Parlar de la inauguració de Fira Amposta 2008 quan aquesta ja ha tancat portes, potser no te gaire sentit, però és que aquests dies he estat fora i no he pogut fer-ho i en tenia ganes.
A manca de representació oficial a qui convidar per aquest acte, l’alcalde d’Amposta, Manel Ferré va portar al president de PIMEC (una agrupació d’empresaris de Catalunya), Sr. Josep González Sala. Però era força evident que no devia de comptar amb la suficient “categoria” per a “tallar la cinta” i fer el discurs d’obertura. Així que va caler “buscar” algú de més renom de dintre del partir per a que fos “l’inaugurador” oficiós del certamen ampostí. I qui millor que el propi Arturo Mas, el líder “de moment” indiscutible de la formació convergent i l’impulsor de la casa gran del catalanisme!
Per les informacions que vaig tenir el dia anterior, era evident que hi seria. La noticia de la seva estada a les Terres de l’Ebre me la van donar a una fleca de Santa Bàrbara. El dia 4 de desembre es celebra la festivitat d’aquesta santa i és festa local a la veïna població del Montsià, també amb alcalde de Convergència. Així que em van anunciar de la presidència del líder de CDC a la missa i la processó del dia següent.
Era normal que si pel matí visitava Santa Bàrbara, per la tarda hi fos present a la inauguració de la fira. Però un pensava veure’l només arribar al recinte firal acompanyat del senador espanyol Joan Roig. Però em vaig equivocar...
Així, mentre la comitiva d’autoritats encapçalada per la banda de música de la Lira Ampostina es dirigia al pavelló de fires, a l’altura de la pizzeria Tratoria (on es va ubicar durant molts d’anys el Banc Central), Mas i Roig, tot saludant a l’alcalde i regidors de CiU que anaven, van passar a formar part d’aquesta comitiva, tot ocupant la primera fila. Fins i tot, el delegat del govern, màxima representació de la Generalitat al territori, va endarrerir la seva posició per cedir-los el llocs als acabats d’arribar. I allí van anar fins arribar al recinte de fires. Evidentment, l’acte, es va convertir en una trobada de càrrecs convergents, mentre que els assistents aliens a Amposta es podien comptar amb els dits de la ma... i sobraven dits!
Després, en el discurs d’inauguració, el Sr. González va carregar contra el govern Central (no tant contra el de la Generalitat) per no impulsar més ràpidament les mesures anticrisi que s’han aprovat fins la data.
Com que, quasi paral•lelament a la inauguració de la Fira, hi havia la d’una exposició de pintura del pintor calero Joan Rebull, a qui conec des de fa uns 25 anys i amb el que tinc amistat, hi vaig voler ser present. Entre els assistents, molts amics i familiars de Rebull, s’hi trobava un amic d’infantesa, Manuel Milián Mestre, periodista, escriptor, assessor d’empreses, exdiputat del PP per Barcelona i col•laborador de Josep Cuní als Matins de TV•, entre d’altres coses, que va fer tota una exposició sobre l’obra del seu amic. Rebull ens va presentar i vaig poder parlar amb ell una estona. Em va dir que González dirigia un grup d’empreses vinculades a CiU. A partir d’aquí sobra qualsevol comentari. Bé, si un, un de sol: Per aquests i d’altres fets anteriors, l’actual alcalde d’Amposta, Manel Ferré, és més sectari si cap que el seu predecessor al càrrec!!
El dia següent, abans de marxar de viatge, vaig comprar el Punt: ni una sola paraula sobre la inauguració de Fira Amposta... Potser és el que es mereixien!
dimarts, 9 de desembre del 2008
EL POVET DE SANT VICENT (article publicat a Vinaròs News diumenge 7 de desembre)
Ben mirat, no fa tant de temps. Suárez ja era president del govern espanyol i els ajuntaments democràtics tot just acabaven de començar a caminar. A la Galera, José Tomàs, més conegut per “Lupe”, havia estat escollit alcalde fruit d’una candidatura de consens que agrupava homes de diverses ideologies. Possiblement ha segut l’ajuntament que més coses va aconseguir fer per al poble. Potser també perquè les mancances d’aquella època s’han anat resolent amb els anys i ara jo no existeixen.
Entre d’altres coses, va ser l’ajuntament que va fer les xarxes de clavegueram i d’aigua.
Fins llavors, la gent de la Galera l’havia anat a buscar, primer amb els càntirs tan típics del poble, després amb poals, a les dues fonts públiques que hi havia al municipi.
La primera d’elles es trobava al bell mig del poble, just davant de la casa consistorial, a la plaça d’Espanya. La gent del poble la coneixia com la “Font d’Eduardo”, ja que havia estat el propietari del pou i n’havia fet donació per a l’ús dels seus conciutadans. El “sortidor” estava situat al centre de la plaça envoltada de bardissa i arbrada, on hi destacaven dues palmeres. Tenia dues aixetes i estava il•luminada per dues bombetes i coronada per una pinya ornamental. Amb el temps va desaparèixer i va donar pas a una font decorativa situada a un costat de la plaça. El pou segueix existint a l’entrada del carrer Nou.
L’altre pou (sempre li hem dit "povet") estava situat a la llera del barranc de la Galera (que va donar nom al poble) i des d’allí es bombejava l’aigua salvant un desnivell de 5 o 6 metres fins al carrer Sant Vicent (també anomenat el “paumeral” per la quantitat de palmeres que hi ha) Només tenia una aixeta i el dipòsit de l’aigua era ben a vistes.
Pel poble s’explica una llegenda que va de generació en generació. Es diu que Sant Vicent (llavors el frare Vicent Ferrer) va passar per la Galera assedegat. Venia de passar per Godall on va demanar aigua i no li van voler donar (el pou que subministra l’aigua a Godall el van fer als anys 70 del segle passat a tocar del terme de la Galera, així que, en aquella època Godall no disposava de gaire aigua per a beure) Al demanar aigua, li van donar del pou que avui porta el seu nom. En “agraïment”, el frare va sentenciar que aquell pou mai esgotaria el cabal.
Recordo que ens els anys de sequera, els pous de la Galera, excavats a molt poca profunditat, s’eixugaven. Fins i tot el pou d’Eduardo. Però el povet de Sant Vicent, per molta aigua que la gent li tragués, sempre en tenia. Es tractava així d’un de tants miracles que va fer el Sant? Segurament els creients dirien que si, en canvi, la resposta al “misteri” és molt més simple.
Com he explicat, el pou està situat al mateix llit del barranc, quan aquest passa pel poble. Per a que “baixi” el barranc (es a dir, per a que porti aigua) s’han de complir dues condicions: que plogui molt i que bufi el vent de baix o de Llevant. Només en aquestes condicions s’obren les fons del Port o “bufadors” i brolla l’aigua. De vegades tan violentament com l’any 2000 que es va emportar arbres, ponts i fins i tot granges construïdes massa prop de la llera. És de suposar que la resta del temps aquesta aigua corre en forma de riu subterrani més o menys seguit el mateix traçat que el barranc de la superfície. I a Vicent Ferrer, que era un erudit, no li va passar per alt aquesta situació i els anys van donar-li la raó en el seu pronòstic.
Per aquella època, per la Galera passava la Via Augusta, la principal carretera per a desplaçar-se entre Barcelona i València.
A Gandesa, capital de la comarca de la Terra Alta es conta una història semblant. Pareix ser que Vicent Ferrer va estar-hi diversos cops i, fins i tot, hi va predicar. Gandesa es troba al camí entre Tortosa i Casp (Caspe), ja a la província de Terol. A la població de Casp sé la recorda pel Compromís (1412), un acord entre totes les forces vives de la Corona d’Aragó per a nomenar successor del regne a Ferran de Trastàmara, dit d’Antequera, el futur Ferran I, espòs de la regna de Castella Isabel I. Vicent Ferrer hi va jugar un paper molt decisiu a l’hora de prendre aquest acord.
Entre d’altres coses, va ser l’ajuntament que va fer les xarxes de clavegueram i d’aigua.
Fins llavors, la gent de la Galera l’havia anat a buscar, primer amb els càntirs tan típics del poble, després amb poals, a les dues fonts públiques que hi havia al municipi.
La primera d’elles es trobava al bell mig del poble, just davant de la casa consistorial, a la plaça d’Espanya. La gent del poble la coneixia com la “Font d’Eduardo”, ja que havia estat el propietari del pou i n’havia fet donació per a l’ús dels seus conciutadans. El “sortidor” estava situat al centre de la plaça envoltada de bardissa i arbrada, on hi destacaven dues palmeres. Tenia dues aixetes i estava il•luminada per dues bombetes i coronada per una pinya ornamental. Amb el temps va desaparèixer i va donar pas a una font decorativa situada a un costat de la plaça. El pou segueix existint a l’entrada del carrer Nou.
L’altre pou (sempre li hem dit "povet") estava situat a la llera del barranc de la Galera (que va donar nom al poble) i des d’allí es bombejava l’aigua salvant un desnivell de 5 o 6 metres fins al carrer Sant Vicent (també anomenat el “paumeral” per la quantitat de palmeres que hi ha) Només tenia una aixeta i el dipòsit de l’aigua era ben a vistes.
Pel poble s’explica una llegenda que va de generació en generació. Es diu que Sant Vicent (llavors el frare Vicent Ferrer) va passar per la Galera assedegat. Venia de passar per Godall on va demanar aigua i no li van voler donar (el pou que subministra l’aigua a Godall el van fer als anys 70 del segle passat a tocar del terme de la Galera, així que, en aquella època Godall no disposava de gaire aigua per a beure) Al demanar aigua, li van donar del pou que avui porta el seu nom. En “agraïment”, el frare va sentenciar que aquell pou mai esgotaria el cabal.
Recordo que ens els anys de sequera, els pous de la Galera, excavats a molt poca profunditat, s’eixugaven. Fins i tot el pou d’Eduardo. Però el povet de Sant Vicent, per molta aigua que la gent li tragués, sempre en tenia. Es tractava així d’un de tants miracles que va fer el Sant? Segurament els creients dirien que si, en canvi, la resposta al “misteri” és molt més simple.
Com he explicat, el pou està situat al mateix llit del barranc, quan aquest passa pel poble. Per a que “baixi” el barranc (es a dir, per a que porti aigua) s’han de complir dues condicions: que plogui molt i que bufi el vent de baix o de Llevant. Només en aquestes condicions s’obren les fons del Port o “bufadors” i brolla l’aigua. De vegades tan violentament com l’any 2000 que es va emportar arbres, ponts i fins i tot granges construïdes massa prop de la llera. És de suposar que la resta del temps aquesta aigua corre en forma de riu subterrani més o menys seguit el mateix traçat que el barranc de la superfície. I a Vicent Ferrer, que era un erudit, no li va passar per alt aquesta situació i els anys van donar-li la raó en el seu pronòstic.
Per aquella època, per la Galera passava la Via Augusta, la principal carretera per a desplaçar-se entre Barcelona i València.
A Gandesa, capital de la comarca de la Terra Alta es conta una història semblant. Pareix ser que Vicent Ferrer va estar-hi diversos cops i, fins i tot, hi va predicar. Gandesa es troba al camí entre Tortosa i Casp (Caspe), ja a la província de Terol. A la població de Casp sé la recorda pel Compromís (1412), un acord entre totes les forces vives de la Corona d’Aragó per a nomenar successor del regne a Ferran de Trastàmara, dit d’Antequera, el futur Ferran I, espòs de la regna de Castella Isabel I. Vicent Ferrer hi va jugar un paper molt decisiu a l’hora de prendre aquest acord.
dijous, 4 de desembre del 2008
DIFÍCIL DECISIÓ
Si haguéssim de prendre la decisió d’escollir entre protegir el medi ambient o al ser humà, què escolliríem? La protecció del medi natural permet a les persones a viure amb unes condicions idònies per a la seva salut. És una de les coses que permet tenir una millor qualitat de vida. Però sense la protecció del propi individu, per a què serveix protegir l’entorn natural?
Si em demaneu una opinió personal, jo escullo primer la preservació de la vida del propi individu, però sense descuidar els seu entorn natural.
Segurament hi ha qui pot discrepar de mi i tenir una opinió totalment en contra. Això és el que passa a la banda terrorista ETA. Segons sembla (al menys és l’excusa) prefereixen preservar el paisatge del País Basc, encara que sigui a cost de vides humanes. I no és que aquestes vides les deixen morir per desatenció, és alguna cosa més grossa. Les assassinen directament.
Els antecedents de l’assassinat d’ahir del constructor Ignacio Uria, propietari d’una empresa de les que construïa l’anomenada “Y” d’alta velocitat a Euskadi, cal buscar-los en els assassinat dels enginyers José Maria Ryan, cap de les obres de la central nuclear de Lemoniz (1981) i de Ángel Pascual (1982) i d’altres sabotatges i els atacs a l’autovia de Leitzaran (des de 1989 a 1995), on també hi van perdre la vida diversos operaris i policies. La central nuclear no va arribar a funcionar mai i a l’autovia se li va modificar el traçat inicial. Caldrà veure que passa amb l’alta velocitat.
No val aquesta excusa. ETA és una banda terrorista plena de pistolers i gent que prefereixen dedicar-se a les activitats d’extorsió, segrests i assassinats, que buscar una ocupació a la fàbrica o a l’oficina. És evident que els membres de la banda terrorista busqui viure bé. El millor que poden! I que els agafin i els tanquin a la presó, és un risc que s’ha d’assumir. En els darrers anys pocs han estat els membres de la banda que han mort per mantenir un tiroteig contra els cossos i forces de seguretat de l’Estat. Si els detenen, es lliuren ràpidament sense oposar resistència.
Si fossin el que diuen ser, lluitadors per la independència del País Basc, no els importaria caure en combat i donar així la seva vida per una causa que creuen justa, com tantes i tantes persones ho han fet (soldats i civils amb ideals)
Si em demaneu una opinió personal, jo escullo primer la preservació de la vida del propi individu, però sense descuidar els seu entorn natural.
Segurament hi ha qui pot discrepar de mi i tenir una opinió totalment en contra. Això és el que passa a la banda terrorista ETA. Segons sembla (al menys és l’excusa) prefereixen preservar el paisatge del País Basc, encara que sigui a cost de vides humanes. I no és que aquestes vides les deixen morir per desatenció, és alguna cosa més grossa. Les assassinen directament.
Els antecedents de l’assassinat d’ahir del constructor Ignacio Uria, propietari d’una empresa de les que construïa l’anomenada “Y” d’alta velocitat a Euskadi, cal buscar-los en els assassinat dels enginyers José Maria Ryan, cap de les obres de la central nuclear de Lemoniz (1981) i de Ángel Pascual (1982) i d’altres sabotatges i els atacs a l’autovia de Leitzaran (des de 1989 a 1995), on també hi van perdre la vida diversos operaris i policies. La central nuclear no va arribar a funcionar mai i a l’autovia se li va modificar el traçat inicial. Caldrà veure que passa amb l’alta velocitat.
No val aquesta excusa. ETA és una banda terrorista plena de pistolers i gent que prefereixen dedicar-se a les activitats d’extorsió, segrests i assassinats, que buscar una ocupació a la fàbrica o a l’oficina. És evident que els membres de la banda terrorista busqui viure bé. El millor que poden! I que els agafin i els tanquin a la presó, és un risc que s’ha d’assumir. En els darrers anys pocs han estat els membres de la banda que han mort per mantenir un tiroteig contra els cossos i forces de seguretat de l’Estat. Si els detenen, es lliuren ràpidament sense oposar resistència.
