LES FOTOS DE L'ESTIU. AMPOSTA VIII

AMOS I CRIATS

Una amiga m’explicava una anècdota que li va passar no fa gaires dies. Preservaré l’anonimat de totes dues persones que intervenen en el fet i, per tant, no donaré noms.

Un senyor major que es va definir a si mateix com “apolític” (*), li va dir que “després de 35 anys de democràcia no havíem anat en lloc i que ara, el país, no estava millor que abans”.

“A casa meva sí”, li va respondre la meva amiga i li va puntualitzar: “El meu pare tenia un amo i jo no”. Però aquell senyo semblava que no en tenia prou i li va replicar: “Jo no en vaig conèixer cap d’amo”, a la qual cosa, la meva amiga li contestar: “És que vostè, segurament, estava a l’altre costat”  La resposta em sembla brillant i contundent a l’hora de comparar com es vivia, sobre tot durant la postguerra i a l’status que hem arribat a tenir abans de que el govern de PP acabi amb la classe mitjana d’aquest país.  

No fa faire, li explicava a un amic que abans de la guerra hi havia un sindicat denominat Unió de Rabassaires. Els rabassaires eren jornalers agraris sense terra o molt poca i que es guanyaven la vida treballant per a tercers (per altri com diem aquí)

La paraula arrabassar vol dir desermar els camps. Imaginar-se els camps de conreu tal i com ara els coneixem és una fal·làcia. Abans de convertir-se en productius, han hagut de passar per tot un procés de transformació, del qual, la primera fase era, precisament, arrabassar-los.

En aquell temps hi havia amos o senyors que a canvi de desermar les seves propietats, permetien als jornalers conrear els seus camps durant 7 anys (7 anys francs, es deia) I què feia el pobre jornaler? L’única cosa que sabia fer; el que li havia ensenyat el seu pare que, a la vegada, havia aprés del seu: plantar oliveres.

Però tots sabem que aquest tipus de cultiu triga molts d’anys en donar una producció òptima. Amb 7 anys l’olivera encara és un empelt que, tot just, comença a donar les primeres olives. Mentrestant, l’arrabassaire, hi plantava cigrons, lentilles, guixes, etc. L’any que hi havia una climatologia favorable, amb pluges abundants, hi havia bona collita i feia el menjar suficient per alimentar la seva família; però l’any amb poques pluges la collita minvava considerablement i la gana estava assegurada.  

Acabats els 7 anys francs, quan les olivers començaven a produir, l’amo recuperava el control total de l’explotació i la passava a conrear directament o l’arrendava a qui podia pagar el preu que demanava.

Les famílies benestants, el terratinents, no tenien esclaus, però si criats i treballadors. Alguns d’aquells treballadors s’arribaven a tenir forts vincles amb els seus amos, la qual cosa els hi creava certa dependència.

Mon revés iaio va ser un d’aquests arrabassaires. Va treballar a la serra de Godall, a l’altre costat del barranc de la Galera. Quan mon pare m’ho explicava, m’indicava exactament la parcel·la de terreny que mon revés iaio havia desermat. També em va explicar el meu pare que quan arribaven les eleccions i per a que mon revés iaio no pogués votar per les esquerres, el seu amo el tancava uns dies en una habitació de casa seva on li donaven menjar i veure.  Evidentment es podria de parlar perfectament de segrest.

En aquells temps, amb el que valia un càntir d’oli (16 litres, aproximadament 15 quilos)es podia pagar el jornal de diversos treballadors.

Era quan Espanya anava bé (i això que encara no governava Aznar!) i els amos, millor encara.

(*) Apolític: persona amb ideologia de dretes propera al franquisme . El propi Franco li agradava dir: “Faci com jo i no faci política”.    

DIARI DE L'AGOST. DIA 12 (diumenge)

L’OR IMPOSSIBLE

Quan ahir vaig publicar el meu “diari de l’agost” la selecció espanyola femenina de handbol estava jugant amb la de Corea del Sud per la medalla de bronze. El partit estava súperemocionant (ja sabeu que des de fa molts d’anys sóc seguidor de l’equip de handbol femení de l’Amposta) Després de dues pròrrogues, finalment, les espanyoles van poder penjar-se la medalla de bronze olímpica (31-29)

Avui Espanya podia obtenir la darrera medalla, en aquest cas de plata. L’or era impossible, ja que davant tenien al potent equip dels Estats Units i guanyar-los era pràcticament una utopia. Finalment els americans han guanyat per un honrós 107-100.

ELS IMMIGRATS AL PUNT DE MIRA

El govern del PP té l’ull ficat sobre els immigrants il·legals. Primer van dir que s’haurien de costejar la sanitat pública pagant 700 euros/any igual que els més rics d’aquí. Ara se’ls amenaça amb l’expulsió.

Torno a dir el mateix que fa uns dies: si estan aquí, algú els té ocupats; bé fent tasques domèstiques, treballant al camp, etc. La majoria de vegades acceptant els treballs que no volen fer els d’aquí, encara que, també és cert, perquè els d’aquí no accepten treballar amb les condicions que ho fan aquells. De totes maneres, em sembla que molts pensen. Si ja no ens serveixen, que se’n vagin! Molts no tenen en compte que son sers humans com nosaltres i que la nostra espècie tampoc és autòctona de la nostra terra i que som fruit de multitud d’encreuaments i fills de la immigració.

ANDRÒMINES, GEGANTS I BOUS

Com veieu les festes d’Amposta tenen un programa súperdivertit i d’allò més interessant. Possiblement de tots els actes que es feien avui (bous a part) el més multitudinari en quan a expectació, són les andròmines que, com ja és tradicional, es fan pel riu, molt prop del port fluvial.

Si l’Ajuntament ja feia anys que anaven retallant el pressupost de les festes i encara més que s’apartaven d’allò que haurien de ser unes festes de qualitat, per a tothom i participatives, aquest anys, amb la retallada fins i tot de dies, el programa és molt fluixet i no aporta grans novetats o potser caldria dir “cap”.

En fi, que la situació em sembla que seguirà així per molts d’anys. Paciència i a votar-los que ho fan de cine...

ELS ACUDITS GRÀFICS DEL DIA 12-08-2012