EL PP I LA POLÍTICA LLORO

La tàctica del PP és repetir constantment, com si d’un lloro es tractés, tot allò que vol que recali entre la societat. Un exemple el tenim aquest dies quan des de Rajoy fins el darrer dirigent del partit, diuen per activa i per passiva que estem sortint de la crisi, estem sortint de la crisi, estem sortint de la crisi... Al final, el missatge cala entre la ciutadania i els més beneits s’ho acaben creient. Molts d’aquests beneits són els que van votar-los perquè traurien a Espanya de la crisi i possiblement els tornaran a votar perquè ja se sap, si ens han de robar, al menys que ho faci un bon professional i ja sabem que els del PP amb això estan diplomats.
Però me’n he adonat que encara tenen una altra consigna: culpar a la República dels morts que hi va haver a la guerra Civil Espanyola. Ara ha estat la presidenta del partit a Guadalajara que, a la vegada és la presidenta de la diputació. Segons aquesta senyora la República ens va portar a la Guerra Civil, ignorant que van ser els feixistes els qui van donar un cop d’estat en contra d’un règim legalment sortit de les urnes. Bé, d’aquest tema ja en vaig parlar la setmana passada i vaig dir el que pensava. Només una qüestió: Què passaria si ara la societat es revoltés farta de l’actual situació de crisi i mangoneo fins fer caure el govern del PP? De qui seria la culpa? D’ells segur que no.
Però quan de parlar de Bárcenas es tracta, curiosament, emmudeixen tots sense saber per quina estranya raó... O sí...   

La necia nostalgia franquista del Partido Popular

Juan Carlos Monedero

El portavoz adjunto del PP en el Congreso, Rafael Hernando, dice que la República fue responsable de un millón de muertos en la guerra civil.  Además de un reaccionario es un ignorante. Las nuevas investigaciones sobre las víctimas de la guerra civil rebajaron esa cifra literaria.  Y han demostrado, al tiempo, la voluntad genocida del levantamiento. Desde antes del levantamiento les sobraba media España. Su única legitimidad, ayer y hoy, es el botín de guerra. Huele a lo mismo cuando dicen: ¡Tenemos mayoría absoluta! No terminan de quitarse ese fascista que les habla al oído.

¿Cómo puede un dirigente político igualar la democracia y la dictadura? Tontos y amables con el fascismo. Típica dirigencia PP. Le ha faltado decir que los judíos son responsables de seis millones de asesinados en los campos de exterminio, que los tutsis fueron responsables de asesinarse a sí mismos a machetazos en Ruanda o que los izquierdistas fueron los responsables de su asesinato por Suharto, que en realidad eran ellos mismos. Aunque, en verdad, van a decirlo en un par de días cuando las democráticas bombas del Nobel de la paz Obama masacre a la ciudadanía en Siria. La culpa, obviamente, es de las víctimas.

No ha dejado claro Rafael Hernando si la República fue responsable por haber impedido el golpe de Estado de los militares en 1936, por haber resistido durante tres años o porque los republicanos derrotados luego siguieron luchando por la democracia enfrentando a Hitler y Mussolini durante la Segunda Guerra Mundial. Con la bandera republicana en el morral. El tanque Guadalajara entró de los primeros a liberar París. A los republicanos que lucharon en la Resistencia los homenajean en Francia. A Franco no. Franco –dictador genocida que tuvo en sus gobiernos al fundador del PP, Manuel Fraga- es un fascista en todos los libros de historia de Europa. Menos aquí. Esas cosas de nuestra Transición. Empezamos este nuevo curso insistiendo en una vieja idea: sólo en España puedes ser demócrata sin ser antifascista.

Dice Hernando que la bandera republica es inconstitucional, al igual que la bandera franquista. Nunca entendieron qué significa una Constitución. En España, durante cuarenta años, por su culpa, no tuvimos una. Siguen en las mismas. Son tan reaccionarios que ni siquiera entienden que en democracia, la voluntad popular sirve incluso para dotarnos de una nueva Constitución e, incluso, de una república. Mientras que la bandera franquista era la bandera de una dictadura que asesinaba o encarcelaba a los disidentes, la bandera republicana tenía detrás una Constitución que otorgaba el derecho a cualquiera para construir un nuevo régimen si tenía los votos para ello. Pero Falange, el partido al que confiaron los franquistas su política, sólo confiaba, como decía Primo de Rivera (hijo de dictador) en la “dialéctica de los puños y las pistolas”. Hernando es tan necio que no ve las diferencias. Portavoz adjunto del PP en la sede de la soberanía popular. Empezamos bien.

Los cachorros del PP -que expresan lo que han aprendido a la hora de comer la paella el domingo en la casa familiar o en las escuelas de verano de su partido-, levantan el brazo a lo nazi, añoran el franquismo y volverían a cazar rojos como en los mejores años de sus mayores. El PP les ríe la gracia y avala ese quehacer.  El Parlamento español sigue sin condenar en un pleno el golpe de 1936 y la dictadura franquista. No chirría. Siguen en las calles los nombres de los asesinos y los genocidas o la Catedral de Sevilla da reposo a un psicópata, Queipo de Llano, que invitaba a las tropas moras a violar a las mujeres españolas responsables del delito de ser esposas de los milicianos. Un buen católico. La ayuda para remozar la tumba del dictador en el Valle de sus caídos salió en el BOE el 18 de julio de este año. Somos la única especia animal que tenemos el sentimiento de repugnancia. Pues va a ser verdad.

GUERRA NO!

Síria va ser l’únic país on no va triomfar la anomenada primavera àrab. De fet, a la llarga, les revoltes van fracassar en tots els països, però és que a Síria ni tan sols va tenir la possibilitat de fracassar. En guerra civil des de fa dos anys i mig, sembla ser que el dilema actual és si s’ha d’intervenir militarment o no.

Igual que el lema que va emprar el govern del PSOE, allà per l’any 1986 quan s’havia de fer el referèndum de l’OTAN: d’entrada, no. No a la guerra!  

Si, finalment, s’acaba declarant la guerra en contra Baixar al-Àssad, l’excusa de les potències és la suposada utilització d‘armament químic contra les tropes rebels el passat 21 d’agost. Però després de la investigació in situ d’experts de Nacions Unides, no ha quedat clar si l’exèrcit sirià va emprar o no substàncies químiques en contra de les tropes opositores al règim.

Vulgues o no, les comparacions amb l’Iraq són inevitables. No puc deixar de recordar les mentides que es van dir per a justificar la guerra contra el dictador Saddam Hussein. La principal amenaça era l’existència d’arsenals nuclears que mai van estar provats. Fins i tot es van d’haver de demanar disculpes. Per tant, qui ens assegura ara que Al-Àssad ha utilitzat armament químic contra les forces opositores i no ha estat a l’inrevés? Els opositors (o rebels si voleu) davant de la no intervenció de tropes estrangeres i veient com passa el temps sense que ningú els hi doni un cop de ma, no és possible que hagin volgut provocar una intervenció militar per part dels Estats Units i els seus aliats? No ho afirmo ni molt menys, només ho deixo aquí com a hipòtesi de treball.

Una vegada més ens troben davant de l’etern dilema: Envair el país per fer caure un dictador que està massacrant els seus conciutadans només pel fet d’estar contra ell i posar així solució a la situació o no fer-ho i deixar que tot segueixi igual.  

De moment el nombre de morts s’eleva a uns 100.000, mentre que la de refugiats a d’altres països és de més de 2 milions i el nombre de desplaçats interns ascendeix a més de 4 milions. Les xifres són tan esgarrifoses com eloqüents. Es a dir, parlen per elles soles i no li cal donar més voltes.

Però tornant a l’Iraq, després de la caiguda del dictador, els atemptats amb morts han continuat de forma continuada. Segurament la premsa ho ha silenciat esperant que, poc a poc, vagi desapareixent de la nostra memòria col·lectiva, però la realitat és la que és i ningú pot canviar-la.

Què passaria a Síria? Només el temps ens ho acabaria responent, però des d’aquí vaticino que es prengui la decisió que es vulgui, la pau no acabarà arribant de forma immediata. Mentre, diàriament es produirà la mort de persones innocents i des d’occident mirarem cap a un altre costat, com sempre hem fet.          

VITÒRIA-GASTEIZ VII