No està escrit en lloc, però hauria d’estar-hi! “Tots els partits són sobirans i podran fer la política que creguin convenient en cada moment”. O una cosa així. Vull dir amb això que CiU pot perfectament votar no als pressupostos generals de l’Estat encara que això posi a l’actual govern de Rodríguez Zapatero en la corda fluixa. Però també hauran d’acceptar, en el cas d’aprovar-se, que els resultats no siguin els més favorables a Catalunya. Són les regles del joc democràtic.
De totes formes penso que tan CiU com el PSOE s’equivoquen. Però és que s’han equivocat tantes vegades... Mantindré que CiU no és un bon company de “viatge”. Per molt que ho intentin dissimular, l’ullet se’n els hi va més cap a la dreta que cap a l’esquerra. Recordo, una vegada més, que el darrer govern de Felipe González el van fer caure ells, precisament, no votant-los els pressupostos d’aquell any (crec que els de 1995)
CiU, si no dona suport als pressupostos, prèvies les negociacions que calgui, faltaria més que no fos així, demostrarà davant dels socialistes espanyols el que ha demostrat sempre als socialistes d’aquí. A Espanya consideren CiU una formació nacionalista moderada. En canvi, quan s’ha estat sota el seu govern 23 anys, els d’aquí, podem parlar-ne llarg i estens sobre la seva manera de governar (no sé si la frase feta és del tot correcta) Només els catalans que no som de CiU hem patit les seves polítiques partidistes i les seves formes autoritàries de governar.
Crec que CiU hagués pogut tensar la corda fins el darrer moment i intentar treure’n el màxim profit per a Catalunya. Però CiU ha actuat en clau de partit i pensant molt més en el govern de la Generalitat que de fer de crossa al govern socialista de Madrid.
El que intenten fer els nacionalistes que lidera Arturo Mas, és deixar en evidència al PSC. Saben que el clima de bona sintonia política dintre del govern d’Entesa no és tot el bo que cabria esperar-se (de fet, no ho ha estat mai) Veu que ERC és en l’actualitat la formació més feble (políticament parlant) amb una direcció nacional prou reforçada arreu de Catalunya menys, paradògicament, allí on tindria que ser-ho més: Barcelona. L’enfrontament entre Puigcercós i Carod-Rovira continua més enllà dels congressos territorials i cal veure encara qui serà el proper candidat a la presidència de la Generalitat. En aquest estat, CiU, sap que pot comptar amb els republicans, així que el resultat a les properes eleccions siguin prou favorables i que el PSC no pugui sumar els suports necessaris.
Montilla va llençar un missatge clar a Rodríguez Zapatero. Va amenaçar de votar en contra dels pressupostos si no s’obtenia un finançament òptim per a Catalunya. De fet, pocs s’ho van creure, però “l’amenaça” va existir.
Si el PSC no vol perdre les eleccions autonòmiques abans de que aquestes es celebrin, faria bé d’arribar a una entesa amb els seus cosins germans en matèria de finançament i inversions per a Catalunya derivades del pressupostos. Uns mals resultats amb el vot favorable del PSC donaria tots els arguments (i més) a CiU i deixaria en evidència els socialistes d’aquí.
Ara bé. Tampoc s’hi val aprovar una sèrie d’inversions en infraestructures i després no realitzar-les. El que s’aprova s’ha de complir!
dijous, 16 d’octubre del 2008
dimecres, 15 d’octubre del 2008
ANIVERSARI AMB POLÈMICA
Avui fa 68 anys que el règim de Franco va afusellar qui fou el President de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys i Jover a partir de l’1 de gener de 1934. Normalment un aniversari així no es recordat, sinó és una xifra més rodona o les noses de plata, d’or, centenari, etc.
Però aquest any ha adquirit un aspecte diferent. La possibilitat (més que provable) de l’anul•lació del seu judici sumaríssim. La polèmica ha sorgit quan, des de la Generalitat, el seu Conseller d’Interior i Relacions Institucionals Joan Saura ha arribat a un acord (satisfactori) amb la neta del President màrtir i els membres del seu parit, Esquerra Republicana de Catalunya s’han sentit traïts per aquesta actitud.
Dient-ho vulgarment, el que han tingut és un “atac de banyes” sense voler veure que aquests tràmits per a l’anul•lació sé li fan des de la màxima institució de Catalunya. Els “peròs” d’ERC es deuen a que volien ser ells els “protagonistes d’aquesta pel•lícula on l’actor principal ja és difunt”.
Crec que les reaccions dels altres partits demanant ERC que no vulgui “monopolitzar” la figura de Companys han són correctes. Companys, més enllà de partits va ser el President de Catalunya i una icona del que va significar la repressió franquista i l’acarnissament que van sofrir molts dels seus protagonismes. Companys, com molts (entre ells diversos familiars meus) van patir l’exili a França (altres van marxar cap a Mèxic) I allí va ser capturat per la policia política alemanya, la Gestapo i retornat a Espanya on, un dia com avui, va sofrir afusellament al fossar de la Pedrera de Montjuic.
Si en aquell temps Companys militava a Esquerra Republicana de Catalunya, no vol dir (i no voldria ser polèmic) que avui ho fes en el mateix partit. Era un altre temps. Els partits hegemònics de la Catalunya actual, en aquell temps no existien: CiU i PSC. És veritat que el PSOE, a nivell d’Espanya, ja era un partit prou important, però a Catalunya era purament testimonial. A l’igual que els sindicats (claus abans i durant la guerra civil) Mentre la UGT era forta, l’altre sindicat capdavanter era la CNT (avui quasi desaparegut) Mentre que la primera força sindical de Catalunya és Comissions Obreres...
Ja fa anys, vaig conèixer a José Múria, de Santa Bàrbara, ja difunt. Home de profundes conviccions d’esquerres a qui el exercit feixista va fer enterrar a la fossa comuna del cementiri de Santa Bàrbara els afusellats d’aquella localitat. A la seva joventut va militar a ERC, en canvi, restaurada la democràcia es fa afiliar al PSC. Ell estava convençut que els socialistes d’aquells primers anys després de la mort de Franco tenien la mateixa ideologia que l’ERC d’abans de la guerra.
Però aquest any ha adquirit un aspecte diferent. La possibilitat (més que provable) de l’anul•lació del seu judici sumaríssim. La polèmica ha sorgit quan, des de la Generalitat, el seu Conseller d’Interior i Relacions Institucionals Joan Saura ha arribat a un acord (satisfactori) amb la neta del President màrtir i els membres del seu parit, Esquerra Republicana de Catalunya s’han sentit traïts per aquesta actitud.
Dient-ho vulgarment, el que han tingut és un “atac de banyes” sense voler veure que aquests tràmits per a l’anul•lació sé li fan des de la màxima institució de Catalunya. Els “peròs” d’ERC es deuen a que volien ser ells els “protagonistes d’aquesta pel•lícula on l’actor principal ja és difunt”.
Crec que les reaccions dels altres partits demanant ERC que no vulgui “monopolitzar” la figura de Companys han són correctes. Companys, més enllà de partits va ser el President de Catalunya i una icona del que va significar la repressió franquista i l’acarnissament que van sofrir molts dels seus protagonismes. Companys, com molts (entre ells diversos familiars meus) van patir l’exili a França (altres van marxar cap a Mèxic) I allí va ser capturat per la policia política alemanya, la Gestapo i retornat a Espanya on, un dia com avui, va sofrir afusellament al fossar de la Pedrera de Montjuic.
Si en aquell temps Companys militava a Esquerra Republicana de Catalunya, no vol dir (i no voldria ser polèmic) que avui ho fes en el mateix partit. Era un altre temps. Els partits hegemònics de la Catalunya actual, en aquell temps no existien: CiU i PSC. És veritat que el PSOE, a nivell d’Espanya, ja era un partit prou important, però a Catalunya era purament testimonial. A l’igual que els sindicats (claus abans i durant la guerra civil) Mentre la UGT era forta, l’altre sindicat capdavanter era la CNT (avui quasi desaparegut) Mentre que la primera força sindical de Catalunya és Comissions Obreres...
Ja fa anys, vaig conèixer a José Múria, de Santa Bàrbara, ja difunt. Home de profundes conviccions d’esquerres a qui el exercit feixista va fer enterrar a la fossa comuna del cementiri de Santa Bàrbara els afusellats d’aquella localitat. A la seva joventut va militar a ERC, en canvi, restaurada la democràcia es fa afiliar al PSC. Ell estava convençut que els socialistes d’aquells primers anys després de la mort de Franco tenien la mateixa ideologia que l’ERC d’abans de la guerra.
dimarts, 14 d’octubre del 2008
EL PP I LA CRISI
Si tot anat com estava previst, avui, a la Moncloa, s’han trobat el president del govern d’Espanya Rodríguez Zapatero i el cap de l’oposició Mariano Rajoy.
El cert és que no n’espero gaire d’aquesta trobada, vist el paper que sol jugar el Partit Popular en els grans temes d’estat. Normalment, el PP, fa el contrari del que demanava quan era al govern José María Aznar: lleialtat.
Es suposa que ha de ser el govern el qui marqui les grans línies mestres de la política, tant social, com econòmica, com d’ensenyament, cultura, etc. I ha de fer la seva política. Per això ha guanyat unes eleccions... I no fa tant! En canvi el PP voldria portar-lo al seu terreny, al de les polítiques neoliberals.
Avui els diaris mostren l’eufòria de les borses en el dia d’ahir, amb pujades rècord desprès de pèrdues també de record dels dies anteriors. I segons diuen, es degut a les polítiques comunes que ha adoptat la Unió europea per poder sortir de la crisi. El PP pareix obviar-ho.
Ahir mateix li sentia dir a Rajoy que el que cal és ajudar a les petites i mitjanes empreses. No vull ser mal pensat, però segurament, entre aquests empresaris, el PP ha de tenir un bon filó de vots.
Però de la crisi mundial no se’n surt ajudant només a uns o als antres. Amb l’ajut als bancs, al gran capital, tot sigui dit, es pretén reactivar l’economia (total l’economia) I és que per a que l’economia funcioni, ha de funcionar des de l’empresa més gran (multinacionals), els petits tallers i comerços, fins arribar a les economies domèstiques que depenen d’un lloc de treball. S’ha de reactivar tot el sistema. És un d’aquells principis bàsics de l’economia, que pareix, un altre cop, que els economistes del PP ignoren. Si la banca disposar de diners, com a conseqüència directa pot deixar diners a les petites i mitjanes empreses i als particulars, sense oblidar les inversions que també fa el món financer. Si les petites i mitjanes empreses disposen de diners, poden invertir en noves tecnologies per a incrementar la productivitat i la competitivitat i també crear llocs de treball. I finalment, com a darrera anella de la cadena econòmica, el consumidor, si disposa d’un lloc de treball estable, podrà fer funcionar la resta de “l’engranatge” de l’economia.
El govern espanyol va aprovar la concessió d’avals a la banca per poder-se deixar diners entre ella. És el primer pas per a reactivar l’economia: posar moneda circulant al mercat de finances!
En aquests moments no es tracta de fer la política econòmica d’un o d’altre partit. I ningú, per si sol, disposa d’una vareta màgica que doni totes les solucions per a reactivar l’economia. Cal treballar plegats. A Europa i aquí també.
Al menys que el PP canviï, el que intenten fer els populars, al igual com ho van fer la passada legislatura, és erosionar el govern per a tornar a governar Espanya des de Madrid, tal i com es va ver en l’època de la majoria absoluta d’Aznar.
El cert és que no n’espero gaire d’aquesta trobada, vist el paper que sol jugar el Partit Popular en els grans temes d’estat. Normalment, el PP, fa el contrari del que demanava quan era al govern José María Aznar: lleialtat.
