“ARA”, UN NOU PROJECTE PERIODÍSTIC

En ple debat sobre la viabilitat de la premsa escrita, segons informa el Triangle en la seva edició digital, ara, a Catalunya se’n està gestant un.
Certament, només fa uns mesos, algú va posar en dubte sobre si era rendible fer un diari imprès ara que estem en plena era digital hi ha molts usuaris que els llegeixen per Internet. Els editors de la premsa escrita creuen que sí, que encara és viable editar-los. També deu de pensar així el grup català “Cultura 3”, dirigit pel periodista Carles Capdevila i que també compta entre els seus accionistes a altres periodistes de renom com Toni Solé, Albert Om, Toni Clapés, Antoni Bassas, etc.
Darrera d’aquesta nova experiència periodística es trobaria el també periodista Vicent Sanchís que va dirigir el diari Avui entre 1996 i 2007. La darrera ocupació de Sanchís va ser la direcció del canal Barça on va arribar de la ma del seu amic Joan Olivé, qui va ser director general en la darrera època de Joan Laporta, aquell que cobrava 600.000 euros a l’any, o sigui 100 milions de les antigues pessetes.
Aquest nou diari es titularà “Ara” i, pareix, sortirà a la llum el dia següent a la celebració de les eleccions autonòmiques, o sigui, el 29 de novembre.
A la majoria de la premsa escrita, la línea editorial, sol seguir una certa tendència ideològica o política. Així, a la majoria dels ciutadans se’ls hi pot intuir la seva la seva manera de pensar depenent del diari que comprin al quiosc.
No estic descobrint res si dic que diaris com l’ABC, el Mundo o la Razón són de clara tendència “nacionalista espanyola”. I ja no en parléssim dels desapareguts Ya o Arriba. Mentre que el País tothom sap que és d’esquerres.
La premsa catalana no pot ser una excepció. El Periódico de Catalunya el llegeixen, principalment, lectors d’esquerres moderats, bàsicament socialistes. La Vanguardiaa estat sempre el diari de la “burgesia catalana”, fundat pel compte de Godó. Darrerament s’ha convertit amb el diari de referència dels afiliats i simpatitzants de CiU. El diari el Punt té una marcada ideologia nacionalista-independentista, a l’igual que l’Avui que, des de fa pocs mesos pertanyen a la mateixa empresa editora i, encara que conservin les respectives capçaleres, comparteixen molt de contingut.
L’Avui, des d’un bon començament tenia una major inclinació a una ideologia nacionalista moderada (el que representaria CiU), però en els darrers anys s’havia inclinat més cap els postulats d’ERC.
És contradictori que els “convergents”, sempre tant nacionalistes, hagin de llegir un diari en castellà com és la Vanguarida. Possiblement això mateix ha inspirat la creació d’aquest nou projecte anomenat “Ara” i, on, la majoria de les firmes més significatives, també seran coneguts periodistes de l’entorn de CiU, molts d’ells “fets”, professionalment parlant, a la TV3 o Catalunya Ràdio des de les èpoques en que Jordi Pujol n’era el president de la Generalitat de Catalunya.

