Ja us avanço que avui parlaré de caps, però no de potes. El mot “pota” només ho he posat perquè queda bé, ja que com sabeu, el "cap i pota” és un conegut plat molt català i gustós que té la vedella com a base.
És vergonyós que un cap, en aquest cas, l’excap de la Inspecció de l’AEAT de Catalunya Josep Maria Huguet es valgui de l’excusa de que “ell no sabia res” i de que “tota la responsabilitat era dels seus subordinats”. Menys mal que, al final, encara ha tingut la decència de reconèixer que va rebre 335 milions de l’advocat Juan José Fochi. Aquest advocat treballava per al grup Torras de qui era president Javier de la Rosa. Ahir vaig escoltar per la ràdio que, en primera instància, va dir que els diners que tenia dipositats en bancs suïssos els havia guanyat “jugant a la borsa”.
Massa sovint, al món polític i empresarial acaben caient “parts del tronc”, fins i tot “mans dretes” abans de caure els seus caps.
Fixem-nos sinó en les paraules que la Maria Dolores de Cospedal, secretaria general del PP va adreçar al president valencià Francisco Camps demanant-li “que sigui contundent en la seva decisió”. Segurament que el boc expiatori en aquest cas serà Ricardo Costa, secretari general del PP valencià i, molt provablement també Vicente Rambla, vice-president de la Generalitat Valenciana (la Cheneralitat) Però un cap (qualsevol cap) quan algú que està per baix d’ell, jeràrquicament parlant, la “fa grossa”, no pot amagar el cap sota l’ala o mirar cap a un altre costat. La responsabilitat d’un cap és saber en cada moment el que “s’està coent” a casa seva. Si no ho sap fer o sé li escapa alguna cosa, ja tingui participació directa en l’enrenou o no, el que ha de fer és “plegar i anar-se’n” o dit d’una altra manera i per a que crear malentesos: dimitir de tots els seus càrrecs!
I ho vull recalcar perquè pareix que Francisco Camps no se’n hagi volgut donar per assabentat. Segons el president de la Cheneralitat, les paraules d’ahir de la Cospedal només van ser “un toc d’atenció per a que ‘auditi els comptes del PP valencià’ i, de passada, també les del PSOE!”. I és que segons com es diuen les coses presten a diverses interpretacions i, es clar, aquell que està vivint molt bé i que té un estatuts social molt important, no vol deixar, com es diu vulgarment “la mamella de la vaca”.
El dilema que es presenta en casos com aquests és: Si els subordinats no actuen fraudulentament per ordre del seu cap, què els porta a actuar així?
1 comentari:
-Agora quiero yo usar contigo de una liberalidad, y es que ambos comamos este racimo de uvas y que hayas dél tanta parte como yo. Partillo hemos desta manera: tú picarás una vez y yo otra, con tal que me prometas no tomar cada vez más de una uva. Yo haré lo mesmo hasta que lo acabemos, y desta suerte no habrá engaño.
Hecho ansí el concierto, comenzamos; mas luego, al segundo lance, el traidor mudó propósito y comenzó a tomar de dos en dos, considerando que yo debría hacer lo mismo. Como vi que él quebraba la postura, no me contenté ir a la par con él, mas aún
pasaba adelante: dos a dos y tres a tres y, como podía, las comía. Acabado el racimo, estuvo un poco con el escobajo en la mano y, meneando la cabeza, dijo:
-Lázaro, engañado me has. Juraré yo a Dios que has tú comido
las uvas tres a tres.
-No comí -dije yo-; mas ¿por qué sospecháis eso?
Respondió el sagacísimo ciego:
-¿Sabes en qué veo que las comiste tres a tres? En que comía
yo dos a dos y callabas.
A lo cual yo no respondí.
Com tampoc respon ni se’n dona per assabentat el protagonista de la nova novel·la picaresca per excel·lència, el ¿Sr.? Camps. La pregunta es, Se’n donaran per assabentats els valencians/es?
Decididament continuem vivint en el país (el nostre també) de la picaresca i la pandereta. Quina vergonya, mentres l’index d’atur augmenta, els ERO’s estan a l’ordre del dia i els salaris dels que tenim la sort de treballar estan congelats i descompensats des de l’arribada de l’euro i l’actual crisi econòmica, d’altres tenen de fer hores extres per dur el fruit dels seus robatoris a paradisos fiscals. I la Justícia? Ai la Justícia ... un dogma de fe.
Publica un comentari a l'entrada