BROTS VERDS A LA POLÍTICA

Només faltava l’operació Pretòria que està instruint el jutge Baltasar Garzón per acaba de desprestigiar a la classe política catalana.
Vull pensar que només són uns pocs polítics els “xoriços” que a canvi de diners cometen irregularitats de tota mena : ús d’informació privilegiada, suborn, tràfic d’influències, etc. Però que la magola, afortunadament, no són així, la qual cosa no vol dir que no estiguin sota la sospita de la societat.
I és que quan surten casos com aquests, els ciutadans i ciutadanes d’un país, ràpidament, posen al punt de mira a la classe política sense tenir en compte que, segurament, és com la metàfora del cistell ple de pomes on només n’hi ha unes poques de podrides, però que si no les traus a temps, poden arribar a podrir les del seu costat.
Avui he sabut que l’alcalde de Santa Coloma de Gramenet, Bartomeu Muñoz tenia una “pinacoteca” a casa seva. (Aquest apartat li dedico especialment al meu amic Cucafera que l’altre dia em dia que quasi no n’havia parlat) Tenir molts de quadres a casa només vol dir dues coses: o tens molts diners u organitzes exposicions.
Normalment és el primer cas, ja que hi ha molt poca gent que organitzi exposicions.
Segons diu la premsa, Muñoz, a part de tenir la casa plena de quadres (cal pensar que de pintors de prestigi per molt vius que encara siguin) portava una ritme de vida alt. Però sorprèn l’opinió dels qui ho diuen. “És que tenia molts diners!”. Es clar que sí, és lògic que qui té diners es pot permetre luxes i capricis que qui no en té, només els pot somiar. Però... D’on venien aquests diners? Ara s’ha sabut.
L’actitud d’Arturo Mas, no es que em sorprengui, però de vegades no puc d’estar-me de deixar anar un somriure al llegir segons quines coses diu. Ahir va dir que l’operació Pretòria afecta més al PSC que a CiU. I jo pregunto: Com es mesura? Perquè si hi ha un imputat del PSC i dos de CiU, té algun instrument Mas per mesurar el frau d’afectació?
Suposo que ho diu perquè al PSC li afecta a un alcalde i a CiU només “dos militants històrics”. Però és que un pot ser un militant històric i no haver tingut mai responsabilitats de govern. No seria el cas de Alavedra i Prenafeta, que si el segon era la ma dreta de Pujol, el primer devia de ser la ma esquerra i, a sobre, va tenir responsabilitats de govern en tres departaments diferents en diverses legislatures. I, a sobre, Alavedra, per molt que ho dissimuli Arturo, segueix a la primera línia de la política al ser membre del consell assessor de CDC des de finals de l’any passat. I que dir sobre Prenafeta? És el vice-president d’una fundació que ell mateix va promoure vinculada a CiU: Catalunya Oberta. Precisament, des de fundacions com la Trias Fargas es “recaptaven” diners per a la “la casa gran del catalanisme”...
Intueixo que després dels casos esmentats i dels nous que poden sortir i que “a ningú ens estranyaria”, els brots verds de la política encara estan molt lluny de sortir. Però mentre, segurament, sortiran alguns “salvadors de la pàtria” que amb missatges populistes i que arriben en facilitat a l’electorat, i ens voldran convèncer de les seves bondats. Segurament són els pitjors!
I una darrera cosa. Penso que caldria plantejar-se molt seriosament la limitació de mandats per evitar els “polítics professionals” que no saben fer una altra cosa. Molts anys ocupant càrrecs és un ingredient més a l’hora de deixar-se corrompre per qualsevol empresari sense massa escrúpols.

EL MAYOR ROBO DE LA HISTORIA

Esperaba la salida del avión, hacia mucho calor, un chicuelo tenia sed y su madre, una
pobre mujer de clase media baja, busco con la vista las antiguas fuentes en las que se
apretaba un botón y surgía un chorrito de agua, pero habían desaparecido del aeropuerto
al igual que los botellones de los que se bebía con un vaso de papel.
Fue al baño y se tropezó con el amenazador cartel de “Agua no potable” y como el niño
corría riesgo de deshidratarse a la buena mujer no le quedo mas remedio que meter un
euro en una llamativa maquina expendedora adornada con la fotografía de una bella
señorita, con el fin de que le proporcionara una botellita de menos de un cuarto de litro de
“agua de manantial”.
Como el avión se retrasaba me entretuve en hacer un simple cálculo: aquella infeliz había
pagado a cinco euros el litro de agua, cuando potabilizar o desalar mil litros hubiera
costado como máximo un euro.
Es decir, había pagado cinco mil veces mas caro algo a lo que tenia derecho por ley y sin
opción a elegir si no quería que su pequeño enfermara.
Era como si una barra de pan le hubiera costado mil euros.
Y el gobierno lo consiente, al igual que lo consintieron los anteriores, fueran del color que
fueran.
A diario nos quejamos del precio de la gasolina pero sin pretender defender a la
aborrecidas empresas petroleras debo admitir que se gastan fortunas en prospecciones,
extraen crudo en lugares tan remotos como los polos, los desiertos, las selvas o el fondo
de los océanos, lo transportan en enormes buques cisterna a miles de kilómetros de
distancia, lo refinan y colocan la gasolina en el surtido a un precio que ronda el euro por
litro.
Y si supera ese precio ponemos el grito en el cielo pese a que la salud de nuestros hijos
no dependa de ello.
No obstante, un empresario sin escrúpulos, soborna a un político o un funcionario, se
apodera de un manantial que en buena ley pertenece a la nación, abre el grifo, llena cinco
botellas de plástico- que además no se reciclan y si se reciclan se hace a cargo del
estado- las envía con una camioneta a menos de cincuenta kilómetros de distancia, y
cobra esa agua-imprescindible para la vida- cinco veces mas cara que la gasolina.
Se me antoja injusto escuchar a nadie lamentarse porque le cobren cinco veces menos
por algo que nos llega de Alaska o Dubai, que por algo que llega del pueblo vecino.
En España consumimos unos ciento cincuenta litros de agua embotellada por persona y
año, es decir, casi seis mil millones de litros, con un negocio que ronda los veinte mil
millones de euros.
En resumen, a cada ciudadano, hombre, mujer, niño o anciano nos están despojando de
doscientos euros anuales por un agua que nos pertenece a todos.
Y lo más lacerante de semejante expolio estriba en el hecho de que la totalidad de los
manantiales españoles no son capaces de producir ni tan siquiera las dos terceras partes
de esos seis mil millones de litros.
El resto es en realidad agua de grifo disfrazada.
Nos la roban, la camuflan, hacen una llamativa campaña publicitaria asegurando que al
beberla nos convertiremos en estrellas de cine y nos la revenden cinco mil veces más
cara.
Y el gobierno lo consiente, al igual que lo consintieron los anteriores.
¿Hasta que punto puede llegar su grado de corrupción o ineptitud cuando permiten que se
quiten las fuentes de agua de los lugares públicos con el fin de favorecer a unas
determinadas empresas?
Para la salud de aquel niño era más importante un vaso de agua que el hecho de que
alguien estuviera fumando a veinte metros de distancia.
¿Y hasta que punto llega la desidia del ciudadano cuando acepta que su esposa se
desriñone cargando botellas desde el supermercado con el fin de que los beneficios de un
puñado de canallas crezcan un veinte por ciento anual?
Nuestra ultima esperanza se centra en el hecho de que algún día aprendamos a
sobrevivir bebiendo gasolina.
Nos resultara mucho mas barato.
Alberto Vázquez-Figueroa

GUERRA FRATICIDA AL PP

A manca de més notícies rellevants sobre l’operació Pretòria que esquitxa diversos ajuntaments de Catalunya, entre ells el de Santa Coloma de Gramenet i el seu Alcalde Bartomeu Muñoz, us parlaré una mica del tema que volia parlar ahir i que, degut a la important notícia esmentada, vaig deixar aparcat.
És evident que el que està passant amb el PP pel control de Caja Madrid, és alguna cosa més que la lluita entre dos bàndols. Qui surti guanyador podrà aspirar a mantenir-se al poder i, segurament, “designar” el seu successor a l’hora de dirigir el partit o directament a això últim.
M’explico. Hi ha dos bàndols clarament diferenciats, com sempre ha passat a les guerres (al menys que s’hi produïssin aliances) En aquest cas el primer, el que juga a casa, és el d’Esperanza Aguirre. I el segon seria el del president nacional Mariano Rajoy. Dña. Esperanza sap que “ho ara o mai!”. Ara és quan veu a Mariano Rajoy més feble. Sap que ha perdut bona part del control que exercia a València, amb Camps que no segueix fil per randa les seves ordres. Només li queda el territori “zaplanista” d’Alacant. Esperanza Aguirre va ser qui primer va moure fitxa a l’hora d’expulsar els inculpats en la trama Gürtel amb un gest de “clara provocació” a Rajoy.
Però Mariano Rajoy no està sol. Compta amb Alberto Ruiz-Gallardón, l’alcalde de la capital, que també és un pes pesant dintre del PP de Madrid i que no té bones relacions amb la presidenta de la comunitat des de fa molt de temps. Dña. Esperanza vol situar al capdavant de l’entitat financera (la segona caixa d’Espanya pel darrera de la Caixa) al seu “segon” Ignacio González que es veu que no té ni idea de com funciona una entitat d’aquest tipus. Mentre que l’altre bàndol hi vol posar a un expert en el tema, l’exministre de finances en l’època d’Aznar i expresident del Banc Mundial Rodrigo Rato.
I al mig de tot aquest “fregao” surt la ma dreta de Gallardón a l’ajuntament i li diu a Dña. Esperanza de tot menys “guapa”: antidemocràtica, que està en contra de la llibertat, etc. I, es clar, Esperanza Aguirre li demana el cap de Cobo a Mariano Rajoy i, aquest no està per la labor de concedir-li.
Quan pareixia que hi havia una possibilitat de solució, al convocar Mariano a Esperanza a una reunió, aquesta va i el deixa plantat. Un altre símptoma de la debilitat del avui encara president nacional del PP.
Però mentre em documentava, he trobat que, precisament avui, 13 regidors de l’ajuntament de Madrid també li demanen a Gallardón el cessament de Cobo. Menys mal que encara n’hi ha 19 que donen suport a l’alcalde. Entre aquest, Ana Botella, l’esposa d’Aznar. I llavors què penses? Perquè les relacions d’Aznar i Gallardón tampoc són (o al menys eren una bassa d’oli...)
Però si Aguirre aspira a “destronar” Rajoy, Gallardón aspira a comptar amb el seu vist i plau per a ser escollit president nacional i optar a la presidència de Espanya i Ana a rellevar Gallardón al capdavant del consistori madrileny.
Tot plegat una gran guerra d’interessos que passa, avui per avui, pel control de Caja Madrid. Qui surti guanyador, sortirà reforçat i, segurament, en òptimes condicions d’assolir els seus propòsits.


