SENSE ÀNIM D’OFENDRE

Aquest cap de setmana, la direcció nacional del PP amb Mariano Rajoy al cap davant, ha fet una convenció nacional a Barcelona.
No sabria dir si es tracta de la primera que fan a Barcelona, però potser qualificar-la d’històrica no seria dir cap disbarat.
Esta bé que els populars no pensin només en Catalunya com la “mare de tos els mals d’Espanya” i que de tant en tan s’apropen per aquí a treballar... Encara que sigui en benefici propi!
El titular del Periódico d’avui és força eloqüent: “Rajoy es compromet a connectar amb Catalunya”. Però el que està clar és que les connexions sempre són a dues bandes. Si tu endolles un cable al corrent elèctric i a l’altre costat no hi ha res, per a què serveix?
Penso que la gran majoria de poble de Catalunya no vol (ni voldrà) connectar amb els populars. Per molts motius, la majoria històrics.
Segurament molts ciutadans de Catalunya veuen l’actual Partit Popular com els hereus del franquisme. Per cer, un règim que mai ha estat condemnat pels populars i que tant mal va fer al poble de Catalunya, llevat els que hi van combregar des d’un bon començament. Però no explicaré ara detalls de la guerra civil ni de la postguerra, per això ja estan els llibres que s’han publicat sobre el tema.
Encara que sí que recordaré episodis molt més propers. Aquests darrers dies s’ha parlat i molt de la pressió que s’està fent per a que el Tribunal Constitucional (TC) dictamini ja d’una vegada el recurs sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya. Qui hi va presentar recurs? El PP. No fa gaires mesos es va aprovar la nova Llei d’Ensenyament de Catalunya. Qui la va recorre davant del TC? El PP. La setmana passada es va votar al Congrés de Diputats la nova llei del finançament de les CC.AA. (LOFCA), qui hi va votar en contra perquè segons ells beneficiava Catalunya més que a cap altra comunitat de l’Estat? El PP, qui sinó. I també d’altres partits minoritaris, però que no tenen responsabilitats de govern a cap comunitat autònoma.
Rajoy ens va dir que Zapatero ens havia mentit. Quina novetat. Fins i tots els socialistes d’aquí ens hem sentit enganyats més d’un cop pel comportament de Zapatero.
Si Marano Rajoy va venir a Catalunya a buscar vots (no ens enganyem, no va venir a una altra cosa...) i vots són diputats, varia bé el PSOE de mirar de no perdre’n. 25 diputats són molts diputats i parlant en símils futbolístics, “és més fàcil arribar dalt que mantenir-se!”.
L’altre dia vaig conèixer a un que em va dir que sé sentia d’Esquerra. Com no em va parlar dels socialistes d’aquí i d’allí. Sobre Zapatero em va dir que “li convindria conservar els diputats de Catalunya i Andalusia i per això calia “portar-se bé amb les dues comunitats”. No obstant va dir-me una cosa de la que jo no puc estar conforme. Preferia que governés el PP, “ja que al menys aquests no t’enganyen”, va sentenciar.
No hi estic d’acord per dues raons. Primera, per molt que ens enganyi l’actual president de l’Estat, mai ens posarà tantes traves com el PP. I segona. No és cert que el PP no enganyi. En el primer govern del PP, Aznar es va posar la pell de xai i va governar amb el suport de CiU i pareixia que les relacions entre Espanya i Catalunya eren una bassa d’oli. En canvi, quan va governar amb majoria absoluta, va mirar de perjudicar-nos com mai s’havia atrevit ningú. O no recordeu el Plan Hidrológico Nacional. Arias Cañete, el Ministre d’Agricultura del PP va dir alguna cosa així: “O sale ahora que tenemos mayoría absoluta o no sale nunca...”, “Aquí (a Múrcia) tenemos mayoría absoluta y en Catalunya no”. A demés d’altres frases “testiculars”.

