TARRAGONA, REBEL·LIA O PANTOMIMA DE CIU?

Quan escric el comentari d’avui, a la majoria de pobles ja s’han constituït els nous ajuntaments, els de la legislatura de 2011-2014. Evidentment no puc parlar de tots, ni encara que sigui globalment. Nu puc ni ho vull. Em centraré en el de Tarragona, una ciutat que ha donat molt que parlar (valgui la redundància) en les darreres setmanes i que fins els darrers dies no s’ha aclarit el panorama polític, al menys de moment, ja que en el futur encara podien passar moltes coses.

Josep Fèlix Ballesteros en serà l’alcalde, gràcies a que, finalment no ha prosperat un pacte que la dreta ha intensificat aquests darrers dies entre la dreta d’aquí, CiU i la d’allà, el PP.

Si atenem a les declaracions que han fet els diferents protagonistes i a les notícies que han anat sortint als diaris, des de la direcció nacional de CiU, representada per l’Oriol Pujol (l’hereuet) es va manar als convergents de Tarragona que no pactessin amb el PP i que fessin alcalde al candidat de la llista més votada.

M’imagino a Joan Aregio, que durant molts d’anys va ser president de la Diputació i avui és el director general de Transit i a Joan Miquel Nadal, qui fou l’alcalde de Tarragona gràcies a una moció de censura al llavors alcalde Josep Maria Recasens del PSC, rebel·lant-se contra la cúpula dirigent del seu partit a Barcelona. Bons són tots dos! Evidentment encapçalats per la cap de cartell actual Victòria Forns que, segons diuen, és una senyora força prepotent i molt “d’ella”.

Com diu la meva dona (fa 9 anys que treballa a Tarragona i en una etapa anterior va conèixer personalment Nadal quan encara no era alcalde), aquests intent de rebel·lia (o suposada rebel·lia), va ser apaivagada des de Barcelona fent-li saber a la candidata que, “acatava les ordres o ja es podia anar acomiadant d’aconseguir pujar dintre del partit”. Difícilment sabrem la realitat del que va passar. Si finalment es van acatar les ordres per les bones o es va tenir que fer servir “la força” per a que avui, els convergents, no posessin obstacles a l’hora de fer alcalde a Ballesteros.

Però avui, el Periódico de Catalunya porta unes declaracions del candidat del PP. Segons Alejandro Fernández, “CiU li va plantejar fer fora a Ballesteros el 2012”. Una cosa així també s’ha dit de Badalona, però allí la moció de censura, en tot cas, la farien la federació nacionalista i el PSC. Segurament, i tal com estant anat les coses en aquests darrers dies, això no passarà, ja que la reedició d’un nou pacte del Magèstic, sinó de forma oficial, si al menys oficiosa, pareix una realitat.

Tot això em dóna que pensar si a Tarragona, CDC realment és van voler rebel·lar contra la direcció nacional del seu partit o només fa ser una pantomima de cara la galeria (representada pels seus votants)

Certament, i segons com vagi la legislatura, una nova moció de censura (la de 1989 va comptar amb el suport del CDS, si la memòria no em falla) podria fer fora als socialistes del govern de Tarragona. No obstant això, de vegades, resulta contraproduent, tal i com va passar fa uns anys a la Ràpita amb Miquel Alonso. Es diu que la gent no té memòria, però de vegades si que la tenen...          

FELIP PUIG O LA INÚTIL COMPAREIXENÇA AL PARLAMENT

Dimecres, el conseller de l’Interior del govern català va comparèixer al Parlament per a justificar allò que és  injustificable i per acabar per a no dir res. Ni tant sols va dimitir del seu càrrec!!

Segons el conseller (hi ha qui diu que a Polònia el caracteritzen molt bé amb el bat de beisbol) la càrrega policial va ser deguda a que “els mossos no van mesurar bé la violència dels concentrats”. “Manda huevos” que va dir Fedrico Trillo quan era president del Congrés dels Diputats...  

És d’una baixesa política “insultant” que un polític de la talla d’un conseller (bé, Felip Puig ha demostrat sempre per activa i per passiva que talla política no en té) per a deslliurar-se de tota culpa i no assumir responsabilitats, les vulgui traspassar (les responsabilitats9 al altres, en aquest cas als concentrats de la plaça de Catalunya, també anomenats “indignats”.

Tothom coincideix (tots menys el govern i els propis mossos) que la càrrega contra la multitud va ser desmesurada i, evidentment, evitable. La concentració de la plaça de Catalunya (també els altres arreu de l’estat) és pacífica i no ha produït cap incident (tret els d’aquell dia) Però davant la provocació policial i la utilització injustificada de la força (en la majoria dels casos) la reacció dels joves (i no tan joves) va ser lògica.

Felip Puig ha rebut diverses denuncies. Una d’elles d’un tècnic en noves tecnologies que, a més a més, va denunciar que sé li havien emportat l’ordinador i que no sé li havia tornat. De ser certa aquesta acusació, caldria qualificar l’acció com a robatori, ja que, quan per motius justificats s’ha de decomissar algun objecte, s’ha d’estendre el corresponent rebut o, on “nassos” reclama ara la persona a afectada? I en tot cas, cóm demostra que l’ordinador és seu? (Segurament que amb els  codis d’accés si en té, però el que segur que té, és un problema)

Per acabar, la compareixença de Felip Puig, des del meu punt de vista va ser del tot inútil. Què ho havia de fer? Segur que sí, però caldria haver aportat alguna prova de les greus acusacions que va fer contra els “indignats” (cosa que no fa ver) o una cosa encara millor, dimitir del seu càrrec tal i com li va demanar, fins i tot, algun grup polític del Parlament català.

Per acabar una reflexió que m’ha arribat via Facebook enviada per un adolescent de 14 anys:

Papa , què has fet avui a la feina?
- L'hi he rebentat el cap a cops de porra a un que demanava un món millor per a
tots!

SINDICATS I PATRONAL: POLS OPOSATS

Amb aquest títol podria parlar de diverses coses: del govern i l’oposició, els indignats i dels mossos... Però parlaré de la patronal i el sindicats amb el govern pel mig.

La reforma laboral ja va costar molt consensuar-la i que al final s’arriba a un acord, no va acontentar ni als uns ni als altres. Ara, amb la reforma dels convenis col·lectius ha tornat a passar el mateix. Després de mesos de negociació i quan ja s’havia arribat a un principi d’acord, sembla ser que la patronal madrilenya va desdir-se i, com es diu vulgarment, va acabar per “trencar la baralla”.

Evidentment les organitzacions empresarials i els sindicats són pols oposats que defensen interessos diferents, però s’hauria de poder arribar a un punt d’equilibri entre els que demanen uns i el que ofereixen els altres. S’ha vist que això és impossible.  

Si s’ha de buscar el detonant que ho va provocat, segons sembla, van ser els bons resultats del PP al conjunt d’Espanya (Catalunya inclosa) a les passades municipals i autonòmiques del 22 de maig.  La perspectiva d’un proper canvi de govern d’ideologia més propera als empresaris, va provocar el pas enrere de la patronal i, en conseqüència, el fracàs de la negociació. Un futur govern del PP faria seves les propostes de la patronal. Us en recordeu del “decretazo” del temps de José María Aznar?  

Una de els condicions que posava la patronal (inacceptable pels sindicats) era que, a la caducitat d’un conveni col·lectiu, si en 6 mesos no s’arribava a un acord de renovació, automàticament havia que començar de “zero”, es a dir, tornar a començar la negociació de tots els drets assolits pels treballadors al llarg de la història del sector o empresa.

La resolució del govern, com era previsible, tampoc ha satisfet la patronal espanyola.

A partir d’aquí faré unes valoracions.

Què vol la patronal? El que ja fa temps que ve reclamant. L’acomiadament lliure i barat.

Per altra banda, Joan (Juan) Rosell (ahir es discutia a la SER sobre quin era el seu nom) no és tan moderat com ens el volien “vendre” abans de ser escollit com a nou president de la patronal espanyola.

