Segurament que el Periódico de Catalunya no ha encetat el debat, però l’edició d’avui porta una enquesta, al meu entendre, prou eloqüent. A la pregunta: ¿Creieu que els immigrants han de poder votar a les municipals? La resposta no deixa cap mena de dubte. Un 74 % opina que no, mentre que només un 26 diu que sí. O sigui, un de cada tres lectors que van participar (d’un total de 1.185) opina que els immigrants no deuen de tenir dret a vot a les municipals. Evidentment, a les autonòmiques i a les generals, encara menys... I és que són les municipals les eleccions més properes al ciutadà i qualsevol decisió sobre el dret de vot, ha de començar per aquí. Fins ara, en aquests comicis poden votar els ciutadans de la Unió Europea que, sense perdre la nacionalitat d’origen, estiguin empadronats aquí, sempre i quan ho haguessin sol•licitat prèviament.
A Amposta, per exemple, en les passades eleccions municipals, la candidatura de CiU pretenia portar al número 10 de la llista una romanesa casada a la nostra ciutat. La va d’haver de treure de la llista, ja que, com no havia manifestat la seva voluntat de votar, no podia integrar la llista. Si no ets elector, no pots ser elegit, vendria a ser.
Però, sovint, els immigrants són més focus de crítiques que de lloances. La culpa de robatoris, d’atracaments, de furts, de saturació de la sanitat i l’ensenyament, se’ls sol culpar a ells. Segurament que una part de culpa si que els hi és imputable, però no tota. Molt abans de que arribessin amb grans onades (des de fa uns 7 o 8 anys, coincidint amb el “bum” econòmic propiciat per la construcció), de delinqüència, també n’hi havia.
A les nostres terres, hi ha dos temes que preocupen molt. El primer seria el robatori dels productes del camp. Es parla molt d’olives, però també de cítrics i productes de l’hort. Y l’altre gran tema són les drogues. Moltes de les bandes organitzades tenen components estrangers, però també d’aquí. No fa gaires dies se’n van detenir 3 i tos eren d’aquí: un d’Amposta, un de Tortosa i l’altre de Camarles.
El govern romanès fa campanyes institucionals a favor dels immigrants del seu país. En conec uns quants i la meva opinió és favorable. Però també n’hi ha que pertanyen a una determinada ètnia que haurien pogut quedar-se al seu país...
Tinc un nebot que diu que ell no és racista. Ell és ordenat: “Nosaltres aquí i els immigrants al seu país!”

divendres, 19 de desembre de 2008

EL PENÚLTIM “ENTERRAMENT”

Recordo la primera vegada que vaig escoltar “Entràrem al bar a fer la penúltima copa”... Tenia 14 anys i ens ho explicava el professor de gimnàstica que, la nit abans havia sortit de marxa amb la professora de matemàtiques.
Des de llavors ho he escoltat moltes més vegades i també ho he dit: “Ha estat la seva penúltima ficada de pota”... “la seva penúltima mentida”, etc. Vol dir que, segurament, després d’aquella en vindrà un altra, encara que no ho sapiguem.
Ahir, a Santander, Franco va ser “enterrat” per penúltim cop! I potser en aquest cas sigui veritat, ja que, segons sembla, era una de les dues darreres estàtues eqüestres del dictador. Ara, l’última es troba a Ceuta. Quina ironia. Franco sobre un cavall! Quan ell era d’infanteria. Conta la història que volia ser de marina. Havent nascut al Ferrol (durant molts d’anys el Ferrol del Caudillo) a què havia d’aspirar sinó? Però el van rebutjar per no donar la talla. L’única talla que va donar en tota la seva vida va ser la de dictador. Ja que, també diu la història que com a general deixava molt que desitjar... Però a l’hora de signar sentències de mort, els pols no li tremolava gents ni mica. Això sí, el bo que té l’Església Catòlica és que després et confesses i redimeixes totes les culpes i a sobre pots anar envoltat de cardenals i bisbes “sota pal•li”!
No és d’estranyar que una de les darreres estàtues de Franco estigués en peus a Santander. Duran molts d’anys, l’alcalde de la ciutat cantàbrica va ser Juan Hormaechea. Un franquista de cap a peus! Si algú podia ser més franquista que el propi Franco, Hormaechea, de segur que ho era. Ha tingut que ser Íñigo de la Serna, del Partit Popular, que, complint la llei de la memòria història la fet retirar.
I en aquest cas no es va treure per la nit, com va passar a València, sinó, en plena llum del dia i amb la plaça plena d’espectadors. Alguns, nostàlgics amb banderes de la Falange. Els altres, segurament fill d’excombatents de l’exercit republicà, entonant les notes de la Internacional.
És curiós que, després de més de trenta anys des del seu enterrament real, encara hi ha ciutats en que seguia “en peus”. Però el veritable enterrament del dictador i de la seva etapa, no serà una realitat fins que se’n deixi de parlar...

dijous, 18 de desembre de 2008

ERRORS HOSPITALARIS

Vull començar explicant que el que jo denomino “errors hospitalaris” no tenen res a veure amb els errors mèdics, afortunadament!
Ahir per la tarda vaig acompanyar a la meva mare de 77 anys a la ginecòloga de l’Hospital Verge de la Cinta de Tortosa. El meu pare, que té 80 anys i certa dificultat al caminar, va voler acompanyar-nos. A l’arribar, l’ascensor de consultes externes no funcionava i vàrem optar per pujar per les escales. Hi havia dues més gent esperant-se. Una iaia que esperava a la seva neta, i dos matrimonis grans, una mica menys que els meus pares. Un era d’Amposta i l’altre de la Cava. Al sortir la noia jove, van cridar a ma mare. De sobte la conversa va derivar a parlar sobre els “errors hospitalaris” que havien patit. La senyora d’Amposta va explicar que una vegada li van confondre el seu expedient amb el d’una cosina que tenia el mateix nom i cognom. Mentre la senyora de la cava, per la seva part, també va explicar un cas sobre un accident que va tenir i que es va fracturar les dues cames. Després de fer-li les radiografies pertinents, li van deixar a sobre esperant la visita del metge. Mentre, un zelador li va agafar i se’n va anar. A l’arribar el metge va buscar desesperadament les radiografies sense dir res ni obtenir resultat, fins que el seu marit li va preguntar que és el que estava buscant. Al dir que les radiografies, li van explicar el que havia passat... El metge, mostrant la seva estranyesa va dir que cap a on. Evidentment no hi havia resposta per part dels afectats. La parella de la senyora va prendre la paraula per a dir que a ell, una vegada també li van fer radiografies de les mans, de totes les posicions, fins i tot li van fer posar a l’espatlla. El metge, al mostrar-li, li va dir que tenia uns genolls molt bonics (?) Al final van resultar d’una senyora! Per això devien de ser tant bonics! I un altre cop, que li van manar fer-se anàlisi, el metge, vists els resultats, li va preguntar si estava viu (?) La incredulitat el va envair... Finalment eren els d’un vellet! A ma mare, una vegada també li van donar uns que tampoc eren els d’ella i a l’etiqueta ho posava ben clar. També van equivocar els d’ella pels d’un senyor!
Jo els vaig fer veure que, tot plegat, eren massa errades. Que tots podem equivocar-nos i, fins i tot, TENIM EL DRET DE FER-HO! Però no és normal que, amb la poca gent que hi érem, tots tinguéssim casos que explicar sobre errades produïdes pel personal sanitari. Afortunadament, tots els presents ho podien contar... però que passaria si, vistos els resultats, el metge t’ordenés un tractament contraproduent i la cosa anés a pitjor? Pot passar o no?
Potser també caldria que, els hospitals, obligatòriament, haguessin d’obtenir un certificat de qualitat com les empreses.
No sé si a la resta d’hospitals passa el mateix (hi ha que pensar que sí), però, és evident, que es tindria que tenir molta més cura. No només perquè s’estan tractant dades molt confidencials (les mèdiques tenen el nivell més alt de privacitat), sinó, perquè s’està jugant amb la salut dels pacients.
Si t'ho poses a pensar, el tema és molt greu... Algú hi posarà remei?

dimecres, 17 de desembre de 2008

LES "SIRERES" VERDES

Normalment no em resulta massa difícil buscar el títol per als meus escrits. Busco que, en si mateixos, siguin explícits. Avui tampoc he tingut que pensar gaire. Ara, més pareix el títol d’una pel·lícula que el de uns escrit per a blog.
Quan parlo de “cireres”, em refereixo a “una sola”: Daniel Sirera, expresident del Partit Popular de Catalunya. I el quan a l’adjectiu de “verda”, és que demostra un gran desconeixement de les normes de circulació. En les declaracions que va fer ahir, va dir que “a les autopistes és il·legal circular a menys de 60 Km./hora”. La qual cosa és una fal·làcia.
Vaig començar les meves classes teòriques per a treure’m el carnet de conduir el mes d’octubre anterior a la mort del dictador. No em vaig examinar fins el gener, una vegada mort i enterrat Franco. Encara que algunes de les coses que vaig dependre, amb el temps, me s’han oblidat, crec recordar que no era ban bé així. El que deia el còdig de circulació és que “no podran circular vehicles que no puguin córrer a més de 60 Km./h.”. Evidentment no és el mateix. I Cirera queda en evidència només que un pensi una mica. Jo mateix, per l’autopista, hi ha hagut cops que he circulat a 0 Km./h. I ho he fet quan he tingut que passar per la zona de Barcelona camí de la Costa Brava o França i ha coincidit amb la sortida de cap de setmana de molta gent que viu a la capital de Catalunya. Les retencions són quilomètriques i la velocitat és pràcticament nul·la i fins i tot arribes a estar parat! I d’això se n’ha fet ressò moltes vegades la premsa, fins al punt de que organitzacions de consumidors hagin demanat l’aixecada de barreres quan es produeixen aquestes situacions.
Diu el Periódico que “troba que Daniel Cirera ho ha fet amb finalitats electorals, per a poder captar el vot de determinats conductors...”. No ho crec. No crec que el vot d’un ciutadà pugui canviar d’opció només perquè a les entrades a Barcelona et deixen circular a més o menys de 80 Km/h! Jo crec que és ignorància més que una altra cosa.
Pareix mentida que encara hi ha ciutadans que discrepen d’aquestes mesures. La limitació a 80 Km/h que es va fixar només fa uns mesos pretén dues coses: reduir accidents i rebaixar la contaminació. El “descobriment” no el va fer el govern d’Entesa, ja que, la mesura, es ve aplicant a d’altres ciutats d’Europa. Les noves limitacions vindran donades per la intensitat del trànsit. A molta intensitat, menys velocitat... Es pretén salvar vides. Alguns només saben lamentar-se quan ja és massa tard...

dimarts, 16 de desembre de 2008

DOBLE MORAL

He dit en molts de cops que en política val tot (o quasi) En el meu escrit d’ahir, deia que, segurament, no era el tema del dia. Potser quan es parla de grans temes polítics (i la decisió del PSC de votar els pressupostos de l’Estat per al l’any 2009, no és tema menor), abans d’opinar sense tenir prou informació, pot ser arriscat i no sempre objectiu.
Vagi per davant que a mi no m’agradaria haver estat a la pell de cap membre del consell executiu del PSC que, ahir, per unanimitat (inclòs el Conseller Castells), van decidir votar a favor d’aixecar el veto que el Senat va posar als pressupostos i, per tant, havien de tornar a ser votats pel Congrés dels Diputats.
A principis del passat mes d’octubre, ho recordo perquè anàvem de viatge, Montilla feia pública la seva amenaça a no votar els pressupostos si el govern de Zapatero no avançava en el tema del finançament. La veritat sigui dita és que a Zapatero li ha mancat lleialtat amb Catalunya, desatenent, sistemàticament, els terminis que fixava, primer l’Estatut i després els que va donar el propi govern de Madrid per a pactar els diners que l’Estat havia d’enviar cap a Catalunya. Avui tornava a llençar bones paraules i parlava de que s’obtindrà un excel•lent finançament... Però ja ho comencem a posar en dubte!
Al final, l’amenaça no s’ha complit i ahir, tothom criticava els socialistes per, segons els crítics, “havien mostrat la seva cara més espanyola”.
Evidentment, tots els altres partits, en aquest cas, es “miren els bous des de la barrera” i amb la crítica, en tenen prou. Però que passaria si els diputats socialistes votessin no als pressupostos? En primer lloc que per a l’any 2009, des de l’Estat, no es podrien prendre les mesures anticrisi que contemplen els pressupostos, ja que es prorrogarien els d’aquest any de forma automàtica i, el que és més greu, caldria anar a un avançament d’eleccions. Per la qual cosa caldria dissoldre les Corts quan encara no es portaria ni un any de legislatura i convocar noves eleccions que, imagino, no es farien abans del març o abril d’aquest any. Després, imagino, caldria redactar uns nous pressupostos que contemplessin les mesures contra la crisi.
I a qui l’interessa que hagi un avançament electoral? Per suposat al PP que, amb les darreres enquestes a favor, pensa que tindria possibilitats d’assolir una victòria electoral. I a CiU, l’interessa que caigui el govern? No ho veig amb el govern d’Espanya, però si amb el de Catalunya. Evidentment, una crisi al si del govern central no implica necessàriament la fractura del govern d’Entesa, però, segurament, també quedaria tocat.
Després de fer l’explicació, vull denunciar la doble moral que solen aplicar els convergents. Ells sempre son els més (més catalans que ningú, més progressistes que ningú, fins i tot, més perfectes que ningú) Quan ells voten al costat del PP, ho fan pel bé de Catalunya! Quan Pujol va pactar amb Aznar, ho va fer pel bé de Catalunya! Quan Más va pactar la retallada de l’Estatut amb Zapatero, ho va fer pel bé de Catalunya! No perquè siguin menys catalans!
Finalment, penso que hi ha que donar un darrer vot de confiança. Tant els socialistes d’aquí com els de Madrid. Si Zapatero, un cop més, frustra les expectatives de Catalunya, caldrà fer un plantejament seriós. Si no el fa el PSC, si potser el faran (o farem) molts socialistes. De totes formes es podria anar cap a un trencament. Des de Madrid ja s’hauria sondejat aquesta possibilitat i Corbacho podria ser el nou home fort d’un PSOE català.

dilluns, 15 de desembre de 2008

SERVEIX PER ALGUNA COSA L’INEM?

