DIARI D’UNA SETMANA A PARÍS

Primer que res vull agrair la fidelitat dels meus “lectors” que, tot i estar una setmana sense escriure res als meus blogs, han seguit entrant, encara, amb una major assiduïtat. A més d’un, aquells que no són tant propers a mi, els haurà estranyat aquest, per mi, llarg silenci. El motiu no es un altre que haver passat unes vacances familiars amb la meva dona, els meus dos fills i la nora a París, Heu aquí un petit resum de la nostra estada:


Dia 1, divendres 21.- Presa de contacte amb la ciutat. Ajuntament i Notre Dame. Vàrem sortir de Barcelona en un vol de la companyia Vuelig. L’avió un dels dos que van ser decorats per Custo Barcelona (ho veuríem al viatge de tornada) Estiguérem al cèntric barri del Temple, allí on van establir els seus dominis els cavallers de la mateixa ordre religiosa-militar, a un quart aproximadament caminant de l’ajuntament, del riu Sena i de Notre Dame i del centre d’art modern Georges Pompidou. Enseguida ens en adonarem de que era un barri “d’ambient” gai i lèsbic. També on es concentraven un major nombre de botigues especialitzades en venda a l’engròs d’articles de bijuteria i marroquineria.


Dia 2, dissabte 22.- Place de la République, barri indi-paquistanès i magrebí, Sacré Coeur, Montmartre, Pigalle, plaça Vendôme, jardins de les Tulleries i Opéra.
Tot ho férem caminant. És la millor forma de veure la ciutat, però, evidentment, la més cansada. Passarem per un dels barris més marginals de París, allí on es concentra la major part de la població de l’Índia i el Pakistan i també magrebí (suposo que, majoritàriament de l’Algèria) A l’arribar a Montmartre, el barri “bohemi” de la ciutat, d’on el principal símbol és l’església del Sacré Coeur. Després d’haver dinat passarem pel “barri roig” parisenc (Pigalle), on es trobar el conegut cabaret Molin Rouge. De retorn cap a casa passarem per la plaça Vendôme, on es troba l’hotel Ritz. A la porta de l’hotel hi havia un Hammer d’un xeic àrab que cridava l’atenció al estar molt “tunejat”.


Dia 3, diumenge 23.- Plaça de la Concorde, Champs Elysées, Arc de Triomf de l’Étolile y Tour Eiffel.
L’anada també la férem a peu. A l’arribar a la place de la Concorde ens trobarem amb un paisatge conegut, ja que l’edifici del Louvre i els jardins de les Tulleries ja els havíem vist el dia anterior. Des de la Concorde es veu l’Arc de Triomf perfectament, però cal recórrer uns 5 quilòmetres pels Champs Elysées per arribar-hi. Passarem per davant d’una tenda Citroën on hi havia una mostra dels 90 anys d’història de la marca automobilística i hi destacava un prototip de cotxe. Després de pujar a l’Arc de Triomf per les escales enfilarem cap a la Tour Eiffel, on se’ns va fer de nit. La tornada cap a casa la férem amb autobús.


Dia 4, dilluns 24.- Musée du Louvre.
Hi passarem tot el dia i, com és natural passant a tota pressa per les diferents seccions. No cal ni dir que vàrem veure els seus dos principals atractius: la Gioconda de Leonard da Vinci i la Venus de Milo.


Dia 5, dimarts 25.- L’Hôtel des Invalides, palau i jardins de Luxembourg, barri llatí, el Pantehon dels homes il•lustres i la universitat de la Sorbonne.
Els Invalides és on es troba la tomba de Napoleó Bonaparte, què és el seu gran atractiu. Després el museu de l’armada on es poden veure diferents estances amb vestits, armes i d’altres objectes de diverses èpoques de la història de l’exercit francès i de les guerres mundials. Per la tarda passarem pel palau de Luxembourg, seu del Senat i els jardins que l’envolten i també pel barri llatí, el Panteó de les celebritats franceses i la famosa universitat de la Sorbonne.


Dia 6, dimecres 26.- Chateau de Versailles.
Després de visitar-ne les principals estances, férem una passejada pels inacabables jardins, la major part de la qual amb bicicleta. Així poguérem arribar als Partenons (gran i petit), que venen a ser com a palaus dintre del propi palau.


Dia 7, dijous 27.- Place de la Bastille, Montparnasse (place de la Catalogne, place de Pablo Picasso, cementiri...)
Va ser el dia del remat final. La place de la Bastille, coneguda per haver-hi començat la Revolució francesa amb l’assalt de la presó que s’hi trobava en aquell lloc, o era a molta distància de casa. El barri de Montparnasse era on hi vivia la intel•lectualitat parissina, per això calia visitar el cementiri, un atractiu turístic més de la capital de França. Abans de que ens fessin fora a les 6 de la tarda encara vàrem tenir temps de veure les tombes del filòsof Jean Paul Sartre i la seva dona Simone de Beauvoir i també de l’autor teatral Samuel Beckett. Cal remarcar que cap de les dues tenia cap símbol religiós. A les principals tombes, els visitants, he deixen missatges, alguns d’ells escrits en els propis bitllets de metro. Abans havíem passat per la plaça de Catalogne (no ho cal traduir, veritat?) on hi havia un bloc d’habitatges projectat per Ricard Bofill. Més tard ens trobarem amb la plaça Pablo Picasso, el centre neuràlgic del barri. Bona part del viatge d’anada i tornada el férem en metro.


Dia 8, dijous 28.- Tornada a casa.
Pareix mentida però fins el dia abans no havíem visitat el petit parc situat enfront d’on anàvem a dormir i el darrer matí vaig aprofitar per fer les darreres fotos de paris. Des d’allí a Orly amb transport públic per agafar un altre vol de Vuelig que, puntualment ens va aterrar a Barcelona.

EL BARÇA DE LAPORTA

Un antic i ja difunt professor meu, repetia sovint: “D’heroi a traïdor només hi ha un pas: guanyar o perdre la guerra”. Una cosa així li ha passat a Joan (Jan) Laporta. Qüestionat només fa un any, l’assembla general d’ahir va ser, segurament, la més plàcida del seu mandat. I és que guanyar els tres títols més importants que jugues, no està a l’abast de tothom. Bé, de ningú, ja que ha estat el Barça el primer equip de la història que ha aconseguit guanyar la copa, la lliga i la Champions. Ara tothom el vol emular. A “can Madrid” hi ha moltes veus que ho reclamen... Això és bo, per una vegada a “can Madrid” tenen “barcelonitis” i s’han gastat una fortuna per a reforçar un equip que, encara o sé sap com, l’any passat es va estar tota una volta sense perdre...
Per a mi Laporta no ha estat ni un gran president ni un president dolent. Ha estat, sense adjectius, un president del Barça. Si l’equip de futbol va guanyar 3 títols en una sola temporada va ser gràcies a Pep Guardiola i al seu equip, molts d’ells formats a la pedrera del Barça i això, és el que té més mèrit de tot!
I tot fa pensar que si d’aquí al 31 d’aquest mes no arriben nous fitxatges, al Barça 2009-2010 encara en nodriran dos o tres jugadors més formats a la pedrera i preparats a donar el grans salt per a quan digui Guardiola.
Mentre (i com fan la majoria de mandataris) Laporta va preparar el camí dels seu successor a l’assemblea d’ahir. Tot apunta que serà Xavier Sala Martín, l’home de les “americanes”. Laporta vol una successió tranquil•la i amb la continuïtat d’un dels membres de l’actual junta se la garanteix.
Però no cal oblidar el que deia abans. Laporta, ara fa un any, no vivia tant feliç. Bona part de la seva junta directiva havien dimitit. Es pot dir que la majoria de qui l’acompanyaven quan accedia per primer cop a la presidència fa uns 6 anys, ara mateix no queda ningú. Molts d’aquest, per a mi, entenent més de futbol que Sala Martí i no li posaran fàcil al “candidat oficial”. Entre ells cal recordar d’una manera especial a Sandro Rossell. Hauria guanyat Laporta les eleccions si o hagués format tàndem amb Rossell? Segurament que no...
Sandro Rossell és un home de futbol que viu per al futbol i, sense tenir ni cap interès personal ni ser-ne soci d’aquest gran club, crec que es mereix ser-ne el president. És qüestió de predileccions, com ho era fa uns anys Lluís Bassat, simplement perquè la primera vegada portava a la seva candidatura a Ernest Lluch. Una persona amb qui hauria anat on ell hauria volgut i que sempre tindré al meu record com un des meus personatges favorits de la història.
Bé, després d’aquesta mica de romanticisme, tornem a centrar el tema. L’important sempre ha estat i estarà que el nostra Barça guanyi títols. No importa qui estigui de president si Sala Martín, Sandro Rossell o qualsevol d’altre.
Dintre d’uns 9 mesos, quan la temporada “futbolera” hagi acabat, tornarà a ser temps de fer balanços. Llavors es sabrà si l’estratègia de fitxatges del Madrid ha funcionat o el Barça a estat capaç de guanyar una part dels títols que s’hi jugava (l’any que ve amb la lliga o la Champions en tinc prou), la qual cosa voldrà dir que el Madrid no ho haurà pogut guanyar tot i no hauran rendibilitzat la milionada gastada en aquest principi de temporada.
De totes formes, per acabar diré que el model del Barça és, a llarg termini, molt més sostenible que el del Madrid (o el Manchester City, guanyador a nit del trofeu Joan Gamper) Que duri...

TEMPS DE VACUNACIONS

Davant d’una tardor “calenta” i un hivern gèlid cal estar preparats. Per una part, els metges aconsellaran quins són els grups de risc susceptibles de ser vacunats. Però per l’altra part caldrà vacunar a la ciutadania en contra de les envestides d’un PP cada cop més ancorat a la dreta.
Aquests dies, fonts del propi PP deien que els seu missatge està calant a la població. Només cal que el govern els doni “munició” amb errades de “bulto” com la que han comès amb tema del subsidi d’atur per aquells que el van esgotar el dia 31 del mes passat... Una ajut hauria de ser “universal”, més enllà del dia en que s’acaba una prestació. Amb ajuts a “mitges” com el que ha establert al govern, es tira, no més en contra el PP, sinó els propis sindicats, als que no els interessa ni gens ni mica estar-hi, ja que amb la confrontació amb una patronal propera al PP, ja en tenen prou!
Cal assumir que l’estratègia “popular” va agafar desprevinguts tant el propi govern com al partit que li dona suport, o sigui, el PSOE. Una estratègia “d’acoso y derribo” amb tota regla. I què es pot fer davant d’una situació com aquesta? La solució és complicada. És més fàcil dir el que no s’ha de fer. El que no s’ha de fer és anar a remolc de les seves mentides i infàmies que, en definitiva és l’estratègia que s’han marcat. Si el PP demana una comissió d’investigació, abans hauran de portar les proves necessàries per a justificar-la. Esperanza Aguirre, amb proves, amb inculpats i amb tota mena d’indicis de corrupció política dintre i fora del seu govern, la va acabar tancant en falç. Una comissió d’investigació seria un punt i seguit a l’estratègia pepera. No hi ha proves, per tant, el veredicte de la comissió seria molt provablement en aquest sentit. El PP no ho acceptaria i “torna a començar”.
El que cal fer des del govern és precisament el que té encomanat. Governar. I com es governa? Amb fermesa, donant solucions als problemes dels ciutadans, de les petites i mitjanes empreses i, sobre tot, als grups més desfavorits. No es pot aprovar una llei com la de la dependència i que després de acabi de funcionar del tot. Ja sigui per culpa de les comunitats autònomes o del propi govern, tant m’hi és. Ha de tenir ma ferma per a fer complir aquelles lleis d’aplicació a tot el territori espanyol.
Li cal al govern i al PSOE grans dosis d’imaginació. Si es pot sortir cada dia als mitjans d’informació amb noves propostes, noves solucions i menys “fotudes de pota”, se li guanyarà l’espai al PP en el seu terreny. No s’aconseguirà canviar mitjans com Intereconomía, el Mundo, l’ABC, la Razón, etc. Però s’hi d’altres una mica més imparcials i objectius i, evidentment, a la premsa més afí als postulats socialistes.
Anar a remolc del PP amb desmentits i justificacions no farà canviar l’opinió dels ciutadans que es creuen les infàmies vessades dels de l’oposició. Per aquí, no!
Més que una vacuna caldria immunitzar a la població en contra de l’avenç de la dreta, però molts de ciutadans de l’Espanya profunda i, de vegades, no tant, no hi estan preparats, encara que ja faci més de 30 anys des de la mort del dictador Franco.

