divendres, 4 d’octubre del 2013

ME PARTO!


No se’m acut cap expressió en català que expressi tan bé el sentiment que he tingut en llegir la notícia a la portada del Periódico: El testimoni que va acusar a Fabra es retracta en el judici.  
Hi ha vida després de la mort? Hi haurà judici sinó hi ha testimoni? Són aquelles preguntes existencials que em faig de tant en tant i que avui he repetit per a mi mateix, però no tinc resposta.
A Fabra se’l acusava d’una sèrie de delictes, a qual d’ells més greu! Suposo que en alguns, les declaracions del testimoni penedit haurien estat clau, però d’altres, com el de frau fiscal, pot tirar endavant perfectament. Recordeu el cas de Al Capone, un dels capitosts del crim organitzat i que només va poder ser empresonat precisament per això, per frau fiscal.
Però la influència de Fabra va molt més enllà de tenir contactes polítics i, fins i tot de la facultat de influir amb diversos presidents. No sé si sabeu llegir entre línies, jo crec que sou tots prou intel·ligents per a entendre el que vull dir.
No m’he pogut estar de comentar-ho amb els meus companys d’esmorzar. Mentre jo parlava dels diners que sé li podria haver donat al testimoni, un els meus companys m’ha respost: o amenaces.
I és que Carlos Fabra té tot el perfil del capo. Potser l’única diferència és que no ha deixat cadàvers pel camí (que ja és prou!), però un certificat de bona conducta de ben segur que no podria aportar-lo.  
Carlos Fabra, durant anys president de la Diputació de Castelló, és net i fill d’altres presidents de la Diputació i pare d’una diputada (Andrea Fabra) que es va fer famosa per aquella frase al congrés en parlar de prestacions als aturats: ¡Qué se jodan!
S’ha trigat més de 10 anys en aconseguir fer-lo seure al banc dels acusats. Imagineu-vos les anys que devia portar fent entremaliadures... I les que va haver de fer després de la primera denúncia (no és incompatible l’estar denunciat i continuar pel camí del mal...)
I que ha passat en tot aquest temps? El jutjat que portava el procediment contra Fabra era (és) el de Nules. Quan arribava un nou jutge i sé li assignava el cas (Naranjax), davant la complexitat, o demanava ràpidament el trasllat o es posava de baixa fins que li acabaven donant el trasllat a un altre jutjat. Ningú se’n volia fer càrrec davant el que significava posar al totpoderós Fabra al banc dels acusats. Havia d’arribar algú molt valent per posar les coses al seu lloc.
Carlos Fabra va ser el gran promotor de l’aeroport de Castelló que va arribar a sponsoritzar un equip de futbol com el Vila-real. Poc importava que no hi haguessin beneficis si al darrera sé li podia anar injectar diner públic. I és que de benefici no en podia haver perquè mai cap avió s’ha enlairat o aterrat del aeroport situat prop de Cabanes. Per cert, una curiositat: Sabien que l’autovia A-7 s’acaba just a aquell punt? Quina casualitat, no?
No sé si Fabra està imputat o no per malversació de cabals públics, però sinó hi està, ho hauria. No sé quan costa un aeroport, però segur que un ull de la cara (o els dos directament) i si a sobre, no funciona (n’hi ha perspectives que funcioni), ja m’explicareu...


XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. LA MASCOTA DE LA COLLA

La gosseta Electra.

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 4-10-2013

Al passeig del riu, abans d'arribar baix del pont de la N-340, hi ha un escapament d'aigua. No sé si no se'n ha adonat ningú o, com sempre passa, el dubte de qui en té la competència (Ajuntament o Costes), permet que poc a poc es vagi perdent aigua potable. Això sí, va directament a l'Ebre. 
Fa tant de temps que passa que per allí és molt difícil passar ja que el perill de relliscades és gran.
Estarà així molt de temps? Sí, segur que sí.

