(Ahir vaig publicar la primera part)
Però amb el primer equip, entrenat per un dels pitjors tècnics que he vist en la meva vida, no li van donar pràcticament oportunitats. Aquest fet va fer que es preguntés a l directiva si el deixaven fitxar per un altre equip, ja que l’Ampolla estava interessada en fer-ho. La resposta de la junta directiva va ser que, “com jugaven a la mateixa categoria, no”.
La majoria (per no dir la unanimitat) dels jugadors d’aquell juvenil van acabar jugant per diversos equips de la comarca. Crec recordar que només el porter va ser cridat al primer equip després d’haver marxat per a ser suplent. És normal que un dels millors juvenils que va tenir l’Amposta en els darrers anys, els seus jugadors acabessin tots defensant els colors d’altres equips? I el que és pitjor, renegant de l’entitat.
A la temporada següent, la darrera de Pla, no vaig anar a renovar el carnet de soci i, òbviament, no vaig assistir a cap partit de l’Amposta. Des de llavors han estat comptades les vegades que he creuat la porta del camp i una d’elles va ser per anar a pixar i la majoria de les altres per assistir a algun partit del torneig Joan Gil i Alonso.
Quan va entrar Josep Lluís Tarazona i la seva junta, en veure que “devia” un any de soci, van pretendre que el pagués. Fins i tot em van arribar a enviar una carta un tant amenaçadora on se m’exigia pagar la quota fins una data determinada. Ni que fossin Hisenda, tu! Vaig passar olímpicament del tema.
Llavors, un dels membres destacats de la junta en va venir a parlar al meu lloc de treball (sembla ser que no hi havia cap lloc millor per fer-ho) i em va dir que la junta havia solucionar el més afer: m’havia donat de baixa abans de començar la temporada anterior –la que no vaig pagar- i em demanaven que em tornés a fer soci. Em va assegurar que a partir de llavors, les coses canviarien, que, primer que res, volien que el primer equip es nodrís de jugadors de la cantera de l’Amposta. Per no sentir-lo més, finalment hi vaig accedir i em vaig tornar a fer soci. Al cap de pocs partits i com vaig veure que les coses continuaven igual, els vaig remetre una carta certificada demanant-los que em donessin definitivament de baixa al final de temporada i que no em vinguessin a demanar més de tornar-me a fer soci. I a partir d’aquell dia ja no vaig anar a veure cap partit més de lliga.
Varem substituir el futbol pel handbol i així ho poden testificar moltes de les persones que, com nosaltres, acudeixen sovint a veure al primer equip femení del handbol Amposta.
L’altre dia li vaig dir al nou president que si la meva situació econòmica passes per un bon moment, em tornaria a donar d’alta. Però un té les seves prioritats i avui per avui, no pot ser.
Sort Jordi.