LES INCOHERÈNCIES DEL PP

Tal i com ens recordava la Veu de l’Ebre al passat número, el PP, mentre demana la legalització de la caça de barraca, s’oposa a protegir els bous.
A l vida hi ha que ser coherent. No pots “predica” una cosa i fer tot el contrari. Al menys, aquesta és la meva filosofia.
Si ens posem a comparar la “caça de barraca” i els “bous”, hi trobarem més similituds que diferències. En la cosa que més s’apareixen, és que totes dues són tradicions arrelades al territori, com també ho són al País Valencia.
Per unes o d’altres circumstàncies, del riu Sénia cap a vall, són molt més tolerants (o permissius, col vulgueu dir-li) Allí pareix que els bous (en totes les seves modalitats: de plaça o correbous i embolats –els capllaçats no són tradició-) no corren perill. Les associacions pro defensa dels animals sembla que allí no actuïn (o, al menys ho desconec)
També passa amb la caça amb barraca utilitzant el vesc. Mentre la UE la prohibeix per no ser una caça selectiva, es a dir, igual s’agafen els tords com diverses varietats de moixonets, i està perseguida pels agents forestals dependents de la Generalitat de Catalunya, els de Sant Rafel, Rossell, Canet lo Roig, etc. casen sense cap tipus de problema.
Faria bé el PP, en tot cas, defensar totes dues tradicions. No s’entén que, mentre en vol legalitzar una, s’oposa a que es protegeixi l’altra. Que si fa o no fa, vol dir la mateixa cosa que “no la defensa”.
Conec a Fernando Alcanar, de la galera, un militant del PP prou amic de la líder de la comarca el Montsià Isabel Salas, d’Ulldecona. Fernando és un conegut barraquista. Té aquesta afició i fins ara la practicava durant l’època d’entrada dels tords que és, aproximadament, a partir de la segona quinzena d’octubre. Segurament els caçadors experta ens podrien confirmar que en passen més en lluna plena i és quan més caça es fa. Segurament Fernando té que veure amb aquesta actitud del PP.
Però al PP hi ha més incoherències. Si us en recordeu, quan es preparava la multitudinària manifestació del 10 de juliol i el president Montilla va dir que volia anar darrere una senyera, dels de les files populars se’l va criticar al•legant que la senyera era l’ensenya nacional que representava a TOTS els catalans (“tots” ho he posat amb majúscules per a remarcar-ho més) Bé, dissabte a Amposta, com a quasi tots els pobles i ciutats de Catalunya es va celebrar l’11 de setembre, la diada nacional de Catalunya. Com us explicava divendres, des de l’ajuntament i, en comitiva, es porta la senyer fins el pont penjant i resta allí durant tot l’any, fins a l’11 de setembre de l’any que ve. El PP d’Amposta no va ser present als actes, al menys amb les seves persones més representatives (president, secretari d’organització, etc.) La qual cosa no deixa de sorprendre una mica. Després d’uns anys on el PP ampostí ha passat pel més absoluts ostracisme (cap regidor en les dues darreres legislatures), ara pareix que hagi agafat una bona embranzida amb una executiva remodelada i amb ganes de treballar. Era un bon moment per a donar-se a conèixer en públic i ser present en un dels actes de més calat polític del nostre calendari.
Una cosa similar va passar a Barcelona. El PP va rebutjar assistir a l’entrega floral que es fa al monument de Rafel Casanova, qui va ser el conseller en cap de Barcelona a la guerra de Successió, segons ells per no escoltar l’escridassada i els xiulets d’un sector del públic assistent.
Crec que els dos exemples són bona mostra del significat que té Catalunya per al PP: cap!

NIMES

Nimes es una petita ciutat francesa situada al sud de país, entre Marsella i Montpeller. Té força similituds amb Tarragona, tan pel nombre d’habitants (uns 140.000) com pel seu passat romà.
Aquest mes d’agost i durant una setmana va ser el nostre destí turístic. Allí establirem la nostra “base d’operacions” per a desplaçar-nos a algunes ciutats i pobles de la zona, com ara Montpeller, Avinyó i d’altres, inclòs el paratge natural de la Camarga, comparable amb el nostre delta de l’Ebre, però força més gran. El seu propi riu, el Roina, d’aquell del que Mas, el líder de CiU, està capficat en fer-ne un transvasament cap a l’àrea de Barcelona, té molt més cabal que l’Ebre.
La capital del departament del Gard (el departament és l’equivalent a la nostra província) és una ciutat amb atractius inqüestionables. Sobre tot, i com he dit abans, cal destacar els monuments que encara es conserven del seu passat romà: el circ, anomenat les Arenes i inspirat amb el famós Coliseu de Roma; la “maison Carrée” (o la casa quadrada), un temple consagrat al culte imperial; la porta Augusta, una part molt petita del que va ser una de les entrades a la ciutat al temps dels emperadors romans; la torre Magna, que des de la part més alta d’un turó domina la ciutat; el temple de Diana, dintre del parc de la Fontaine (de la Font), l’únic testimoni dels que va ser una gran construcció dedicada al culte dels déus.
Les Arenes té la característica de seguir en ús després de dos mil•lennis. Si abans s’hi feien lluites de gladiadors o espectacles amb lleons, ara s’hi fan corrides de toros. Efectivament, les Arenes s’ha convertit en una plaça de bous. Del 16 al 19 de setembre s’hi farà la “Feria des Vendanges” (la Fira de la Verema) y, segons els programa, es duran a terme 4 corrides, dues corrides mixtes i una “novillada”. Al cartell hi ha toreros amb tant de renom com César Jiménez, Enrique Ponce, Curro Diaz o el Juli.