LES FESTES D’AMPOSTA COM “JUAN PALOMO”

Ara i aquí vull denunciar les actituds sectàries de l’equip de govern d’Amposta, començant pel seu alcalde i continuant per la majoria de membres del seu equip de govern. Ben pocs se’n salvarien d’entrar en aquesta llisa, però, de moment, ometré noms, no sigui què...
Ahir, al acabar la marató popular, tot estava llest per lliurar els premis als guanyadors i no havia ningú de l’equip de govern de Menel Ferré. Estava cantat que “plourien” les queixes. Si es mira el programa de festes, estava anunciat per a les 10 la concentració dels corredors per a la inscripció a la cursa. A les 11 donaria començament des del pont penjant. A partir d’aquí res més que parlés de la cursa popular (o marató, el nom popular com sé la coneix)

Molts dels regidors de l’ajuntament hi eren presents duran la celebració de la carrera. Fins i tot el cap del grup socialista de l’ajuntament Antoni Espanya hi va participar. Però entre els qui estaven, com he dit, ningú de l’equip de govern.
Antoni Espanya va tenir temps d’anar a casa a dutxar-se i canviar-se de roba. Encara ho havia arribat ningú de CiU. L’organització va decidir començar a lliurar els premis. Al cap d’un moment va arribar el senyor alcalde visiblement molest per que no se’l havia esperat...

Però en casos com aquests, qui ha d’esperar a qui? Els corredors estan cansats i suats i qui més qui menys amb ganes de marxar cap a casa. Entre les 11 i prop les 12 quan van a començar a lliurar els trofeus hi havia temps suficient per arribar... El que passa es que al “fallar” el regidor d’esports, ningú va avisar l’alcalde que, com “Juan Palomo” vol estar per tot arreu i, de vegades no arriba...
Però que passa quan és a l’inrevés? Què passa quan assisteixen membres de l’equip de govern? La resposta és contundent. Ignoren els de l’oposició. A les 12 d’avui, a una de les sales petites del museu s’inaugurava una exposició de dibuixos i pintures fetes per la gent gran de les residències d’avis. L’any passat va celebrar-se la primera edició sense “sortir” del centre. Aquest any sé li ha volgut donar més rellevància. Hi eren l’alcalde, la regidora de cultura i festes, la regidora de serveis socials i el regidor de mitjans de comunicació, a més de l’exregidora de cultura que realitza tasques de “animadora” (!)

Ningú d’ells s’ha molestat en dir-me res... I, evidentment, a l’hora de lliurar als ancians un ram de flores, entre ells se’ls han repartir ajudats per la directora de la llar. Només la cap de protocol s’ha apropat a mi per demanar-me fotos ja que el fotògraf contractat per a les festes, no havia acudit.
Podríem seguir parlant-ne, però potser acabaria cansant els lectors.