QUI ES CREU A D. MARIANO RAJOY (encara)?

Caricatura de Javier B.V. publicada a la Vanguardia.

Davant l’afer Barcenas que ha estat com un torpede a la línia de flotació del PP, Rajoy diu que no li tremolarà el pols a l’hora de depurar responsabilitats.

Potser D. Mariano ignora que el primer responsable, ja que en esta vida és pot ser pecar d’acció o d’omissió.

No sé si D. Mariano ha estat o va estar en el passat un dels receptors del sobres que sembla ser es repartien els alts càrrecs del PP, tal i com va confirmar el qui va ser Secretari General d’AP Jorge Verstrynge, o simplement, quan això es feia, es girava cap a l’altre costat fent com aquell que no veu res.   

D. Mariano va arribar a la presidència del PP per casualitat. Aznar va manifestar no fa gaire que el seu primer candidat era Rodrigo Rato, però que aquest li va dir que no, potser perquè sabia que  fora de la política es podien guanyar més diners.

Va ser un mal cap de l’oposició que, durant els primers anys de l’estafa (no és una crisi, és una estafa) es va limitar a criticar el govern de Rodríguez Zapatero sense voler arrimar mai l’espatlla només amb l’única intenció d’apartar els socialistes del govern com més aviat millor.

No era difícil preveure que, D. Mariano, seria un mal cap de govern. No obstant això, el 20-N de 2011 va enganyar a molta gent que van confiar en ell esperant sortir de el més aviat possible de l’estafa. Potser alguna van pensar que tenia una mena de vareta màgica que només tocant un porcí de territori espanyol tot canviaria d’un dia per l’altre. Aviat se’n van adonar que no seria així.

Una de les primeres mesures que va prendre va ser fer una reforma laboral que acontentés al món empresarial. Des de sempre, les reformes laborals han demostrat ser un fiasco i, la de Rajoy, no seria l’excepció. Ni amb reforma ni sense reforma, l’atur, el mal endèmic d’aquest país, no parava de créixer i créixer. De fet, avui en dia, després d’un any de govern del PP, encara segueix creixent a un bon ritme.

Degut a aquesta situació, els sindicats li van fer una vaga general. Mai cap dirigent de l’estat espanyol havia patit una vaga general als escassos mesos de governar. I és que el seves polítiques econòmiques, però també social, no acabaven de rutllar.   

Després van arribar les pujades d’impostos (primer l’IRPF i després l’IVA), tot i que s’havia compromès a no fer-ho.

Les continues retallades en sanitat, educació, cultura, etc. van tocar el moll de l’os de l’estat del benestar i això que havia garantit que no tocaria aquests pilars bàsics de la societat.

Finalment va arribar la supressió de la paga de Nadal per a tots els empleats públics de qualsevol administració (central, autonòmica, local, seguretat social...) I ho va fer poc temps després que el Ministre Montoro hagués dit que no es retallarien el sous dels funcionaris. Cóm és possible tanta hipocresia D. Mariano? Potser perquè ja s’havia oblidat de les dures crítiques que va llençar cap a Zapatero quan va aplicar les primeres mesures. Per tot això sé li va convocar una segona vaga general. 2 VAGUES GENERALS EN MENYS D'UN ANY!!

I si mirem portes cap endins, ens en adonarem que no ha mogut un dit a l’hora d’actuar contra els corruptes de casa seva involucrats en innumerables casos de corrupció: Gürtel, Brugal, Palma Arena, EMARSA...

El propi Bárcenas, inculpat en la trama Gürtel seguia disposant de despatx a la seu de Gènova i Ricardo Costa, Secretari General del PP Valencià, se’l va apartar per un temps sense que tampoc perdés el seu status dintre del partit.

I ara pretén que ens el creguem? No D. Mariano, no, ens ha enganyat massa vegades per a que els ciutadans puguem pensar que aquesta vegada sí que ens diu la veritat i farà fora els responsables (TOTS) de la corrupció del seu partit. Potser perquè també vostè, D. Mariano, hauria de plegar.  

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LA CRESCUDA DE L'EBRE DES DE LA RIBA ESQUERRA

QUART ASSAIG DE XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA I

Les paraules de Harpo Marx

Harpo, el mut dels germans Marx.

