En l'actualitat, el planeta Terra està organitzat en 193 estats, que són els que formen part de l'ONU. Segons el Fons Monetari Internacional (FMI), el 2013 l'economia mundial creixerà, globalment, un 3'6%. En canvi, el conjunt dels 17 països de l'Eurozona només creixerà l'any vinent un raquític 0'2% i, en el cas concret de l'Estat espanyol, el PIB tornarà a baixar un 1'3%, després de fer-ho al 2012 un -1'5%.
És a dir, mentre una gran part de la humanitat viu en un "clima" de bonança econòmica i raonables expectatives de millora -encara que molts països parteixin d'una situació de pobresa-, els ciutadans de l'Eurozona i, per extensió, de la Unió Europea (UE) estem immersos en una duríssima i vertiginosa espiral de degradació de la nostra qualitat de vida. En un món habitat per 7.000 milions de persones, els 500 milions que formem part de la UE som els que ho tenim més magre.
(No m'agraden les profecies, però els economistes-matemàtics que s'han dedicat a estudiar-ho pronostiquen que l'Estat espanyol i la Unió Europea no sortirem de la recessió... fins al 2020. Segons aquests models prospectius, la crisi no ha fet més que començar i encara ens queden per davant vuit anys de penúries. Vuit anys!)
Per què la UE i l'Eurozona som tan vulnerables al "tusnami" financer que es va desfermar l'any 2007 a Wall Street amb l'estafa de les "subprime"? Per una raó ben senzilla: per la feblesa estructural de les institucions europees, en plena transició entre l'antic Mercat Comú i els futurs Estats Units d'Europa (EUE). Tots sabem que Barack Obama és el president dels Estats Units d'Amèrica (EUA), però el bon jan de Herman van Rompuy -encara sigui el president del Consell Europeu- no és el president dels EUE... perquè no existeixen.
Europa és una entel·lèquia econòmica, política i cultural. La crisi ha posat al descobert les nostres misèries. L'Eurocambra, la Comissió, els 33.000 euroburòcrates de Brussel·les... són el simulacre d'una falsa identitat. Excuseu-me, però Europa és can Pixa. Noruega i Suïssa no volen saber res de la UE. Gran Bretanya, Dinamarca, Suècia... s'han negat a formar part de l'Eurozona. No hem estat ni capaços de consensuar una llengua comuna que ens vertebri. Com s'han entendre un polonès i un italià, o un portuguès i un grec? En anglès, en francès, en alemany? (I, per postres, Brussel·les no té diners per pagar les beques dels programes Erasmus!)
L'egoïsme i la miopia dels dirigents dels vells Estats-nació han impedit que el projecte europeu qualli i evolucioni ràpidament vers els EUE. Davant aquest clamorós buit de poder, Alemanya -sempre Alemanya- ha decidit tirar pel dret i erigir-se en la potència imperial dominant de la UE. Brussel·les és avui un apèndix de Berlín i l'euro és un marc ampliat. Del somni dels EUE hem passat a la dictadura democràtica del IV Reich.
I heus aquí que, en aquest context, una antiga nació d'Europa, Catalunya, planteja obertament la secessió de l'Estat espanyol, un disciplinat súbdit d'Angela Merkel. Sense ser-ne remotament conscients, els set milions d'habitants d'aquest triangle que va de Lés a Port-bou i a Les Cases d'Alcanar estem a punt de fer saltar pels aires l'actual Unió Europea.
Són faves comptades. L'Estat espanyol és un malalt terminal. Els sectors públic i privat han caigut en un pou sense fons. Sabem què ha passat a Grècia. Però és que l'Estat espanyol és quatre vegades Grècia! Si Catalunya trenca, els aconteixements es precipiten: Espanya declara el "default", Brussel·les no té recursos per rescatar-la, els grans bancs creditors (francesos i alemanys) peten i la UE implosiona.
No siguem infants. Tot el que passa a Catalunya està inserit en el complicat escaquer geopolític europeu. Des de sempre. Fets cabdals de la nostra història, com la Guerra dels Segadors (1640-52), la Guerra de Successió (1701-14), la Guerra de la Independècia (1808-14) o la Guerra Civil (1936-39) no són episodis exclusivament catalans o espanyols. Són enfrontaments polítics entre les principals potències europees, encara que nosaltres hi vam posar la sang i el patiment.
Exactament passa amb l'actual procés secessionista de Catalunya. No és només un contenciós identitari i polític amb Espanya. Té implicacions internacionals de primeríssima magnitud que se'ns escapen. Tots estem molt cofois perquè el "món ens mira". Però, per què ens miren? Perquè els grans líders mundials saben que el trencament de l'Estat espanyol és el detonant que pot carregar-se el precari edifici de la Unió Europea.
En el joc mundial, què és avui Catalunya? A través del port de Barcelona, que hem cedit graciosament a l'empresa Hutchinson, som la gran plataforma d'entrada de les mercaderies Made in China al Vell Continent. El Govern d'Artur Mas és el principal aliat polític que té el sionisme a la Unió Europea. També som la base industrial i financera d'Alemanya a la península Ibèrica. I ja hi ha 200.000 russos que s'han instal·lat a casa nostra i que n'han fet una colònia. Poca broma. El còctel és explosiu i m'agradaria saber les anàlisis que transmeten, de tot plegat, els cònsuls dels Estats Units, Gran Bretanya o França.
Per ser clars. Escòcia no treu la son a la UE: és un país perifèric que està fora de l'Eurozona. Flandes, tampoc: si deixa Bèlgica, s'integrarà directament a l'òrbita alemanya. Ni Euskadi: és molt petit (dos milions d'habitants) i ja fa molts anys que, com Navarra (0'6 milions d'habitants), és semi-independent. El maldecap, el gran maldecap de Berlín-Brussel·les, és Catalunya.
Dit això. Plantem cara i lluitem contra el IV Reich. Una altra Europa és possible, necessària... i urgent!
Podeu llegir l'article al Triangle.
Avui, 14 de novembre, treballadors i treballadores, ciutadans i ciutadanes d’arreu d’Europa ens hem mobilitzat. De Hèlsinki a Lisboa, d’Atenes a Berlín, de Londres a Barcelona, milions de persones hem alçat la veu per dir PROU a unes polítiques d’austeritat que comporten greus retallades als drets laborals i socials de tots els ciutadans i ciutadanes, i per dir NO a unes polítiques que posen en perill el futur del model social europeu!