Potser no és el tema del dia, però la idea d’escriure sobre això me l’ha donat el Periódico de Catalunya d’avui. El titular diu: “L’antic INEM només intervé en un 2% de les col•locacions”. Penso que és del tot eloqüent... I també: “Catalunya va ser la que va fer menys gestió, en només el 0,5 % dels casos”. Les preguntes serien: Serveix per alguna cosa? No caldria plantejar-se la necessitat de suprimir-lo?
I és que l’INEM ha estat sempre qüestionat. Recordo una vegada, ja fa molts anys un acudit gràfic (no sabria dir de qui) que el funcionari que atenia la finestreta dels qui buscaven feina deia: “Jo no pateixo; jo ja en tic de feina”. I és lamentable que un organisme creat per relacionar empreses i treballadors i fomentar l’ocupació tingui aquestes xifres de resultats tan baixes. I així no és d’estranyar que la seva feina estigui en entre dit.
Fa molts d’anys que tinc una feina estable i, per tant, no estic desocupat. Però al llarg de la meva vida hi vaig estar en dues ocasions: la primera d’elles entre 1978 i 1979 i la segona entre 1984 i 1985. Només en una ocasió em van cridar per oferir-me la possibilitat de treballar. Era una feina d’entrevistador de 6 hores diàries. Recordo que quan vaig anar a fer la prova (el procés de selecció li van donar a una empresa especialitzada aliena a la que contractava), no em van saber aclarir els meus dubtes. El primer de tots era si les enquestes eren oficials (o sigui, fetes per alguna administració) o no i si et pagaven la locomoció i la dieta (ja que treballant 6 hores, difícilment ho podies fer tot d’una tirada) No em van seleccionar perquè jo, per aquell temps tenia una sol•licitud de “millora” d’ocupació. Les altres vegades, sempre vaig tenir que ser jo qui es devia d’apropar a l’oficina corresponent i preguntar si havia alguna cosa o mirar de trobar-la al cartell d’anuncis. Mirava les oficines de Tortosa, Amposta, Vinaròs i, fins i tot, una vegada recordo que vaig estar a la de Valls! A Tortosa un cop em van dir que l’antiga clínica Monegal (era la que estava davant de l’estació del tren), buscava un gerent. Personalment considerava que no tenia ni preparació ni experiència. Malgrat tot van insistir que m’hi apropés. Una altra vegada a Vinaròs em van dir que una oficina bancària de Benicarló, d’una entitat avui fusionada amb d’altres i que patrocina les lligues de futbol de primera i segona divisió, buscava un empleat. Vaig acudir-hi, però davant la meva sorpresa, per a poder presentar la sol•licitud, ja era necessari adjuntar-hi la “recomanació” d’una persona coneguda i solvent de la localitat!
Sí que és veritat que quan un organisme (i suposo que una empresa també), vol cobrir una o diverses places, els aspirants hauran d’estar inscrits a l’INEM, però els hi és indiferent si estàs aturat o no. El que no em queda clar és si quan es parla d’INEM, a Catalunya es refereix a l’Oficina de Treball de la Generalitat (OTG) Encarà que sé que tots dos organismes cohabiten a les mateixes oficines. Així que hi ha treballadors de l’estat i treballadors de la Generalitat, en una de les “xapuces” que van fer les administracions de l’època.

diumenge, 14 de desembre de 2008

(2-0) BÉ ESTÀ QUAN BÉ ACABA

I el partit del Barça-Madrid d’ahir per la nit va acabar bé. Bé pel Barça, es clar! I coincideixo amb l’opinió de molts: encara que no es va poder golejar, una derrota així, produïda en els darrers instants del partit i quan el mateix Eto’o va “solucionar” el penal que havia fallat minuts abans, fa molt mal al contrincant. I si, a sobre, es diu Madrid... Cal reconèixer que el Madrid va jugar un bon partit. Juande Ramos els va fer creure que podrien, al menys, empatar. La primera “tàctica” en observar-se va ser que calia aturar a Messi costés el que costés. Quan es juga així, l’àrbitre té que parar-ho en sec començant a treure targetes i Medina Cantalajo no ho va fer. Això va donar molt d’avantatge al Madrid que, amb aquesta actitud, “va fer fora” a Messi del partit i només va “entrar” en determinades ocasions. Però quan ho va fer... ens fa oferir un gol d’autèntic luxe!!
El Madrid, tot i reconeixent que va jugar bé, no va passar de donar la imatge d’un equip mediocre. Potser condicionat pels jugadors que va alinear, ja que la majoria de les seves estrelles ho estan lesionats o sancionats. Però això no vol dir que amb l’equip de gal•la, el Madrid, hauria pogut treure un millor resultat. De vegades les estrelles juguen millor a futbol, però corren menys. I ahir, el Madrid, si alguna cosa va fer, a més de pegar puntades de peu, va ser corre. L’equip titular hauria pogut jugar molt diferent i també deixar molts més espais que, el Barça, hauria pogut aprofitar...
També jugar contra el Barça motiva. A l’igual que li passa al Barça quan s’enfronta al Madrid. Ara caldrà veure si amb els altres equips, el Madrid, és capaç de jugar com ho va fer ahir. El titular d’avui del diari Marca (no!, no l’he comprat, l’he vist al quiosc) deixa: “Vuelve el Madrid y sé va el Barça. Tinc clar que el Barça s’ha escapat a 12 punts, només cal mirar la classificació. Ara, que “hagi tornat el Madrid”, caldrà veure-ho. Amb el nou entrenador només ha jugat dos partits i si bé un el van guanyar amb claredat, cal reconèixer que l’altre equip no va fer grans coses per mirar d’impedir-ho.
Per finalitzar voldria fer-me ressò de la gran victòria de l’equip femení del Handbol Amposta per 40 a 28 contra les xiques del Tenerife, equip que anava segon a la classificació i amb millor coeficient de gols que les ampostines. Aquest resultar reafirma a l’equip de la capital del Montsià com a líder indiscutible del seu grup i compta amb victòries tots els partits jugats fins ara. Què duri!!

