dimarts, 19 de novembre del 2013

UN CAS DIFÍCIL DE QUALIFICAR



El que ara us explicaré és tracta d’un cas verídic. Intentaré ser tot el prudent que pugui i, sempre, evitaré donar noms i dades innecessàries. Només les que siguin imprescindibles per a la comprensió de la situació que vaig viure.
Un jove es va apropar un matí a l’Administració on treballo. Havia rebut un requeriment de pagament de l’Impost sobre Activitats Econòmiques (IAE) dels darrers anys. La quantitat no pujava molt, però eren més de 100 euros per cada any reclamat.
Abans de continuar voldria fer unes consideracions prèvies:
 
1.- Per obra i gràcia d’Aznar, el pagament de l’IAE es va eliminar per a totes les persones físiques i només va quedar per a les persones jurídiques (SA, SL, SAT’s, cooperatives...); amb un requisit: què la xifra neta de negoci fos superior al milió d’euros.
2.- L’Agència Tributària sempre ha portat el cens de les activitats (empresarials, professionals, artístiques, agràries i ramaderes), però la recaptació està molt més diversificada: igual la pot portar el propi ajuntament o tenir-la cedida.
3.- La quota a ingressar es calculava sobre la xifra net de negoci que sortia a l’Impost sobre Societats (IS) de dos exercicis anteriors. Es a dir, per a l’any en curs, la quota s’ha determinat de l’IS de l’any 2011.
4.- En l’actualitat només es pot requerir (a tots els efectes) els exercicis posteriors als 2009, ja que els anteriors estarien prescrits, al menys que hi hagués alguna causa que pogués interrompre la prescripció.
5.- Al menys que les dissolguis, les societats segueixen tenint l’obligació de presentar l’IS cada anys. Si ho deixen de fer durant 4 anys consecutius, l’Agència Tributària ho comunica al Registre Mercantil pertinent i, aquest, fa una anotació i la dóna de baixa provisional i així queda reflectit al cens de l’Agència Tributària. 
 
En el cas que ens ocupa, l’ajuntament del poble on havia (quedeu-vos amb el temps passat) fet l’activitat, tenia la recaptació cedida.  
Evidentment es tractava d’una societat, però que s’havia donat de baixa l’any 2003, per tant, legalment, no sé li podien reclamar exercicis que no havia tingut activitat. Però l’organisme emissor del requeriment té potestat per a manipular el cens que porta l’Administració de l’Estat ja que, ens alguns casos, precisa fer-ho. Com per exemple baixes d’ofici per impagament.
Què va passar en aquest cas? Que l’organisme en qüestió va donar d’alta a la citada empresa a partir de l’1 de gener de 1992 (que va ser quan va entrar en vigor l’IAE –abans hi havia la Llicència Fiscal-) Una cosa em va cridar l’atenció: per NIF, la societat no existia l’any 1992, per tant, es van inventar la data. La baixa la van fixar el març d’aquest any que, imagino, seria quan ells haurien tret els requeriments de pagament.
A sobre, la societat estava donada de baixa de forma provisional per incomplir l’obligació de presentar l’IS. Per tant, sinó presentaven l’IS, com es va calcular la quota de l’IAE? Gran pregunta!
Al menys de que es tractés d’un error (cosa que dubto) la situació em sembla del tot maliciosa. Jo li vaig dir a la persona que va venir (que el coneixia) que caldria presentar una denúncia, però si ho fa, segurament les taxes judicials (per obra i gràcia de Gallardón, xim pom, li sortirien més cares que la quantitat que li reclamen)
A la nostra oficina sé li van buscar els antecedents i el cap de secció, després de criticar l’organisme que té atribuïda la funció recaptatòria, va procedir a modificar-li la data de baixa i establir-la a l’any 2003 que va ser quan l’AEAT el va donar de baixa.
A algú sé li acut el motiu del perquè es va actuar així? Imagineu-vos el que vulgueu, però la situació em va semblar rocambolesca i molt forta.  

