REVÀLIDA POLÍTICA

Arran de l’absència a l’hora de votar una resolució a l’ajuntament de Madrid on es retirava tots els títols i honors al “Generalísimo”, el regidor en qüestió va dir que “si tenia que passar sempre una revàlida política”.
Efectivament, dilluns d’aquesta setmana, duran un ple, l’ajuntament de la capital d’Espanya, a proposta d’Esquerra Unida i Alternativa, va retirar els títols i honors a qui va governar amb ma de ferro des de 1939 a 1975 i que no són pocs. A saber: alcalde honorífic de la ciutat (1964), medalla d’or (1942) i medalla d’honor (1959)
Quan va arribar el punt de la votació, segurament que no el més important, però que, si el més mediàtic, dos regidors de l’equip de govern (PP) es van absentar per motius diversos (un va anar a prendre cafè i l’altre va dir que només es va tractar d’una coincidència) Per cert, i curiosament, els dos que van faltar dels seus escons eren “deixebles” de Dña. Esperanza Aguirre. I la Botella? No s’ha dit res, però cal pensar que va votar a favor de la proposta...
També sobre aquest tema cal recordar l’aparició del sogre de l’alcalde de Madrid Ruiz Gallardón criticant la decisió del seu gendre (que ho va fer “per imperatiu legal”, ja que l’obligava la llei de la Memòria Històrica”) La deferència de poder dir el que pensava ho va fer el canal Intereconomia que, com sabeu la majoria és “d’una rigorositat contrastada i d’una pluralitat espatarrant”. Entre les seves paraules va arribar a dir que “ell tenia una profunda admiració per Franco”.
Per altra banda, diumenge passat, Rajoy i els seus seguidors va fer un acte d’enaltiment a la seva figura tot just un any després d’haver estat reelegit com a president nacional a la pròpia ciutat de València, feu, on els hi hagi de la dreta espanyola més recalcitrant.
Les paraules de Rajoy no van ser un prodigi d’originalitat, ja que va dir que “cal mirar cap al futur i aprendre dels errors del passat”. Errors? Quin errors, Sr. Rajoy? Ja que no en va esmentar cap! De criticar a Zapatero ja en sap, ja, però a l’hora d’enumerar els casos de corrupció que han esquitxat el PP allí on precisament és més fort (Madrid i València), ni una sola paraula. I si no té paraules, menys prendrà mesures en contra dels “imputats”. Abans podia posar l’excusa de que només hi havia indicis i que se’ls havia cridat a declarar. Ara és evident que hi ha alguna cosa més i Rajoy segueix enrocat en la seva posició inicial. Però com tothom ens agrada que ens afalaguen, munta un espectacle mediàtic (es suposa que, aquesta vegada, sense l’assistència d’immigrants a qui se’ls va prometre feina a canvia de l’assistència com al míting de les europees)
I quan parlava d’errors del passat, també es referia Rajoy al pasta franquista de molts dels seus dirigents i bona part de la seva militància? No crec que li passés pel cap ni tan sols un instant, però també caldria que, una vegada per totes es revisés aquesta etapa de la dreta espanyola.
Potser més que una “revàlida política”, el que caldria per a molts dirigents del PP és fer “una prova d’ingrés” per a que se’ls ensenyessin les conductes més bàsiques per a ser demòcrates al segle XXI.

(La fotografia que il•lustra l’escrit el publica avui el Periódico de Catalunya. Podríeu reconèixer algú? Poseu una mica d’imaginació ja veureu com a cadascú de vosaltres us ve algú al cap que podrien ser perfectament els qui surten a la imatge)

