ALBERT SÁEZ
Director adjunt
En els inicis d'aquesta llarga crisi, una pintada va resumir el nostre estat d'ànim: «Dimitir no és un nom rus», deia aquella frase. Era un bon resum de l'afartament de la impunitat dels polítics a Espanya.Ana Mato segueix de diputada al Congrés al costat de Manolo Chaves i tants altres. Xavier Crespo, al Parlament de Catalunya,Jordi Cañas, al d'Estrasburg, i tants altres que segueixen sense entendre que el llindar de la permissivitat amb la corrupció s'ha endurit i que s'acaba el temps de la impunitat basada en les martingales de la transició. Però la cultura política espanyola -i en això Catalunya no és diferent- prefereix escurar els terminis i intentar desaparèixer de la primera pàgina abans de sortir definitivament del primer pla.
Els resultats de les eleccions britàniques es van conèixer aquests divendres a mig matí. Abans de dinar ja havien dimitit Ed Miliband,Nick Clegg i Nigel Farage. El primer, per responsabilitzar-se de la debacle laborista per recolzar el Better together a Escòcia. El segon, per l'enfonsament dels liberals després d'estar al Govern tory. I el tercer, perquè l'antieuropeu UKIP no ha aconseguit ni el seu escó.
Llei electoral
Els partits tradicionals estan aquests dies capcots per les males expectatives que els auguren les enquestes del pròxim 24-M. Llancen missatges tremendistes avisant que els emergents portaran les set plagues d'Egipte si arriben a governar. Però són incapaços de fer un pas enrere. Felipe González fins i tot considera un ultratge treure un corrupte de les llistes per aconseguir la investidura de Susana Díaz a Andalusia. Rajoy es limita a dir que el PP té defectes, però és incapaç d'exigir a Alfonso Rus que anul·li la candidatura a Xàtiva després de sortir a la ràdio comptant els feixos d'euros després de cobrar una comissió.
Els partits tenen oportunitats d'intentar demostrar que el seu ocàs és menys terrible que la victòria de l'adamisme. Dimitir és el camí. Aprovar una llei electoral catalana després de 35 anys de partidisme és oxigen. Investir qui guanya és el mínim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada