SER “CONVERGENT”

Publicat avui a Vinsròs News.
Convergència (CDC) o la “C” de CiU, com vulgueu, és un partit sense ideologia política més enllà de buscar interessos econòmics i polítics per als integrants de la seva formació. A l’hora d’afiliar-se, de ben segur que els hi deuen de donar el “manual del bon convergent” on se’ls hi ensenyen els estereotips que han de tenir presents a la seva vida. Un d’ells, evidentment, és el de demostrar per sobre de tot que són “els més catalans”, encara que alguns tinguin les seves arrels ben lluny de Catalunya. Se’ls hi diu que han d’enarborar sempre la senyera i els fan aprendre el himnes propis del nostre país. També queda molt bé fer ús d’algunes de les frases de Josep Pla, que s’ha de convertir en l’escriptor de capçalera del militant. Tampoc està malament que aprenguin a ballar sardanes. Però, sobre tot, cal un estricte seguiment al seus líders, acatant totes i cada una de les seves directrius i aprenent fil per randa les consignes.
Però a l’hora de posar-ho en pràctica sé solen veure les enormes llacunes de la seva mal entesa “ideologia política”, confonent, sovint, conceptes clàssics del catalanisme democràtic amb altres maneres de ser o comportar-se.
El passat 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, a Amposta, CiU es va quedar tota sola a l’hora de subscriure el manifest reivindicatiu. D’ençà del restabliment de la democràcia i les llibertats del nostre país, el manifest sempre s’havia consensuat entre les diferents forces polítiques que conformaven l’ajuntament en aquells moments. Aquest any, l’alcalde, mostrà la seva cara menys amable amb els membres de l’oposició a l’hora de decidir pel seu compte quin seria el manifest a llegir. Si a sobre, si sé li dona fet, millor que millor. Així va ser com es va anar a buscar a la pàgina d’Òmnium Cultural i sense modificar-li ni un punt ni una coma, el va “presentar en societat” davant dels portaveus dels dos partits que configuren l’actual consistori: ERC i PSC.
El portaveu del PSC es va adreçar a l’alcalde diversos cops per tal de fer-lo canviar d’idea i mirar de buscar un text que, sense perdre el sentit reivindicatiu que sempre sé li ha donat, no fos tan crític amb els actuals governs, tant el de l’Estat com el de Catalunya. Però l’alcalde, seguin amb el seu tarannà gens dialogant, ni tants sols es va dignar a respondre a un edil del seu propi ajuntament. Llavors va ser quan des de les files del PSC se li va anunciar que el seu portaveu, aquest any, no pujaria a la tarima d’autoritats a l’hora de llegir el manifest als ciutadans.
Però el grup d’ERC (de fet EA-ERC) també li va anunciar la seva no presència a l’hora de llegir-lo. El motiu era un altre ben diferent. “No es pot ser sobiranista un dia (l’11 de setembre) i mantenir al poble carrers amb noms franquistes”. Aquesta sentència me la va fer l’altra portaveu de l’ajuntament i exconsellera de la Generalitat Marta Cid. I es que a Amposta, després de 30 anys d’ajuntaments democràtics, encara s’hi poden trobar noms de carrers amb clares connotacions franquistes com el de Ruiz de Alda (aviador “del Alzamiento” i fundador de la Falange) o el de Garcia Morato (també aviador franquista) L’excusa que ha donat sempre l’equip de govern es que els veïns d’aquests carrers no volen que es canviïn els noms pel problema burocràtic que comporta a l’hora de fer tràmits amb les diferents administracions. Sempre se’ns ha explicat que es va fer una consulta entre els afectats i, dels que van respondre, una àmplia majoria va votar de no canviar-los. El que no sabem és quants no van respondre i per quin motiu. Ni tant sols si es va consultar a tothom!
En canvi, a d’altres carrers com el que portava el nom de Garcia Valiño, el general franquista que comandava la divisió Navarra que va partir la zona republicana en dues parts a l’alçada de Vinaròs, canviar-lo no va portar cap mena de conflicte. Tot un dilema digne de ser estudiat...
També cal dir que l’equip de govern, amb aquesta actitud, incompleix la Llei de la Memòria Històrica que contempla treure tota la simbologia franquista dels carrers i edificis públics.
Només la força de les seves campanyes polítiques al més pur estil del llançament d’un producte de gran consum al mercat, unit a uns líders carismàtics (sobre els qui destaca per damunt de tots Jordi Pujol) que ningú des de dintre del partit serà capaç mai de posar en dubte la seva autoritat, i mirant sempre de no contradir-los i donar-los suport en tot moment, han fet que, una bona part de la ciutadania de Catalunya, cregui en els seus projectes d’autogovern, que, quan s’analitzen a fons, són com aquell bonic vestit que enlluerna al veure’l de lluny però quan te’l mires de prop ten dones compte de la mala qualitat del teixit i de la manca d’altres complements per donar-li un acabat perfecte.
I ara que està de moda demanar i fer referèndums de signe independentista, a alguns llocs es sentiran temptats en donar-los suport. Fins i tot es postularan a favor i en demanaran el vot. Amb tota probabilitat, també a Amposta.

XORIÇOS

Els que ja tenim una edat ens en recordem perfectament del gran periodista de la “crònica negra espanyola” Enrique Rubio, director de la revista especialitzada en aquesta matèria i col•laborador de molts de programes de televisió i ràdio.
Segurament, de viure, no podria deixar de parlar de Fèlix Millet i tot l’enrenou que va muntar en torn del Palau de la Música Catalana. El Periódico de Catalunya avui ens “recrea” amb una d’aquelles portades que ens té acostumats darrerament un tant sensacionalistes. Sota el títol “d’Un senyor de Barcelona”, saqueig d’una institució històrica (sobren els comentaris) dóna el llistat de tots els càrrecs i mèrits que va anar acumulat al llarg de molts anys. La llista la inicia per “president de l’Orfeó Català” (1978-2009) i acaba amb la “Creu de l’Ordre de l’Agrupació Espanyola de Foment Europeu” (2008), passant, evidentment, per la “Clau de Barcelona) (1998) i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat (1999) En total 60! (sempre que no m’hagi errat al comptar) O sigui “tot un súper home!” Com es pot estar a tantes fundacions, patronats, associacions, empreses, etc. Només del que es cobra d’estar en diversos consells d’administració ja n’hi ha prou per viure bé, molt bé... Però Millet es veu que encara en volia més i ja sé sap, “l’avarícia trenca el sac”. I una altra cosa que m’ha cridat l’atenció és veure la platea del Palau convertida en un saló de noses per a sa filla Laia. No és un ús indegut de les instal•lacions? I si ho va fer ell, no ho podria fer qualsevol soci?
A un xoriço, a un estafador com Millet, el primer que li cal és tenir “do de gents” i una gran verborrea. Sense conèixer Millet, de ben segur que havia de ser així.
Dels primer xoriço del que tinc memòria, parlo de coneguts, va ser un tal Teodoro. Teodoro era veí del meu poble i corredor de bicicletes. Un bon corredor per a nosaltres i en aquell temps de la meva infantesa. Encara recordo na foto seva (on hi sortia jo amb un cosí) portant la copa del trofeu Sant Llorenç de les festes majors. Un dia va sortir al caso. A ell i la seva banda (no sé si era o no el capitost) els havien enxampat robant, precisament, a un fàbrica de pernils i embotits. Ja no en vaig saber res més.
El següent afer el vaig viure quan treballava a Vinaròs a una fàbrica auxiliar de la indústria del moble. En tornar de la setmana de festes, el gerent de l’empresa on treballava Juan Chaler, havia estat cessat. Suposadament l’havien “caçat” facturant més gènere que el que s’havia subministrat a un dels clients. Jo no ho vaig entendre mai, ja que, el gerent, mai va ser empresonat i se’n va anar a treballar a València. Crec que tot va ser un muntatge de l’altra fàbrica per “absorbir-nos”.
Anys després, ja treballant a l’administració, un conegut propietari d’una autoscola de Tortosa, va muntar un restaurant. Com aquest no li funcionava, va anar “tapant forats” amb els diners que els clients li donaven per a pagar impostos, seguretat social, etc. Un dia va fugir.
Però el cas més gros va ser el d’un madrileny que es va establir a Tortosa i va obrir una assessoria fiscal. Al cap de pocs anys es podia veure per Tortosa amb un Mercedes i també s’havia comprat un xalet a la Simpàtica (el que són de Tortosa ja saben de que parlo) Es feia passar pel seu germà que era un assessor fiscal de Madrid. Recordo una anècdota que em va contar un company de treball. Ell es feia dir Miguel Ángel. Un dia, aquest company el va trobar a un videoclub i aquell li va voler preguntar al seu germà: “Te presento a mi hermano Miguel Ángel”, li va dir... I el meu company després va rumiar: “però Miguel Àngel, no és ell?” Realment es deia José Luis. Aquest, juntament amb el director d’una entitat financera van estafar un grapat de clients. La sucursal de la entitat bancària va acabar tancant a Tortosa.
La prova del do de gens és que uns clients, propietaris d’un conegut restaurant d’un poble del costat de Tortosa, el van fer padrí d’un dels seus fills. Què acabarien pensant?

ACORRALATS!

Potser és que m’ho sembla a mi, però quan pareixia que PP s’havia assossegat una mica en aquests darrers dies i els seus dòbermans ja no bordaven, de sopte, avui, acusen el Ministre de l’Interior Javier Pérez-Rubalcaba de manipular informe policials. I tot per les noticies aparegudes en les darreres hores on es diu que: “La policia acusa al PP de finançament il•legal a València” (Titular del diari Público de portada) I continua el mateix diari a les seves pàgines interiors: “La cúpula del PP valencià dirigia el finançament il•legal”. Com no podia ser d’una altra manera, el PSOE ja ha demanat explicacions a Mariano Rajoy que, en la seva època amb el govern d’Aznar també va ser responsable d’Interior...
Molt acorralat s’ha de veure el PP per a fer acusacions tant serioses com aquestes. Si fa una mica més d’un mes la Maria Dolores de Cospedal feia una roda de premsa “a la platja” on acusava també al PSOE (a qui si sinó?) d’ordenar escoltes telefòniques a alguns dels seus dirigents i no n’aportava cap prova (com ara, que tampoc n’aportarà cap) ara ha donat una nova volta al cargol i si llavors va ser Dña. Esperanza Aguirre la qui va dirigir les culpes al Ministre de l’Interior, ara és Ricardo Costa, un dels principals implicats en el cas Gürtel i ara també “dirigint” el finançament il•legal on hi ha, segons es diu, fins a 6 empreses, una d’elles molt vinculada a les Terres de l’Ebre per la quantitat d’obres que fan: Lubasa o Luis Batalla SA de Castelló. Crec recordar que l’empresa del seu germà (el germà de Luis) Construcciones Batalla SA també va acabar com “el rosari de l’aurora) Segurament que a partir d’ara l’empresa ampostina Contregisa (Construccions 3 Gisbert SA) es veurà beneficiada en les adjudicacions d’obres (principalment carreteres) si Lubasa, certament, es veu inculpada en la trama que esquitxa (i de quina manera!) el PP de València i també de Madrid.
Penso que el PP, per molt que vulgui dissimular més els casos de corrupció que l’envolten per mitja Espanya i que com en el cas de Catalunya surti la Dolors Nadal demanant responsabilitats pels informes encarregats des del Govern, hi ha prou proves (ja no només indicis) que molts dels seus càrrecs hi estan ficats “fins les celles” i potser ja és hora de depurar responsabilitats polítiques. Prou de culpar als altres (que de ben segur que de tant en tant també en fan) i més acceptar totes les culpes que tenen. Ja sé que això és molt dolorós i que, tal vegada, comporti renunciar a guanyar les properes generals de dintre d’un parell d’anys i mig, aproximadament, però la dreta “nacionalista espanyola” s’ha de regenerar. Li cal regenerar-se! Ha de trencar amb els vincles que l’uneixen a un passat no tant recent a les nostres memòries i, sobre tot, deixar llast pel camí que manca li fa.
Ruiz-Gallardón (a manca de trobar un líder millor –i sinó pregunteu per Madrid-) a hores d’ara s’estirà “posant les botes”.

