No he estat mai de tirar coets què és molt diferent que dir de fer tirat coets... Però aquell any ens va pegar per això, per comprar-ne per a tirar-los... On? Ja es veuria...
Dintre d’uns pocs anys segurament ja ningú se’n recordarà de la pirotècnia Besalduch de Tortosa, ja que ha hagut de tancar per la imminent demolició de les cases situades a la façana fluvial i que tapen parcialment la catedral.
Besalduch era una bugaderia, però de cara Sant Joan venien tota mena de coets. L’activitat la feien des de molts anys enrere i, fins i tot, ens va explicar el seu propietari, que anaven a tirar-ne a les festes assenyalades dels pobles veïns. Ens va ensenyar una ma mutilada per haver-li esclatat un coet un dia que estava tirant-ne en no sé quina festa major...
Després de mirar les avantatges i inconvenients de tota la gama que tenia, ens varem decidir per uns de metxa retardada. S’havien d’encendre amb alguna cosa que tingués brasa, com per exemple una punta de cigarreta, però la possibilitat que t’acabés esclatant a la ma era molt baixa.
Al final varem decidir tirar els petards als clients que estaven al bar de Conrado de Marreco, al carrer Centre, molt a prop del Sindicat. Segur que aquells que son de la meva generació i més grans se’n recordaran perfectament del lloc del que estic parlant. Qui ho conegui sap que estic parlant d’una zona que es trobava a les afores del poble, perquè més amunt ja no s’hi vivia (ara estan les unifamiliars que va construir Lluís Sales)
Com que els coets eren meus, era jo qui els tirava, però hi havia un problema: no he fumat mai i, per tant, no tenia amb que encendre’ls. Així m’havia d’acompanyar un dels amics que fumés. Aquest va ser Gonzalo Tomàs que, anys després, va ser alcalde del poble.
Junts baixaven fins el cantó del carrer Tarragona i, des d’allí teníem al nostre abast les taules que hi havia al carrer del bar en qüestió. Enceníem al petard i el tiràvem en direcció a les taules. En veure’l arribar, els clients s’aixecaven esperitats, mentre nosaltres, cametes ajudeu-me, fugíem pel carrer Nord (pel costat de casa Malles), donàvem la volta al Sindicat i ens endinsàvem a la foscor. Mentre, la resta de la colla des d’aquell lloc on ja acabava el poble havien seguit sense perdre’s detall de tot el que havia passat des de que havíem tirat el coet i ens ho explicaven al detall i no paràvem de riure. Al final, la Fina, la dona de Conrado, es va atrevir a recórrer la distància que hi havia entre el bar i el cantó per mirar de descobrir-nos. Però teníem el lloc massa controlat com per a que ens pogués sorprendre.
No sé... En varem tirar uns quants, 3, 4, 5... Qui se’n recorda ja? Al final, quan els clients que estaven asseguts a les taules jo no en van fer cap cas, varem desistir, la distracció havia acabat. Però sempre recordaré aquella nit de Sant Joan com una de les més divertides de la meva joventut. Afortunadament, ningú va prendre mal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada