JORDI MERCADER
Periodista.
El de Barcelona en Comú és el pitjor resultat dels obtinguts pels guanyadors de les eleccions municipals a la ciutat des del 1979. I no obstant, l'èxit d'Ada Colau, construït sobre la base electoral d'ICV, les ruïnes del que un dia va ser el PSC i els vots dels que creuen que és imprescindible una nova manera de fer política, li ha atorgat una projecció política i una força emocional indiscutibles. Fins al punt que alguns tenen malsons sobre un canvi radical a la ciutat i altres temen un possible retrocés del procés.
L'elecció com a alcaldessa és el tràmit més còmode dels que l'esperen. Donada la fragilitat de la seva victòria, el ple serà un calvari. L'aprovació de qualsevol qüestió rellevant exigirà posar d'acord almenys vuit grups, els sis de Barcelona en Comú i dos més, per evitar com a mínim una majoria en contra. El pressupost i les inversions requeriran un esforç de negociació suplementari per no haver de recórrer a la qüestió de confiança de forma reiterada, que si es produís, podria donar ales a la moció de censura a mitjà termini. El privilegi de l'alcaldia de governar per decret serà motiu de consol a l'assegurar el funcionament de l'ajuntament sense sobresalts, malgrat que difícilment permetrà materialitzar les promeses més recordades.
Ningú des de la recuperació dels ajuntaments democràtics ha governat Barcelona amb 11 regidors. Però, malgrat els molts inconvenients previsibles d'aquesta majoria minoritària, Colau té el dret i gairebé l'obligació d'intentar-ho. I els seus adversaris han de córrer el risc que aconsegueixi sortir-se amb la seva. En aquest horitzó és admissible que es plantegin seriosos interrogants sobre les possibilitats d'aquest govern i les conseqüències a la ciutat de la dificultat intuïda per preservar l'estabilitat del consistori.
Per als temorosos del canvi, l'atac de realisme aritmètic que haurà de superar el govern es presenta com una benedicció. Calculen que si bé és relativament fàcil enterrar el museu de Woody Allen,paralitzar l'hotel a l'edifici del Deutsche Bank o concedir moltes més beques de menjador als nens barcelonins, la precarietat política complicarà molt l'aprovació d'alguns dels canvis de més calat: la reconsideració de l'ampliació de la Ronda Litoral al seu pas pel Morrot, la remunicipalització del servei de l'aigua o la creació de la moneda local.
Per als barcelonins que van votar el canvi, aquest escenari pot resultar una frustració. Encara que sempre quedarà el recurs a l'anunciada desobediència de les lleis injustes per mantenir viu el sí que es pot, cal no oblidar que del que es tracta és de governar. Per això els costarà entendre que no es tanqui un govern dels partits d'esquerres,amb 20 regidors assegurats i amb el coixí extern i imprevisible dels tres de la CUP. La perspectiva seria molt més encoratjadora. Segons sembla, la gent de Colau volen tenir ERC com a sòcia, però els republicans dubten; mentrestant, el PSC s'ofereix, però alguns dels integrants de la plataforma no els volen, aliens a la vella amistat municipal dels socialistes amb ICV, o precisament per això.
La posició d'ERC és especialment delicada. A l'exigir una declaració de fe independentista a Colau, quan ja ha manifestat el seu suport al dret a decidir i es va declarar votant del sí-sí, incorren en un vell error dels revolucionaris de moltes revolucions. Thomas Paine deia a El sentit comú, el text més influent entre els independentistes americans del 1776: «Mai és d'esperar que tots els homes en una revolució hagin de mudar d'opinió en un mateix instant: mai hi va haver una veritat o principi tan irresistiblement evident que fos cregut per tots els homes en un mateix temps; la raó i el temps han de cooperar l'un amb l'altre en l'establiment final del principi; i, per tant, els que van ser convençuts els primers no tenen cap dret de perseguir els altres, en els quals la convicció obra més lentament».
Els teòrics d'ERC solen atribuir un caràcter revolucionari al procés sobiranista; des d'aquesta posició, ¿com és possible no entendre la incorporació dels sobiranistes d'esquerres més tebis, com Colau,com un factor estratègic per construir l'hegemonia social imprescindible per assolir l'objectiu? ¿No és la clàusula de classe, precisament, el que els va impedir acceptar la candidatura unitària amb CiU? Alguna cosa s'ha mogut a casa dels republicans en els últims dies. Encara que el gest de votar la investidura de l'alcaldessa pot ser la penyora d'un acord de govern per després del 27-S o només el reconeixement d'un dubte sobre què s'ha de fer amb la força emergent a la seva esquerra. Les autonòmiques seran també un plebiscit per a les futures aliances d'ERC.
Periodista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada