Enrere queden els dies que quan ens trobàvem amb Manolito, m’havia de dir:
-Saluda!!!
Efectivament vaig estar molt de temps sense saludar-lo, fins i tot mentre era regidor. Com a molt li deia hola, no es mereixia més. Ara és ell qui no em saluda... Per què serà?
Dissabte pel matí, sobre la una, mentre estava fent una foto de família a l’Impremta Ampostina del Mercat a la Plaça, vaig notar que algú s’aturava al meu costat. De tant en tant et trobes a algú que té cura quan estàs fent una foto i miren de no destorbar-te. Una vegada feta la foto, em giro i li dic:
-Passa, passa...
-No et preocupis, fes la foto tranquil... –Em va respondre la Joana Ortega, vicepresidenta del Govern-.
Amb ella anava tota la comitiva: Manolito, la seva senyora (mai falta quan es tracta d’un esdeveniment important), la cap de protocol de l’Ajuntament i algunes persones més a les que no vaig tenir temps de veure, ja que, excepte mon cunyat, que era qui estava de figurant, la resta varem marxar d’allí com si fossin empestats. Remarco que no vaig ser jo sol, sinó tot el grup que es composava de 4 persones més.
Em vaig tornar a girar, vaig aixecar la càmera i els hi vaig tirar una foto per a immortalitzar el moment... La qualitat de la instantània no m’importava, de fet podria no haver-ne fet cap i m’hauria quedat tant tranquil.
Però Manolito no em va saludar. Igual no em va veure, però si ho hagués fet, tampoc crec que m’hagués saludat. Tampoc l’Àlex, la seva dona que exerceix molt bé el seu papar d’alcaldessa consort.
Quan Manolito va arribar a l’alcaldia d’Amposta, ja havíem estat 4 anys junts a l’Ajuntament, llavors presidit pel venedor de ‘bombilles’. Em pensava que com era un home amb carrera, les formes canviarien i que seria un alcalde amb un tarannà molt més dialogant i afable. Em vaig equivocar de mig a mig. Sempre s’ha dit que els còpies són pitjors que els originals i Manolito és una burda còpia de Rojo y Gualdo.
Encara que ho he explicat en diverses ocasions, no vull desaprofitar el moment per a tornar-ho a fer. Va ser el dilluns de festes majors. L’any importa poc, però crec que va ser el 2010. A la sala que hi ha només entrar a l’esquerra del Museu de les Terres de l’Ebre, s’hi feia una exposició de les pintures que havien fet els vellets de la residència que hi ha tot just al costat. L’any anterior no hi havia anat cap regidor de l’oposició, però aquell any, com hi vist relativament prop, m’hi vaig deixar caure. Mai m’he sentit tan menyspreat.
Allí estaven l’alcalde i la majoria de la seva cort. També la exregidora de cultura Margarida Maigí. No recordo exactament els regidors que hi eren, però si de la presència de Laia Subirats, la regidora de Serveis Socials.
Anaven anomenant els vellets i a tots se’ls hi donava algun obsequi; ales velletes un ram de flors... I jo mirant-ho incrèdul. Menys mal que m’havia posat al costat de Jaume Vidal Bel, director de la residència d’avis de la Sénia i vella mic meu. Al final li vaig comenta:
-I jo no estic...
Estava, però com si no estigués. Els de CiU havien de recompensar els vots que els hi aporten els vellets de la residència i jo era un intrús. Què em s’havia perdut aquell dia per allí!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada