EL ROL DE DURAN

Sembla que Duran i Lleida està comdemnat a ser una mena d’actor secundari de la política. És una personatge que, tot i tenir papers importants, no acaba de “representar” el paper de la seva vida.
Potser perquè Duran va cometre un error d’estratègia. Com a líder d’Unió Democràtica de Catalunya té poques possibilitats d’encapçalar una candidatura que li doni opcions a assolir la presidència de la Generalitat. Tot i ser, provablement, el polític més ben valorat per l’opinió pública, Mas mai li consentirà que pugui ser candidat a costa d’ell mateix. Arturo té massa supèrbia i està capficat a aconseguir el lloc de més rellevància política de Catalunya: ser-ne el seu president.
La UDC és un partit històric però massa petit. Sóc dels qui pensa que sense el germà gran, CDC, la “U” de la coalició, trauria una representació molt minsa. Els dos partits es necessiten, malgrat les seves diferències airejades en públic diverses vegades. La proporció a les llistes és de 4 a 1. Per cada 4 “convergents” un demócrata-cristià. Fins i tot, a la majoria de pobles, no hi traurien representació si es presentessin per separat.
Ara mateix només recordo dos poblacions on hi ha hagut seriosos problemes i un d’ells és a les nostres terres: Alcanar. L’altre és Banyoles (Pla de l’Estany), on el 2003 no es va poder presentar candidatura a les municipals.
Hi ha casos com Amposta on Unió és purament testimonial. Si algun dia es presentés amb una candidatura separada, tinc tota la seguretat que no trauria cap regidor. I és que UDC Amposta té els seus orígens en una empresa del poble dedicada a l’assessorament i tots els afiliats que conec guarden relació amb ella.
Però tornant a Duran, segons el titular del Periódico d’avui, vol que “Mas aixequi el veto que té amb el PP”. De fet, el primer titular del mencionat diari és “Rajoy busca aliats” i després “Duran prepara el terreny.
Duran a sonat com a ministre de Zapatero i no ho a estat. També fa uns mesos va “flirtejar” amb Montilla per mirar d’arribar a un acord amb el tema del “finançament”. Al final res de res. Sap duran que el temps se li esgota (i no ho dic per la malaltia que va sofrir, de la que, afortunadament pareix recuperat), sinó perquè tot polític té un començament i un final i per al líder d’Unió, sembla que més aviat estigui més prop del final que del seu inici.
De totes formes, si, finalment Mas accedeix a arribar a acords amb el PP, es traurà la careta definitivament. La darrera legislatura de Pujol va tenir que valer-se dels populars per a conservar els seus “llocs de treball”. Després, amb l’arribada de Zapatero i com que ja no tenien perquè pactar amb el PP, van escenificar un distanciament que, políticament ja els hi anava bé. Recordeu el contracte que va signar l'Arturo davant de notari dient que no pactaria mai amb el PP?
Si ara acaben arribant a acords, caldrà que aquests siguin, en gran mesura beneficiosos per a Catalunya. El desbloqueig de l’Estatut al Tribunal Constitucional hauria de ser un dels objectius.
Ja acceptarà Rajoy retirar els recursos que va presentar el seu partit? I sobre el finançament de Catalunya, ja acceptarà el PP arribar a les quotes mínimes que ofereix el PSOE?
Estem davant d’una tardor “calenta” abans d’arribar a l’estiu. Farien be alguns partits en no quedar-se adormits pel camí...