Si fossin el que diuen ser, lluitadors per la independència del País Basc, no els importaria caure en combat i donar així la seva vida per una causa que creuen justa, com tantes i tantes persones ho han fet (soldats i civils amb ideals)
dimecres, 3 de desembre del 2008
"L'AMO DEL MÓN", EL RADER EN ACCEPTAR L'EVIDÈNCIA
Es diu que el president del Estats Units és l’amo del món. Per alguna cosa, la nació americana és la més poderosa i la més influent. A un més i dies del traspàs de poders entre l’actual president Georges Bush i Barack Obama, el primer es va “destapar” amb un discurs a mode de comiat. Va ser aquí on va reconèixer per primer cop que, quan va afirmar que l’Iraq tenia armes de destrucció massiva, estava en un error. Però lluny d’assumir responsabilitats, les va traspassar al serveis secrets (o sigui a la CIA) i als informes que van fer. Tard i malament. Aznar ja ho va reconèixer el febrer de l’any passat, la qual cosa, tampoc l’honra gaire, ja que va anar al remolc de Bush durant tot el procés, des de que aquell va declarar la guerra al país de Sadam Husein, fins a que va sortir de president. Això sí, podia presumir de tenir-lo d’amic i de posar els peus sobre la tauleta que té el mandatari americà al seu ranxo de Texas.
Però el que no han reconegut ni reconeixeran mai ni Bush, ni Aznar, ni Blair (també anomenat el “trio de las Açores”, com se’ls va conèixer després de la cimera que van fer a l’illa portuguesa de l’Atlàntic, és que els veritables motius que van portar a declarar la guerra a l’Iraq no va ser la possessió d’armes de destrucció massiva per part del règim de Hussein, ni per enderrocar-lo per dictador i opressor dels seu poble, sinó per poder tenir accés als pous de petroli. Una riquesa natural necessària per a fer funcionar l’economia mundial i cada cop més escassa.
Hi he pensat molts cops... A pesar de tenir un dictador que només mirava per ell mateix i els seus, no estaven els iraquians molt més tranquils? Ha valgut la pensa tants anys de guerra per a ser on és ara mateix el país asiàtic?
La meva opinió és que, malgrat Husein, el poble iraquià estava millor abans que ara i si poguessin fer marxa enrera en el temps, preferirien quedar-se tal com estaven.
Possiblement, la “sinceritat” de Bush ha estat una estratègia perfectament calculada. Primer ho acceptarien els seus “socis”, després esperarien que passés la campanya electoral i les eleccions americanes i, vistos els resultats de les eleccions, Bush, com si fos el seu epitafi final, acabaria reconeixent el que ja li van dir els observadors de la ONU molt avanç de declarar-los la guerra “il•legítima”!
Però el que no han reconegut ni reconeixeran mai ni Bush, ni Aznar, ni Blair (també anomenat el “trio de las Açores”, com se’ls va conèixer després de la cimera que van fer a l’illa portuguesa de l’Atlàntic, és que els veritables motius que van portar a declarar la guerra a l’Iraq no va ser la possessió d’armes de destrucció massiva per part del règim de Hussein, ni per enderrocar-lo per dictador i opressor dels seu poble, sinó per poder tenir accés als pous de petroli. Una riquesa natural necessària per a fer funcionar l’economia mundial i cada cop més escassa.
Hi he pensat molts cops... A pesar de tenir un dictador que només mirava per ell mateix i els seus, no estaven els iraquians molt més tranquils? Ha valgut la pensa tants anys de guerra per a ser on és ara mateix el país asiàtic?
La meva opinió és que, malgrat Husein, el poble iraquià estava millor abans que ara i si poguessin fer marxa enrera en el temps, preferirien quedar-se tal com estaven.
Possiblement, la “sinceritat” de Bush ha estat una estratègia perfectament calculada. Primer ho acceptarien els seus “socis”, després esperarien que passés la campanya electoral i les eleccions americanes i, vistos els resultats de les eleccions, Bush, com si fos el seu epitafi final, acabaria reconeixent el que ja li van dir els observadors de la ONU molt avanç de declarar-los la guerra “il•legítima”!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)