El encara President en funcions Sr. Arturo
Mas, demana als altres grups de la cambra catalana que s’uneixin al pacte de
legislatura que van signar ell mateix com a cap de files de CiU i Oriol
Junqueras d’ERC.
Per molt que ho digui i que insisteixi, serà
què no, Sr. Mas. No s’han donat les condicions necessàries per a que cap de la
resta dels grups s’hi pugui sumar.
És ben cert que, jo mateix, havia parlat d’un
govern de concentració que contemplés, al menys, CiU, ERC, PSC i ICV-EUA.
Encara que també és veritat que havia parlat d’altres possibilitats.
Quan el que es pretén fer és un govern d’unió
nacional, cal, des de el primer moment, expressar aquesta voluntat per a que
tots els partits que hi estiguin interessats puguin donar la seva opinió i
aportar les seves propostes.
Ara com ara, el pacte signat entre les dues
forces que més diputats tenen al Parlament, contempla les mesures acordades
entre tots dos i, en l’hipotètic cas de que s’hi afegissin d’altres formacions,
haurien de subscriure el text als 100 %, la qual cosa em sembla impossible.
El PSC no s’afegirà perquè el ful de ruta
marcat no és el seu, està clar. Més enllà de les divergències internes que
tenen els socialistes, és evident que hi ha un sector molt més nacionalista i,
si m’apureu, fins i tot independentista, però d’aquí a caminar de la ma de Mas,
hi ha una distància insalvable. Navarro ja va anunciar fa setmanes que ni
governarien amb CiU ni tant sols votarien l’envestidra de Mas.
El PPC hauria desitjat ser el soci de govern preferent,
però CiU hauria hagut de renunciar al seu full de ruta, és a dir, fer el referèndum
sobiranista i, evidentment treure’s del cap la idea independentista. Ara per
ara, al menys sobre la taula, els objectius d’una i de l’altra formació són del
tot divergents, fins i tot oposats diria jo.
Els d’ICV-EUA són els que més prop estan de
les dues formacions que han signat el pacte de govern, però no crec que als
seus dirigents els agradi gens ni mica haver de renunciar al que és el moll de
l’os del seu programa: les polítiques socials. Joan Herrera es va cansar de
repetir allò de: Això no és una crisi, és
una estafa! El nou govern català seguirà retallant i, molt a pesar d’ERC,
està clar que, encara que sigui menys, seguirà tocant els pilars del benestar.
C’s no té res a veure amb el futur govern. Ara
mateix encara estan sobre el núvol per haver aconseguir 6 escons més, prova que
la política que han fet en aquests dos anys els hi anat perfecte. S’arriscaran
a canviar-la per perdre tot el què han guanyat? Evidentment, no.
I per acabar, les CUP. Algú s’imagina a les CUP
pactant amb qualsevol de les formacions que hi ha Parlament? Jo no. Abans
hauria d’haver una regeneració total de la política del nostre país. Mentre els
partits que governin o que hi tinguin opcions, no deixen de donar suport als
poderosos (banca, multinacionals, etc.), el pactes són del tot impossibles.
Per tant, Mas s’haurà de fer la idea que la
seva única parella de ball serà
Junqueras. Sí, ja sé que l’Oriol no és un sex
symbol i que de vegades, ballant, ballant, el xafarà, però s’haurà d’aguantar
i, també és possible que li hagi de donar algun pessic. És l’inconvenient de
voler ser president i tenir una situació de desavantatge.