CAMPANES DE VICTÒRIA

Encara es senten el repicar de les campanes de la victòria de diumenge a les seus del PP de Madrid i de CiU a Barcelona. Pareix que, en el cas del PP, hagués guanyat alguna cosa més que unes eleccions al parlament europeu i, en el cas de CiU, que ni tan sols va guanyar, pareix com si se’ls hi aplanés el camí cap a la Generalitat.
Primerament cal fixar-se que els candidats en tots dos casos, no van ser el seus líders. Ni Rajoy ni Mas han d’anar a Brussel•les, però, sobre tot el PP, pareix que estigui legitimat per demanar qualsevol cosa. Fins i tot planteja a Zapatero que demani al Congrés una moció de confiança...
CiU creu que seguirà en aquesta línia ascendent fins les properes autonòmiques i, al final, amb el suport del PPC, podrà sumar per assegurar-se la majoria necessària per investir president a Mas.
De totes formes cal fer referència a dos informacions periodístiques que apareixen avui mateix. La primera és una avís de CiU al PP i li recorda que, “encara que va guanyar les eleccions de diumenge no compta amb els suports parlamentaris necessaris”. I la segona una reflexió del PSC que “culpa a Zapatero de la seva baixa en vots”. Crec que totes dues qüestions són encertades. De fet, la segona ja l’havia apuntat jo mateix aquests dies.
Totes les eleccions són diferents i així ho entén el ciutadà. No és el mateix que es votin els representants a Madrid o al parlament europeu que als ajuntaments o la Generalitat. La fluctuació de vots entre les diverses formacions és constant. Evidentment, i de forma cíclica, poden haver períodes més o menys llargs on depenent de circumstàncies (canvis de líders, conjuntura econòmica, etc.) els vots poden anar a parat en un major nombre als sacs d’uns o d’altres partits.
Avui per avui veig quasi que impossible que Mas guanyi unes eleccions per majoria absoluta. La qual cosa, com he dit abans li caldria pactar amb el PPC o, tal vegada, en alguna altra formació... I en els tres anys que queden fins les properes generals, els canvis en matèria econòmica poden ser importants i els resultats molt diferents als de diumenge.

OBJECTIU GARZÓN

Avui publica el diari el País que la banda terrorista ETA valia atemptar contra el jutge Garzón. Per ser qui és, va sempre acompanyat d’escorta, per la qual cosa, és difícil atemptar contra ell utilitzant mètodes “convencionals”. Així que, segons informa el diari, el volien matar emmetzinar-lo amb un licor. L’estratègia era enviar-li des de fora del País Basc una ampolla de beguda que contindria un verí mortal. El “remitent” es faria passar com un admirador, d’aquesta manera no despertaria sospites als magistrat.
Sense usar mètodes tant violents, és evident que el jutge molesta a més d’un col•lectiu i pareix que no pararan fins que aconsegueixin els seus propòsits que, no són d’altres que separar-lo de la carrera judicial.
Ahir també va ser notícia (els diaris ho recullen avui) que la fiscalia demana per a Garzón una sanció superior per falta greu per “deixar escapar” dos perillosos narcotraficants. Fins ara la sanció estava tipificada com a lleu.
Així, no fa gaires dies, el sindicat d’extrema dreta “Manos limpias” (pareix que no ha obtingut mai cap representació ens els processos electorals de cap empresa) el va denunciar perquè, segons ells, va prevaricar per voler investigar els crims comesos per la dictadura franquista sense tenir competències.
Li va sobrar temps a “l’Associació per a la recuperació de la memòria històrica” per a sortir en defensa del jutge, ja que consideren un dret que s’investigui qui i en quines circumstàncies es van fer matar o desaparèixer els seus familiars durant la guerra civil espanyola.
Però si ens remuntem uns mesos enrera, encara trobarem un altra denuncia que, fa pocs dies, l’Audiència ha resolt a favor del jutge. Va ser denunciat per haver obtingut uns ingressos al marge de la seva professió. El jutge havia donat classes magistrals a diverses universitats dels Estats Units. Això sí, amb el corresponent permís del Consell General del Poder Judicial.
Garzón està pagant el seu excés de protagonisme però, sobre tot, de plantar cara a la dreta més rància que encara queda en aquest país.
Fa uns anys, aprofitant que el dictador sanguinari xilè Pinochet es trobava a Londres, Garzón ja va ordenar la seva detenció. També s’ha interessat pels desapareguts durant la dictadura de l’Argentina.
Cal que Garzón se’n ocupi de tots aquests casos? Com en totes les qüestions hi ha qui opinarà que sí i d’altres que no. Jo crec que hi hauria que haver molts més jutges preocupats en esclarir els crims de la postguerra. Només els “rojos”, els que estaven de part de la República, van sofrir les conseqüències de la guerra. Els que es van quedar van ser ajusticiats (presó o presó i mort) i els que van marxar van tenir que passar per la penúria dels camps de concentració francesos i posterior exili. Avui el Periódico porta un reportatge sobre la precarietat d’aquest camps de concentració amb fotografies d’Agustí Centelles.
Tornant a Garzón, els casos se li estan acumulant, igual que els que ell porta des del jutjat central núm. 5 de l’Audiència Nacional. Cal pensar que acabarà sortint-se’n de tots ja que està acostumat a veure-les de tots colors.
Metzina