(El quadre es "duelo a garrotazos" de Francisco de Goya)

MÉS CORRUPCIÓ

Bé, el títol no és del tot correcte. Avui s’ha sabut un nou cas de corrupció, la qual cosa no vol dir necessàriament que hi hagi més corrupció que ahir.
En contra del que ve sent habitual, el cas d’avui anomenat pel jutge Garzón com a Operació Pretòria, afecta a dirigents de diversos partits. Alguns d’ells ja porten retirats fa anys d’allò que s’anomena política activa, però de ben segur que encara hi són molt presentes a les “cuines” dels partits fent, desfent, manant, etc.
El que sí que està actiu és l’alcalde de Santa Coloma de Gramenet (Santaco per als més propers) Bartomeu Muñoz i dos dels altres detinguts (sempre es vol que es parli de presumptes innocents, fins que es demostri el contrari) són dos personatges que, al seu dia, van tenir un paper molt rellevant (cal usar els dos adjectius) al costat del president Pujol: Macià Alavedra i Lluís Prenafeta. Si agafeu al atzar alguna foto dels principis de Pujol, segurament, un d’aquests dos hi sortirà.
Què us puc explicar d’ells? Bé, no gaire cosa. No son cap personatge que m’hagin entusiasmat mai i als qui conegui a la perfecció. A partir de 1985 vaig ser el primer secretari de la meva agrupació local. Llavors, quan encara no hi havia Internet pràcticament en lloc, el PSC publicava uns informes confidencials que titulava “Especial responsables”. Eren un simple full a dues cares amb el color roig com a característica principal. Quasi sempre es parlava de tots dos, sobre tot de Prenafeta, el secretari general de la presidència o la ma dreta de Pujol. Dimecres de la setmana passada vaig assistir a una taula rodona organitzada pels Mossos d’Esquadra a la seu de la Cambra de Comerç de Tortosa i en parlar del 23-F, va sortir-ne el seu nom. Tenia tota la confiança del president. Fins i tot penso que algunes decisions les va prendre ell o, al menys, tots dos plegats. Però paral•lelament portava una vida de negocis una mica fosca. Potser per això mai va ocupar un càrrec superior, diguem-ne conseller.
Macià Alavedra era una mica més del mateix. Gran col•laborador de Pujol que no el va poder fer fora fins ben avançada la dècada dels 90 (i subratllo el de “no el va poder fer fora”), ja que el seu nom sempre sortia a les travesses quan s’anava a fer un canvi de govern. Però com passa quasi sempre amb aquest tipus de gent, solen tenir als de “més amunt” ben agafats de les “pilotes” i això fa molt difícil que se’ls pugui canviar sense el propi consentiment de l’interessat.
CDC era un partit conegut per Barcelona i d’altres indrets de Catalunya, però irrellevant a les Terres de l’Ebre els anys 79 i 80 (primeres eleccions municipals i autonòmiques) Només cal mirar els primers resultats electorals on guanyava la UCD a força llocs. Calia implantar-se territorialment i bona part d’aquesta tasca la va efectuar Macià Alavedra.
Un company militant del meu partit em va explicar un cop que CDC el va voler fitxar Com a d’altres persones de les nostres terres, com per exemple els alcaldes de Camarles, Godall i Santa Bàrbara. Un professor que vaig tenir de petit, fill de Santa Bàrbara, un dia m’explicà que a ell també li van oferir, però va rebutjar-ho per les seves fortes conviccions d’home d’esquerres.
Però tornem al meu company. El lloc el pis superior d’una llibreria situada a l’avinguda de Santa Bàrbara d’Amposta. Us en dono més pistes? Portava per nom “Llibreria Roig”. El van citar allí i es va trobar amb Alavedra i el propi Roig. Segons la seva versió li van posar un xec en blanc per a que poses ell la xifra del “fitxatge” per Convergència. També ho va rebutjar...