LA LLEI D'EDUCACIÓ: AQUEST NO ÉS EL MEU MODEL

Si ens atenem als titulars i comentaris quan van sortint als mitjans de comunicació, segurament arribarem a la conclusió de que la nova llei d’educació és una llei molt important. La “llei més important de la legislatura” (Catalunya Informació d’ahir)
En altres titulars de la premsa escrita podem llegir: “Catalunya inicia la gran reforma de l’escola” (el Periódico de Catalunya), “LEC un model propi i obert” (Avui), “Catalunya blinda con un amplio apoyo la ley educativa” (La Vanguardia) En canvi des de madrid es veu tot “molt diferent”: “La alianza de PSC i CiU destierra el castellano de las aulas en Cataluña” (ABC), “Cataluya consuma la secesión lingüística con su ley educativa” (El Mundo). En canvi altres diaris com El País, La Razón o Público, aquesta notícia no mereix ser de portada.
La majoria de comentaristes es fan ressò de l’acord assolit entre els dos grans partits de Catalunya (el PSC i CiU) i la fractura dintre del govern d’Entesa al quedar-se al marge ICV-EUA d’una bona part de l’articulat que contempla la llei. Els altres dos grups de la cambra catalana (PP i Ciutadans), com no podia ser d’una altra manera, hi van votar en contra.
Es diu que és una llei que podrà adaptar-se a les necessitats de cada moment, depenent del partit (o partits) que governi. Una llei que deixarà en mans de les escoles com aplicar la tercera hora de castellà i que segueix apostant tant per l’escola pública com per l’escola concertada.
Jo voldria un ensenyament “català, laic, de qualitat” i, per suposat, gratuït, fins i tot els llibres de text. Evidentment una llei que contempli l’escola concertada i molta part d’aquesta és religiosa, no és “el meu model d’ensenyament”.
Segurament que, en aquest sentit, estic molt més proper del model que es demana des d’Iniciativa. Per la meva manera de pensar sempre he considerat que estava a l’esquerra del meu partit.
Però és evident que partits tan diversos com els que van recolzar la llei tenen interessos molt diferents i els seu electorat, també és dispar. Així, si vols aprovar una llei i no disposes de majoria absoluta, el que cal és arribar a un ampli consens que pugui incorporar com més sensibilitats millor, encara que això pugui perjudicar certs aspectes de la pròpia llei. Si els tres partits més nombrosos del Parlament li donen suport serà, segurament, un argument per a defensar que la “llei no es tan dolenta”. A pesar que no acabi agradant als altres partits i, segurament ni als propis que l’han votat en un 100 %.
Però si d’alguna cosa en puc estar segur és que, una llei així, de governar CiU amb majoria absoluta com ho va fer en una bona part dels governs de Pujol, no hauria segut igual. No hi hauria hagut tant de consens. CiU hauria acabat imposant els seu model educatiu agradés o no.
Així caldria acabar sentenciant: “Ara per ara és la millor llei que podia fer-se”.
Però em reitero, “no és el meu model!”

PSC: CISMA A LA VISTA?

A hores d’ara pareix que no sigui tan descabellat parlar d’una fractura entre el PSC i el PSOE.I, evidentment, si s’acabés produint, seria inevitable, també, una fractura dintre del si del propi partit català.
De fet, pareix que ja fa anys, des de Madrid es va sondejar la possibilitat de presentar a Catalunya una candidatura del PSOE que hauria encapçalat el avui Ministre de Treball Celestino Corbacho, per aquell temps alcalde d’Hospitalet de Llobregat, una de les ciutats catalanes on la immigració dels anys 60 va ser més gran.
Segons el Periódico de Catalunya d’avui, Ferran Mascarell, antic regidor de l’ajuntament de Barcelona i Conseller de Cultura en el darrer govern de Pascual Maragall i avui president del Ateneu Barcelonès, va publicar un article en aquest sentit al diari Avui.
Igual com va passar amb l’Estatut en l’era Maragall, el nou sistema de finançament de Catalunya està passant factura a totes les famílies socialistes. Les d’aquí, perquè un tema tant feixuc que, a sobre, no s’acaba de tancar i ja porta un any de retard (o quasi) i a les de més enllà dels rius Sénia, Algars i d’altres. Es a dir, a l’executiva federal del PSOE, però també a d’altres federacions socialistes que no veurien en bons ulls que es dones un tracte preferent a Catalunya.
El resultats de les passades europees ja van reflectir, el que jo entenc, com un desencís cap a les “famílies” socialistes. A Espanya, el PP va obtenir un major número de vots i, a Catalunya, tot i guanyar, la baixada va ser prou espectacular com per a tenir-se en compte i meditar el perquè i el com es va produir.
Dilluns passat vaig parlar amb un vell militant del PSC. Un lliure pensador que ha escrit centenars d’articles d’opinió, la majoria d’ells inèdits, ja que, per la seva edat (ara ja té 84 anys) el món de la informàtica i Internet ja l’ha agafat una mica gran i no va disposar de l’oportunitat de fer arribar el seu missatge al públic. Us estic parlant de Joan (Juanito) Fons, un pagès de Tivenys que, per a mi, en la seva bona època, va ser un dels millors oradors que he escoltat mai. Un dia ja us en parlaré. Aquest company també em va parlar de la possibilitat de fractura que us estava parlant. Es veritat que parlava d’un trencament entre els socialistes d’aquí i del PSOE, però d’alguna manera ja anunciava la fractura dintre del propi PSC, quan em deia: “En aquest cas, jo votaria PSOE; un PSC sense PSOE seria, com a molt, el tercer partit de Catalunya, mentre que el PSOE guanyaria molts fora d’aquí”. Evidentment, no seria l’únic cas, ni tant sols una excepció. Al cintura industrial, i, segurament, també per les rodalies de Tarragona, serien molts els que, donat el cas, votarien PSOE. Darrera quedarien 30 anys d’una unió aconseguida per Joan Raventós (q.e.p.r.) i que agrupar les diferents famílies socialistes que hi havia els anys 70 a Catalunya.
En aquest cas, quin futur li quedaria al PSC? Evidentment una refundació que marqués, primer diferències amb el PSOE i en aquest cas passaria per convertir-se en un partit més català i, en segon lloc, també caldria marcar diferències amb ERC, que les hi ha, el que passa és que, avui, no sempre es sap fer arribar bé aquest missatge.