LA GOSSA DE LA SÉNIA ENCARA CUEJA

Quan ja fa més d’un mes des de l’incident de la “gossa de la Sénia”, encara dóna molt que parlar. Dimarts passat el diari el Punt publicava que un jutjat d’Amposta ha acceptat a tràmit una denuncia d’una entitat ecologista.
Ahir, el setmanari la Veu de l’Ebre publicava a la seva portada la fotografia, fins llavors inèdita de la gossa morta. Finalment, Gustau Moreno es feia ressò de la publicació de dita fotografia al seu blog la Marfanta i parlava del “dret a la informació”.
Jo també vull dir la meva. Abans d’arribar a les conclusions, caldria tornar a mirar enrere i analitzar com es van produir els fets.
Perquè sempre, tota causa té un origen i depenent de com sigui aquest, el final pot ser força diferent.
L’origen de tot va ser l’observació per part de diversos veïns de la zona d’una lleona. Això és el que van dir i això és el que va creure la població en un primer moment.
Una lleona no és una animal habitual de les nostres terres, encara que, qui sap? Ja que des de l’aparició de silurs, cracs americans, caragols poma, etc., qualsevol cosa és possible.
Els felins són animals salvatges i per naturalesa agressius. Per això, els departaments de Medi Ambient i Interior de la Generalitat, així com policia local de la Sénia van fer un ampli desplegament de seguretat per l’alarma social creada a la zona. La psicosi va arribar fins a Xerta on, també, veïns d’aquella població del Baix Ebre situada a més de quaranta quilòmetres de la Sénia van assegura haver vist una lleona!
Van fer broma els que van dir que havien vist una lleona? Potser sí o pot ser no, ells sabran... Però les mesures de protecció a la població veïna calia prendre-les! Van ser les mesures “desmesurades”? Segons un mosso d’Esquadra resident a Amposta i que va participar al dispositiu, “es van prendre les mesures que calia” i, a més, es mostrava molt empipat per “les informacions poc rigoroses que s’estaven donant”.
Finalment es va aclarir que no era una lleona, sinó un gos tipus dogo alemany (com l’Scooby Doo, publicava el Periódico de Catalunya)
No obstant es va fer l’observació de que “es tractava d’un gos salvatge i que calia donar-li caça”. Els dispositiu per a caçar-lo contemplava una sèrie de paranys per poder-lo atrapar viu. La qual cosa, segons els agents rurals, no va ser possible hi van tenir que matar-lo.
Repeteixo. Tot això no hagués calgut si, des d’un bon començament “algú” no hagués dit que havia vist una lleona. Si des del primer moment s’hagués dit que era un gos (o gossa) salvatge, segurament, tota la resta, ens ho haguérem estalviat.
Però els mitjans informatius, amb notícies com aquesta es solen “ficar les botes” i, evidentment, té més repercussió mediàtica la caça d’una lleona que el d’una gossa. És com allò de que és més notícia que un nen mossegui un gos...
Amb tots els respectes a les associacions proteccionistes, penso que denunciar uns fets així és carregar encara més la Justícia. El Punt també va publicar una enquesta a la seva pàgina d’Internet on, dels lectors que van participar-hi, un 64,8 % va votar. “Com voleu que la justícia no estigui col•lapsada si es dedica a aquestes collonades?”
Finalment, sobre la fotografia publicada ahir per la Veu de l’Ebre, penso, en contra del que n’opinava Gustau Moreno que “la informació ja es va donar al seu dia i que ara, la foto, ja no tenia cap tipus de sentit haver-la de publicar”.
En canvi, al veure-la si que vaig pensar que podria “ferir alguna sensibilitat”. Potser ara l’entitat conservacionista posarà una denuncia al setmanari per haver-la publicat?

