A hores d’ara pareix que no sigui tan descabellat parlar d’una fractura entre el PSC i el PSOE.I, evidentment, si s’acabés produint, seria inevitable, també, una fractura dintre del si del propi partit català.
De fet, pareix que ja fa anys, des de Madrid es va sondejar la possibilitat de presentar a Catalunya una candidatura del PSOE que hauria encapçalat el avui Ministre de Treball Celestino Corbacho, per aquell temps alcalde d’Hospitalet de Llobregat, una de les ciutats catalanes on la immigració dels anys 60 va ser més gran.
Segons el Periódico de Catalunya d’avui, Ferran Mascarell, antic regidor de l’ajuntament de Barcelona i Conseller de Cultura en el darrer govern de Pascual Maragall i avui president del Ateneu Barcelonès, va publicar un article en aquest sentit al diari Avui.
Igual com va passar amb l’Estatut en l’era Maragall, el nou sistema de finançament de Catalunya està passant factura a totes les famílies socialistes. Les d’aquí, perquè un tema tant feixuc que, a sobre, no s’acaba de tancar i ja porta un any de retard (o quasi) i a les de més enllà dels rius Sénia, Algars i d’altres. Es a dir, a l’executiva federal del PSOE, però també a d’altres federacions socialistes que no veurien en bons ulls que es dones un tracte preferent a Catalunya.
El resultats de les passades europees ja van reflectir, el que jo entenc, com un desencís cap a les “famílies” socialistes. A Espanya, el PP va obtenir un major número de vots i, a Catalunya, tot i guanyar, la baixada va ser prou espectacular com per a tenir-se en compte i meditar el perquè i el com es va produir.
Dilluns passat vaig parlar amb un vell militant del PSC. Un lliure pensador que ha escrit centenars d’articles d’opinió, la majoria d’ells inèdits, ja que, per la seva edat (ara ja té 84 anys) el món de la informàtica i Internet ja l’ha agafat una mica gran i no va disposar de l’oportunitat de fer arribar el seu missatge al públic. Us estic parlant de Joan (Juanito) Fons, un pagès de Tivenys que, per a mi, en la seva bona època, va ser un dels millors oradors que he escoltat mai. Un dia ja us en parlaré. Aquest company també em va parlar de la possibilitat de fractura que us estava parlant. Es veritat que parlava d’un trencament entre els socialistes d’aquí i del PSOE, però d’alguna manera ja anunciava la fractura dintre del propi PSC, quan em deia: “En aquest cas, jo votaria PSOE; un PSC sense PSOE seria, com a molt, el tercer partit de Catalunya, mentre que el PSOE guanyaria molts fora d’aquí”. Evidentment, no seria l’únic cas, ni tant sols una excepció. Al cintura industrial, i, segurament, també per les rodalies de Tarragona, serien molts els que, donat el cas, votarien PSOE. Darrera quedarien 30 anys d’una unió aconseguida per Joan Raventós (q.e.p.r.) i que agrupar les diferents famílies socialistes que hi havia els anys 70 a Catalunya.
En aquest cas, quin futur li quedaria al PSC? Evidentment una refundació que marqués, primer diferències amb el PSOE i en aquest cas passaria per convertir-se en un partit més català i, en segon lloc, també caldria marcar diferències amb ERC, que les hi ha, el que passa és que, avui, no sempre es sap fer arribar bé aquest missatge.