CATALUNYA UN PAÍS DE CAIXES (*)

(*) Caixes: entitats financeres amb funcionament similar al dels bancs però sense accionistes. La majoria pertanyen a alguna administració pública o entitat.
A Catalunya sempre han existit més entitats d’aquesta mena que no bancs comercials.
De la banca clàssica, recordo com a entitats pròpies de Catalunya el Banc de Sabadell, la Banca Mas Sardà, el Banc de Barcelona (desaparegut al menys en dues ocasions) la Banca Catalana (“la de Jordi Pujol”) També altres poblacions més petites, en el passat hi van tenir bancs que van ser absorbits, finalment, per altres de més grans com el Banc de Tortosa, la Banca Escrivà d’Amposta, etc.
En canvi de caixes n’hi ha un bon grapat: la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona (més coneguda per la Caixa i que ja va ser fruit de la fusió entre la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Catalunya i Balears i la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona), la Caixa de Catalunya (abans Caixa d’Estalvis de la Diputació de Tarragona), Caixa de Tarragona, Caixa de Girona (totes dues pertanyen a les seves respectives Diputacions provincials), Caixa Penedès, Caixa de Manlleu, Caixa Laietana, Caixa Sabadell, Caixa Terrassa, Caixa Manresa.
El que potser no tothom sap és que les caixes van sortir dels anomenats “monts de pietat”, per això algunes d’elles encara en portaven el nom. Els monts de pietat eren una espècie d’entitats benèfiques que et prestaven diners a canvi d’empenyorar alguna cosa. El referent europeu de les caixes el trobem a la Itàlia del segle XV.
Però és cert que en els darrers anys, degut al bum immobiliari hi ha hagut un aterratge d’aquestes entitats pels principals pobles i ciutats.
A Amposta per exemple, primer va ser Caixa de Terrassa, a l’avinguda de la Ràpita, al costat del Canal. També Caixa Manresa va obrir una oficina només fa uns mesos, a l’avinguda de Santa Bàrbara. I també altres entitats vingudes de fora com la Caixa Rural de València (la Caixa Rural de Reus es va acabar integrant entre Caixa de Tarragona i Caja Madrid –d’aquesta manera es va expandir pel nostre territori-) Bancaja (que va deixar enrera l’altra denominació més ‘valenciana’: Bancaixa) i Caixa de Sabadell.
Aquests darrers dies s’està parlant molt de fusions. Per un costat les caixes de Manlleu, Sabadell i Terrassa (potser finalment s’afegirà la de Manresa) i la darrera novetat, la que porta avui el Periódico a la portada: les de Catalunya, Tarragona i Girona (com he dit, les tres pertanyents a les respectives Diputacions) –No fa gaires dies pensava jo amb la possibilitat de la unió entre les de Tarragona i Girona; el que no pensava és que en l’operació també hi entrés la de Catalunya, la segona caixa catalana en importància-.
Com comentava abans, a principis dels anys 90 es fan fusionar “La Caixa” amb la Caixa d’Estalvis de Barcelona. Hi ha qui diu que més que una fusió va ser una absorció per part de la principal entitat financera del país i una de les primeres d’Espanya després dels grans bancs (BBVA, Central-Hispano, Banesto –la majoria també fruit de fusions entre bancs)
Una anècdota que potser molts de vosaltres desconeixereu. Als anys 80, la Caixa va emetre uns productes ‘d’assegurança’ anomenats primes úniques. Era un producte que tenia una bona rendibilitat sense retencions fiscals. Eren refugi de molts de capitals obtinguts de forma ‘opaca’ (per dir-ho d’alguna manera) El Ministeri d’Hisenda discrepava del criteri de la Caixa i pensava que si que en tenien que portar. Així va ser com la Hisenda d’aquella època (després Agència Tributària) permetia als dipositaris de les primes úniques, quan aquests rescataven el capital o part del mateix, fer una operació anomenada “elevació a l’íntegre” que consistia en l’aplicació d’una fórmula matemàtica que permetia posar-te unes retencions sense haver-te-les efectuat. Hisenda devia després “passar factura a la Caixa”. Però al final res de res. Després de diverses sentències desfavorables a la Caixa, hi ha que diu que Hisenda li va acabar condonant el deute com un dels beneficis obtinguts per la Caixa amb la fusió amb la de Barcelona.