LES FOTOS DE L'ESTIU. ELS GUANYADORS DE LA CURSA POPULAR D'AMPOSTA I

Bromes ampostines (un article de Xavier Bru de Sala publicat al Periódico del 24-08-2012)

 

A les Terres de l'Ebre encara es recorden i expliquen històries com la del Sagrat Cor dels ullals 

Això va passar, perquè va passar, cap a mitjans dels anys seixanta. Un matrimoni d'Amposta, treballadors, republicans, d'esquerres, ell militant del PSUC, aleshores a la clandestinitat, van celebrar la primera comunió de la filla perquè l'època s'ho portava i més valia dissimular que destacar amb actituds públiques mal vistes pel vigent nacionalcatolicismo. Aquesta família gaudia de dues tietes, molt beates, molt valencianes i als ulls dels seus parents ampostins molt riques, que naturalment van ser convidades, no sense l'esperança d'un regalet que fes patxoca, qui sap si una medalla d'or amb cadeneta i tot, un rellotge o, si molta fortuna hi havia, una llibreta d'estalvis a nom de la nena amb una respectable imposició inicial.

Molt al contrari però, i no sé si amb tota la bona fe que es podria suposar, les devotes es van presentar amb un enorme embalum que el seu xofer ocasional va dipositar al menjador dels astorats pares de la nena, i un bon espai que hi ocupava. Amb gran pompa i cerimònia es va procedir a desembolicar el misteri, que va resultar ser una figura, que quasi tocava el sostre, del Sagrat Cor de Jesús. Un Corcovado de terracota, amb una mà al cor i l'altra com beneint el món. Van quedar muts, de l'esglai, sobretot la nena.

Aquella mateixa nit, passat i dissimulat l'ensurt, i sense cap més incidència digna de ser reportada, els pares van sondejar la nena sobre el que, en la seva volguda ignorància de les subtilitats de la teologia, amb tota naturalitat i sense la més mínima intenció vexatòria, en deien el Cristo. Com que va resultar que li feia més por que goig, van decidir que el pare el portaria a un lloc on estigués millor, i que més valia no parlar del Cristo amb ningú, i menys a l'escola.

A Amposta i les Terres de l'Ebre encara es conserva, sense que calguin arengues recomanatòries d'herois nacionals al Parlament, el costum de posar-s'hi ben d'hora ben d'hora. Abans que s'alcessin els altres, i per tant negra nit, el pare va carregar el Cristo a la furgoneta i, en compliment del que havien acordat, molt en secret, amb la dona, va conduir cap als ullals del Baltasar amb la intenció de capbussar-l'hi per sempre més. (Per si el lector encara desconeix el Delta —cosa molt mal feta, a la qual ha de mirar de posar remei com més aviat millor—, cal dir que els ullals són minúscules llacunes o estanys de fondària insondable, per on aflora l'aigua dolça, i glaçada, que s'ha filtrat sota terra a les muntanyes dels Ports)

Arribat que fou als ullals, indret a molt pocs quilòmetres de la ciutat on tradicionalment molts ampostins tenien hortets i s'hi construïen casetes, l'home va passar per davant del tros de terra d'un amic molt bromista, també militant del PSUC, que hi havia aixecat quatre parets i un sòlid emparrat per fer-hi ombra. No se sap si el Sagrat Cor tenia por de l'aigua freda i el va il·luminar de sotamà, però el cas és que va tenir la pensada de penjar-lo pel coll de l'emparrat.

Quan l'amic va arribar al seu tros aquell mateix vespre, es va aturar en sec a uns quants metres, convençut que hi havia un penjat a la seva parra, i va girar cua, més que res per evitar tenir contactes amb els jutjats i els sempre inconvenients interrogatoris de la Guàrdia Civil. Entre setmana, l'indret era més aviat solitari i l'abundant vegetació mig tapava el penjat, de manera que, després de convence's amb unes quantes anades i vingudes que ningú més que ell el trobaria, es va armar de valor i s'hi va acostar prou per descobrir la facècia, que va adjudicar a l'última víctima de les seves bromes, també company de partit clandestí. De manera que es va carregar el Cristo al coll i, abans de la matinada, el va anar a plantar al bell mig de l'hort d'aquest altre amic, d'esquena i amb una mànega de reg a la mà. Mig venjat però encara no prou recuperat del cangueli, se'n va entornar esperitat.

Quan al cap de poc va arribar l'amo de l'hort es va posar fet una fúria a escridassar d'un tros lluny el descarat regant no autoritzat. De tot que li va dir, i l'altre immòbil, allí plantat, regant el mateix solc sense immutar-se. «No et facis el sord, que te la fotré», s'esgargamellava encara més l'amo de l'hort... Fins que al final també va descobrir l'error de percepció.

De poc li va valer a l'egregi Sagrat Cor penjat, despenjat i convertit en hortolà accidental de per riure haver-se volgut salvar de ser negat a l'ullal, perquè l'ampostí, armat d'ira i sobretot amb ganes de posar fi a la broma, es va emparar de l'estàtua i la va fotre de cap a l'aigua sense fons, on si teniu el valor de submergir-vos, a enorme i gèlida fondària, potser encara l'hi trobareu.
Tant sí com no, un cop vist l'anomenat ullal del Cristo, hauríeu d'arribar-vos fins al Poble Nou del Delta i entrar a Can Paquita on, a més a més de menjar d'una manera increïblement popular i bé per un preu de descregut, podeu, si hi sou assidus, fer-hi coneixences i amistats que us contin unes quantes històries bones, tant o millors que aquesta.

Escriptor.

