L'hora de la veritat

JOSEP BORRELL

Expresident del Parlament Europeu

¿Què hauria votat si hagués sigut grec? Aquesta pregunta me l'he fet, i me l'han fet, unes quantes vegades des de dijous passat. No ho hauria tingut del tot clar. Hauria d'escollir entre continuar amb un mal conegut, la penitència sense fi agreujada amb l'acord que els creditors em proposaven. Més anys de recessió en un país ja esgotat, sabent que això no era una solució, perquè no abordava el problema de fons que era, i segueix sent, la reducció d'un deute insostenible. O un risc greu, però difícil de valorar, el d'una fallida que arrossegués el país a una sortida desordenada de l'euro. En aquesta situació, els creditors -que som els ciutadans europeus també- hi tenen, hi tenim, molt a perdre. El 90% de l'ajuda a Grècia ha anat a salvar els bancs creditors de Grècia. Els governs els han alliberat d'aquell passiu perillós i l'han traslladat al contribuent. Els grecs només han vist els diners passar d'un creditor a un altre.

Enfrontats a aquest dilema, gairebé un 40% dels grecs no han sabut o no han volgut escollir. Però si els grecs haguessin tingut una Constitució com la que els espanyols vam heretar de la precipitada reforma de Zapatero el 2011, aquest referèndum no s'hauria pogut celebrar. Aquella reforma va establir que el pagament del deute tenia prioritat absoluta sobre qualsevol altra necessitat. És a dir,Tsipras hauria estat constitucionalment obligat a no pagar ni pensions, ni subsidis, ni salaris a finals de juny per poder tornar a l'FMI el crèdit que vencia. Els grecs s'haurien hagut de fer default a ells mateixos. Una solució que els comentaristes polítics consideraven indignant.

Els que acusen Tsipras de perillós demagog, no tan sols des de la dreta, haurien de posar-se en la situació per la qual passa Grècia. Un país on el PIB ha caigut el 27%, el consum familiar el 40%

(a Espanya ha caigut el 12%), l'ocupació pública ha caigut el 30%,

el dèficit públic ajustat estructuralment ha disminuït el 20%... perquè aquest ajust brutal acabi produint el 28% d'atur i un deute públic del 180% del PIB. Una depressió pitjor que la dels anys 30. Un col·lapse. ¿En quin país en aquesta situació no s'haurien reclamat altres polítiques?

Aquesta calamitosa situació ha engendrat Syriza. I al final el pacient s'ha negat a seguir amb la teràpia que se li aplicava. Davant una penitència sense fi ni esperança, els grecs han optat per afrontar el risc de sortir de l'euro. No han votat per sortir, però poden haver de fer-ho. Depèn de la reacció dels membres de la Unió, o gairebé exclusivament, de la senyora Merkel.

Diguin el que diguin, la pilota està al seu camp. Per justificar l'entrada de Grècia a la Unió Europea, en contra de l'opinió de la tecnocràcia de Brussel·les, Giscard d'Estaing va dir allò de «no es pot tancar la porta a Plató». Si ara deixem que Plató se'n vagi, la Unió Monetària ja no serà entesa com un projecte polític, sinó com una superzona de canvis gairebé fixos, però que ja s'haurà constatat que es pot trencar. Perquè es quedi, haurà de canviar la teràpia equivocada que des del principi s'ha aplicat al pacient grec.

El gran error de l'Eurogrup en les negociacions que Tsipras va avortar amb la seva convocatòria de referèndum ha sigut pretendre separar la discussió sobre els detalls del pla d'ajuda i la inevitable qüestió de la posterior reducció del deute. L'Eurogrup s'ha mostrat massa rígid i les negociacions han durat massa, cosa que ha obert la porta a l'esgotament de les reserves bancàries i a una mort anunciada per asfíxia financera. El que passi ara dependrà primer del que faci el BCE. L'Eurogrup hauria de decidir un retorn ràpid a la taula de les negociacions, sabent que l'alternativa és o Grexit o reestructuració del deute. Per això aquestes negociacions no poden ser altres reunions al caire de l'abisme, que semblen més aviat de mercaders d'alfombres que de responsables polítics.

A les pressions dels creditors s'hi ha de respondre amb la urgència política, per evitar que les opinions públiques europees xoquin, es despertin els dimonis del passat i donar així una esperança a Grècia. Més o menys en aquests termes s'han expressat els socialistes francesos. Però del costat alemany, l'SPD, per boca del seu ministre d'economia Gabriel sembla mantenir la porta tancada a un Tsiprasque, segons l'alemany, amb el referèndum ha tallat «tots els ponts amb Europa». Mal que li pesi a Juncker, no era aquesta la qüestió. I esperem que no sigui aquesta la resposta de l'Europa que va prometre fer de l'euro un instrument de prosperitat compartida. Expresident del Parlament Europeu.