dissabte, 13 de desembre de 2008

EL BARÇA-MADRID, ALGUNA COSA MÉS QUE UN PARTIT DE FUTBOL

El partit d’aquesta nit, con tots els Barça-Madrid (o a l’inrevés) són alguna cosa més que un simple partit de futbol. Des de fa moltes dècades ha estat així. segurament que els estudiosos ho dirien amb molts més arguments que jo, però el detonant de la rivalitat va ser quan el Madrid va “robar” a Di Stéfano al Barça en aquelles controvertides negociacions en les que el jugador que va acabar sent del Madrid jugava en un club, mentre que els seus drets federatius pertanyien a un altre...
Eren anys de dictadura. Franco oprimia com mai Catalunya i la gent va adonar-se’n que crida “visca el Barça” equivalia a cridar “visca Catalunya”. Cada partit robat per l’àrbitre (el cas més sonat va ser el de Guruceta Muro que va xiular un penal a Rifé per una falta fora de l’àrea i que va privar al Barça de jugar la final de l’anomenada per aquell temps “copa del Generalísimo”.
Amb el temps va arribar la mort del dictador i l’arribada de la democràcia. Però ja no havia marxa enrera. Les televisions havien guanyat molt de pes dintre del món de l’espectacle i calia potenciar una rivalitat (que ja per si sola es sobrava) per guanyar espectadors (la qual cosa vol dir diners en publicitat), a més de fer vendre diaris, llibres, etc.
Davant el partit d’avui, el Madrid presenta un equip minvat per les baixes de moltes de les seves estrelles mediàtiques. A més la trajectòria del Barça d’aquest any és quasi que impecable, mentre que el Madrid ha sofert derrotes que fan mal i ha tingut que fer fora el seu entrenador per mirar de donar un cop d’efecte. Amb aquest panorama, arriba aquesta nit al Nou Camp el Madrid de Juande Ramos. Una víctima propicia per al bon joc del Barça, segons totes les enquestes. I això sol ser perillós, molt perillós. Tota la setmana que dic que “el Madrid té molt poc a perdre i molt a guanyar”. Si el Madrid avui surt derrotat de l’estadi, ningú (o pràcticament ningú s’estranyarà), fins i tot si ho ha per golejada. Ara bé, si empata o guanya (esperem que no sigui així!), demà, la premsa “nacional espanyola”, parlaran de “resurrecció del Madrid”, “què la lliga torna a estar oberta” i, fins i tot “què un Madrid sense estrelles va saber guanyar a un Barça ple amb tots els seus millors jugadors”. Jo em conformaria amb una victòria mínima, això si, sempre que el Barça jugui bé! Si es golejar, millor, però d’ocasions per golejar al Madrid ja n’hi hauran més al llarg de la història...
I pel mig de tot això les declaracions de Lluís Llach. Si algú encara no les ha llegit, va dir textualment: “ En n moment d’hecatombe política a Catalunya, guanyar el Madrid és una aspirina de primera magnitud”. Potser tampoc tant!
Lluís Llach és un nacionalista català que difícilment s’ha identificat mai en cap partit dels que han governat Catalunya. Evidentment ni és convergent ni socialista. És d’aquelles persones que solen anar per lliure perquè estan convençuts que “el que pensen i diuen és el millor per Catalunya”. I mireu, no dic que no! Però en política no sempre un i un són dos. En matemàtiques sí, però en política, no. Governar un país, encara que sigui petit com el nostre, és molt complicat i quasi sempre es depèn d’altres administracions (llegiu govern d’Espnaya, però aquest també depèn en alguna mesura dels dictàmens de la Unió Europea) que dificulten l’autogovern i els recursos necessaris per portar endavant polítiques progressistes i de desenvolupament.
Les declaracions de Llach han estat contestades per la majoria de polítics catalans. Mentre que Convergència i persones properes, les aplaudeixen, d’altres sectors, majoritàriament socialistes, les rebutgen amb rotunditat. Una vegada més queda demostrat que futbol i política estan estretament lligats, encara que ja faci 33 anys de la mort de Franco i governi a espanya un president que diu ser del Barça.
Però que, malgrat tot, que aquesta nit guanyi el Barça... I si pot ser pel golejada, millor!!

divendres, 12 de desembre de 2008

MAGNICIDI I GENOCIDI

Només fa uns dies, el diputat a Madrid Joan Tardà, en un acte organitzat per les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya (JERC), va dir: “Visca la República, mort al Borbó”. La controvèrsia estava servida! Sobre tot, cadenes estatals afins al PP com la COPE i també Onda Cero van clamar al cel llençant tota classe d’improperis contra el diputat republicà. Un dels adjectius que li van tirar, en aquest cas per part de Bono, el “seu” president, va ser el de “primitiu”. Segurament que és un adjectiu adequat a la seva manera de ser. Una altra cosa és, com preguntava una enquesta de el Plural, si la fiscalia havia que intervenir o no. Normalment en les enquestes d’aquest diari digital guanyen els postulats progressistes (a favor de les tesis del PSOE i en contra de les del PP) per “golejada” 90 a 10, 80 a 20, etc. En aquest cas, després de votar “no”, la cosa estava molt més equilibrada i, curiosament, guanyava el “no” amb un 60 a 40 aproximadament. No obstant, com la Justícia no mira enquestes, la fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va obrir diligències per si, les declaracions de Tardà, constituïen un delicte en contra de la Corona d’Espanya. Tardà va rectificar i va dir que era un crit que es podia sentir a principis del segle XVIII, després de la guerra de Successió Espanyola a Catalunya, El periodista Manel Lucas ho qüestionava, ja que, per aquell temps, de república se’n parlava ben poc. Una altra cosa era demanar la mort per Felip V! De totes formes, si s’arribés a produir la mort del monarca (que no passarà, evidentment) seria el que s’anomena un magnicidi...
En canvi, Manuel Fraga Iribarne (aquest té els dos cognoms i a més, se li sol dir D. Manuel), abans d’ahir ens va sorprendre dient que les “nacionalistes haurien d’estar tots penjats”. En aquest cas les veus critiques han estat des dels partits nacionalistes i també de l’esquerra espanyola. En canvi, a Madrid, silenci. I més si tenim en compte que el “progressista” Alberto Ruiz Gallardón, va mostrar-se d’acord amb l’afirmació de Fraga. La mort de molta gent (en aquest cas de tots els nacionalistes), seria un genocidi, un crim que, recordem-ho, no prescriu mai! I, en canvi, no he llegit en lloc que la fiscalia hagi intervingut en contra del fundador d’Alianza Popular i, en posterioritat del Partido Popular! Potser també ho caldria fer, no?
Avui al diari Público hi ha un acudit que us tindré que explicar perquè no l’he sabut trobar a Internet. Hi surten les caricatures de Bono, Esperanza Aguirre, Joan Tardà, Fraga i Labordeta. A sobre de cadascú d’ells una frase que van dir algun cop i a sota una mena d’aclariment. Bono diu: “¡Los de los partidos propios son unos hijos de puta!” i a sota “Ejercicio de autocrítica”. E. Aguirre: “¡Los que me han criticado son unos miserables y unos bellacos!” i Legítima defensa. Tardà: “¡Muera el Borbón!” i Cita histórica. Fraga. “¡A los nacionalistas habria que colgarlos!” i “la voz de la experiencia”. I finalment Labordeta: ¡... A la mierda, joder!”, ¡El poeta del pueblo!
No calen més comentaris i que cadascú de vosaltres es faci la seva pròpia opinió...

dijous, 11 de desembre de 2008

TEMPS DE CRISI

Ahir per la tarda vaig quedar amb un empresari ampostí. Sense tenir clar que es el que pretenia de mi, vaig acudir a la cita expectant sobre quina era la seva preocupació. Mentre ens preníem un cafè ell i un te jo, no va trigar gaire en exposar-me el tema.
Ell, com a d’altres empresaris relacionats amb la construcció, estava atrapat per la crisi. I en el seu cas, aquesta ha estat sobrevinguda, ja que, al ser subcontractista, es troba amb que, algunes de les empreses que l’han contractat, li han quedat a deure molts milers d’euros. La situació en que es troba ara és molt greu i, fins i tot, posa en dubte que pugui satisfer la paga extraordinària d’aquest mes de desembre.
Però la cosa s’acabarà de complicar quan el proper mes de gener haurà d’afrontar el pagament de l’IVA; un IVA que no ha cobrat... En canvi, el contractista si se’l podrà deduir de la seva declaració. Tota una paradoxa!
I és que la llei de l’IVA obliga a les empreses a liquidar aquest impost encara que no l’hagin cobrat, sempre que la feina estigui feta. Al meu interlocutor només li queda la solució d’acudir als tribunals i denunciar a l’empresa morosa. Quan el jutge dictamini al seu favor, llavors, i només llavors, l’Agència Tributària li reintegrarà les quotes de l’IVA pagades de forma indeguda.
Qui em llegeixi se’n recordarà que fa unes setmanes parlava de que li vaig fer per escrit una pregunta al director general de l’AEAT i li demanava per les mesures anticrisi que es prendrien. Ell em va respondre “que la decisió era del govern de la nació”. No explicaré ara com vaig quedar-me en llegir la resposta, però si que penso que resoldre aquestes situacions seria una de les solucions que li caldria prendre a l’administració per tal d’afavorir als empresaris honestos i actuar durament en contra d’aquells que, duran aquests anys han fet un grapat de bitllets i ara, possiblement, faran suspensió de pagaments o, fins i tot, tancaran les empreses.
Penso que el empresari referit té tota la raó a l’hora de buscar una solució per a fer front al seu problema i tirar endavant l’empresa. Sap que té uns treballadors que depenen d’ell i, també les seves famílies. I duran aquest mes de desembre i el proper gener haurà d’afrontar uns pagaments i no disposa de diners suficients per fer-ho. Podria acudir a una entitat financera i mirar de demanar un préstec o un aplaçament davant de l’Agència Tributària. Però, fins i tot, posa en dubte de que hi pogués complir, ja que en la situació actual no genera prou beneficis per afrontar les quotes d’un pagament aplaçat.
Avui dia Zapatero al Congrés que el proper mes de gener es començaran a notar les mesures anticrisi que ha anat aprovant el govern... Però per alguns (per no dir per a la majoria) arribaran tard!

dimecres, 10 de desembre de 2008

FIRA AMPOSTA II

L’escrit d’avui no pretén ser una continuació del d’ahir, però després de donar-lo com acabat, vaig veure que em vaig deixar unes quantes coses que em semblen importants.
Com explicava ahir, per a l’acte d’inauguració de Fira Amposta es va convidar a Josep González Sala, president de PIMEC, que segons les informacions que vaig rebre, dirigeix un grup d’empreses vinculades a CDC.
Aquest any, sovint, hem vist com l’alcalde Ferré convidava a “personatges” que ignoren molts d’aspectes de la vida social i econòmica de la nostra ciutat i la nostra terra. Vull recordar que com a pregoner de festes majors va portar al president de la Diputació de Tarragona Josep Poblet que va confondre escriptors ebrencs com Emili Rosales de la Ràpita o Albert Roig de Tortosa com ampostins.
El Sr. González no va cometre cap error d’aquesta magnitud, però si que va tenir un “oblit” important.
És evident que davant d’un episodi de crisi com el que s’està vivint, des de les agrupacions patronals (Foment del Treball, PIMEC, etc.) es té molta preocupació, però des dels sindicats no se’n té menys. Si uns estan preocupats per la baixada de beneficis empresarials, els sindicats ho estan per la pèrdua de llocs de treball.
És veritat que Nissan o Frigo han presentat expedients de regulació d’ocupació i que han sortit per tots els mitjans de comunicació possibles (ràdio, televisió, premsa, etc.) i que, en el seu conjunt es perdran molts llocs de treballa, però a les Terres de l’Ebre, les empreses i els treballadors no s’ho passen millor. Entre totes les empreses (sobre tot del ram de la construcció que s’ho passen malament) destaca la Lear de Roquetes que, pareix, tancarà portes deixant al carrer a més de 500 treballadors. També és conegut el cas de la suspensió de pagaments (o concurs de creditors) de l’empresa MARTINSA-FADESA, que tenia moltes empreses subcontractades del sector de la construcció d’aquestes comarques i que moltes d’elles van veure com els afectava la situació i van tenir que “plegar”.
En cap moment el Sr. González va fer la més mínima menció a aquests casos.
També explicava que va donar molta part de culpa al govern espanyol, sobre tot en el tema de no fer arribar diners suficients als bancs per poder donar crèdits. Després es va contradir quan va afirmar que el govern havia posat a disposició dels bancs més de 4.000 milions d’euros i que els bancs (i caixes) només en van sol•licitar-ne una mica més de la meitat. Així és que la culpa no només és del govern...
També cal fer l’aclariment que la crisi és mundial i que no l’han provocat ni el govern de l’estat ni el de Catalunya, però si el món empresarial (multinacionals) i la banca. A Espanya, sobre tot, del sector de la construcció. I ara són els governs els que han d’assumir la responsabilitat de sortir-se’n!
També explicava que el diari el Punt no es feia ressò de la inauguració de la fira. Tampoc el seu suplement “El Punt de Festa” que citava la fira de l’oli de la Fatarella i la del tocino (porc) de Caseres (perdoneu-me si no és així exactament, ja que ho he escrit de memòria) Però en cap cas de la Fira de Mostres d’Amposta. Oblit del Punt? O poc treball del nostre equip de govern?

OFENSIVA PER L'OCUPACIÓ I LA INDÚSTRIA

La crisi econòmica i financera mundial està afectant amb
molta intensitat l'economia productiva de béns i serveis.
L'impacte en l'ocupació comença a ser molt important i tot
apunta que continuarà empitjorant en els propers mesos.
De moment, un nombre important d'empreses estan
rescindint els contractes temporals i empreses clau per al teixit
industrial de Catalunya han presentat processos de
reestructuració o tancaments, que provoca que les empreses
que treballen per a elles incrementin les rescissions de
contractes i expedients de regulació (com en el sector de
l'automòbil, components i els serveis associats a aquesta
activitat).
Les dades de la construcció residencial apunten a una situació
de paralització general de l'activitat per a l'any 2009. La
decisió de les entitats financeres de restringir els crèdits està
afectant també una part important d'empreses de tots els
sectors que, tot i tenir productes i mercats competitius i no
estar vinculades directament a la crisi, veuen com la falta de
finançament està posant en perill la seva activitat.
D'altra banda, el descens d'ingressos de les administracions
públiques està provocant retard en els pagaments a les
empreses que treballen per a elles, creant-los greus
problemes de liquiditat.
En aquest context de dificultats, hi ha empreses que estan
aprofitant l'ambient social generat per la crisi econòmica per
a fer reestructuracions que no estan justificades de cap
manera en termes econòmics i productius.
Aquesta situació posa de manifest el que ja sabem des de fa
temps, el mercat només es mou en la lògica del màxim
benefici i no te capacitat d'autoregular-se sinó d'autodestruirse
com a tal mercat, arrossegant amb ell el conjunt de la
societat. Els poders públics no poden abdicar, com ho han fet
fins ara, del seu paper de regulador de l'economia i garant
que, aquesta, no estigui pel damunt dels ciutadans i dels
treballadors.
Ara, després d'anys de grans beneficis pels especuladors i les
empreses, no reinvertits de manera productiva ni redistribuïts
socialment, volen que la factura la paguem els treballadors
amb pèrdua de llocs de treball i de salari.
Davant d'aquesta situació, la UGT i CCOO de Catalunya
considerem necessària una resposta social i política
contundent: d'una banda, amb la mobilització social i, de
l'altra, aportant propostes que contribueixin a resoldre les
causes que han provocat aquesta crisi. Si no aprenem del
queens està passant, estarem incubant la propera crisi.