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 25-08-2012

Quan vaig arribar a Tortosa ahir pel matí, després d'aparcar quasi al davant, vaig poder veure aquesta imatge. Tot fa pensar que algun cotxe que circulava pel carrer la Ràpita, va girar pel Marquesa de la Roca i va "ratllar" la furgoneta que estava aparcada a l'esquerra. Evidentment segur que no es va molestar en avisar al seu propietari. A 2/4 de 3 la furgoneta encara estava al mateix lloc i de la mateixa manera.

DIARI DE L’AGOST. DIA 25 (dissabte)

LANCE ARMSTRONG

Trobo simplement injust que ara després de no sé quants anys sé li pugui retirar els 7 Torus que va guanyar. I no el defenso, simplement, penso que és de justícia no fer-ho.  

Si Armstrong va ser un trampós perquè no se’l va descobrir quan tocava. A Contador, segurament que per molt menys, se’l va sancionar per un any i sé li va retirar la victòria del Tour. A Contador el vaig defensar, a Armstrong, no (encara que paregui que sí)

Què hi havia alguna cosa estranya? Segur. Un càncer no el supera tothom i, a sobre, una vegada superat, quans fan una proesa? I Armstrong no en va fer una, en va fer, al menys 7 (les 7 Tours consecutius que va guanyar) El darrer l’any 2005, fa 7 anys i, per molt que les denúncies anessin fent camí pels jutjats, no es pot tenir a una persona amb la incertesa de què passarà.  

Es diu que Joseba Beloki podria guanyar 3 Tours d’una tacada, però no és el mateix...

RESTRICCIONS PER  COBRAR ELS 450 EUROS

Per què seran 350, no? Segons Rubalcaba qui ho tindrà més malament seran els joves. Si abans no se’n anaven de casa fins que tenien 30 anys ho més, ara ja s’hi quedaran per sempre.

I és què si viuen amb els pares no se’ls hi donarà l’ajut, al menys que els pares visquin en la misèria o quasi.

Avui he llegit un suggeriment: “Que visquin amb els pares, però que no ho diguin”. Si fos tan fàcil.... I qui em diu a mi que no se’ls hi demanarà un contracte de lloguer o un altre document que acrediti que viuen sols?

LLOGUERS...

I parlant de lloguers... El govern ha modificat la lleia per a que a l’arrendador li pugui ser més fàcil tirar a l’inquilí al carrer en el cas de que no pagui. Quan sé li va preguntar a la vicepresidenta a qui afavoria la lleia, va respondre “a les dues parts”. MENTIDA! Una més!!! Sempre al propietari, al ric, a l’especulador...

GRÈCIA UN PAÍS LLIURE

La Merkel el va qualificar com a tal, però permeteu-me que ho posi en dubte. Gràcia no pot ser un país lliure si té intervinguda la seva economia i es van haver d’avançar les eleccions legislatives per pressions de l’eurozona.

Us en recordeu que en temps de Franco es deia que España era una grande y libre i ni era una, ni era grande ni tampoc libre i segurament que ni tan sols era un país, i si ho era, mancat de democràcia i llibertats. Paradoxes de la vida.

VOTANTS DEL PP PENEDITS

Avui, a les pàgines del País va una entrevista a Amparo Baró que, segurament la recordareu en el seu paper de comunista a la sèrie 7 Vidas amb Santi Millan i la Paz Vega. Entre d’altres coses diu que en les passades eleccions va votar al PP (la qual cosa demostrar que res tenen que veure els personatges de ficció amb els actors de carn i ossos) i ara n’està penedida. Imagino que com ella molt més gent, però el penediment, al contrari del que passa amb els cristians, a mi no em serveix. Gràcies a tots els qui van votar el PP a mi m’han tret sou i drets laborals obtinguts al llarg de la meva vida com a treballador. I, dintre del que cap, encara sóc dels afortunats que cobro la nòmina al final de cada mes, ja que hi ha molta gent que ni això.

Ara bé, el que si que els faria fer jo com als cristians és penitència i no deixar-los votar durant moltes legislatures per irresponsabilitat manifesta.

CORREBOUS SENSE BOUS

O digueu-li si voleu encierros. Pot ser possible? Evidentment si la paraula per si mateixa ja defineix l’acció correbous és igual a fer córrer els bous, si no hi ha bous, l’acte com a tal és impossible. Però la gent córrer com si al seu darrere hi hagués un bou i, pel que sembla s’ho passen igual de bé i, fins i tot, hi ha acte per als petits sense que ningú es plantegi prohibir-ho. I sinó, pregunteu-ho als veïns de Mataelpino (Madrid) a veure que us expliquen. Al poble li fan un tancat com si haguessin de passar els bous, però a l’hora de la veritat deixen anar una bola de 3 metres d’altura i 100 quilos de pes i ja has vist camentes ajudeu-me... Si t’atropella, et pot fer mal, però mai tant com una mala cornada de bou. Com a mostra millor una imatge. Espero que us agradi... Ah! Als encierros dels petits la bola no és ni tan gran ni tan pesada. Això si, poden venir totes de cop...  

http://www.lasextanoticias.com/index.php/videos/ver/un_encierro_de_pelotas/470203 

INTROMISSIÓ PEPERA PER LA DIADA DE L’11 DE SETEMBRE

Al PP i als membres del govern no els hi agrada que a Catalunya féssim actes reivindicatius i d’identitat nacional. Ara, els de la FAES, han trobat l’argument que des d’Europa ens miraran amb escepticisme i això perjudicarà la recuperació econòmica generant desconfiança.

Des de les files d’ICV ja s’ha respost als membres del govern i els hi ha dit que  la desconfiança la creen ells amb les mesures que estan adoptant i que perjudiquen greument els ciutadans del país.