33 MIL MILIONS D'EUROS

Amb un govern de dretes, quan sents parlar de reformes, posa’t a tremolar. Per tant, si sents que s’està fent un estudi per a reformar les pensions, compra’t dues mantes i potser encara faràs curt…
Quan a un país on les pensions estan per sota del Salari Mínim Interprofessional que, a la vegada, és molt inferior a la mitjana europea, es volen trobar solucions per a sortir de la crisi (no s’afirma que ja ens en estem sortint, per tant, per a que cal prendre mesures noves?) i això passa per estalviar 33.000 milions d’euros al sistema públic de pensions, vol dir que a partir de l’entrada en vigor de la llei, als jubilats i pensionistes no se’ls incrementarà la prestació tal com se’ls està fent fins ara, es a dir, per a les pensions més baixes es tenia en compte l’IPC i, per consegüent, perdran poder adquisitiu. Per tant, un govern de dretes fent valer la majoria absoluta que sé li va atorgar a les urnes, portarà als jubilats i pensionistes d’aquest país a vorejar el llindar de la pobresa i farà valer aquella màxima que diu: els rics cada cop més rics i els pobres cada cop més pobres.
El 7 milions d’aturats és una rèmora que impedeix que el país pugui créixer i generar riquesa amb normalitat. L’atur és el primer obstacle que s’hauria de salvar. Diuen els experts que molts dels que cobren el subsidi d’atur, estan treballant a l’economia submergida. De no ser així, la situació econòmica general del país seria insostenible. Aquest frau es quantifica en un 20% del Producte Interior Brut (PIB)
Des del govern central, s’haurien d’habilitar els mecanismes necessaris per tal d’aplicar les mesures correctores precises enfocades a lluitar contra el frau, sense oblidar la creació d’ocupació; segurament que unes mesures anirien estretament lligades amb les altres. Però posar en marxa aquest sistema, sense cap mena de dubte és excessivament complex i davant d’una situació difícil, cal mirar de buscar alternatives molt més fàcils i, a curt termini, més viables.
No em direu que no és més fàcil retallar el sou als funcionaris públics i les pensions al jubilats que fomentar un r+d+i que permeti crear treball estable i de qualitat per a una majoria dels aturats d’aquest país?
Després de tot aquest panorama, presumeixo que fer de ministre o fins i tot de president del govern d’Espanya no deu de ser tan complicat. Només cal ser ambigu i gaudir del suficient suport econòmic per a portar a terme una campanya electoral digna. El com s’ha obtingut el finançament, a la vista dels resultats obtinguts pel PP en els darrers comicis, no té la més mínima importància per a una bona part de l’electorat.
I així ens va…

PALS A LES RODES A LA INDEPENDÈNCIA

Segons l’opinió del govern català, els moviments que està fent els darrers dies els central, voldria dir que tenen coll avall que la consulta s’acabarà fent.  

No és el cas de Rajoy que, com sempre, no diu res, però d’altres ministres, com el d’Exteriors Garcia Margallo si que estarien usant tota la influència de la que són capaços per a torpedinar qualsevol gest que pugui recolzar la posició catalana.

Recordeu per exemple que la setmana passada, els governs de Letònia i Lituània (dues de les repúbliques secessionistes de l’antiga Unió Soviètica) es van mostrar favorables a que Catalunya pogués assolir l’status de país independent. Per aquest motiu es va cridar a consultes els seus ambaixadors a Espanya i, després de llegir-los la cartilla, van rectificar. Bé van dir allò de: s’han interpretat malament les nostres paraules...

Però no només han estat persones vinculades al PP les que miren d’entorpir el procés sobiranista.  El comissari europeu Joaquín Almunia també va declarar després dels actes de la diada que si Catalunya sortís d’Espanya, automàticament també ho faria de la Unió Europea.

Des del món empresarial, com ara els promotors de Barcelona Word (el macrocomplex de casinos i hotels que s’ha de construir a tocar de Vila-seca i Salou, també han volgut dir la seva. Les seves declaracions van en la línia de les d’Almunia i, també situen Catalunya fora de la Comunitat Econòmica Europea... Comorrrrr? La Comunitat Econòmica Europea???  Quants anys fa que no existeix la CEE? Sinó recordo malament, des del tractat de Maastricht, no? I d’això ja fa una dècada llarga...

No cal ser un expert en dret internacional per a poder arribar a la conclusió de que si Catalunya s’independitza d’Espanya, automàticament quedaria fora de la UE (no hi ha cap conveni d’adhesió firmat entre la UE i Catalunya) i s’hauria d’iniciar un procés per a la incorporació com estat membre de ple dret.

Vull suposar que, arribat a aquest punt, Espanya deixaria de posar pals a les rodes al procés i no impediria negociar amb la UE. Intueixo que el procés seria ràpid i que en un tres i no res, Catalunya esdevindria un nou estat membre. Pocs països del que actualment constitueixen la UE, tenen una vocació europea tan clara com Catalunya.

Però que passaria durant el període de temps entre la proclamació d’independència i la incorporació a la UE? Es quedaria Catalunya fora de l’Euro (que pel que sembla és la gran inquietud dels inversors)?

Evidentment, no. Qui diu això, només ho fa amb la intenció de mirar de desmoralitzar els qui defensen la independència. Però hi ha suficients exemples de països que sense ser membres de la UE, estan dintre de la unió monetària, com per exemple: Andorra, Malta, el Vaticà, etc. I també casos a l’inrevés, com la Gran Bretanya que forma part de la UE, però en canvi conserven la pròpia moneda, la Lliura Esterlina.    

El genio de la Botella

David Torres

Me van a perdonar que vuelva una vez más a la historia del fracaso olímpico pero es que todavía estoy echando cuentas. Las estimaciones más optimistas hablan de que el monto total de las tres candidaturas olímpicas le ha salido a Madrid por nueve mil millones de euros (no por nada un estadio emblemático se llama La Peineta). Otras estipulan la factura en torno a los once mil millones de euros. Teniendo en cuenta que Londres gastó aproximadamente doce mil millones de euros en unas Olimpíadas de verdad, Madrid puede darse por satisfecho al estilo de esos dos millonarios rusos que vacilan por un rolex de oro que uno acaba de agenciarse. “¿Cuánto te costó, Ivan Ivanovich?” “Dos millones de euros, Gregor Gregorovitch”. “¿Y dónde lo compraste, Ivan Ivanovich?” “En la tienda Cartier de Londres, Gregor Gregorovitch”. “Qué tonto eres, Ivan Ivanovich. Si lo llegas a comprar en la calle Serrano de Madrid, te habría salido por dos millones y medio”.
Y hoy no tendrías reloj –se podría haber añadido para rematar ya el chiste. La única ventaja de las Olimpíadas de Londres sobre las de Madrid es que las de Londres sí se hicieron. Pero ésa es precisamente una pega, ya que los juegos madrileños viven para siempre en la imaginación, soñados y perfectos. Mientras los londinenses recuerdan para siempre el momento en que Usain Bolt llegó a rozar la velocidad de un cerdo un poco cojo, nosotros recordaremos la panza de los miembros del COI hozando entre comilonas cual gorrinos orondos y satisfechos. De hecho, Madrid puede presumir de haber echado el polvo más caro de la historia sin haberse quitado siquiera los calzoncillos. Un polvo tántrico, como le gustan a Sánchez-Dragó, eyaculando para dentro. En Buenos Aires a la delegación olímpica española (ciento ochenta miembros y miembras) se les quedó cara de pillados con los pantalones abajo sin haberse metido todavía entre las sábanas y sin tener que recurrir aún al armario. Ah, que esta vez tampoco follamos. El Madrid preolímpico se había transfigurado en una reencarnación de Sinuhé el egipcio, verraco perdido por encalomarse a una puta tan cara y tan caprichosa que le pedía hasta las escrituras de las tumbas de sus antepasados. Y que al final lo mandaba a la mierda.
Me van a perdonar las alusiones sexuales, egipcias y escatológicas pero es que no se me ocurre otro lenguaje que pueda servir para embutir en tres párrafos el disparate acojonante de esta catástrofe. Aparte de hacer el ridículo y el gilipollas, hemos cometido un crimen, mejor dicho, nueve mil millones de crímenes. Durante doce años, initerrumpidamente, hemos ido tirando el dinero que nos hacía falta para ayudar a los dependientes, a los comedores sociales, a los enfermos, a los emigrantes, a los niños autistas que van a quedarse sin terapeuta, a los profesores despedidos, a los médicos puestos de patitas en la calle, a los investigadores que ya están solicitando el currículum para servir a relaxing cup of café con leche, yeah. Y mientras tanto, Terrence Burns, el genio que nos vendió este rolex, se ha embolsado una cantidad indeterminada que va del millón a los dos millones de euros. Me faltan ocho mil novecientos noventa y ocho millones para ir cuadrando el higo.

CATALUNYA INDEPENDENT. DIA 1

Què no estigui d’acord amb el primer secretari del PSC Pere Navarro en el tema de l’estatus  que hauria de tenir Catalunya, no vol dir que pugui coincidir amb ell en d’altres coses, també en algunes de les seves opinions sobre el tema.

Això ho dic, perquè el passat dimecres dia 18 vaig llegir al Periódico el següent titular: Navarro denuncia l’Estat propi ideal que dibuixa l’independentisme. I subtitula: El líder del PSC critica que l’ANC doni ‘ordres’ a Mas des del mitjans.  

Penso el mateix. Un cop Catalunya sigui independent, a partir del dia 1, ens trobarem amb una realitat que, potser molts dels que avui en dia es declaren independentistes convençuts, no s’han parat a pensar. La crisi econòmica, si és que encara dura (quasi tot dóna que pensar que serà així i sinó pregunteu-ho als treballadors de la Generalitat que tornaran a perdre una paga extraordinària el 2014) no acabarà de la nit al dia. En aquest punt la situació és comparable amb l’esperança que tenien dipositada alguns amb el triomf del PP a les darreres generals. Com està ara el país? Molt pitjor que quan el van deixar els socialistes, sobre tot, respecte a la pèrdua de drets. No vull dir amb això que a Catalunya les coses també aniran de mal en pitjor, però és evident que no s’arreglarà de cop i volta i que haurà de passar un temps fins a que tot es normalitzi. Una dada que s’ha sabut aquest dies. Segons la oenegé Intermón Oxfam (des del meu punt de vista gens sospitosa de recolzar posicionaments anticatalans), per a l’any 2025, si l’actual conjuntura econòmica no canvia, a Catalunya hi haurà sobre un 35 % de pobres, 10 punts més que en l’actualitat.

Molts dels actuals independentistes (antics, conversos i semiconversos, tal com els denomina  Joan Tàpia al seu article la independència i els contes de fades, de dijous 19 –també al Periódico-) tenen una visió força idealitzada de la Catalunya del futur. Possiblement algun dia se’n adonaran del seu error.

A la majoria d’aquest independentistes, aquells que només per sentir-s’hi ja es pensen que són més catalans que ningú, a casa (no sóc l’únic) els anomenem catalans de la ceba. Normalment es mostren intransigents amb tot aquell que no segueixi fil per randa els seus postulats, al més propi estil convergent: si no estàs amb mi, estàs en contra meva.  

A pesar de tot, sabeu que vaig assistir a la crida que l’ANC va fer per assistir a la Via Catalana de l’11 de setembre, com també vaig acudir a la manifestació que l’any passat es va fer a Barcelona per la Diada. Una cosa no treu l’altra. En deia un amic del meu fill (que milita a les CUP) que un dia així hem d’anar plegats per a demostrar la nostra força i que quan tinguem la independència ja ens barallarem... Sóc de la mateixa opinió: junts, però no revolts.

Quan arribi el dia 1 de després de la independència, a Catalunya hi haurà les mateixes forces polítiques que dos dies abans. Hi seguirà havent-hi una dreta formada pel PPC Ciutadans i CiU, uns partits més o menys de centre (ERC i PSC) i uns altres que situaríem a l’esquerra ICV, EUA, les CUP, etc. I, si fa o no fa, continuaran els mateixos problemes. Segurament la no dependència de Madrid, a mig termini, ajudarà a millorar alguns temes com l’econòmic, però no serà la terra promesa que ens volen fer creure alguns.

Per acabar voldria fer una pregunta per a veure si algú me la sap respondre? A qui voten persones com la Carme Forcadell o la Muriel Casals? D’una cosa estic segur: ni a les CUP ni a ICV-EUA i per suposat tampoc al PSC, al PP o a Ciutadans.