REVISTA AMPOSTA O UN EXEMPLE DE LA MANCA DE RIGOR INFORMATIU

Una revista d’informació general de caire municipal no pot ser mai plural si al seu consell d’administració no hi ha representació, de al menys, els partits polítics representants al consistori. Evidentment, l’ideal seria que l’equip de govern no tingués una presència tant activa i que un grup de persones de diversos grups polítics i socials o bé d’imparcialitat provada, es dediquessin a fer-la.
Però això no passa a la Revista Amposta, òrgan oficial de l’equip de govern de la ciutat. El director és el propi Alcalde i el subdirector el Regidor de Mitjans de Comunicació. Mentre que el consell d’administració està integrat quasi que exclusivament, per gent molt propera ideològicament. Fa uns anys, a un suplement de la Vanguardia (si la memòria no em falla) es va publicar un article sobre les revistes municipals “més controlades” pels equips de govern. Una d’aquestes era la Revista Amposta.
Ahir em va arribar a casa el darrer número d’una revista que és quinzenal, però que després de les festes majors fa unes petites vacances. Així que en el darrer número es parla de les festes i s’il•lustra en diverses fotografies.
Igual com passava en la “millor època” de l’anterior alcalde, l’actual “monopolitza” bona part de les fotografies que conté (hi surt fins a 12 fotos)
Els regidors de l’oposició no deuen d’anar a cap acte! Fins i tot hi ha vegades que s’ha tallat una fotografia perquè hi sortia un membre de l’oposició. Només a una de les fotos de l’acte de inauguració del Centre d’Acollida d’Infants hi surt el director dels Serveis Territorials d’Acció Social i Ciutadania, perquè té aquesta condició, no per que és regidor!
Trobo fins i tot graciós que ara, després de molts d’anys, inclogui una butlleta per a fer-se’n subscriptor. Conec a gent que, després de ser-ho durant molts d’anys, es van donar de baixa per “la manca de rigor, parcialitat i baixa qualitat” de la revista. Es podrien posar molts d’exemples d’això que estic dient, però només caldria citar la primera manifestació de la PDE que va fer a Amposta l’any 2001 i que, els membres del consell d’administració de l’època van deure de considerar que no era noticia malgrat que hi havia unes 20.000 persones. O en la darrera visita del President Montilla que el van treure a la segona pàgina en blanc i negre mentre que a Pujol, uns mesos abans i després de fer molts d’anys que ja no era president, i en el marc d’una visita privada el treien a la portada i tot color!
En canvi si que és “notícia” que l’alcalde d’Amposta fes de pregoner al Pinell de Brai, tal com s’explica en el darrer número...
Però un dels apartats de la revista que més qualitat informativa ha anar perdent, és “Avui li toca a vostè”. Ocupa la contraportada de la revista i, a part de la crònica que fa l’autor sobre un personatge del poble (sovint poc rellevant) s’il•lustra amb alguna foto de joventut o d’algun mèrit que va fer. Però quan s’acaba la llista de “convergents”, l’autor (ell mateix ho reconeix) té dificultats en trobar-hi algú per a explicar-ne alguna cosa. Potser és que només mira cap a un costat. Si mirés cap a l’altre, de ben segur, trobaria a molta gent que han tingut experiències dignes de ser contades a la seva vida. Ahir mateix, la meva dona em parlava del fundador de les Comissions Obreres a Amposta, per posar només un exemple.
Crec que tothom té la seva petita història per contar, més enllà de la seva condició social o simpatia política que puguin tenir.
Però una vegada més, a Amposta, es nota el sectarisme existent, no tant sols de l’equip de govern, sinó d’altres militants i simpatitzants de CiU de menor categoria.