Es suposa que ha de ser el govern el qui marqui les grans línies mestres de la política, tant social, com econòmica, com d’ensenyament, cultura, etc. I ha de fer la seva política. Per això ha guanyat unes eleccions... I no fa tant! En canvi el PP voldria portar-lo al seu terreny, al de les polítiques neoliberals.
Avui els diaris mostren l’eufòria de les borses en el dia d’ahir, amb pujades rècord desprès de pèrdues també de record dels dies anteriors. I segons diuen, es degut a les polítiques comunes que ha adoptat la Unió europea per poder sortir de la crisi. El PP pareix obviar-ho.
Ahir mateix li sentia dir a Rajoy que el que cal és ajudar a les petites i mitjanes empreses. No vull ser mal pensat, però segurament, entre aquests empresaris, el PP ha de tenir un bon filó de vots.
Però de la crisi mundial no se’n surt ajudant només a uns o als antres. Amb l’ajut als bancs, al gran capital, tot sigui dit, es pretén reactivar l’economia (total l’economia) I és que per a que l’economia funcioni, ha de funcionar des de l’empresa més gran (multinacionals), els petits tallers i comerços, fins arribar a les economies domèstiques que depenen d’un lloc de treball. S’ha de reactivar tot el sistema. És un d’aquells principis bàsics de l’economia, que pareix, un altre cop, que els economistes del PP ignoren. Si la banca disposar de diners, com a conseqüència directa pot deixar diners a les petites i mitjanes empreses i als particulars, sense oblidar les inversions que també fa el món financer. Si les petites i mitjanes empreses disposen de diners, poden invertir en noves tecnologies per a incrementar la productivitat i la competitivitat i també crear llocs de treball. I finalment, com a darrera anella de la cadena econòmica, el consumidor, si disposa d’un lloc de treball estable, podrà fer funcionar la resta de “l’engranatge” de l’economia.
El govern espanyol va aprovar la concessió d’avals a la banca per poder-se deixar diners entre ella. És el primer pas per a reactivar l’economia: posar moneda circulant al mercat de finances!
En aquests moments no es tracta de fer la política econòmica d’un o d’altre partit. I ningú, per si sol, disposa d’una vareta màgica que doni totes les solucions per a reactivar l’economia. Cal treballar plegats. A Europa i aquí també.
Al menys que el PP canviï, el que intenten fer els populars, al igual com ho van fer la passada legislatura, és erosionar el govern per a tornar a governar Espanya des de Madrid, tal i com es va ver en l’època de la majoria absoluta d’Aznar.
dilluns, 13 d’octubre del 2008
NACIONALITZACIONS
L’actual crisi global ha fet que els principals països abordin el tema de les “nacionalitzacions” de bancs. Però també podria ser que es nacionalitzessin altres tipus d’empreses com companyies d’assegurances, automòbils, etc. Si més no, que els diferents estats entressin a formar part del seu accionariat en un percentatge més o menys importat, però important a la fi.
Aquest “concepte” de “nacionalització” m’ha fet recordar que, “el que no ha fet el socialisme democràtic (per diferenciar-lo d’altres tipus de socialismes, com el que existia a la Unió Soviètica-, ho farà el capitalisme.
M’explico. Amb la victòria de Felipe González l’any 1982 amb una aclaparadora majoria absoluta (202 diputats, sinó recordo malament), es parlava que es podria nacionalitzar la banca. Si més no, les caixes d’estalvis, ja que, d’alguna manera, ja eren públiques. Les caixes d’estalvis no han tingut mai accionistes, per tant, mai han cotitzat a la borsa. Per la qual cosa és impossible que entre capital d’altres grups empresarials. En canvi, si que passa al contrari, es a dir, que capital de les caixes pugui formar part del capital d’altres companyies que si que cotitzen en borsa. O fins i tot, el que ha fet la Caixa, crear un holding empresarial que si que cotitza en borsa, però salvaguardant sempre l’entitat d’estalvis pròpiament dita.