PER TOT AIXÒ EXIGIM,
— Garantir l'atenció i la protecció social a les persones que es
quedin sense feina reforçant les oficines del Servei
d'Ocupació de Catalunya amb programes d'ocupació i
formació que els permeti incorporar-se a noves feines en
sectors o empreses que les generen.
— Impulsar la creació d'una renda de suficiència de
ciutadania (tal i com preveu l'Estatut d'Autonomia) per
aquelles persones que no tinguin protecció d'atur.
— Ampliar els recursos de les administracions locals per a fer
front als riscos d'exclusió social, mitjançant polítiques de
reinserció.
— Que adoptin mesures que permetin a les empreses
afrontar la crisi, especialment a les petites i mitjanes.
— Que deixin clar que rebutjaran tots els expedients que no
vagin acompanyats per un pla industrial de futur i un pla
social per a respondre a l'impacte de la crisi.
— A les empreses afectades per expedients de regulació, que
presentin projectes industrials i plans de viabilitat de futur.
— Garantir amb caràcter urgent que els recursos econòmics
posats a la disposició de les entitats financeres arribin a les
empreses i a les famílies. Amb transparència i control
públic i social.
— Protegir l'interès general entrant com accionistes a les
empreses en què sigui necessari, mitjançant la
transformació dels ajuts públics rebuts en accions.
— Tancar ràpidament un bon acord de finançament per
Catalunya.
— Un Pla de Rescat de la Indústria, amb la injecció d'ajuts a
la competitivitat i de crèdits a la liquiditat, especialment
en aquells sectors o territoris que pateixen de manera
directa la crisi -com pot ser el sector de l'automòbil i el seu
auxiliar de components i serveis-, i per aquelles empreses
que garanteixin i creïn nous llocs de treball. Els recursos
han de venir tant del sector bancari com directament des
del Govern. Ampliar els recursos públics (ICO i ICF) per a
protegir processos d'innovació.
— Retornar les prestacions per l'atur consumides pels
treballadors quan després de la suspensió es produeixin
extincions de contracte.
— Eximir de la cotització fiscal les rendes salarials i les
indemnitzacions provinents dels acomiadaments
individuals i col•lectius fins a 45 dies.

dimarts, 9 de desembre de 2008

FIRA AMPOSTA

Parlar de la inauguració de Fira Amposta 2008 quan aquesta ja ha tancat portes, potser no te gaire sentit, però és que aquests dies he estat fora i no he pogut fer-ho i en tenia ganes.
A manca de representació oficial a qui convidar per aquest acte, l’alcalde d’Amposta, Manel Ferré va portar al president de PIMEC (una agrupació d’empresaris de Catalunya), Sr. Josep González Sala. Però era força evident que no devia de comptar amb la suficient “categoria” per a “tallar la cinta” i fer el discurs d’obertura. Així que va caler “buscar” algú de més renom de dintre del partir per a que fos “l’inaugurador” oficiós del certamen ampostí. I qui millor que el propi Arturo Mas, el líder “de moment” indiscutible de la formació convergent i l’impulsor de la casa gran del catalanisme!
Per les informacions que vaig tenir el dia anterior, era evident que hi seria. La noticia de la seva estada a les Terres de l’Ebre me la van donar a una fleca de Santa Bàrbara. El dia 4 de desembre es celebra l’onomàstica d’aquesta santa i és festa local a la veïna població del Montsià, també amb alcalde de Convergència. Així que em van anunciar de la presidència del líder de CDC a la missa i la processó del dia següent.
Era normal que si pel matí visitava Santa Bàrbara, per la tarda hi fos present a la inauguració de la fira. Però un pensava veure’l només arribar al recinte firal acompanyat del senador espanyol Joan Roig. Però em vaig equivocar...
Així, mentre la comitiva d’autoritats encapçalada per la banda de música de la Lira Ampostina es dirigia al pavelló de fires, a l’altura de la pizzeria Tratoria (on es va ubicar durant molts d’anys el Banc Central), Mas i Roig, tot saludant a l’alcalde i regidors de CiU que anaven, van passar a formar part d’aquesta comitiva, tot ocupant la primera fila. Fins i tot, el delegat del govern, màxima representació de la Generalitat al territori, va endarrerir la seva posició per cedir-los el llocs als acabats d’arribar. I allí van anar fins arribar al recinte de fires. Evidentment, l’acte, es va convertir en una trobada de càrrecs convergents, mentre que els assistents aliens a Amposta es podien comptar amb els dits de la ma... i sobraven dits!
Després, en el discurs d’inauguració, el Sr. González va carregar contra el govern Central (no tant contra el de la Generalitat) per no impulsar més ràpidament les mesures anticrisi que s’han aprovat fins la data.
Com que, quasi paral•lelament a la inauguració de la Fira, hi havia la d’una exposició de pintura del pintor calero Joan Rebull, a qui conec des de fa uns 25 anys i amb el que tinc amistat, hi vaig voler ser present. Entre els assistents, molts amics i familiars de Rebull, s’hi trobava un amic d’infantesa, Manuel Milián Mestre, periodista, escriptor, assessor d’empreses, exdiputat del PP per Barcelona i col•laborador de Josep Cuní als Matins de TV•, entre d’altres coses, que va fer tota una exposició sobre l’obra del seu amic. Rebull ens va presentar i vaig poder parlar amb ell una estona. Em va dir que González dirigia un grup d’empreses vinculades a CiU. A partir d’aquí sobra qualsevol comentari. Bé, si un, un de sol: Per aquests i d’altres fets anteriors, l’actual alcalde d’Amposta, Manel Ferré, és més sectari si cap que el seu predecessor al càrrec!!
El dia següent, abans de marxar de viatge, vaig comprar el Punt: ni una sola paraula sobre la inauguració de Fira Amposta... Potser és el que es mereixien!

