EL BARÇA, LAPORTA I ROSELL

La notícia de l’endeutament de 115 milions d’euros per part del Barça ha sorprès propis i estranys. I no ha sorprès perquè no ens ho penséssim (qualsevol club del futbol espanyol està endeutat si vol seguir el ritme de despesa en fitxatge que marquen la resta)
La sorpresa ha estat perquè Laporta mentre marxava parlava de la salut econòmica del Barça.
Li han faltat pocs dies a Rosell, el nou president, i la seva junta per a destapar la veritat.
L’anunci de mesures restrictives ha trigat poc en anunciar-se. Una de les primeres ha estat que només es destinaran 50 milions d’euros per a nous fitxatges i, segons pareix, aquest “ajust de cinturó” es portarà a terme durant el anys següents.
Però tothom tranquil! De vegades, portar jugadors de fora no és garantia d’èxit. En els darrers anys de Laporta, amb Guardiola d’entrenador, han pujat al primer equip dos jugadors que avui en dia son veritables joies i que, si es posessin al mercat, ens pagarien un bon grapat de “calers”. Estic parlant, naturalment, de Sergio Busquets, possiblement el millor mig defensiu del passat mundial, un jugador que Del Bosque el va lloar dient-li que “de tornar a ser jove, ell, voldria apareixes a Sergio” i de Pedrito, que va donar-se a conèixer com a tal, després va passar a dir-se Pedro i per a molts locutors de ràdio i televisió va arribar a ser “Don Pedro”, l’únic jugador del món que va aconseguir, paral•lelament a les copes que va guanyar el Barça el 2009, marcar a les 6 competicions importants que va jugar. Llàstima de no haver marcat a Sud-àfrica. Ja va estar a punt més d’una ocasió, però finalment no va ser possible. Sergio va ser titular indiscutible en els 7 partits que va jugar la selecció espanyola. Pedro va acabar de titular en els darrers dos, els més importants.
Vull dir amb això que tenim una “pedrera” que és tot un luxe i que, de ben segur, si se’ls hi dóna la confiança necessària als nous jugadors que pujaran del planter al primer equip, poden arribar a convertir-se en estrelles mediàtiques del futbol, com altres molts que han pujat en els darrers anys. Us ho recordo? Messi, Valdés. O d’altres com Puyol que ja porten més anys. O casos com el de Piqué que, tot hi passant per altres clubs, el seu origen també està a la Masia.
Al Barça, de seguir en aquest bon ritme de convertir promeses en estrelles, només amb petits ajustos, podem tenir durant força temporades, un planter en garanties per poder-ho guanyar tot. La base està feta i l’entrenador el tenim (encara que només hagi fitxat per una temporada...) És una solució sostenible i efectiva.
No cal mirar a ningú, però hi ha molts de clubs que ens “venen al darrere”. Alguns imiten les nostres estratègies i d’altres dilapiden fortunes per mirar de guanyar alguna cosa.
Ja ho deia l’any passat. Amb la lliga cada any em conformo. Si després arriben altres competicions com la Champions, la copa del Rei, etc., benvingudes siguin, però guanyar la lliga és estar per damunt del Madrid. Què més pot desitjar un barcelonista?

ECONOMIA I RENDIMENTS AGRARIS A L'EBRE

Llegia ahir a la Marfanta, el blog del periodista Gustau Moreno, que les Terres de l’Ebre havien recuperat quasi 1.500 llocs de treball en 3 mesos, segons les declaracions fetes per José Martín, el director dels SS.TT. de Treball de la Generalitat de Catalunya.
Tots sabem que l’atur sol ser una de les preocupacions més grans del ciutadans quan se’ls hi pregunta per la problemàtica d’un país, juntament amb el terrorisme, seguretat ciutadana, immigració, etc.
Alguna d’aquestes preocupacions la comparteixo, d’altres evidentment, no. No és el cas de l’atur, ja que la salut econòmica d’un país es mesura, en bona part, pel nombre d’aturats que té. Mesos enrere Espanya en va arribar a tenir quasi 4 milions i mig. Ara pareix que s’hagi baixat la xifra a menys dels 4 milions, però déu ni do encara el munt de gent aturada!
Em preguntava (i em pregunto) on han anat a parar la major part dels 1.500 llocs de treball creats (1.486 per a ser més exactes) I jo mateix em responc: al sector serveis, sobre tot als hotels, restaurants i altres serveix relacionats amb el turisme.
Evidentment, a l’arribar e l’època estival i amb l’arribada de turistes procedents de països europeus, americans, asiàtics, etc, però també del turisme “interior”, es a dir, del que fem la gent d’aquí quan ens desplacem sense sortir del propi país.
Però aquest llocs de treball són temporals i, en la seva majoria no es perllongaran més de l’acabament de l’estiu. Així que una vegada arribem a l’octubre, veurem (com passa cada any), com l’atur es torna a incrementar.
Hi ha que aconseguir llocs de treball estables i, sobre tot, que puguin crear riquesa. Això passa per crear indústria. Ara tenim molts de polígons industrials, vivers d’empreses, però a l’hora de la veritat la seva eficiència és molt escassa.
Les Terres de l’Ebre, històricament han estat un territori agrari. Bona part dels nostres avis i dels nostres pares vivien de la agricultura. Uns com a terratinents (o propietaris) i els altres com a jornalers. Ara, la majoria de jornalers, els treballs menys especialitzats, com són la recol•lecció dels diferents productes, la solen fer immigrants. Ma d’obra barata, poc o gens qualificada i que fa que l’agricultor pugui “defensar-se” una mica millor davant dels “monopolis compradors” que suposen, sobre tot, els grans centres comercials i d’altres majoristes que són, en definitiva, els que fixen els preus en origen.
Però encara hi ha una variable més que pot repercutir de forma força notable en l’economia dels pagesos. I aquesta és (us ho avanço) una part molt especialitzada i que molts dels qui ho llegiu, ho desconeixeu.
La majoria dels pagesos de les Terres de l’Ebre (més de 25.000 segons el cens de l’Agència Tributària) estan acollits al que s’anomena tècnicament “Estimació Objectiva per signes, índex i mòduls” (vulgarment –i així ho faré servir- per mòduls)
A l’agricultura, els mòduls es calculen a partir d’un percentatge que estableix l’administració per a cada tipus de producte (normalment n’hi ha diversos d’agrupats amb el mateix rendiment), però també d’altres variable com creació d’ocupació, utilització de gasoil agrari, plàstics, amortitzacions d’actiu material, etc. (que no hi entraré per a no complicar-ho més)
Cada any, normalment els dies abans de començar la campanya de la renda, surten un nous índex aplicables, sempre a la baixa, depenent, sobre tot, de la climatologia (gelada, vent, sequera, etc.) Això fa que, el pagès, després d’haver tingut una minsa collita, pugui, al menys pal•liar els seus mal en una mica menys de “contribució a les arques de l’estat”.
Per aquest passat exercici de 2009, ¿sabeu quants productes van tenir aquest tipus de reducció a la província de Tarragona? Un, l’oliva i perquè va tenir una reducció a nivell estatal (d’un 0,32 es va passar a un 0,20) La resta res de res.
La ordre ministerial que publica el Butlletí Oficial de l’Estat es poden veure de forma alfabètica i correlativa les diferents comunitats de l’estat. A l’arribar a Catalunya s’hi torba les províncies de Barcelona, Girona, Lleida i... Tarragona, on és Tarragona?
Això fa que productes com el conill (amb un rendiment net del 0,12), a la província de Castelló (comarca del Baix Maestrat), tingui un rendiment del 0,05, les taronges, d’un 0,30 a un 0,16 i l’olivera encara té una altra reducció que deixa el rendiment en un 0,13. (Pàgina 34484, per a qui ho vulgueu mirar)
¿Canvia molt la climatologia de les comarques del S de Catalunya i les del N de Castelló?
No sé el perquè és així ni com s’arriba a prendre aquestes decisions, però sospito que algú (d’aquí) no ha fet els dures que li tocaven fer!

L’ESTAT DE LA NACIÓ

Avui, al Congrés dels Diputats de Madrid ha començat el que es coneix com “el debat de la nació”.
Hom creu que aquest anys més que mai hi ha molt que parlar (si és que es vol) i tancar molts temes pendents (també en el cas que es vulgui)
No fer-ho, tal vegada seria d’una enorme irresponsabilitat política, però no només del govern i dels qui li donen suport, sinó també de l’oposició majoritària, es a dir, del PP.
En debats així pareix que només tingui protagonisme “qui juga a casa”, és a dir, el govern. Aquest matí, després de la intervenció de Rodríguez Zapatero tothom ha fet les valoracions polítiques des del seu particular punt de vista. O el que es el mateix, valoracions polítiques interessades pensant només en clau de partit.
En canvi, si ho mirem en clau catalana, i més després de la multitudinària manifestació de dissabte passat, el debat de la nació hauria d’aportar moltes solucions (i no només promeses) Ja sé sap que començar ja, “ara i aquí”, resulta impossible, però el compromís per part del govern hauria de ser ferm i acabar plasmant-se en un document signat pel govern i els partits catalans. Si algú més es vol acabar afegint, benvingut, però amb els citats, n’hi hauria prou.
Aquests dies Zapatero i el seu govern passaran un examen. Però no només ell s’examinarà. Rajoy i l’oposició també o faran, però els diputats catalans, sobre tot els dels PSC passaran un examen que pot ser vital.
La cohesió de tots els diputats catalans hauria de ser fonamental per aconseguir el que ens ha tret el Tribunal Constitucional. No es poden deixar passar oportunitats. Avui és la primera.

No m’estranyaria gens ni mica que, Rajoy, a part de repetir el seu discurs acostumat i no aportar cap solució als problemes d’Espanya, acabés demanant a Zapatero que es sotmetés a una “moció de confiança”. No presentarà una “moció de censura” perquè sap que, en aquest cas, no comptaria amb prou suports parlamentaris per a poder-la tirar endavant.
Això és força legítim i una forma democràtica d’avaluar l’acció de govern, sobre tot, després de les mesures preses pel govern en matèria econòmica i davant de la vaga general anunciada pels sindicats majoritaris.
Ara bé, també penso que a l’oposició se l’hauria d’avaluar de la mateixa manera. A part de criticar al govern (què és una de les accions fonamentals de tota oposició), també hauria d’aportar solucions i “arrimar l’espatlla” quan la nació passa per moments crítics com els que està passant Espanya en aquests moments.

COM EL CAMAROT DELS GERMANS MARX

Si em demanessin definir en poques paraules la “comissió d’investigació del Parlament de Catalunya sobre el cas Palau de la Música”, em posarien en un greu compromís, ja que se m’acudeixen diferents maneres de fer-ho depenent del dia i dels compareixents.
Hi ha dies que, per les declaracions dels qui compareixent (imputats i càrrecs de CDC) està molt proper al vodevil, d’altres és més sembla a una tragicomèdia i, finalment hi ha dies que sembla un sainet.


Finalment, quan acabin les compareixences i s’hagi de redactar una resolució, les conclusions que se’n trauran seran nul•les o pràcticament nul•les.
Això si, al menys els diputats del govern que formen part de la comissió podran “desfogar-se a gust” amb els antics directius del Palau de la música i amb els càrrecs de CDC, ja anessin com a representants de les seves fundacions, com a tresorers del partit o com a consellers del PTOP.


Primer va ser la secretaria de Montull (crec recordar) la qui va dir que no podia comparèixer el dia que estava citada perquè estava fent el camí de Santiago... Ahir va ser l’exalcalde de l’Ametlla del Vallès Albert Palay, al•legant que aquell dia ja estarà de vacances.
Tot plegat una mica surrealista.