CORREUS

Perdó... Volia dir “Correos”, no sigui cosa que s’enfadin els de Madrid...
A finals de junt (crec recordar que el 28) vaig fer una comanda de peces de roba a la botiga “on line” del Barça. Hi ha dues tarifes d’enviament, segons la urgència que un té en aquest casos. Com no em portava pressa vaig decidir-me per la més barata. Van passar els dies i com vaig veure que no m’arribava vaig adreçar-los un correu electrònic per a preguntar què passava. Em van respondre que, segurament, m’arribaria el 19 de juliol. Els hi vaig dir que bé, però si no m’arribava aquest dia, m’esperaria encara un altre (per prudència) i els hi tornaria a reclamar. Va arribar el 9 i res, el 20 tampoc. El 21, tal i com els hi vaig dir, vaig tornar-los a enviar un “e-mail” reclamant-los la comanda que els hi havia fet més de 20 dies abans i que, com és habitual en aquest casos, l’havia pagat mitjançant targeta de crèdit. Em van enviar un qüestionari per a que l’omplís i els hi tornés a remetre per a poder-me fer l’abonament de l’import.
Ja me’n havia oblidat i dubtava de, un altre cop, fer-los una nova comanda, quan dimarts vaig apropar-me a l’oficina de Correus.
El motiu no era reclamar-los el paquet, ja que mai havien deixat l’avís d’arribada a la bústia, era enviar un paquet a una amiga sevillana que treballa a la mateixa “empresa” que jo i amb la que mantinc una bona relació en la distància. Entre altres coses hi havia “la Guia del Delta de l’Ebre” en la seva primera versió en castellà. Ja havia pagat l’import de l’envio quan em van fer notar que volien que passes pel despatx del cap de l’oficina. Hi tenia un paquet sobre la taula i em va mostrar l’estranyesa per no haver passat a recollir-lo. Li vaig dir que ningú m’havia avisat i la resposta va ser força sorprenent: “No m’estranya!”. Evidentment una paquet pagat el vas a buscar així quan el servei de Correus te’n deixa l’avís. Una altra cosa és un paquet contra-reemborsaments que, al moment d’arribar-te no disposes dels diners o te’n penedeixes d’haver-lo demanat. No era el cas, evidentment...
Després de viure una experiència així amb primera persona, te’n adones de la raó que tenen molt quan es queixen del mal servei que ofereix Correus. I no és cap novetat... Ja fa molts d’any que la gent es queixa.
Al treballar a l’administració pública, molts empresaris et venen a reclamar certificats que no els arriben. D’aquests certificats depèn poder cobrar o no. En alguns casos o tenen raó, però en d’altres ja fa molts dies (molts més que els que cabria esperar) que ha estat tramés.
Sovint també et trobes cartes o avisos deixats sobre les bústies del bloc que no pertanyen a cap dels veïns. Ni tan sols veïns que hi van viure durant un temps i que van acabar traslladant-se a un altre domicili. No fa gaires dies la meva dona va donar-li un cop d’atenció a una repartidora.
Serà perquè es estiu i alguns dels repartidors habituals fan vacances i en contracten de nous per a fer el servei. Serà desídia per la situació interna de Correus, una empresa bans estatal i que s’ha acabat privatitzant. O serà per alguna raó no esmentada, el cert és que el servei de Correus no funciona com caldria fer-ho.
Qui no recorda aquells carters d’abans que coneixien a tothom? L’actual servei també ha acabat deshumanitzant-se.

LA IMMIGRACIÓ, UN PROBLEMA?

Pareix que sí, al menys per una majoria dels ciutadans. Ahir mateix m’ho posava de relleu un amic que, a mode de comentari, em deixava anar els problemes que causa la immigració: robatoris, incivisme, delinqüència en general, etc.
Jo m’ho miro d’un altre punt de vista. Fa uns anys, quan la gran bombolla de la construcció requeria ma d’obra (barata) hi havia qui fomentava la immigració, fins i tot il•legal. Al final, el govern socialista, davant del problema dels il•legals, va tenir que fer una llei para que molts es poguessin acollir i convertir-se ens ciutadans legals amb drets i deures.
Però quan la crisi va arribar i l’atur es va anar incrementant a passos agegantats i la construcció va partir una brusca frenada de la que encara no s’ha recuperat, possiblement els mateixos que donaven feina als immigrants, de vegades en condicions força precàries, ara volen que se’n vagin, perquè “prenen” els ajuts als d’aquí, col•lapsen la sanitat pública, molesten a la vista i delinqueixen.
Segurament molts d’aquest que opinen així, no van tenir mai un familiar directe que, en temps del dictador, van tenir que immigrar a França, Alemanya o Suïssa, a guanyar-se un sou que aquí, amb prou dificultat tenien. El meu pare va ser un d’aquells milers i milers d’espanyols temporers que anaven primer a l’arròs a la Camarga, venien en ple estiu, sovint per a passar la festa major amb llurs famílies i se’n tornaven anar a veremar, sovint acompanyats per la dona i també pels fills. A les famílies que s’emportaven els fills, la dona, havia d’anar amb passaport de turista, ja que amb contracte no se’ls podien emportar fins que tinguessin més de 10 anys. També eren immigrants il•legals...
Recordo que quan el comboi ferroviari arribava a Figueres, calia que passessin la revisió mèdica. La manada de “borregos” baixava del tren i es dirigia cap al centre on feien les revisions. Mentre, els nens, jugaven pel tren pujant i baixant d’ell, sempre corren.
Ahir, mentre ens anàvem contestant els correus, curiosament, a la revista digital el Plural, vaig trobar una informació d’allò més interessant i relacionada amb el tema. Segons vaig poder llegir, la ultradreta espanyola infiltra militants als sindicats d’esquerres o s’aprofita d’alguns sindicalistes per a convèncer-los que el principal mal de país és la immigració, a la que cal expulsar.
De tota la “conversa” amb el meu amic, la única cosa que li vaig suggerir quan em va dir que les presons estaven massificades per culpa dels estrangers, va ser que es podria regular, amb el consentiment dels països originaris dels presos, que haguessin de complir les penes als seus propis països. I aquí els sindicats amb representació a Institucions penitenciàries, penso, tenen un gran paper que jugar. Hi ha coses que s’han d’impulsar des dels sindicats, encara que, finalment, les acaben resolent els polítics.

LES EXPLICACIONS DE CDC

La setmana passada Arturo Mas va declarar per activa i per passiva (en més d’un cop) que CDC havia donat totes les explicacions sobre els diners que va rebre de mans d’en Millet.
I jo, ciutadà de peu, no vaig poder arribar a entendre-les. Molt probablement ha estat perquè m’esperava alguna cosa més d’en Mas i dels màxims líders d’un dels partits que conformen la federació que vol governar Catalunya a partir de la propera tardor.
Duran la comissió d’investigació oberta al Parlament de Catalunya sobre el cas Palau, molts van ser els cridats, però poc o res se’n va treure en clar. Els compareixents per CDC van negar que hi hagués hagut finançament il•legal del seu partit via Ferrovial, Palau de la Música, Fèlix Millet i finalment Fundació Trias Fargas o el propi partit...
Però ni el tresorer de CDC, Daniel Osàcar va reconèixer cap tipus de vinculació, ni tant sols quan a la “comptabilitat” que es portava des del Palau de la Música on hi constaven els ingressos, molts d’ells camuflats com donacions a la Fundació i les sortides, moltes d’elles destinades a entitats molt properes a CDC, com per exemple la Trias Fargas, esmentada amb anterioritat o a l’Àngel Colom, que va rebre diners per a poder liquidar el Partit per a la Independència que havia fundat juntament amb la Pilar Rahola, hi figurava anotat el nom d’un tal “Daniel”.
Finalment, l’Agència Tributària va acabar posant negre sobre blanc i noms als que fins llavors només eren sospites. Però tampoc en aquesta ocasió Mas va voler veure cap tipus de relació i va negar que l’informe de l’Agència Tributaria digués, allò que molts hi van poder llegir.
“Les explicacions” potser les hauran d’acabar donant davant del jutge quan s’imputi oficialment els dirigents actuals i algun dels anteriors de CDC. La denúncia davant de la fiscalia ja ha estat interposada per part dels quatre partits que donen suport al govern.
Ara només cal esperar que arribin a “cantar” i donar totes les explicacions que fins ara no han donat, encara que ells afirmin que sí.

LA MENOR FESTA MAJOR

Per què serà que en èpoques de crisi els ajuntaments solen retallar en cultura? Es clar que quan tens la responsabilitat de governar hi ha que prendre decisions força difícils i complicades i davant de una situació com la que estem vivint, et planteges seriosament per on retalles: serveis socials, manteniment i reparacions, neteja...? Els ajuntaments tenen molt poques competències en aspectes com la Sanitat, Educació, etc. Però el pressupost d’altres àrees és molt gran, a la vegada que, en alguns casos, hi ha força gent ocupada, com ara la brigada, la seguretat, l’administració en general, etc.
En canvi al departament de Cultura hi ha poca gent treballant i quan el personal “és més visible”, la majoria són voluntaris, com ara la comissió de festes.
Ahir, el Periódico de Catalunya portava un titular força eloqüent. “Els municipis imposen la tisorada a les festes”. Encara que en pàgines interiors, s’expliquen casos com el dels barris de Gràcia i Sants de Barcelona que, malgrat la crisi, alguns carrers, han incrementat el pressupost.
Quan aquestes coses passen, es a dir, quan hi ha crisi, el que cal és posar imaginació i per unes o per altres circumstàncies, d’això en sol mancar prou.
La festa major cal que sigui molt participativa. Amb actes diversos que contemplin tots els segments de la societat, des del més petits al més grans, sense oblidar els joves, sovint el col•lectiu per als qui menys actes es fa.
Qui hagi estudiat en deteniment el programa de festes d’Amposta se’n adonarà de la baixa qualitat en general. Un programa que, com sempre, es basa, principalment, en els bous i amb el ball. (No vull arribar a pensar si un dia s’acaben prohibint els bous)
Els bous, de lluny és l’espectacle amb més públic i, aquest any, és, segons va dir el regidor responsable, un dels anys on hi ha hagut més demanda de llocs a la plaça per col•locar carros. També es cert, que alguns dels que hi solen assistir diuen que amb menys dies de bous, també estaria bé. Segurament també hi ha qui pensa que encara se’n fan pocs. Aquests darrers “viuen” per als bous i em costaria creure que anirien a veure altres tipus d’espectacles.
També he de dir que em costa creure que els grans artistes i les grans orquestres posin tot el que puguin de la seva part per a facilitar als ajuntaments i les comissions de festes municipals, el manteniment de la qualitat de les festes. Els preus són, de vegades desorbitats. És cert que si portes un artista de renom (com el cas de Sabina a Deltebre), tens els taquillatge pràcticament assegurat, però ni així t’acabes assegurant l’èxit de públic, ja que les entrades no solen ser barates.
Diu l’article del Periódico que orquestres de renom com Musicalia “paguen el preu de ser grans”. Segurament que un dels motius és l’alt “catxé” que tenen aquest tipus d’artistes. Amb preus més assequibles tindrien més feina i les festes majors podrien conservar la qualitat d’anys anteriors.
Malgrat tot el que he dit, la “crisi” a Amposta ja ve d’anys anteriors. Els successius programes de les festes majors van perdent qualitat any rere any. Ja em queixava a l’època que encara no havia entrat a l’ajuntament. Recordo quan es feia el ball al recinte del camp de futbol (i la gent no es queixava!) la qualitat dels artistes i orquestres era altíssima. Com diu mon cunyat, abans la gent dels pobles veïns preguntaven. Qui ve aquest any a Amposta? Ara no ho pregunta ningú.
Sinó recordo malament Musicalia hi havia tocat (abans es deien Janio Martí?) Eren habituals a les festes majors d’Amposta, com els Juniors, el conjunt de “casa”, i d’altres.
Tot això fa que els festes “flaquegen” per un dels seus puntals: el ball. Encara que des de la regidoria de Festes insisteixen que la participació als actes és molt alta, no hi ha cap dubte que, ens alguns d’ells podria ser força més gran.