EL POVET DE SANT VICENT (article publicat a Vinaròs News diumenge 7 de desembre)

Ben mirat, no fa tant de temps. Suárez ja era president del govern espanyol i els ajuntaments democràtics tot just acabaven de començar a caminar. A la Galera, José Tomàs, més conegut per “Lupe”, havia estat escollit alcalde fruit d’una candidatura de consens que agrupava homes de diverses ideologies. Possiblement ha segut l’ajuntament que més coses va aconseguir fer per al poble. Potser també perquè les mancances d’aquella època s’han anat resolent amb els anys i ara jo no existeixen.
Entre d’altres coses, va ser l’ajuntament que va fer les xarxes de clavegueram i d’aigua.
Fins llavors, la gent de la Galera l’havia anat a buscar, primer amb els càntirs tan típics del poble, després amb poals, a les dues fonts públiques que hi havia al municipi.
La primera d’elles es trobava al bell mig del poble, just davant de la casa consistorial, a la plaça d’Espanya. La gent del poble la coneixia com la “Font d’Eduardo”, ja que havia estat el propietari del pou i n’havia fet donació per a l’ús dels seus conciutadans. El “sortidor” estava situat al centre de la plaça envoltada de bardissa i arbrada, on hi destacaven dues palmeres. Tenia dues aixetes i estava il•luminada per dues bombetes i coronada per una pinya ornamental. Amb el temps va desaparèixer i va donar pas a una font decorativa situada a un costat de la plaça. El pou segueix existint a l’entrada del carrer Nou.
L’altre pou (sempre li em dit povet) estava situat a la llera del barranc de la Galera (que va donar nom al poble) i des d’allí es bombejava l’aigua salvant un desnivell de 5 o 6 metres fins al carrer Sant Vicent (també anomenat el “paumeral” per la quantitat de palmeres que hi ha) Només tenia una aixeta i el dipòsit de l’aigua era ben a vistes.
Pel poble s’explica una llegenda que va de generació en generació. Es diu que Sant Vicent (llavors el frare Vicent Ferrer) va passar per la Galera assedegat. Venia de passar per Godall on va demanar aigua i no li van voler donar (el pou que subministra l’aigua a Godall el van fer als anys 70 del segle passat a tocar del terme de la Galera, així que, en aquella època Godall no disposava de gaire aigua per a beure) Al demanar aigua, li van donar del pou que avui porta el seu nom. En “agraïment”, el frare va sentenciar que aquell pou mai esgotaria el cabal.
Recordo que ens els anys de sequera, els pous de la Galera, excavats a molt poca profunditat, s’eixugaven. Fins i tot el pou d’Eduardo. Però el povet de Sant Vicent, per molta aigua que la gent li tragués, sempre en tenia. Es tractava així d’un de tants miracles que va fer el Sant? Segurament els creients dirien que si, en canvi, la resposta al “misteri” és molt més simple.
Com he explicat, el pou està situat al mateix llit del barranc, quan aquest passa pel poble. Per a que “baixi” el barranc (es a dir, per a que porti aigua) s’han de complir dues condicions: que plogui molt i que bufi el vent de baix o de Llevant. Només en aquestes condicions s’obren les fons del Port o “bufadors” i brolla l’aigua. De vegades tan violentament com l’any 2000 que es va emportar arbres, ponts i fins i tot granges construïdes massa prop de la llera. És de suposar que la resta del temps aquesta aigua corre en forma de riu subterrani més o menys seguit el mateix traçat que el barranc de la superfície. I a Vicent Ferrer, que era un erudit, no li va passar per alt aquesta situació i els anys van donar-li la raó en el seu pronòstic.
Per aquella època, per la Galera passava la Via Augusta, la principal carretera per a desplaçar-se entre Barcelona i València.
A Gandesa, capital de la comarca de la Terra Alta es conta una història semblant. Pareix ser que Vicent Ferrer va estar-hi diversos cops i, fins i tot, hi va predicar. Gandesa es troba al camí entre Tortosa i Casp (Caspe), ja a la província de Terol. A la població de Casp sé la recorda pel Compromís (1412), un acord entre totes les forces vives de la Corona d’Aragó per a nomenar successor del regne a Ferran de Trastàmara, dit d’Antequera, el futur Ferran I, espòs de la regna de Castella Isabel I. Vicent Ferrer hi va jugar un paper molt decisiu a l’hora de prendre aquest acord.

dijous, 4 de desembre de 2008

DIFÍCIL DECISIÓ

Si haguéssim de prendre la decisió d’escollir entre protegir el medi ambient o al ser humà, què escolliríem? La protecció del medi natural permet a les persones a viure amb unes condicions idònies per a la seva salut. És una de les coses que permet tenir una millor qualitat de vida. Però sense la protecció del propi individu, per a què serveix protegir l’entorn natural?
Si em demaneu una opinió personal, jo escullo primer la preservació de la vida del propi individu, però sense descuidar els seu entorn natural.
Segurament hi ha qui pot discrepar de mi i tenir una opinió totalment en contra. Això és el que passa a la banda terrorista ETA. Segons sembla (al menys és l’excusa) prefereixen preservar el paisatge del País Basc, encara que sigui a cost de vides humanes. I no és que aquestes vides les deixen morir per desatenció, és alguna cosa més grossa. Les assassinen directament.
Els antecedents de l’assassinat d’ahir del constructor Ignacio Uria, propietari d’una empresa de les que construïa l’anomenada “Y” d’alta velocitat a Euskadi, cal buscar-los en els assassinat dels enginyers José Maria Ryan, cap de les obres de la central nuclear de Lemoniz (1981) i de Ángel Pascual (1982) i d’altres sabotatges i els atacs a l’autovia de Leitzaran (des de 1989 a 1995), on també hi van perdre la vida diversos operaris i policies. La central nuclear no va arribar a funcionar mai i a l’autovia se li va modificar el traçat inicial. Caldrà veure que passa amb l’alta velocitat.
No val aquesta excusa. ETA és una banda terrorista plena de pistolers i gent que prefereixen dedicar-se a les activitats d’extorsió, segrests i assassinats, que buscar una ocupació a la fàbrica o a l’oficina. És evident que els membres de la banda terrorista busqui viure bé. El millor que poden! I que els agafin i els tanquin a la presó, és un risc que s’ha d’assumir. En els darrers anys pocs han estat els membres de la banda que han mort per mantenir un tiroteig contra els cossos i forces de seguretat de l’Estat. Si els detenen, es lliuren ràpidament sense oposar resistència.
Si fossin el que diuen ser, lluitadors per la independència del País Basc, no els importaria caure en combat i donar així la seva vida per una causa que creuen justa, com tantes i tantes persones ho han fet (soldats i civils amb ideals)