Dilluns, 14 de gener del 2013
Ara que Spielberg i Daniel Day Lewis estan a punt de saltar a les alfombres vermelles dels Oscars amb el seu biopic d'Abraham Lincoln, em vénen a la memòria alguns dels referents del que va ser setzè president dels Estats Units. La recreació cinematogràfica de Spielberg segueix la de Griffith, però sens dubte té una evident intenció hagiogràfica. De tots els presidents dels EUA, només Lincoln i Franklin Delano Roosevelt han estat entronitzats en el santoral de la humanitat. El primer per l'emancipació de la població negra. El segon per la conferència de Ialta i pel New Deal. Enrere queden els sanguinaris episodis de la guerra de secessió o de la conquista de la fortalesa europea. A vegades no és l'estadista el que s'inventa les guerres, sinó que són les guerres les que l'elegeixen a ell.
Però el nom de Lincoln té una importància vigent en la història d'Espanya. La Brigada Lincoln va participar activament al costat de la República sabent que lluitava contra els feixistes en una primera línia que podia alliberar una bona part del continent europeu. Dels 3.000 membres de la Brigada, el 40% eren jueus, altres eren membres del Partit Comunista o simplement demòcrates. Un centenar d'aquests eren de color. En el moment del seu retorn, havia deixat al camp de batalla uns 1.800 morts. L'historiador de la lite-
ratura E. L. Doctorow s'escapa del moviment de la Lincoln per destacar el personatge de Robert Jordan, un professor d'espanyol que acaba sent l'heroi de la novel·la de Hemingway Por quién doblan las campanas. Hemingway troba en Jordan el seu alter ego. És l'home solitari que, igual que George Orwell, desconfia dels comunistes. Però el més important de Hemingway, igual que Malraux o que el mateix Orwell, és que van ser al lloc dels fets, i el que ens expliquen forma part de les reflexions d'un combatent únic davant un món atroç que s'acosta. Hemingway, assegut davant una taula de l'Hotel Florida de Madrid, era allà mentre les bombes anaven caient sobre la ciutat. Totes les guerres acaben generant molts morts però també algun heroi que ens les explica.
Doctorow ens ajuda a compren-
dre'ns una mica. Ara ja no hi ha guerres armades. L'heroisme, si existeix, està en les multituds d'aturats, de gent a qui la crisi i els bancs han desnonat. No fa pudor de pólvora, però sí d'angoixa i desesperança. Ni tan sols hi ha el rumor que aviat arribaran els nostres a alliberar-nos. Ja ningú és dels seus, perquè les crisis econòmiques tornen l'ésser humà a la condició d'ésser solitari. És llavors quan l'escriptor s'ha d'enfangar fins a l'engonal i explicar el que està passant al seu voltant. Amb el film sobre Lincoln es podrà veure una versió edulcorada d'Els Miserables. ¿Què se n'ha fet dels Victor Hugo, del Gorki d'Els baixos fons, del Pío Baroja de La lucha por la vida, de les obres de Candel o de Martín Santos? Sembla com si l'escriptor contemporani preferís anar a beure de les seves fonts lluny del seu país, allà on la misèria aliena l'ennobleix i el converteix en un explorador dels sentiments primitius. Els bons salvatges passats pel tamís de l'escriptor occidental arruïnat ja no són salvatges. Però la seva bondat ens ajuda a escapar d'un món de pensions retallades, d'ETS i de l'amenaça d'haver de dormir en un caixer automàtic. L'home blanc en terres citrines segueix semblant més del que és, i és llavors quan la ficció salva escriptor i lector. Es tracta de crear el somni de llocs que ens inciten a visitar paradisos perduts. En temps d'abundància, l'escriptor passava les vacances en escenaris idíl·lics. Avui, quan l'idil·li amb el seu país s'ha tornat una permanent amenaça, l'escriptor es refugia en illes desertes o en continents on l'escassetat no és una catàstrofe sinó una manera d'administrar la civilització.
De tota manera, d'aquesta mena d'escriptors i de novel·les n'estem més aviat mancats. Incapaços de travessar els meridians, la majoria de nous escriptors es refugien en la convicció que qualsevol temps passat va ser pitjor. Ens trobem amb ficcions escapistes en les quals ni tan sols hi ha lloc per a l'humor o per a la sàtira. Potser l'heroi del nostre temps no és Hemingway sinó Harpo (Adolph) Marx. Necessitem un mut perquè puguem imaginar tot el que s'hauria d'explicar d'aquest país de vodevil en el qual la corrupció, la inoperància, el ridícul i la desgràcia col·lectiva s'han acantonat entre nosaltres. Que vingui Harpo i que ens recordi que algun dia, quan tot això s'acabi, els escriptors tornaran a parlar del seu temps i del seu món, perquè mentrestant estan amarrats a les seves taules defensant un petit lloc de treball. Definitivament l'heroisme va morir amb Hemingway.

Joan Barril