Sense cap mena de dubte, el parc de la Fontaine crida l’atenció tant per la seva extensió, com per l’ús que sé li va donar en el moment de construir-lo. El parc, que agafa el nom d’una font de diversos brolladors que hi ha tot just a l’entrada, la part més propera a la ciutat, va ser construït a la meitat del segle XVIII, durant el regnat de Lluís XV i té una sèrie de infraestructures hidràuliques, sobre tot canals, destinats a emmagatzemar l’aigua per proveir-ne la citat en temps d’extrema sequera. A mi, el parc, em va recordar al de les Tulleries de París, tan per les seves dimensions, com pel seu disseny.
Però Nimes també té la seva part negativa. L’altre diu, un amic, em feia un comentari sobre una foto que vaig penjar a Flickr i en la que es podia veure la plaça del palau dels Papes d’Avinyó. Em deia que la majoria de les ciutats franceses, al contrari que les d’aquí, “estaven molt netes”. Nimes deu de ser una excepció. L’ajuntament s’esforça en mantenir-la neta. Els vehicles elèctrics surten cada matí amb aquest propòsit. Però si la gent no s’esforça una mica més, els resultats són els que són.

El tema de la circulació rodada també mereix capítol apart. No sé si té que veure que dues de les principals vies estaven en obres aquest estiu (el bulevard Gambetta i l’avinguda de Victor Hugo), però el cert és que era força caòtica. Allí imperava la “llei del més fort”. Quan havies d’accedir a algun carrer, normalment havies d’esperar que “passessin tots”. Quasi mai et cedia el pas ningú. Els vianants creuaven per on els hi donava la gana, sense fer-ho pels passos zebra destinats per aquest ús. I a l’hora d’aparcar et podies trobar cotxes per damunt de qualsevol vorera o lloc prohibit, fins i tot al mig del carrer, la qual cosa impedia el pas dels altres cotxes. Més del 90 % de les places d’aparcament del centre de la ciutat són de pagament i, a sobre, amb limitació de dos hores com a màxim. No sé com deuen de solucionar el tema de l’aparcament de llarga durada.

Qui hagi viatjat a França deu de conèixer que els preus d’algunes coses, comparat amb els nostres, resulten força cars. A un bar prop de les Arenes, de dues cerveses (d’importació, ja que França no es caracteritza per la elaboració d’aquesta beguda) ens constaren al migdia 7,20 euros. Curiosament, al mateix bar i per la tarda, per les “mateixes” dues cerveses, ens van cobrar 6 euros! També ens van constar 6 euros dues cerveses belgues “d’abadia”. El mateix preu (o fins i tot inferior) que et costarien aquí.

La trampa del dret a decidir

El gir sobiranista és una argúcia de CiU, que en el fons vol tornar a l'època del peix al cove
Hi ha expressions que de forma imprevisible fan fortuna, sovint no tenen un significat gaire precís i, per tant, es presten a fer-ne interpretacions diverses. Des de fa uns anys, el dret genèric a decidir sobre el que sigui s'ha transformat en una reinvenció bastant descafeïnada de la vella consigna favorable a l'autodeterminació de Catalunya, una exigència que, recordem-ho, va caure progressivament en desús quan es va culminar la transició. La normalitat democràtica convertia aquesta demanda en una mica absurda perquè els catalans vam passar a elegir periòdicament entre partits i coalicions més o menys autonomistes, nacionalistes o federalistes.
El panorama polític català va començar a canviar el 1999 i, sobretot, ho va fer el 2003, quan ERC va obtenir 23 diputats autonòmics i el PSC va guanyar per segona vegada les eleccions en nombre de vots, i en aquesta ocasió va poder formar Govern mitjançant un acord tripartit d'esquerres. La nova ERC liderada per Carod-Rovira no amagava el seu independentisme malgrat que sabia que el seu desig no es materialitzaria demà passat ni l'altre. CiU se'n va anar a l'oposició, desacreditada entre el seu electorat més nacionalista per vuit anys de pactes amb un PP rabiosament espanyolista. El resultat va ser, per una banda, que els socialistes catalans, durant molts anys vilipendiats pel seu vincle amb el PSOE, van passar a ocupar una part substancial de la centralitat catalanista, i, per una altra, que ERC es va convertir en una opció electoral útil que combinava radicalitat independentista i pragmatisme polític.