Eclipse de Camps

David Torres

Francisco Camps estuvo ilocalizable todo el fin de semana y durante unos instantes desfilaron por nuestra imaginación las peores posibilidades. Que lo hubiera secuestrado una banda de modistos para usarlo de maniquí o, peor todavía, que se hubiera caído al interior de uno de sus trajes (se sospecha que algunos trajes de Camps no tienen mangas, sino agujeros negros que conectan con dimensiones desconocidas). El juez Castro llamaba y llamaba, la radio dio la noticia de su evaporación, luego la tele, internet y por último también los periódicos de papel. Al final, cuando los expertos ya estaban sacando a los perros policía para que olfatearan el rastro, de repente Camps apareció el domingo por la noche y explicó que se había pasado el fin de semana en casa.
Es extraño, pero puede pasar. Es perfectamente posible que el juez Castro fallara trece veces seguidas al intentar marcar el número de móvil que Camps había dado en el juzgado. Sin ir más lejos, hace nada, trece notarios se equivocaron con el mismo DNI, y eso que el DNI de la infanta Cristina tiene sólo dos cifras y un teléfono nueve. Los que cursamos carreras de letras padecemos este handicap: yo mismo he tenido que contar con los dedos para comprobar de cuántos números está hecho un móvil. Una vez mi profesor de matemáticas tuvo que sacarme a la pizarra para explicarme que el seis seguía siendo un número entero aunque le faltara un trocito del flequillo.
También entra dentro de los parámetros normales que Camps, durante cerca de cuarenta y ocho horas, no encendiera la radio ni la tele, ni leyese un periódico, ni abriese la pantalla de ordenador para consultar una noticia cualquiera y se tropezara con su nombre. Lo que ya es más raro es que tampoco le dijesen nada sus familiares ni que le avisara un vecino o que le llamase algún amigo por teléfono para darle un toque. Tal vez Camps estaba haciendo meditación trascendental sentado en la postura del loto, o completamente absorbido en la lectura de un libro, o se había aislado para escribir uno colgando en la puerta de su despacho un cartelito de “No molestar”. Quién sabe. A lo mejor la familia se fue de excursión todo el fin de semana y se olvidaron a Camps igual que la familia olvidó al niño de Solo en casa.
El eclipse de Camps va a quedar como un misterio más de la parapsicología popular, junto con los trajes de Camps, los millones de Bárcenas, los discos duros de Bárcenas, y los mensajes de móvil de Mariano. Camps asegura que estuvo todo el fin de semana en su casa haciendo vida normal y lo dice con la misma tranquilidad de aquellos pilotos de Encuentros en la tercera fase que descendían de la pasarela Cibeles medio siglo después de haberse perdido en el Triángulo de las Bermudas. En España el Triángulo de las Bermudas pilla entre Valencia, Génova y las caras de Bélmez.

LA FOTO DEL DIA 19-11-2013


¿Dret a decidir? Així no, gràcies

Carlos Hugo Preciado Domènech

En l'actual context econòmic, social i polític català l'anomenat dret a decidir ha cobrat un protagonisme gairebé monogràfic en el debat públic. Tothom està d'acord que el Poble té dret a decidir. Un consens semblant s'obtindria si hom pretengués organitzar una consulta sobre la llibertat, la igualtat o la justícia social. La qüestió canviaria radicalment si passéssim a concretar què és allò que hem de decidir, què tenim llibertat de fer, en què som iguals i fins on arriba la solidaritat. Per això, amb l¿únic fi d'aconseguir un consens se sacrifiquen els continguts a la foguera de les obvietats, de manera que el missatge que s'està llançant és clar: "Ara toca decidir, i després ja us direm què és allò que heu decidit i les seves conseqüències en les vostres vides".

Hi ha una clara por a discutir sobre continguts, ja que això esbombaria el consens. Per això a qui qüestiona: ¿què s'ha de decidir?, ¿qui ha de decidir?, ¿com s'ha de decidir?, ¿quan s'hauria de decidir?, ¿per què hem de decidir?, o qüestions com ¿qui pagarà les pensions?, ¿ens mantindrem a la UE?, ¿haurem de creuar una frontera amb passaport per anar a València o a l'Aragó?, ¿quin tipus d'Estat serà aquest futur Estat català?.... El discurs oficial el titlla d'enlairar el discurs de la por.
Així, al poble se li demana "fe" i ha de deixar-se de "raons", ja que les raons que poden condicionar les decisions individuals no són altra cosa que "pors". Dinàmiques maniquees d'aquest tipus que fan impossible de situar-se fora del binomi unionistes/independentistes són formes de manipulació social que pretenen l'etiquetatge de la població per definir fronts, mesurar forces i traçar estratègies que serveixen unes elits polítiques en plena crisi de credibilitat, però que no contribueixen a convèncer gaire gent raonable que veu sense resposta preguntes essencials sobre la seva vida i el seu futur.

Davant d'aquesta situació de crisi de la raó, tractarem de fer una anàlisi desapassionada i raonable de les qüestions que es plantegen a l'entorn del dret a decidir.

¿QUÈ HEM DE DECIDIR?

Es diu que hem de decidir tenir un Estat propi, diferent de la resta d'Espanya. I ho hem de fer "nosaltres", el poble català. Que el català és un poble o una nació ningú ho pot posar en dubte, però hauríem de precisar què és un poble o nació, atenent a les concepcions pròpies del Dret Internacional, ja que un Estat és, entre altres coses, un subjecte de dret internacional.

Tenir un Estat propi és un dels continguts possibles del dret d'autodeterminació dels pobles, que es defineix com un dret humà fonamental (arts.1.2 i art.55 Carta ONU i art.1 Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics de 16 de desembre de 1966 ) i es recull a la Resolució 2625 sobre els principis de dret internacional referits a les relacions d'amistat i a la cooperació entre els Estats (XXV Assemblea).

Des d'aquesta òptica la primera qüestió que sorgeix és: ¿El poble català rau només a la comunitat autònoma de Catalunya o més aviat abasta tots els territoris de llengua catalana: Roselló, Comunitat Valenciana, Illes Balears, Franja? Si la resposta és aquesta, la decisió de tenir un Estat propi, com a poble, no li correspondria només a l'actual comunitat autònoma catalana, ja que aquesta només és una part -encara que important- del poble català. Per tant, identificar poble català amb comunitat autònoma de Catalunya és un exercici de reduccionisme que no podria -des de l'òptica internacional- significar que qualsevol decisió presa només a Catalunya com a comunitat autònoma fos una decisió del poble català com a tal en exercici del seu dret a l'autodeterminació.

Arribats en aquest punt, cal dir que el dret d'autodeterminació ve limitat a la pròpia Resolució 2625, en el sentit que aquest dret no autoritza o fomenta cap acció encaminada a trencar o menyscabar, totalment o parcialment la integritat territorial d'Estats sobirans o independents que es comportin de conformitat amb el principi d'igualtat de drets i de la lliure determinació dels pobles i que estiguin dotats d'un govern que representi la totalitat del poble pertanyent al territori sense distinció per motius de raça, credo o color. Per tant, els Estats sobirans que exerceixin el poder amb legitimitat es beneficien de la clàusula de protecció de la seva integritat territorial davant el dret d'autodeterminació del pobles que integrin l'Estat, per la qual cosa exercir l'esmentat dret davant l'Estat espanyol suposaria afirmar que aquest no es comporta de conformitat amb el principi d'igualtat de drets i de la lliure determinació dels pobles; quelcom difícil quan, precisament en el seu origen el 1978, hi ha una decisió del poble català de constituir-se en comunitats autònomes dins l'Estat espanyol.

A més, el sistema polític espanyol compta amb mecanismes de reforma total de la mateixa Constitució, tot i que amb la rigidesa pròpia d'aquests supòsits (art.168 CE), per la qual cosa difícilment es pot sostenir que el poble català no pugui exercir el seu dret d'autodeterminació dins el sistema jurídic, per bé que s'exigeixin unes majories especialment reforçades, com és lògic si es pretén una mínima estabilitat i continuïtat de la nova forma política que pogués sortir de la reforma, majories molt semblants a les que s'exigeixen per la reforma de l'actual Estatut d'autonomia (vid.arts.222 i 223 Estatut d'Autonomia de Catalunya i art.168 CE).

Aquestes reflexions no suposen que allò que no és legal no sigui legítim, sinó que si es volen constituir nous marcs de legalitat, la legitimitat ha d'estar ben fonamentada i, la identitat, la pàtria i la mera voluntat, quan perden de vista la realitat objectiva que el fenomen que coneixem com a poble català va més enllà de l'actual comunitat autònoma de Catalunya i que es pot exercir per vies constitucionals, perden també la legitimitat en la decisió que es pretén adoptar.