Tornant a l’any 82, tot donava a entendre que, el socialisme espanyol, acabaria agafant el control de totes les caixes d’Espanya, agrupades en la Confederació Nacional de Caixes d’Estalvis. L’època, econòmicament parlant, tampoc era gaire bona. Tot just intentàvem sortir d’una crisi econòmica, que ens els darrers anys de la UCD, s’havia incrementat, juntament amb la crisi política (dimissió de Adolfo Suárez, cop d’estat de Tejero, Milans del Bosch, Armada i companyia, presidència del govern de Calvo Sotelo, etc.) Finalment no hi va haver cap tipus de nacionalització...
En canvi ara, fruit d’aquest capitalisme ferotge que ens ha portat a una de les crisis financera (crec que és millor aquest terme que el d’econòmica) més importants de la història (fins i tot que la del crash de 1927 de la borsa de Nova York), s’està parlant de nacionalitzar els bancs que tinguin molts més problemes abans de que aquests facin fallida i esdevinguin conseqüències d’una major magnitud.
I per que dic pitjor que la de Wall Street? Perquè avui és coneixent molt millor tots els mecanismes necessaris per a sortir-ne. Es veritat que no es va evitar i aquí si que cal culpar els diferents governs, tant dels Estats Units com els d’Europa, inclosa Espanya. Però ara es treballa plegat i encara que, finalment, només es vagin posant pedaços sobre la marxa, al menys evitaran mals molt més greus.
Aquest “concepte” de “nacionalització” m’ha fet recordar que, “el que no ha fet el socialisme democràtic (per diferenciar-lo d’altres tipus de socialismes, com el que existia a la Unió Soviètica-, ho farà el capitalisme.
M’explico. Amb la victòria de Felipe González l’any 1982 amb una aclaparadora majoria absoluta (202 diputats, sinó recordo malament), es parlava que es podria nacionalitzar la banca. Si més no, les caixes d’estalvis, ja que, d’alguna manera, ja eren públiques. Les caixes d’estalvis no han tingut mai accionistes, per tant, mai han cotitzat a la borsa. Per la qual cosa és impossible que entre capital d’altres grups empresarials. En canvi, si que passa al contrari, es a dir, que capital de les caixes pugui formar part del capital d’altres companyies que si que cotitzen en borsa. O fins i tot, el que ha fet la Caixa, crear un holding empresarial que si que cotitza en borsa, però salvaguardant sempre l’entitat d’estalvis pròpiament dita.
Tornant a l’any 82, tot donava a entendre que, el socialisme espanyol, acabaria agafant el control de totes les caixes d’Espanya, agrupades en la Confederació Nacional de Caixes d’Estalvis. L’època, econòmicament parlant, tampoc era gaire bona. Tot just intentàvem sortir d’una crisi econòmica, que ens els darrers anys de la UCD, s’havia incrementat, juntament amb la crisi política (dimissió de Adolfo Suárez, cop d’estat de Tejero, Milans del Bosch, Armada i companyia, presidència del govern de Calvo Sotelo, etc.) Finalment no hi va haver cap tipus de nacionalització...
En canvi ara, fruit d’aquest capitalisme ferotge que ens ha portat a una de les crisis financera (crec que és millor aquest terme que el d’econòmica) més importants de la història (fins i tot que la del crash de 1927 de la borsa de Nova York), s’està parlant de nacionalitzar els bancs que tinguin molts més problemes abans de que aquests facin fallida i esdevinguin conseqüències d’una major magnitud.
I per que dic pitjor que la de Wall Street? Perquè avui és coneixent molt millor tots els mecanismes necessaris per a sortir-ne. Es veritat que no es va evitar i aquí si que cal culpar els diferents governs, tant dels Estats Units com els d’Europa, inclosa Espanya. Però ara es treballa plegat i encara que, finalment, només es vagin posant pedaços sobre la marxa, al menys evitaran mals molt més greus.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)