D'aquesta manera, el famós pal de paller que Jordi Pujol havia construït hàbilment durant dues dècades va patir un seriós revés. El partit més gran de la federació nacionalista, CDC, va haver de trobar nous arguments i, a partir del 2006, va pensar ni més ni menys que a refundar el catalanisme. L'any següent, Artur Mas va convocar la casa gran i mitjançant un joc de paraules va decidir que havia arribat el moment de «substituir la defensa de l'autonomia o de l'autogovern pel dret a decidir en tot allò que ens és propi», va solemnitzar. Es tractava d'una fórmula copiada del nacionalisme basc, que podia expressar una gran radicalitat política al matí però que a la nit no comprometia a res. Amb això Mas donava per superat l'autonomisme però sense avalar un projecte polític independentista. Així, els convergents pretenien, sacsejant les aigües del catalanisme, desplaçar de la centralitat el PSC i robar una part del perfum rupturista a ERC. Encara que amb això afavorien, com així ha estat, el creixement sociològic de l'independentisme.

Vist en perspectiva, els dirigents de CDC han demostrat ser uns hàbils il·lusionistes. Les circumstàncies els han estat favorables. La foto final que avui ens queda de tot el procés de reforma estatutària és la d'un sonor fracàs, encara que és una imatge falsa, alimentada pels interessos polítics d'uns i la miopia dels altres. La manifestació multitudinària del 10 de juliol va ser l'apogeu d'aquesta nova consigna sens dubte atractiva però radicalment vàcua anomenada dret a decidir. Perquè en realitat aquesta fórmula per ella mateixa no duu enlloc. Reclamar l'autodeterminació únicament té sentit si es té un autèntic interès per exercir aquest dret amb l'objectiu de trencar, de separar-se, en aquest cas, de la resta d'Espanya. Però si no es té un projecte polític independentista, com és el cas de CiU, aleshores només serveix altres objectius, purament de màrqueting electoral. M'imagino que els independentistes autèntics no esperen que es canviï un dia la Constitució per incloure aquest dret i llavors poder exercir-lo. Aquells que en realitat desitgen la secessió, tant si són de dretes com d'esquerres, lluiten per aconseguir una majoria social i política al Parlament de Catalunya que un dia els permeti proclamar la separació de forma unilateral per després ratificar-la en referèndum. Tot el que no sigui això és marejar la perdiu.

A la meva manera de veure, la consigna del dret a decidir que esgrimeix ara CiU significa el pas de l'autonomisme sempre insatisfet que durant 23 anys va practicar amb gran mestria Pujol a la retòrica sobiranista però impotent de Mas. Per això, aquest gir sobiranista no és altra cosa que una argúcia, una trampa, mitjançant la qual oposar-se a la proposta federal dels socialistes. Malgrat la fermesa política de José Montilla, és cert que al socialisme català li ha faltat potència discursiva. A més a més, les veus que dins del PSC proposen trencar amb el PSOE reflecteixen desorientació i un cert complex d'inferioritat davant del nacionalisme. Mentrestant, l'oferta electoral de l'independentisme s'ha fragmentat a causa de rivalitats personals, i és per la dreta on a ERC li apareix ara un seriós competidor: el secessionisme populista de Joan Laporta. Tot apunta que el principal beneficiari d'aquesta divisió serà CiU. Els convergents hauran de seguir pescant en les aigües del radicalisme, amb propostes com la del concert econòmic, encara que en el fons no volen altra cosa que tornar als bons temps del peix al cove. Tindrem temps per anar-ho comprovant.

Joaquim Coll Historiador