"SANTA RITA, SANTA RITA...

lo que sé da no se quita”. Això al menys interpreto de les paraules d’Arturo Mas, el líder omnipotent de CiU i darrerament desaparegut de la “primera línia d’acció”. Però es clar, mentre tingui qui li faci la feina bruta quan li venen mal dades (o sigui Felip Fuig), ell seguirà a la reraguarda de la seva formació en espera d’una ocasió millor. Ara resulta que la Fundació Trias Fargas (Bé, la Fundació Catalanista i Democràtica Trias Fargas) no pot tornar els 630.000 euros que li va donar Felix Millet i que, tal vegada, una part dels mateixos van sortir de l’Ajuntament d’Amposta.
De fet Mas diu que sí, que els retornaran, però com un donatiu que farà la fundació a l’altra fundació de del Palau de la Música – Orfeó Català.
No seria més fàcil dir que “no els accepten” i retornar-los sense més? Pareix que no. Potser així, dintre d’uns anys, des de CiU recordaran que van ser “benefactors” de la “nova fundació” i que van fer un donatiu força important.
Però, en el cas de que sí, de que finalment retornin els diners, d’on sortiran? Té la fundació Trias Fargas prou capacitat per retornar més de “100 milions de pessetes” O Convergència, més ben bé igual. O és que els hi farà un préstec una entitat financera?
Suposo que de llegir això algú de CiU em respondria que “a mi que més em dóna”. A mi tal vegada però la ciutadania mereix tota mena d’explicacions. Encara que només sigui per no sembrar més dubtes...

L'OMBRA DE TAMAYO I SÁEZ

Ahir, al Congrés dels Diputats, per uns instants va tornar a planejar l’ombra de Tamayo i Sáez, aquells dos socialistes que, amb la seva espantada, van propiciar l’ascens de Dña. Esperanza Aguirre com a presidenta de la Comunitat de Madrid. Més tard es va saber els que tothom va sospitar des del principi: uns empresaris madrilenys (suposadament vinculats al PP) els van pagar diners (molts diners) per a que s’absentessin de l’Assemblea de Madrid i el llavors candidat socialista Rafael Simancas.
Ahir, probablement, el que es debatia al plenari no era tant important com el del dia que es tenia que nomenar nou el nou president de la Comunitat de Madrid, però déu ni do...
Ahir, al Congrés s’havia d’aprovar la nova llei de finançament de les comunitats autònomes (la LOFCA) on, Catalunya s’hi jugava molt. Qui va aparèixer i desaparèixer com un fantasma va ser un dels integrants de la pròpia mesa del Congrés: el socialista Barrero. Caldrà veure les mesures que prendrà el partit per la seva falta d’indisciplina.
De l’anàlisi del propi debat s’hi poden treure conclusions un tant esperpèntiques. Rosa Díez, un altre temps candidata socialista al càrrec de Lehendakari i fins i tot cap de llista en unes eleccions europees, va ser l’encarregada d’atacar Catalunya amb el beneplàcit del PP. Rosa Díez va dir que Catalunya era la que “sortia més beneficiada amb la nova llei”. Per a Sánchez-Llibre, el demòcrata-cristià portaveu de CiU, en canvi, l’aprovació de la nova llei de finançament de les comunitats autònomes, significava “l’assassinat de l’Estatut”.
Jo entenc que les normes estan per a interpretar-les i, de vegades, segons qui ho llegeix treu conclusions prou dispars. Però crec que entre les conclusions de la Díez i de les de Sánchez-Llibre, hi ha una diferència abismal, O dit d’una altra manera: les unes estant a les antípodes de les altres! No pot ser que mentre la major part de la dreta (PP i UPy D, sobre tot) consideri que la llei beneficia Catalunya per sobre de la resta de comunitats espanyoles (ja no estaríem parlant d’allò de “café para todos”), CiU parli pèssimament de la nova llei i digui que enterra l’Estatut. Un Estatut que si que van afavorir que fos aprovat per les Corts Generals.
Però el protagonisme que va tenir CiU (i sobre tot Mas) a l’hora de “negociar” un estatut a la baixa davant de Rodríguez Zapatero, aquest cop no l’ha tingut.
La pregunta que em plantejo és: Haurien votat un finançament “retallat” si haguessin tingut més protagonisme? Segurament que sí!