LES FOTOS DE L'ESTIU. ELS AUTOS LOCOS VII

QUI SOM I ON ANEM?

El President Montilla a la sala de plens de l'Ajuntament d'Amposta.

El relleu per part del PSC dels seus càrrecs al Parlament, de moment, és el darrer episodi de les lluites pel control del partit entre l’actual directiva i l’antiga cúpula.
Si només es tractés d’una renovació d’acord amb els resultats del darrer congrés del partit, el canvi seria lògic, però tot fa pensar que no és només això.
El PSC està en hores baixes. Això és un fet incontestable i fàcilment demostrable. I ni té tota la culpa l’anterior Primer Secretari José Montilla ni l’actual Pere Navarro. La decadència del PSC ve de més enllà i, sobre tot és degut a la manca d’identitat pròpia. Montilla va ser president amb els pitjors resultats que mai havia obtingut el partir i els de 2010 encara van ser pitjors.  
Mentre els altres partits han anat marcant un estil propi, el PSC ha quedat ancorat en terra de ningú i el pitjor és que no té clar com sortir-se’n.
Durant molt de temps Pasqual Maragall va lidera el partit de forma incontestable. Fins i tot va saber marcar estil propi amb el reivindicat federalisme de l’estat i el seu catalanisme estava fora de tot dubte.  
Però Pasqual Maragall feia nosa a molta gent de dintre i fora del partit. La nova cúpula socialista, tot i etiquetar-se com a catalanista, el cert és que cada vegada s’assemblava més a una franquícia regional del PSOE. Poc a poc el sector més catalanista del partit i més proper a qui va ser el primer President de la Generalitat socialista, va anar quedant apartat dels llocs de responsabilitat. A partir d’aquest moment va començar una lluita interna que el passat congrés on va sortir elegida la nova direcció amb l’alcalde de Terrassa Pere Navarro al capdavant, no ha sabut o no ha pogut solucionar.  
Ahir mateix vaig escoltar una opinió d’un contertulià del programa de TV3 Divendres que em va deixar una mica trastocat. Es va dir que al PSC hi havia un perill real de valencianització.  Per valencianització s’ha d’entendre les lluites pel poder que hi ha hagut al País Valencià durant diverses dècades, la qual cosa ha debilitat considerablement el socialismes i la privat (entre d’altres coses) de poder rivalitzar en condicions similars amb el PP, amos i senyors de València durant massa temps.  
No crec que cap militant i simpatitzant desitgi un PSC afeblit i ara mateix està més proper de la ruptura que de la cohesió. És responsabilitat del primer secretari marcar el full de ruta que s’haurà de seguir, però també de donar cabuda a les diferents famílies socialistes. No pot prescindir de cap i, encara més, cal donar joc a aquelles que, sense ser de la seva mateixa línia, tenen grans simpaties entre la militància.

Concretament estic parlat del grup més maragallista que, a la vegada està considerat como el més catalanista, el qual, ara mateix té molt poc protagonisme dintre del partit.

Properament ha d’haver un plebiscit per a escollir el cap de cartell electoral de cara les properes autonòmiques que, fins i tot, podrien avançar-se a la propera primavera. Per tant cal estar preparats per a qualsevol moment. Tan important és escollir el candidat com presentar un partit cohesionat i amb els idees clares, la qual cosa, i com ja he dit anteriorment, ara per ara, no passa.
Des del meu punt de vista s’ha de seguir una línia molt més d’esquerres però també cal renunciar al federalisme que desitjava Maragall, entre d’altres coses perquè a Madrid (governi qui governi, no estan per la labor)
Finalment un advertiment. Fora del PSC hi ha diferents grups de voltors que estan esperant pescar en aigües revoltes. Algun d’ells ja ho ha aconseguit.  

LES FOTOS DE L'ESTIU. ELS AUTOS LOCOS VI

COMPTADOR A ZERO

Sol ser costum que quan un govern de diferent color s’alterna al cap davant d’una nació, comunitat, ajuntament, etc. es culpi a l’anterior per l’herència rebuda, normalment econòmica.

Cal dir però que l’endeutament d’una administració no implica, necessàriament, una mala gestió. Dit això, és cert que normalment, sempre s’ha estirat més el braç que la mànega i, de vegades, s’han fet coses només per acontentar al dirigent territorial de torn, quasi sempre del propi partit que governa.

Abans de que Catalunya demanés oficialment el rescat, el portaveu del govern català Francesc (Quico) Homs va caure en la demagògia fàcil de donar la culpa del dèficit de Catalunya als governs del Tripartit. Com si a l’hora de la presa de possessió de Pasqual Maragall, el primer govern Tripartit s’hagués trobat el marcador a zero.

Només per a fer front de les despeses corrents (nomines, assegurances socials, despeses generals –llum, aigua, telèfon...-) les administracions es veuen obligades a recórrer al finançament aliè, sovint per que les transferències de tresoreria que els hi arriben d’administracions superiors, i aquestes es retarden més del degut.

Segurament, si comparem el dèficit de la Generalitat de l’any 2004 (primer govern Tripartit) i el de 2010 quan CiU torna al govern, la diferència és molt gran. Però també els ingressos via transferències estatals són molt superiors, la qual cosa permet un endeutament superior en xifres absolutes. Cal recordar per exemple, que la recaptació via IRPF es va incrementar del 33 al 50 % a partir de l’exercici de 2010. També es va incrementar l’import de les transferències per IVA i Impostos Especials.

Les polítiques socials portades a terme pels governs anteriors (Espanya i Catalunya) tindrien part de la culpa del dèficit fiscal del que es queixa el govern de CiU. La posada en marxa de la Llei de la Dependència impulsada per Zapatero i aprovada durant el seu mandat va permetre ajudar a les famílies més necessitades i que Espanya entrés del ple al segle XXI.

En canvi, les retallades que apliquen els governs de la dreta (el PP a Espanya i CiU a Catalunya) en àrees tan estratègiques com són els propis serveis socials, però també la sanitat, l’educació o la cultura, faran retrocedir a Espanya i Catalunya diverses dècades de cop. Però el pitjor és que hauran de passar moltes dècades abans de recuperar el temps perdut i tornar a resituar el país al lloc on li pertocaria estar.

Per això cal qüestionar-se  l’efectivitat de les mesures que s’estan aplicant i si realment les retallades ens portaran en lloc.

Permeteu-me que, al menys, ho posi en dubte.