ELECCIONS EUROPEES: CANVI DE TENDÈNCIA

La frase que resumeix el que va passar ahir a Europa podria ser: “Canvi de tendència política”. En un hipotètic mapa de la UE on el color roig fossin els partits de l’esquerra i el blau els de la dreta, la majoria de països estarien tenyits de blau.
En la valoració que vaig fer ahir del resultat de les eleccions al Parlament Europeu, no vaig parlar en cap moment de l’abstenció. Quan en unes eleccions el percentatge d’hipotètics votants que no exerceixen el seu dret passa del 60 %, alguna cosa passa.
Com vaig escoltar ahir per la nit, durant aquesta setmana els experts analitzaran els motius de tant alta abstenció, però jo avançaven que n’hi havia diversos.
És evident que quan un col•lectiu de ciutadans prefereix quedar-se a casa, anar a la platja o qualsevol altra cosa abans que anar a votar, els motius són diversos i, segurament, la majoria raonats.
El primer d’ells, crec, que és que el ciutadà de qualsevol lloc de la Unió Europea veu aquestes eleccions com “llunyanes”, no “li toquen de prop”. Segurament fruit de la ignorància al no visualitzar la importància de tenir al parlament europeu una majoria d’un u altre color. Recordo un article que vaig llegir la setmana passada al Periódico de Catalunya signat per Narcís Prat, l’insigne hidròleg on, parlant del seu tema (l’aigua), ens explicava la “Directiva Marc sobre Aigües” aprovada des de Brussel•les i com incidia de forma important en la gestió dels nostres rius, llacs i, fins i tot amb l’aigua del subsòl. I cada expert ens podria anar explicant les lleis aprovades en cada un dels sectors i són d’obligat compliment per a tots els estats membres. En la passada legislatura la que va tenir molt més ressò, sense cap mena de dubte, va ser la retirada de la proposta que demanava que es pogués treballar un màxim de 65 hores setmanals, tal i com proposaven alguns països de l’antiga Europa de l’est per a poder ser molt més competitius (la qual cosa poso en dubte) Durant aquesta legislatura, el PPE obté una majoria molt àmplia, qui ens assegura ara que no s’aprovarà una directriu que permeti fer la jornada de les 65 hores?
A mi el que m’ha quedat molt clar és que tots els escàndols, corruptel•les, etc. dels partits de la dreta (Berlusconi a Itàlia i el PP a Espanya, sobre tot) lluny de passar-los “factura”, els ha beneficiat electoralment.
Com una crisi provocada pel capitalisme castiga els governs d’esquerra? No seria més lògic que els partits de la dreta haguessin pagat el cost electoral derivat de l’actual situació econòmica? Però pel que sembla, de lògica no n’hi ha...
Aquest matí deia jo que el PP, vist els resultats, el que podria fer és “atracar el Banc d’Espanya directament”. Dintre de 3 anys, a les properes eleccions generals, majoria absoluta!
Una altra cosa que no tolero es que es digui que “tots els polítics són iguals”. Aquest argument el fan servir molts dels que decideixen no acudir a votar. Evidentment, no tots els polítics són igual com tampoc ho són tots els ciutadans. Així de simple.
La darrera valoració que faré és dir que els resultats d’ahir no tenen perquè marcar una tendència. Fa cinc anys els partits d’esquerra (socialistes i socialdemòcrates) van guanya a França i Itàlia. En canvi quan es van fer eleccions internes al seu país, els resultats van ser del tot diferents: Sarkozy i Berlusconi van arribar a la presidència un i a primer ministre l’altre.
Probablement el que li caldria a l’esquerra és marcar diferències amb la dreta. De vegades hi ha partits tant, tant similars a ambdós costats, que és difícil trobar més diferencies que similituds.
Cal anar cap a una Europa social i del benestar. De la plena ocupació i de la integració.
Si tot això no s’assoleix en un termini curt, potser valdria la pena replantejar-se un nou model d’Europa encara que comporti conseqüències dràstiques.

Si voleu conèixer tots els resultats:

Espanya
Catalunya
Tarragona
Amposta