He llegit que es vol promocionar el garrofer coma alternativa a l’olivera. El garrofer és un arbre mediterrani de secà molt arrelat a la nostra terra. Les avantatges que té sobre altres conreus son evidents: no li cal molta aigua ni massa atenció (per exemple es poda una vegada cada 25 anys o més, no cal fer-li cap tractament, etc.) Dels seu fruit se’n pot aprofitar tot: de la garrofa se’n fa pinso per al bestiar i de la llavor, el garrofí, una farina que serveix com espessant per l’alimentació humana (farinetes per a nadons i gelats) i també les càpsules de determinats medicaments. Per a que sigui rendible la producció hi ha que fomentar des de Brussel·les una política agrària que afavoreixi la seva expansió al mercat, sobre tot, el de la nutrició animal, en detriment dels actuals pinsos que contenen una part important de subproducte animal. Si no és així, es pot anar a una superproducció que no garanteixi la seva sortida i es tornarà a un nou fracàs. Quan el pagès ha volgut canviar el tipus de cultiu tradicional a la llarga s’ha demostrat un error. El sector de la taronja sofreix una greu crisi per la competència de la producció del Marroc i fa uns anys, recordem-ho, va passar el mateix amb el préssec fins al punt que la UE va tenir que subvencionar l’arrancada dels arbres. Ara bé, el garrofer, tal i com sempre ho ha fet, pot conviure amb perfecta harmonia amb l’olivera i no ha de significar-li una alternativa, sinó dels conreus més necessitats d’aigua i que han fet canviar els nostres paisatges en els darrers anys.
Amposta, 1 de setembre de 2007