dimecres, 3 de desembre de 2008

"L'AMO DEL MÓN", EL RADER EN ACCEPTAR L'EVIDÈNCIA

Es diu que el president del Estats Units és l’amo del món. Per alguna cosa, la nació americana és la més poderosa i la més influent. A un més i dies del traspàs de poders entre l’actual president Georges Bush i Barack Obama, el primer es va “destapar” amb un discurs a mode de comiat. Va ser aquí on va reconèixer per primer cop que, quan va afirmar que l’Iraq tenia armes de destrucció massiva, estava en un error. Però lluny d’assumir responsabilitats, les va traspassar al serveis secrets (o sigui a la CIA) i als informes que van fer. Tard i malament. Aznar ja ho va reconèixer el febrer de l’any passat, la qual cosa, tampoc l’honra gaire, ja que va anar al remolc de Bush durant tot el procés, des de que aquell va declarar la guerra al país de Sadam Husein, fins a que va sortir de president. Això sí, podia presumir de tenir-lo d’amic i de posar els peus sobre la tauleta que té el mandatari americà al seu ranxo de Texas.
Però el que no han reconegut ni reconeixeran mai ni Bush, ni Aznar, ni Blair (també anomenat el “trio de las Açores”, com se’ls va conèixer després de la cimera que van fer a l’illa portuguesa de l’Atlàntic, és que els veritables motius que van portar a declarar la guerra a l’Iraq no va ser la possessió d’armes de destrucció massiva per part del règim de Hussein, ni per enderrocar-lo per dictador i opressor dels seu poble, sinó per poder tenir accés als pous de petroli. Una riquesa natural necessària per a fer funcionar l’economia mundial i cada cop més escassa.
Hi he pensat molts cops... A pesar de tenir un dictador que només mirava per ell mateix i els seus, no estaven els iraquians molt més tranquils? Ha valgut la pensa tants anys de guerra per a ser on és ara mateix el país asiàtic?
La meva opinió és que, malgrat Husein, el poble iraquià estava millor abans que ara i si poguessin fer marxa enrera en el temps, preferirien quedar-se tal com estaven.
Possiblement, la “sinceritat” de Bush ha estat una estratègia perfectament calculada. Primer ho acceptarien els seus “socis”, després esperarien que passés la campanya electoral i les eleccions americanes i, vistos els resultats de les eleccions, Bush, com si fos el seu epitafi final, acabaria reconeixent el que ja li van dir els observadors de la ONU molt avanç de declarar-los la guerra “il•legítima”!

dimarts, 2 de desembre de 2008

DIMITIRÀ MAS?

El primer que cal saber és si la notícia apareguda ahir a Interviu està contrastada i és certa. Des del punt de vista de públic he de pensar que si. Penso que té prou calat per a pensar que no sigui veraç. No crec que el setmanari s’arrisqués a una querella per publicar dades falses o mentides, digueu-li com vulgueu.
La notícia per aquells que encara no us heu assabentat, és que el pare del líder de Convergència Democràtica de Catalunya, Arturo Mas, Arturo Mas Bernet està sent investigat per presumpta evasió de capitals. Us recordeu que temps enrera va aparèixer l’anomenat cas Liechtenstein? Aquest petit país europeu és, allò que en el món de les finances és coneix com un paradís fiscal. És a dir, un país on la banca no pregunta per la procedència els diners, ja vinguin del món de la droga, de l’extorsió o, simplement diner negre o no declarat davant de les administracions de finances corresponents, segons sigui el país on s’han generat. És evident que els diners de estalvis, fets euro a euro, aquells que solem posar a una llibreta bancària a termini, no es porten a cap paradís fiscal.
A partir d’aquí, tornem a formular la pregunta: Dimitirà Mas? Jo no us respondré, que cadascú de vosaltres ho faci per ells mateix o que passi a ser motiu de debat (que és el que pretenc amb les opinions que dono en aquest blog) El que està clar és que Mas, líder de CDC per desig personal de l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol, és una persona molt exigent. De vegades penso que el porta fins aquí la pròpia arrogància personal. I un pot ser arrogant quan es sap triomfador, quan disposa d’una bona “ma”, és a dir, amb cartes guanyadores. Però si és certa la notícia (i tot apunta que si), no deixarà de ser un cop baix i molt dur per l’actual cap de l’oposició de Catalunya.
També es poden formular més preguntes: Sabia Arturo Mas Gabarró les activitats il•lícites del seu pare? Realment era el seu pare qui les estava comenten?
No seria el primer cas en que un alt càrrec de Convergència dimiteix a causa d’un familiar. Només cal recordar el cas de Josep Maria Cullell que va dimitir l’any 1994 com a conseller de la Generalitat a causa de les activitats del seu cunyat Joan Vilaró. Va ser substituït per Jaume roma, un dels consellers més efímers, ja que també va tenir que dimitir a causa de les seves activitats...

dilluns, 1 de desembre de 2008

"L'HOMENATGE" A MARAGALL

Diu una dita castellana que diu “Entre todos lo mataron y él sólo sé murió”. Això és el que li va passar al President Maragall. I també es demostra en claredat la diferència que hi ha entre els diferents partits. Mentre a Pujol ningú dels seu (ni tampoc d’Unió) posaven en dubte el seu lideratge, Maragall va ser qüestionat des de dintre i des de fora. (PSC i govern, per un costat i els partits de l’oposició per l’altra)
Hi ha una altra dita que també li va bé al tema: “Altres vindran que bons els faran”. I no ho dic perquè Montilla, al meu entendre no ho estigui fent bé, sinó pel carisma que tenen l’un i l’altre.
Maragall, amb les seves “maragallades”, és d’aquelles persones úniques i irrepetibles. I ahir ho va mostrar sobradament.
L’acte del Palau de la Música, amb l’excusa de la presentació d’una biografia seva escrita per sa filla Cristina, va acabar sent tot un homenatge a Maragall. I de ben segur que s’ho mereix. Conec a gent que li tenen la mateixa simpatia sense ser ni haver segut mai socialistes...
També va ser un acte de reconciliació. Així ho demostrava la presència de la “plana major” del PSC i destacats membres de l’actual govern. També la presència d’altres líders catalans demostrava clarament que no tractava d’una simple presentació d’un llibre de memòries.
No obstant, sobre l’escenari del Palau, només hi eren els amics: l’alcalde de Roma, Ferran Mascarell, Narcís Serra i la presentadora Gemma Nierga i sa filla Cristina. Al final hi va fer pujar a Montilla i Hereu.
I també hi van haver absències destacades...
Tot i haver reconegut tenir Alzheimer, a l’acte d’ahir, segons les informacions periodístiques, va estar enginyós, irònic, en definitiva: brillant. Si algú posava en dubte aquesta capacitat de Maragall, ahir va quedar palès.
De totes formes és lamentable que una persona hagi d’arribar al seu final (ja sigui polític, ja sigui de la vida) per tenir que fer-li reconeixements i homenatges. Déu de ser molt trist per a les persones (que encara se’n adonen, ja que d’altres ni això) que els hi facin aquesta mena d’actes. Si ets conscient deus de pensar que tens la mort a tocar. I quan els arriba aquesta, ja no cal ni parlar-ne. Llavors tot han segut bons. Fins i tot als dolents els hi troben coses positives.
Penso que els homenatges, reconeixements, etc. s’haurien de ver en plena activitat de la gent, quan aquest han arribat ben amunt. De vegades s’arriba massa tard. És quan es parla de “pòstums”.
Per cert, el llibre de memòries porta per títol "Oda inacabada" (un títol del tot suggerent), per si li interessa a algú...

LA "WEB" RECOMANADA

Davant la crisi econòmica, el Ministeri d’Indústria que presideix Miguel Sebastián ha creat una pàgina a Internet per poder fer comparatives de preus. Així pot saber quines són les ciutats més cares d’Espanya i també les més barates. També pots comprovar les cadenes de supermercats que tenen millors preus per afrontar aquest temps, sobre tot en alimentació i adrogueria. Es diu que el carro de la compra, depenen dels llocs, pot sortir-nos de 10 a 15 euros més barat. Et permet seleccionar la província.
Atenció: hi altres pàgines de “observatorio de precios” que no són la oficial i només son de publicitat!