El dia 13 de setembre, la Diputació de Castelló, va aprovar una resolució instant al govern central a que cedeixi 90 Hm3/any d’aigua de l’Ebre per a les comarques del N de la província.
El dia abans, l’Ajuntament de Tortosa, va aprovar per unanimitat un moció oposant-s’hi i l’Ajuntament d’Amposta ho va fer en el decurs del ple del dia 26 del mateix mes.
No obstant això, i tal com ja va passar fa 10 anys (aproximadament), a l’hora de la veritat, molt em temo que la unanimitat mostrada per les forces polítiques de tots dos consistoris, acabarà trontollant. Hi ha prou antecedents per a pensar que serà així. Recordo aquell acord que va prendre el Parlament de Catalunya donant suport a la PDE i a les seves reivindicacions i que el mateix conseller en cap (avui President de la Generalitat) Arturo Mas, va aigualir quan encara no havien passat 24 hores en una visita que va fer a l’IDECE (l’Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre) de Tortosa. Aquell dia Mas va entrar a la seu de l’organisme ebrenc aclamat i va sortir havent d’escoltar crits de traïdor.
Un dels discursos més simplistes és que “l’aigua es perd al mar”. L’aigua de l’Ebre, com la de tots els rius, té les seves funcions des de que neix fins a que arriba la desembocadura.
Em deien no fa gaires dies que “l’Ebre està ferit de mort i que el transvasament cap al Sud és serà un fet que no es podrà aturar” A la primera afirmació hi estic bàsicament d’acord, però no per greus que siguin els seus problemes, cal tirar la tovallola i deixar que el temps vagi fent el seu procés. La malaltia del riu encara no és irreversible. L’aportació necessària de sediments i l’eliminació de les plagues com el musclo zebrat ajudaria a la recuperació no només del riu, sinó també del delta i de tot el seu ecosistema.
L’aigua dolça del riu, quan arriba a la mar, serveix per a regenerar les badies i aportar el nutrients necessaris per a la pesca i l’aqüicultura.
Aquest estiu vaig tenir el plaer de visitar la badia dels Alfacs (el meus lectors més fidels ja recordareu que us ho vaig explicar) Al “xiringuito” de l’Avi Agustí ens van oferir una degustació de musclos i ostrons. Agustí Bertomeu, el seu propietari, insistia que els ostrons del delta de l’Ebre tenen un gust com no el tenen a cap altre indret. Primer es nota la salabror de la mar i al final la dolçor deguda a l’aigua del riu. També els musclos tenen millor sabor que els gallecs u holandesos. I què dir dels llagostins? És igual que siguin de la Ràpita o de Vinaròs, són els millors del món! Aquests matisos són un valor afegit per als nostres productes i fan que siguin d’una gran qualitat i tinguin una gran acceptació als mercats.
No vull acabar aquest escrit sense fer unes preguntes: Per a què volen a Castelló l’aigua de l’Ebre? Si fa 10 anys es deia que era per a fer macrourbanitzacions i camps de golfs, ara, amb la crisi tot indica que no hauria de ser així. Per a l’agricultura? Els pagesos es queixen pels preus baixos i la poca rendibilitat de la majoria dels productes agraris. Els conreus d’oliveres i arròs s’haurien d’abandonar si no fos per les subvencions que arriben de la UE per aquests productes. Tal vegada per a portar-la a l’aeroport de Cabanes? És gual, sigui per a que sigui, el cert és que ningú s’oposa davant de l’expectativa de poder disposar d’aigua, encara que al final només uns pocs se’n acabaran beneficiant.
El govern socialista va respondre a la Diputació de Castelló negant a que l’aigua de l’Ebre arribi a Castelló, però no passarà el mateix si a Madrid acaba governant Rajoy. Llavors, com fa 10 anys, caldrà tornar a posar-se la samarreta blava i sortir al carrer per a defensar el riu. Apa, a tornar-hi!