REFUNDACIÓ DE LA UNIÓ EUROPEA

Manifestació de la PDE a Amposta. 

Tot sembla indicar que tal com s’estructura avui la Unió Europea (UE) no anem en lloc.

Sabeu que va ser creada com a Comunitat Econòmica Europea l’any 1957 (l’any del meu naixement) pel tractat de Roma, encara que no va entrar en vigor fins l’any següent. Va ser l’any 1993 amb el tractat de Maastricht (1992) que es reconverteix en Unió Europea.

Tal com el seu nom indica el motiu de la seva creació no va ser un altre que l’interès econòmic dels estats que la van constituir. Sembla ser que la idea no devia de ser tan dolenta quan, aviat, altres estats van trucar a la porta per a demanar entrar, entre ells Espanya que no va convertir-se en estat membre de ple dret fins l’1 de gener de 1986 (precisament quan vaig entrar a treballar a l’Agència Tributària) Actualment els estats membres són 28, però encara n’hi ha que segueixen aspirant a formar-hi part, com per exemple Turquia.

El cert és que l’Europa actual és molt heterogènia. Tan políticament, com socialment com culturalment. Aquesta diversitat sovint és una riquesa però de vegades pot suscitar problemes greus, tal com està passant en la actualitat. Per a posar alguns exemples, per un costat tenim un país ric com el Regne Unit que fa anys que juga a la puta i la ramoneta dient que se’n volen anar sinó aconsegueixen més avantatges i per l’altre un dels membres més pobres, Bulgària i que sovint crea conflictes per l’homofòbia que demostren els seus dirigents.

Els interessos econòmics, ja no dels estats sinó de les grans multinacionals que són les que mouen els fils de l’economia mundial queden ben demostrats amb el Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions que volen signar la UE i els Estats Units, més conegut com el TTIP i que segons els detractors reduirà considerablement la sobirania dels estats membres.

Però el fet més lamentable de tots és el que està passant des de fa diversos mesos i que no és altre que la gestió de l’èxode sirià. És una vergonya que una comunitat de nacions tecnològicament avançades, socialment compromeses (o al menys d’això presumeixen moltes d’elles) i econòmicament preparades per afrontar les crisis, sobre tot quan afecta a la seva banca, no vulguin donar solució al greu problema que s’ha creat, sobre tot a les costes greges, però per extensió a tots i cada un dels seus països.

Paradoxalment, la refundació de la que parlava al títol de l’entrada d’avui vol arribar de la ma de l’esquerra europea, precisament la que menys recursos econòmics té, encara que, per un altre costat li sobren els valors ètics i morals que no té la dreta.

És l’exministre grec Varufakis qui ha tingut la idea de la refundació. Recordo una estrofa d’una de les versions que existeixen de la Internacional que diu: Remenem totes les traves / Que oprimeixen al proletari / Canviem al món de base / Enfonsant a l'imperi burgès.

I això és el que precisament caldria: canviar el món de base... Però no sé perquè serà que em sona tot molt utòpic. Desgraciadament el poder l’ostenta el capital per damunt dels estats que es proclamen sobirans.

En l’àmbit domèstic, si seguir la informació política, segurament heu escoltat o llegit que les empreses de l’Ibex 35 pressionen per a que es faci una gran coalició entre el PP i el PSOE i o que Ciudadanos el financen, precisament, les empreses de l’Ibex...

El gran capital té a les seves mans crear crisis econòmiques quan creu que les coses no li van com li haurien d’anar... I sort tenim de que els cops d’estat estan mal vistos en l’actualitat, ja que abans també estaven al darrere de molts d’ells (i a continents com a Àfrica potser encara hi estan)

En definitiva i ho vinc dient des de fa molts anys: en la situació actual Europa no va en lloc. Ja no és que sigui un vull i no puc, és directament un no vull, perquè no hi ha el que s’ha de tenir per a fer una confederació de nacions.

Si fos així, estic segur que a l’Ebre no tindríem els ensurts que tenim de tant en tant, perquè està comprovat que els principals països europeus estan molt més sensibilitzats ecològicament que aquesta banda (organitzada) de polítics que ens manen de Madrid.