Ahir vaig escoltar a Mas fent unes declaracions visiblement indignat (ben vingut al club!) Segons ell, des del govern central no es predica amb l’exemple. L’austeritat pressupostària i la contenció de la despesa pública que se’ls hi està demanant a les autonomies (ni nacions ni nacionalitats), no s’aplica a la política pressupostària del govern de Mariano Rajoy (el del rostre inexpressiu)
Mas va voler “donar exemple” de com fer les coses i va ser el primer que va començar a retallar a tord i a dret: sanitat, ensenyament, inversions, cultura, personal, etc. Quan Mariano (el d’abans) va guanyar les eleccions generals del 20-N, a Mas (Arturo) li va faltar temps per anunciar noves retallades. D’alguna manera es sentia guanyador. Per primer cop CiU havia guanyat unes eleccions generals a Catalunya i a Madrid ho havia fet el PP un partit que, per molt que ho dissimulin, sempre hi tenen més bona sintonia que quan governa el PSOE.
Pràcticament no havien passat ni 24 hores, Mas tornava a treure les estisores del primer calaix de la taula del seu despatx (les tenia a ma ja que aquestes coses solen ser d’ús freqüent), va demanar les partides pressupostàries i va tornar a retalla, sobre tot en la partida de personal i qui es va emportar la pitjor part van ser els interins. Ara bé, per sorpresa, sorpresa, el vodevil que es va viure el mes de desembre amb la retallada de la paga extraordinària de Nadal, el fraccionament de la nòmina, amb l’acumulació de la retenció al primer pagament, etc. Al final més que un vodevil va ser un drama en 3 actes. Mas va prendre totes aquestes mesures esperant que Mariano (el de sempre) l’imités i que també treies les tisores i comencés a retallar ell també. I Mariano ho va fer, però no en la “destresa” que ho ha fet Mas. I ara mateix, no està clar de que l’acabi imitant en tot, ja que sembla (només ho sembla9 que ara per ara no “tocarà” el sou dels empleats públics (potser demà hauré de menjar-me en patates aquestes paraules i criticar-li la nova retallada)
Per això Mas està molest, perquè ha quedat amb el “cul a l’aire” davant, sobre tot, dels seus.