27-S: sense Unió... i sense Convergència

ALBERT SÁEZ

Director adjunt

Artur Mas arrenca aquest dissabte la seva campanya electoral del 27-S. La notícia de la setmana és que la farà sense la Unió deDuran Lleida. La novetat del dia és que anunciarà que també la farà sense Convergència Democràtica de Catalunya, el partit de l'evasor Jordi Pujol per governar la Catalu-nya autònoma i transformar l'Espanya constitucional. El moviment que comença a Molins de Rei -enclavament sobiranista al Baix Llobregat- culmina un procés que es va iniciar en les eleccions del 2012. Llavors Mas va demanar una majoria excepcional per exercir el dret a decidir. Els electors li van donar la minoria de control a l'Esquerra deJunqueras. Mas va amb mesos d'avantatge posant peces per aixecar l'edifici que dibuixarà en aquest discurs: els intents de fer una consulta pactada, l'epopeia del 9-N, l'oferta de la llista conjunta a ERC i el cop de porta de Duran. Amb aquest bagatge, Mas pretén construir el seu perfil per al 27-S: independentista de corbata, capaç de transgredir el marc legal sense acabar a la presó, obert a gent sobiranista de totes les ideologies i alliberat dels lobbies i de les martingales. Els que acceptin aquest ideari i tinguin clar que l'objectiu del 27-S és que el món entengui que hi ha una majoria independentista a Catalu-nya s'han de sumar al seu projecte: com a voluntaris, com a candidats o com a votants. De baix a dalt.

Un món sense partits

Aquesta estratègia -que alguns han malinterpretat com una tàctica- respon a l'anàlisi següent: el 2012, molts votants independentistes no van recolzar Mas perquè era CiU, la marca de Pujol i de Duran. Es tracta de frenar la sagnia que en les següents enquestes i eleccions va seguir alimentant ERC. Tot està pensat per a aquest grup. I a sobre ara, els estrategs de CiU ja somien en un duel amb alguna homòloga de Colau. Seria la campanya perfecta: independència dins del sistema o procés constituent amb matriu en l'esquerra alternativa. ¿A qui votaran els moderats? Mas pot no arribar enlloc però sap a on va. A aquest món que el professor Toni Aira ha descrit científicament al llibre El último partido. Imprescindible.