El asno balear

Jaume-Grau

Ayer, en las manifestaciones que se produjeron en las islas Baleares contra el TIL, el decreto de trilingüismo, se operaron, como mínimo,  dos milagros. El primero el de la participación. Durante las dos horas y media que duró el trayecto, pude comprobar como los más sorprendidos del éxito de la convocatoria eran los propios manifestantes. Conscientes de su peculiar forma de ser, los mallorquines no daban crédito a una movilización tan numerosa, la más importante de la historia de Mallorca. Muchos mallorquines se preguntaban si era posible sacar de su ancestral pasividad a cien mil de sus vecinos, uno de cada ocho, para reivindicar algo, aunque sea en este caso  algo tan grave, como una ley de educación planificada por analfabetos.  Mi amigo Toni , algaidenc, culto y cosmopolita,  estaba emocionado por la presencia de tanto mallorquín de a pie, de la diversidad que abarcaba a todas las clases sociales y orígenes culturales,  emocionado por la inapelable muestra de empuje de una sociedad que alguien pudiera creer dormida, de los habitantes de una isla que Santiago Rusinyol bautizó como l’Illa de la calma. Ayer Mallorca no fue l’Illa de la Calma, porqué sus habitantes salieron en tropel, en ambiente de fiesta, para denunciar una ley injusta y  para demostrar su dignidad delante de un gobierno autoritario en sus formas, -gobierna a golpe de decreto de ley-, e inculto, -su consejera de educación es incapaz de articular una frase en cualquier idioma sin cometer errores-.
Pero el milagro de ver a tantos mallorquines manifestándose, no fue el único de la jornada. En Eivissa, en Menorca y en Formentera, las calles se vieron abarrotadas de gente que gritaban contra la ley. Los habitantes de las cuatro islas, siempre recelosas entre ellas,  se pusieron de acuerdo en un mismo objetivo, se sintieron miembros de una misma comunidad más allá de sus intereses insulares específicos. Ese fue el segundo milagro del día, el de reavivar la conciencia colectiva de un pueblo a veces dividido.
El artífice de estos dos milagros tiene nombre y apellidos, se llama  José Ramón Bauzà y es el presidente de la comunidad autónoma. Él ha conseguido unir a los baleares, él les ha devuelto el orgullo de ser lo que son gracias al desprecio que manifiesta a diario por la cultura de su propio país, la cultura de sus gobernados. La actitud de Bauzà, sus formas chulescas, no casan con el espíritu de la isla, ni tan siquiera con la tradición conservadora de muchos de sus habitantes. En unas declaraciones publicadas el pasado domingo en el diario Ara, el ex presidente de la comunidad autónoma y militante del PP Cristòfol Soler daba un mazazo a su partido al sumarse a la marea verde contra la ley del gobierno Bauzà y al denunciar  las maneras poco dialogantes de su presidente, por considerar que iban en contra de la tradición regionalista y democrática del Partido Popular de las Baleares. La semana anterior, Toni Nadal, entrenador de Rafa Nadal y persona muy querida en la isla, reivindicaba, ante los micrófonos de la SER, la bondad de la inmersión lingüística en catalán  y apelaba directamente a Bauzà para que dialogara. Dos mazazos de personas nada sospechosas de ser ni izquierdistas ni pancatalanistas.
De momento el gobierno Balear ha reaccionado intentado dividir a los manifestantes, acusando al movimiento de estar politizado. Pero el movimiento es popular y social, ciudadano y democrático.  En una de las pancartas de la manifestación de Palma se podía leer un  sabio refrán mallorquín: “Moltes mosques maten un ase”, muchas moscas matan un asno. Las humildes moscas son el pueblo balear que se ha alzado en dignidad, el asno es el asno, el icono de la incultura y la intolerancia. Espero que, ahora, se opere el tercer milagro, que se cumpla el refranero popular mallorquín, y que esas miles de moscas verdes hagan caer al asno.