El restaurador de Marbella que va començar una encesa campanya contra la llei, la ministra responsable i el govern socialista en general, és un cas apart. Els seus mètodes, més propis d’un radical integrista, el van portar a que, l’autoritat, li precintés l’establiment.
En canvi, n’hi ha d’altres que, sense moure tant rebombori, permeten fumar als seus establiments. L’altre dia em deien que a Amposta n’hi ha al menys 4. Alguns d’ells han habilitat les “rebotigues”, els llocs més inaccessibles i amagats.
Un dia, al bar que esmorzo jo, hi havia un client jugant a la màquina l’escurabutxaques, al costat d’una de les portes de sortida de l’establiment i cada vegada que volia donar una pipada a la cigarreta, s’abocava al carrer on el tenia reposant sobre el sòcol de pedra. (a la foto s’hi pot veure la pedra socarrimada) Tampoc compleixen la llei els treballadors d’alguns centres sanitaris. De vegades veig professionals de la sanitat i, sobre tot, netejadores, que surten a fumar al mateix carrer del centre.
De la normativa tinc clar que no es pot fumar només sortir al carrer i crec que, fins i tot, hi ha una determinada distància. Uns diuen que només creuant el carrer és suficient. No ho tinc clar. Però és cert i com ja he dit abans, que els treballadors i treballadores del centre fumen sobre la mateixa vorera del centre sanitari.
Mentre ho facin lluny de mi no em molesta, però fets com aquest em reafirmen el que ja he dit moltes vegades: el poc respectuosos que són la gran majoria (i reitero la majoria, ja que no són tots, sempre hi ha excepcions) dels fumadors respecte als qui no ho som o en el compliment de la llei.
Tant costa?
