JOAN SOLÉ
Periodista, autor dels llibres 'Entrevistes amb el Quart Poder' i 'Cinc mirades del periodisme internacional'. Fundador de www.revistamirall.com
El 24 de maig Ada Colau va guanyar l’alcaldia de Barcelona amb els vots d’unionistes, federalistes i independentistes que van intuir en la seva candidatura un aire de canvi municipal que llavors cap altra força era capaç de generar. A diferència dels comicis del mes de maig, el pròxim 27 de setembre l’adaptació nacional de la fórmula sota el nom de Catalunya Sí que es Pot es troba en un dilema social que té resposta en gairebé totes les reivindicacions de Junts pel Sí i CUP Crida Constituent. Aquesta vegada, els votants de CSQP, igual que el seu dirigent, Lluís Rabell, es veuran davant de les urnes amb la tessitura nacional de votar a favor d’una Catalunya sobirana que aposta per un model social just, o per una Catalunya que ha de negociar amb el nou govern espanyol una reforma condicionada a qui ocupi la Moncloa. La diferència és evident, controlar les regnes del teu govern o demanar permís.
L’oposició de Junts pel Sí i la CUP no és la llista de Rabell, és el Partit Popular. El partit del ‘no’ al dret a decidir dels catalans, el ‘no’ al decret contra la pobresa energètica, el ‘no’ al decret llei dels impostos bancaris, el ‘no’ a prohibir el fracking i el ‘sí’ a la reforma de la Constitució per recentralitzar les competències de les autonomies. L’adversari de les llistes per la independència són les del centralisme que viatgen al passat per redactar la que anava a ser la nova llei de l’avortament. Una postura que representen també Ciutadans, Vox i UPD, partits contraris a la sobirania i que reben implícitament el suport d’aquells que aposten per la reforma. Aquella reforma que necessita dos terços del Congrés i del Senat, unes eleccions generals, la ratificació de les dues càmeres, tornar-la a aprovar per dos terços i un referèndum ciutadà. Aquella que va mig anunciar Mariano Rajoy, qui ha estat incapaç, amb quatre anys de majoria absoluta, de posar sobre la taula perquè sap que el procés de reforma de la Constitució suposa convocar unes eleccions que li donaran un Congrés més fragmentat, com el que dibuixarà la nova legislatura i dificultarà, encara més, qualsevol canvi. S’imaginen PP, C’s i UPD sumant per a aquests dos terços?
Malgrat els intents de molts membres de ‘Catalunya sí que es pot’ com Albano Dante, Coscubiela, Nuet, el mateix Rabell o de tertulians que els representen en voler polaritzar la campanya amb un “tots contra Junts pel Sí” amb proclames acusatòries, es trobaran amb una mà estesa en lloc d’un ogre que crida, recrimina i ataca. La campanya de Junts no és una lluita per governar la Generalitat, es traça per aconseguir tenir les eines d’un Estat. Deia un membre de la CUP que ara “no hi ha res més antic que voler guanyar unes eleccions per governar la Generalitat, cada dos mesos anar a Madrid amb la carpeta dels deures fets i lliurar una llista de tot allò que vol, necessita i no li donen”. És en aquesta intenció d’allargar aquesta figura vella i servicial, precisament, on vol guanyar el PP el pròxim 27 de setembre i en la qual CSQP s’ha posat al seu costat malgrat que un sector del seu electorat vol la plena sobirania.
Amic Rabell, hi ha tant en comú amb Junts pel Sí i CUP Crida Constituent. No esperis la confrontació amb aquells que com tu el 9 de novembre van votar ‘sí-sí’ al dret a decidir dels pobles, a la llibertat política, a donar resposta a les necessitats socials de Catalunya i a ser un Estat amb totes les seves eines per fer realitat les reformes socials que impulsa el Parlament de Catalunya sense temor a ser suspeses pel Tribunal Constitucional. Els teus adversaris són els del ‘no’, aquells que implícitament dónes suport i tenen com a líder el Partit Popular. De les llistes sobiranistes espera la mà estesa, no la confrontació que molts de la teva formació volen i desitgen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada