MOTIUS PER A INDIGNAR-SE

Avui, llegint el diari (el Periódico, ja ho sabeu; per cert, avui mateix ha renovat el seu format intern) he trobat força motius per a indignar-me. Sembla mentida que, després de totes les protestes que ha protagonitzat el col·lectiu “Democràcia real, ja! O 15-M si ho preferiu) encara hi ha polítics que no n’han aprés i segueixen com si res passés.

Primer titular: “L’alcalde de Mollet recula i no s’apuja el sou un 32 % aquest anys”. Josep Monràs (qui va seguir la sèrie de TV3 Ventdelpla no l’ha de confondre amb el personatge del mateix nom) pertany al PSC i si ho hagués segut per la protesta d’uns indignats, s’hauria apujat el sou un 32 %. Quasi res! Als uns ens el rebaixen i suggereixen una nova rebaixa, d’altres el tenen precari, congelat, etc. I el Monràs segurament volia donar exemple d’allò que no està bé... Crec que el partit, al menys, hauria de obrir-li un expedient informatiu.

Segon titular: “El fiscal acusa de frau al pilot Sete Gibernau i el propietari de RBA”. Aquest mereixen directament que els tanquin a la presó. A Sete se li reclamen 2,8 milions d’euros, una quantitat que necessitaria de molts “pencaires” per a poder-hi arribar. Amb aquest diners es podria fer, un nou col·legi o qualsevol altre equipament d’ús social. RBA és un grup editorial i el propietari deu de ser un altre “penques”. Com tants d’altres, evidentment. Difícilment us assalariat, sigui un treballador d’una fàbrica, un paleta o un funcionari podrà defraudar a l’erari públic ja que l’AEAT li té controlat fins al més mínim dels seus ingressos. En canvi, d’altres, només la Inspecció pot arribar a fer-li aflorar els diners que defrauda. Això si no els té en paradisos fiscals.

Tercer titular: “L’Eurocambra confessa els abusos dels diputats”. El que revela és un estudi intern que es va fer l’any 2008. Els eurodiputats, com tants d’altres càrrecs electes (fa uns mesos es va destapar la malversació que feien parlamentaris anglesos) aprofiten les seves assignacions complementaries per a pagar-se despeses que res tenen que veure amb l’exercici de les seves funcions (m’ha quedat bé i tot!)

Segurament que rellegint-lo encara en trobaríem uns quants més i ens donaria més motius per a la indignació.   

ELS INDIGNATS I LA REFORMA DE LA LLEI ELECTORAL

La primera conseqüència de les mobilitzacions (i immobilitzacions) dels indignats és que el govern de la Generalitat vol posar “fil a l’agulla” per a reformar l’actual llei electoral. La reforma de la llei electoral va ser una de les assignatures pendents de l’anterior govern d’Entesa.

Per aquell que ho desconegui , a Catalunya regeix la mateixa llei electoral es va aprovar al seu dia per a regular els comicis d’àmbit nacional. És evident que per les característiques de la nostra nació caldria fer una llei específica.

Evidentment a l’hora de parlar de lleis electorals en podem trobar molts models. Com que no sóc un expert, no us en parlaré, simplement us diré que s’està pensant amb el model alemany.

La llei electoral alemanya, pel que van dir ahir, té dues urnes. La primera per escollir els representants de les diferents llistes i la segona (si no ho vaig entendre malament  per a reelegir els qui ja venien ostentant un càrrec.

No sé si és o no el millor dels models, però penso que el canvi de la llei hauria de ser molt més profund. L’altre dia, en una enquesta que feia el Periódico als seus lectors d’Internet, vaig dir que hauria que apostar per les llistes obertes i també per la representativitat “territorial”, es a dir, poder votar per vegueries.

Si bé en el primer dels casos, alguns experts s’hi mostren favorables i, tal vegada, la modificació en aquest punt no tindria gaires dificultats, el segon punt seria molt més controvertit.

L’actual govern de CiU no es mostra d’acord (de fet no s’hi ha mostrat mai) en la divisió territorial en vegueries.

La creació de les vegueries va fer-se en temps de la II República espanyola per part de la Generalitat de Catalunya de l’època. Franco les va suprimir i, fins ara, mai s’han tornat a reposar.

El curiós del cas és que hi ha una estructura política territorial (les delegacions del govern) amb competències sobre un territori “fictici”. Sé sap que són les quatre comarques de l’Ebre. O sigui, el Montsià, el Baix Ebre, la Terra Alta i la Ribera d’Ebre. Però la “unió” d’aquestes quatre comarques no té cap mena de legalitat política.

Quan el govern d’Entesa va aprovar-ne la llei, l’oposició de CiU la va criticar i hi va votar en contra. Es va defensar de les crítiques del partit que donaven suport al govern dient que no els agradava. Ara que estan al poder l’han deixat pràcticament sense efectes. Una vegada més es demostra que CiU està en contra de reconèixer formalment les vegueries.

Les reivindicacions dels indignats m’han fet pensar quina podria ser una bona manera de donar veu al poble més enllà dels partits polítics. Llavors he recordat que ara fa 9 anys, en ple moviment anti-PHN, l’assemblea local de la Plataforma en Defensa de l’Ebre d’Amposta volia presentar una moció al ple de l’ajuntament per a reclamar suport econòmic i logístic. No va ser possible fer-ho ja que el govern majoritari de CiU ho va impedir. Van tenir que ser els grups de l’oposició els qui van presentar la moció. Evidentment es va rebutjar.

Des del PSC també s’ha vingut reclamant, de forma insistent,  la possibilitat de donar veu al president de la Federació d’associacions de veïns de la ciutat. CiU també ho ha rebutjat.

L’alcalde d’Amposta a l’única persona que permet asseure’s als plens sense ser-ne regidor és a l’anomenada “alcaldessa” del Poble Nou, oficialment “representant de l’alcalde a la pedania del delta”. I ho dic així, perquè ara mateix no recordo haver-li sentit mai la veu a cap ple. És, com la resta de regidor, “la veu del seu amo”, es a dir, de l’alcalde. I aquest, a la vegada, tampoc farà res que se’n surti del guió. O sigui, que estigui beneit des de Barcelona.

LES RELACIONS CIU-PP O EL PEATGE D’UN SUPORT

La setmana passada llegia al diari digital “el Plural” que dirigeix el periodista català Enric Sopena que el PPC volia demanar a CiU que es tornessin a autoritzar les corrides de toros a Catalunya com a una de les condicions per a donar-los suport parlamentari.

Serà cert o no, el que està clar és que l’estabilitat del govern de CiU passa, ara com ara, pel recolzament del PP català i, el preu d’això no serà ni molt menys un xec en blanc.

De moment, la presidenta popular de Catalunya ja va demanar que el seu fill pogués rebre un ensenyament bilingüe. Es a dir, en català, però també en castellà. D’aconseguir-ho, és evident que el model d’ensenyament de català i tot el tema de la immersió lingüística se’n aniria en orris.

CiU podia escollir entre el suport dels populars o bé d’altres forces polítiques, com per exemple d’ERC. Les polítiques que es desenvoluparan durant la legislatura serien de signe totalment contraposat amb el suport d’una o de l’altra formació.

El govern d’Entesa (o el tripartit com els hi agradava dir als convergents) era, per definició un govern “nacionalista i d’esquerres”. En canvi, a l’actual govern “tripartit” (CDC, UDC i PP) no sé com qualificar-lo. De dretes? Segur. Nacionalista? CiU és nacionalista català, fins i tot, líders com Jordi Pujol s’han declarat independentistes i, el PP, en canvi, és nacionalista espanyol. Un “allioli” una mica difícil de lligar. Però als partits de la dreta els ha importat sempre més el poder que no les ideologies i està clar que governaran sense tants estralls com es van produir en les èpoques del governs de Maragall i Montilla.

De no ser així, ¿com s’entendria què un partit (el PP) que va portar al Tribunal Constitucional un Estatut recolzat per CiU i que va sembrar la catalanofòbia arreu de l’estat espanyol, ara arribi a pactes de govern amb un partit que sempre s’autoproclamat el gran defensor del catalanisme polític?

El que deia, primer els interessos polítics dels partits i després els de la ciutadania de Catalunya.     

MAS SUGGEREIX TREBALLAR A TEMPS PARCIAL

La setmana passada, el president de la Generalitat Arturo Mas va fer una proposta per a mi sorprenent. Segons ell, els qui treballem hauríem de fer-ho a temps parcial, amb la consegüent disminució de sou, per així reduir l’atur.

Realment no sé si va ser una proposta seriosa i meditada la que fa ver el president o simplement una bajanada.

Quan es fa una proposta com aquesta hi ha que tenir en compte les diverses variables que s’hi poden trobar a tot col·lectiu. I els ciutadans de Catalunya en formen un d’uns 7 milions de persones i, entre les quals, n’hi ha un bon nombre que, afortunadament, treballem.

Però és evident que les remuneracions econòmiques i socials no són iguals per a tot. Dit això, i depenent dels ingressos, la majoria de la gent, viu al nivell que li permet el que guanya, però també per les despeses que té. Un exemple, una persona que guanya 30.000 euros anuals i s’ha de canviar el cotxe, se’n podrà comprar un de 20.000 euros (pagat a terminis) i un altre que en guanyi 100.000, segurament se’n comprarà un de 60.000. Avui en dia es força estrany que els ciutadà “mitjà” no estigui pagant un préstec (o dos) al banc. I as sobre, com és el meu cas, un fill que està estudiant fora. Si ara (amb el suo reduït) ja ens resulta prou difícil poder arribar a final de mes, que passaria si a sobre se’ns reduís encara més el sou...   

M’imagino que ell, el president, també està disposat a “treballar a temps parcial” i reduir-se el sou en la mateixa proporció que les hores que no dedicarà a ocupar el seu càrrec. I com ell, tota la resta del govern (consellers, secretaris generals, directors generals, sotsdirectors, etc.)

Per tant, i per a compensar els meus ingressos i poder complir amb totes les obligacions que tinc, m’agradaria compaginar el meu treball amb el de President de la Generalitat o, si aquest no és possible, amb el de conseller o un altre alt càrrec. Sé que haver d’anar a Barcelona per tal de desenvolupar la meva nova activitat és una problema afegit i que s’hauria de solucionar. Però fins i tot per això tinc la solució. Al territori també hi ha membres del govern: delegat territorial, delegats dels diferents departaments. Segur que a l’amic Jordi Borràs, president de l’IDECE no l’importaria compartir amb mi el seu càrrec.

Una mica més de rigor a l’hora de fer propostes i, sobre tot, que siguin viables.