LES FOTOS DE L'ESTIU. ELS AUTOS LOCOS II

Cent anys de 'Campos de Castilla' (un article de Ian Gipson)

La tomba d'Antonio Machado (foto Montse Rovira)

 

L'efemèride literària hauria de propiciar una reconsideració de tota l'obra d'Antonio Machado

IAN GIBSON

A l'abril (esperem que cada gota en valgui mil) es complirà el centenari de la publicació, a Madrid, de Campos de Castilla.
L'aspecte físic del petit tom era sobri. A la coberta s'hi representava un paisatge amb alguns pins que havien aconseguit arrelar entre roques. Tot d'un modest color bru que parlava, com els altres elements, de l'adustesa mesetària.
El seu autor no era conegut del gran públic (potser una mica més el seu germà Manuel).
A la Fundació Juan Ramón Jiménez de Moguer es conserva un exemplar del llibret. La seva dedicatòria manuscrita diu: «Al gran poeta Juan Ramón amb l'entranyable afecte d'Antonio. Sòria, 1 maig 1912». El que és sorprenent és constatar que, a la part inferior del llom del llibre, hi hagi la indicació: «Segona edició». ¿Es va vendre tant el poemari tot just estrenar-se que el seu editor, Gregorio Martínez Sierra, va decidir encarregar-ne de seguida una altra tirada? ¿O es tractava, potser, d'un truc per consolidar el seu èxit inicial? El que era curiós, de tota manera, era l'extraordinària acollida atorgada a Campos de Castilla des del moment de la seva aparició. Antonio Machado ja no era només el poc famós poeta intimista de Soledades i de Soledades. Galerías. Otros poemas, sinó, per a la crítica -amb Miguel de Unamuno al capdavant-,
la veu lírica més única, més pura, de la generació batejada per Azorín com «del 1898». La generació del «Desastre».
Aquella primavera, Leonor Izquierdo va poder fullejar al seu llit, orgullosa, el primer exemplar de Campos de Castilla quan, encara que ella no ho sabés, ja no hi havia esperança. Esperança que encara no s'havia perdut del tot -o que no es volia perdre- en els versos d'A un olmo seco, escrit poc abans i que Machado no hauria pogut incloure al llibre per no fer patir la seva moribunda esposa. Es tracta d'un dels poemes més commovedors de l'idioma, perfecte en la seva contenció, en la minuciosa especificitat del vell arbre ferit pel llamp, mig podrit, però que, no obstant, amb l'ajuda del sol i de la pluja, ha aconseguit, potser per última vegada, treure unes fulles noves. Els versos elegíacs escrits poc després a Baeza, a prop de les riberes del jove Guadalquivir, però amb el pensament posat obsessivament en les de l'alt Duero, guardades pels seus àlbers cantors «entre cerros de plomo y de ceniza», són d'una bellesa que els eleva a la categoria de les obres d'art sense les quals no es pot continuar vivint.
No HI va haver segona edició ampliada de Campos de Castilla, que es va incorporar, amb afegits successius, a les Poesías completas de 1917 i posteriors. Seria desitjable que, en aquest any del centenari, algun despert editor tingués el detall d'oferir-nos-el, perquè el poguéssim disfrutar i aprofitar, en facsímil.
L'efemèride hauria de propiciar no només una reconsideració, molt necessària, de Campos de Castilla, sinó de l'obra total de Machado i, especialment, així m'ho sembla, atesa la situació actual del país, de Juan de Mairena. No s'ha d'oblidar mai que el poeta filòsof va ser alumne de la Institución Libre de Enseñanza, alumne la gratitud del qual envers Francisco Giner de los Ríos va quedar plasmada en un altre gran poema elegíac, el consagrat al mestre mort el 1915, amb el seu èmfasi sobre l'ètica del treball ben fet i la responsabilitat personal, pilars de la ILE («Yunques, sonad; enmudeced campanas»). Machado va practicar amb els seus propis alumnes d'institut, allà fins on podia dins del sistema estatal, els mètodes docents utilitzats per Giner, Cossío i els seus companys. Hi ha nombrosos i sovint emocionants testimonis en aquest sentit (Sòria, Baeza, Segòvia, Madrid). Sobretot -i això es reflecteix en Juan de Mairena- mirava d'ajudar els seus deixebles a raonar per si mateixos, a dubtar metòdicament de les certeses i dels dogmes dels altres i fins i tot dels seus propis dubtes. Una instrucció pública així entesa, lliure del «llaç de ferro» clerical que des de feia segles l'asfixiava, era l'única solució per a l'avanç del que considerava el poble «més desgraciat d'Europa». Per a Machado, l'element específic del cristianisme és l'amor fraternal. Tota la resta sobra i destorba, començant amb l'hipotètic déu castigador de les religions monoteistes.
Per a un dels seus companys més íntims de Segòvia, el poeta tenia dos vessants essencials: «Un escepticisme agut i una bondat extraordinària». Crec que va ser així.
ELS ÚLTIMS dies, com se sap, van ser atroços: la llarga i penosa caminada des de Barcelona fins a la frontera, els desvaris de l'anciana mare («¿Ja arribem a Sevilla?»), el convenciment que la República s'enfonsava sense remei... i el calfred del poema premonitori, escrit 30 anys enrere, amb la seva nau que no ha de retornar. ¿Què pensaria Antonio Machado de l'Estat espanyol actual, gairebé quatre dècades després de la mort del tirà i encara sense buscar els seus centenars de milers d'assassinats de la guerra i la postguerra? M'atreveixo a pensar que no seria, en absolut, del seu gust.

LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA. EL PARC DELS XIRIBECS

A l'equip de govern de l'Ajuntament d'Amposta sempre Els ha posat" les grans inauguracions. Això de "tenir-la" més gran que el rival (Tortosa) ho porten al gens convergents.
Recordeu l'acte de inauguració dels Xiribecs. Jo com si fos ahir. Total la comitiva municipal encapçalats per l'ancalde, l'ancaldessa i el que era senador espanyol destapant la placa. I els focs... I la música.
Les fotos (que no són meves) mostren l'estat actual del parc. El manteniment no dóna vots.

DIARI DE L’AGOST. DIA 31 (divendres)

MANIFESTACIÓ DE L’11 DE SETEMBRE INCOMPATIBLE
Ahir Duran i Lleida ho va deixar clar: A la manifestació de l’11 de setembre els conceptes independència i pacte fiscal són incompatibles.
Per què tots tenim clar el que significa voler la independència, oi? I si el lema, que a sobre és innegociable, és Catalunya, un país d’Europa, els qui vagin a la manifestació han de tenir molt clares les seves conviccions ideològiques. En canvi, tal i com va recordar el president de UDC, el pacte fiscal ens continua vinculats a Espanya. Amb més autonomia financera, és cert, però dintre de l’estat espanyol, una situació que ja coneixem des de fa temps. 
 
INIESTA MILLOR JUGADOR D’EUROPA
Me’n alegro per ell i també per la gent de Fuentealbilla, sobre tot per la meva amiga Loli. Un periodista per cada país membre de la UEFA van proclamar ahir a Andrés Iniesta (D. Andrés) com el millor jugador d’Europa de la temporada 2011-2012. Un reconeixement més al joc del Barça, del que ell és un dels seus màxims exponents. Com a testimonis de luxes hi eren presents Messi (que se’n va alegrar) i Cristiano Ronaldo que feia cara de circumstàncies.
Crec necessari que si Ronaldo no guanya (el proper títol individual serà la Pilota d’Or de la FIFA), li estalviïn les molèsties del desplaçament i el tràngol d’haver d’aguantar com el guanyador és un altre. Com és ben sabut, Cristiano és massa egocèntric  i a sobre no va tenir iaies que li lloessin les virtuts i, per tant, no sap perdre i després adopta les actituds que tots coneixem. Per a la propera ocasió caldria filtrar-li que no ha estat el guanyador (si finalment és així) i que posi qualsevol excusa per no acudir. Potser molta gent ho acabarà agraint. 
 
EL DEL BARÇA, UN GRUP ASSEQUIBLE
Barça, Benfica, Spartak de Moscou i Cèltic de Glasgow són els integrants del grup G de la lligueta de campions de la temporada 2012-2013. A priori tothom coincideix que és un grup assequible on el Barça no ha de tenir problemes per a superar la fase.
Aquest tipus de lliguetes serveixen per a fer caixa, ja que poques sorpreses s’hi solen donar i, normalment, sempre es classifiquen els dos favorits (excepte alguna ocasió) Ja se’n encarreguen els dirigents de la UEFA per a que sigui així. A cada equip sé li atorga un coeficient que surt dels resultats obtinguts durant un determinat període de temps. El Barça, sense haver guanyat ni la Champions ni la lliga espanyola, era qui millor puntuació tenia. Així a cada grup solen entrar un equip potent, un altre tampoc està malament, un de més fluix i, finalment, la que sol ser la ventafocs del grup en escasses opcions de classificar-se.
Hi ha una coincidència força generalitzada que el grup del Madrid serà el grup de la mort, es a dir, on hi ha menys diferències entre els equips que el formen. A part dels blanc hi són presents el Manchester City, l’Ajax i el Borussia de Dortmund. Malgrat tot, no crec que el Madrid tingui problemes per a passar.
Els altres dos equips espanyols són el València i el Màlaga, un equip novell en aquest campionat. El València tampoc hauria de tenir problemes per a classificar-se, encara que ho faci com a segon de grup; en canvi, al Màlaga no li veig opcions per accedir a la ronda següent. 
 
AVUI S’HA DE CREAR EL BANC DOLENT

El Consell de Ministres, ha aprovat la nova reordenació del sistema bancari a instàncies de la Unió Europea. Entre les mesures que s’adoptaran, la més important serà la creació d’un banc dolent que pugui absorbir els productes qualificats com a tòxics.

A l’estat espanyol els principals productes tòxics (i tal vegada els únics) és tot l’estoc immobiliari sorgit de la bombolla i que no es van poder vendre.
Aquest mateix matí escoltava un debat a la Cadena SER on es deia que el valor actual dels pisos és molt inferior a la valoració inicial. Això és cert, però encara no he sentit parlar de que, els bancs, per impagament dels seus compradors, s’acaben quedat el pis més les quantitats pagades fins llavors. Certament, durant els primers anys, pràcticament no s’amortitza capital i només es cobren interessos, però a la pràctica, em temo que és ben bé el mateix: els hipotecats es queden sense casa i sense els diners i, a sobre, el deute contret no s’extingeix amb la dació, per tant, segueix viu en el temps.
Deien a la tertúlia que el banc dolent, a la pràctica, no ho serà tant, perquè haurà de jugar un paper important en el sanejament de la banca. No obstant això, hi posaven pegues:   
-Per què no s’ha fet abans? Es porta més de dos anys parlant del tema i,
-Per què als ciutadans no se’ls hi concedeixen les mateixes moratòries per a intentar sanejar-se? És diu que el banc dolent, abans no pugui treure’s de sobre tots el immobles propietat dels diversos bancs espanyols, poden passar 10 anys.
O sigui que va per a llarg... 

ELS DEL PARO, AL PARO
El Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) acomiadarà, a partir d’avui mateix 324 treballadors.
324 treballadors que passaran a formar de l’empresa més gran d’Espanya, es a dir, de l’INEM.  
O sigui que dintre d’uns dies hauran de retornar tal vegada al lloc on havien treballat durant els darrers temps per a passar la revista de la seva nova situació.

La desmembració  de l’INEM (estatal) i la creació del SOC va ser una d’aquelles coses que, des del meu punt de vista, més malament no es podien fer. Un dia els hi van dir als treballadors: A partir d’ara vosaltres formareu part del SOC i vosaltres continuareu igual. Van seguir compartint local i només ells sabien exactament per a quina administració treballaven.

La diferència? Mentre que l’INEM s’ocupa de les polítiques passives (atur), el SOC ho fa de les polítiques actives, es a dir, de les ofertes de treball i cursos formatius.