3 FOTOS DE GODALL

RAJOY, EL “DESGRACIAT”

Desgraciat: “Que té desgràcia o mala sort”. Desgràcia: “Pèrdua de la gràcia o el favor d’algú”.

De fet, és doblement desgraciat. Sí, certament. Els que, com jo, ja teniu una edat, imagino que us en recordareu que a les monedes del dictador hi posava la següent inscripció: “Caudillo de España por la G. de Dios”. Érem molts els qui no compreníem que volia dir la “G.”, fins que un dia, algú, ens va dir que aquella lletra amb el punt volia dir “Gracia”. Per tant Franco era “Caudillo de España por la Gracia de Dios”. No per haver guanyat una guerra donant un cop d’estat a la II República, sinó perquè Déu li havia concedit la “gràcia divina”.

Rajoy ho és per les urnes, d’una forma molt més democràtica que Franco, però no té la “gracia de Déu”, què hi farem... Per tant, i en aquest sentit, Rajoy ja és un “desgraciat”.

Però encara n’ha perdut una altra de Gràcia. La que normalment es dóna a tots els governants quan accedeixen a un càrrec. “Els 100 dies de gràcia”. No està escrit en lloc, però normalment, l’oposició i d’altres forces socials com els sindicats, concedeixen aquest 100 dies per a veure quin rumb prendran les seves polítiques abans de començar a fer una oposició ferma. En aquest cas, els sindicats, no li han concedit i, molt abans de complir-se, ja li han convocat una vaga general, la qual ja va pronosticar el president quan va anunciar la reforma laboral.

Des de que Rajoy va ser nomenat president, totes les mesures que ha pres, han anat encaminades a acontentar, primer que res, a la Merkel i al Sarkozy i també als “mercats” que no és una altra cosa que el gran capital i els especuladors. Després calia acontentar els de casa, sobre tot a la CEOE i a la resta d’associacions empresarials. Tenia (té) bona part de la premsa al seu favor, per tant, li lloaran qualsevol mesura que prengui encaminada a fer perdre drets als ciutadans i als treballadors i criticaran qualsevol acció que es prengui en contra del govern del PP. 

Si després de la vaga general (dono per fet que Rajoy no negociarà abans amb els sindicats i, per tant, no es desconvocarà) la pressió sindical no sorgeix efecte, l’economia de les classes mitjanes (les que fins ara han pagat els impostos i han aguantat el país) anirà a la baixa cada dia que passi i el valor dels seus diners disminuint a pressa feta. 
I per finalitzar, és que pobre no té cap gràcia. Li heu pogut veure alguna? Jo no!

El que jo dic, un desgraciat!!    

SANT JAUME D'ENVEJA. VIA VERDA VI

EL PREMI DOLENT

A primera vista, el substantiu “premi” i l’adjectiu “dolent”, sembla que no han de combinar gaire bé. Cóm un premi pot ser dolent? No obstant, ho pot arribar a ser.

Recordem que a nivell nacional existeixen els premis “taronja” i els premis “llimona” que atorguen els periodistes a aquells personatges públics que els ho posen més fàcil (taronja) o més difícil (llimona) a l’hora de fer el seu treball.

A les Terres de l’Ebre, des de fa uns anys, la delegació del Col·legi de Periodistes, també atorga uns premis similars: el “micro obert” que es dóna a qui més col·labora amb a l’hora de recavar informació i el “micro tancat”,  per aquells que més traves hi posen.

L’any passat, els premi “micro obert 2010” va anar a parar a Antoni Espanya, director dels Serveis Territorials d’Agricultura a les Terres de l’Ebre i cap de l’oposició a l’Ajuntament d’Amposta i el “micro tancat 2010” a Rafel Vidal, l’alcalde d’Ascó i que promovia un “magatzem temporal centralitzat” (MTC) de residus nuclears al seu municipi. Des de l’any passat, tots dos premis, que, evidentment no tenen cap tipus de dotació en metàl·lic, si que tenen, però, un trofeu dissenyat i elaborat pel prestigiós ceramista jesusenc Joan Panisello. El trofeu és una carxofa de ceràmica (nom pel qual es coneix popularment el micròfon) dintre d’un marc de fusta. L’única diferència que hi ha entre l’un i l’altre és que mentre “l’obert”  té un petit botó verd que en el cas del “tancat” és roig.

Aquest any, els premi “micro obert 2011” s’ha concedit a líder de CC.OO. al nostre territori, Josep Casadó i el premi “micro tancat 2011” a l’Ajuntament d’Amposta.    

Des de fa molts d’anys (massa) l’Ajuntament d’Amposta no es caracteritza, precisament, per la seva transparència informativa. Són de propietat municipal l’emissora de ràdio i la Revista Amposta (a partir d’ara RA) que, per aquest anys 2012 ha sofert diversos canvis (periodicitat mensual en lloc de quinzenal i a tot color quan abans només o solien ser la portada i la contraportada. Però la manca de rigor informatiu i objectivitat, el partidisme i la censura, segueixen sent les característiques determinants.

Quan tens un exemplar de la Revista Amposta a la ma, segurament la primera cosa que et sobta és el nombre de fotografies en les que hi surt l’alcalde de la ciutat. Després la quantitat d’esdeveniments oficials que es fan; sembla que a Amposta no hi hagi més vida social que aquella on hi participen els membres de l’equip de govern (CiU) 

Els partits de l’oposició (PSC, ERC i PxC) van haver de denunciar davant el Síndic de Greuges de Catalunya les dificultats que tenien a l’hora de poder fer una roda de premsa des de les dependències municipals així com l’accés als mitjans informatius. Mentre l’oposició pràcticament no té cap tipus de presència, qualsevol membre del govern o, fins i tot, a les persones significatives de CiU (tinguin o no responsabilitats o representació pública), només cal fer una trucada per aconseguir una entrevista.

Es tant el sectarisme que des de fa molts d’anys, a la contraportada de la RA surt un personatge de la vida social ampostina que destaqui (o hagi destacat) per alguna cosa, per petita que aquesta sigui. Rarament ha sortit una persona que no estigui vinculada a Convergència (Unió té un paper testimonial)

Per tant, com a conclusió, considero ben concedit el premi a l’Ajuntament d’Amposta i fins i tot m’estranya que no fos premiat abans. Mèrits n’ha fet de sobres.