I parlant de la patronal espanyola (o catalana o valenciana, em dóna ben bé igual), des del meu punt de vista és la màxima responsable de que no es creï ocupació al nostre país. Són els empresaris, amb l’ajut del govern i dels sindicats, evidentment, els qui han de fer moure el motor de l’economia. Cosa que no fan. Potser perquè estan més preocupats en guanyar diners i invertir a d’altres països on no hi ha reforma laboral (perquè no hi ha lleis laborals), no hi ha negociació de convenis col·lectius (perquè no hi ha convenis col·lectius) i la ma d’obra és molt més precària i, a sobre, l’acomiadament ja no és que sigui lliure, és immediat: “Tu, no cal que et posis a treballa!”

És el país que tenim o els que ens queda d’ell. Això si, donem-li confiança a la dreta que ella ens solucionarà tots els problemes.  

EL MEU DARRER PLE COM A REGIDOR

Avui, de bon matí, he assistit al darrer ple de la meva etapa com a regidor de l’Ajuntament d’Amposta. El motiu de fer-se el ple només 3 dies abans de que prenguin possessió els nous regidors sortits de les eleccions del 22 de maig, ha estat per aprovar totes les actes que quedaven pendents, tant la del darrer ple extraordinari fet el passat 17 de maig, així com les diferents comissions informatives a les que pertanyia, algunes de les quals s’havien convocat per darrer cop l’any passat i les juntes generals de l’Hospital Comarcal d’Amposta i la GURSAM (la societat anònima municipal de gestió urbanística)

Una vegada fet el tràmit, els qui ho han volgut, han pogut adreçar-se al ple per a dir el que sentien o acomiadar-se dels que han estat els companys de consistori en els darrers 4 anys. Josep Maria Monfort (Xose), el meu company de grup que també tancava avui la seva etapa de 12 anys com a regidor i jo, hem declinat l’oferiment que se’ns ha fet des de la presidència del ple. En canvi, Toni Espanya, el portaveu del grup, si que ho ha fet i ha volgut destacar “el bon clima que hi ha hagut, en general, entre els diversos regidors”, millor, segons ell, que els la legislatura anterior presidida per l’avui senador espanyol. Mentre deia això, Xose, que era el que estava assegut al mig de tots tres, li deia en veu baixa: “Això digues-ho per tu”.  Personalment compartia el mateix sentiment. També ens ha agraït la feina feta per nosaltres durant els 8 anys de convivència a l’ajuntament, encara que li havíem dit tots dos que no calia que ho fes en públic.   

Després d’ell han anat prenent la paraula el portaveu d’ERC Adam Tomàs i, l’exconsellera Marta Cid i Víctor Conesa que també “s’acomiadaven” avui. Finalment han estat el portaveu de CiU i el propi Alcalde. Els altres dos regidors de CiU que no continuaran la propera legislatura, tampoc no han pres la paraula.

Finalment i, una vegada aixecada la sessió per part de l’alcalde, ens hem anat saludant i desitjant-nos sort per al futur. Però les salutacions no han estat generals. Hi ha hagut algun regidor i regidora de qui no m’he acomiadat. De fet, Xose, no ho ha fet de ningú i ha marxat del saló de plens ràpidament.

Quan l’alcalde ha entrat a la sala de plens sobre les 8:30 del matí hi ha donat el “bon dia” general, jo, que era el regidor que més prop estava de la porta d’entrada, no li he contestat. Llavors s’ha adreçat a mi i m’ha dit. “Respon”. I jo li he contestat que em costava molt respondre i ell ha assentit. Les meves relacions amb el màxim edil municipal no han estat bones quasi que mai i dolentes des de fa aproximadament dos anys, exactament de d’un dilluns de festes majors de l’any 2009. Potser ell se’n hagi oblidat (cosa que m’estranyaria molt), però jo no.

L’alcalde ha tingut tot aquest temps per a intentar parlar amb mi en privat i mirar de superar les diferències. No ho ha fet ni tant sols ho ha intentat, tot hi saber que no li dirigia la paraula i que refusava saludar-lo. Difícilment (més que res perquè em conec) li tornaré a dirigir la paraula en el futur. En mi no tindrà mai un amic, ni tant sols un company.

Penso que amb aquesta explicació queda palès que “el clima de bona sintonia” a la que es referia el nostre portaveu, no era tal. Ni amb ell ni amb alguns regidors i regidores. Ja us en aniré parlant.

Les “bones” paraules de l’Alcalde el dia d’avui no canvien actituds anteriors...