A més a més, crida l'atenció que la consulta es vulgui fer en termes binaris (sí/no) sobre una qüestió concreta, quan les estadístiques que es fan anar pel mateix Govern de la Generalitat evidencien que hi ha un 25 % de la població que no vol que la consulta es dugui a terme o bé li és indiferent. Amb aquestes dades, és raonable afirmar que el plantejament binari de la qüestió, excloent altres possibilitats, obligarà un 25% de ciutadans a pronunciar-se sobre dues opcions que no comparteix o no li interessen.

Per concloure, plantejar la pregunta en termes binaris del tipus: "¿Vol que Catalunya esdevingui Estat independent?", exclou de l'àmbit de decisió altres opcions, que la propaganda oficial anomena "terceres vies", i que poden ser per molta gent la primera, la segona o l'única opció: estat lliure associat, estat confederat, estat federat, comunitat autònoma, regió. És evident que tota opció que no entri dintre de l'escenari binari (independència sí/no) és força molesta pels que estan impulsant l'autoanomenat procés de transició nacional.

¿QUI HA DE DECIDIR?

El "qui" planteja altres qüestions igualment importants. En primer lloc, la suposada consulta sobre si es vol que Catalunya esdevingui Estat independent es planteja fer amb criteris exclusivament quantitatius (una persona un vot), que no tenen en compte la distribució demogràfica al territori, per la qual cosa resulta obvi que qui decidirà a l'hora de la veritat el futur de la totalitat del territori serà la província de Barcelona, que compta amb 5.536.152 habitants, en contrast amb Girona: 760.516; Lleida: 440.526, i Tarragona: 809.328 habitants. Seria paradoxal que per assolir l'actual estatus autonòmic s'exigís majoria del cens a cada territori (província) i per assolir la independència no s'exigís res més que la regla una persona un vot, amagant la decisió dels territoris (vid. art.151 i 152 CE), que d'aquesta manera no tindrien "dret a decidir".

Un segon problema és si els ciutadans de la resta d'Espanya tenen o no dret a decidir o almenys a opinar sobre quina part del territori d'Espanya se segregui, amb les conseqüències econòmiques, polítiques i socials que això implica. No sembla pas molt democràtic obviar tot pronunciament de qui, a hores d'ara, té interessos importants a Catalunya, tant d'ordre personal, com econòmic o social. Si el que es vol realment es atendre criteris participatius, cívics, representatius i democràtics, s'hauria de donar l'oportunitat -almenys- d'opinar sobre aquesta qüestió la resta de ciutadans espanyols; a banda del pes que aquesta opinió pugui o no tenir en el resultat final. En aquest sentit, la predelimitació de l'àmbit personal de la consulta on previsiblement es pot donar una victòria per uns o altres pot ser una vàlida estratègia política, però no es pot qualificar de mínimament democràtic un procés que es desentén de paràmetres tan importants com la densitat demogràfica als territoris o la consulta a tots els individus i territoris afectats directament per la decisió. 

¿COM S'HA DE DECIDIR?

El dret a decidir no és qualificable com a democràtic si no el precedeix una informació complerta, veraç i exhaustiva sobre les conseqüències de cadascuna de les opcions i la mesura en què aquestes afectarien drets tant bàsics com les pensions, prestacions socials, infraestructures, relació amb Espanya i la resta de països de la UE i model d'estat que es proposa, model social....; per citar les qüestions més bàsiques que raonablement preocupen la gent.

Des de les institucions catalanes s'estan llançant missatges altament equívocs a la ciutadania, com per exemple amb el tema de la permanència a la UE, quan diverses institucions comunitàries i els mateixos Tractats constitutius de la UE deixen clar que una secessió de Catalunya la deixaria fora d'Europa, amb tot el que això comportaria a curt i mitjà termini en la vida diària i drets dels ciutadans.

Voler decidir informadament no és tenir por, és exercir el dret a decidir amb autèntica llibertat. Una decisió no informada mai pot ser una decisió lliure, sinó un exercici de fe. Des de la propaganda oficial no es vol informar, es vol que es decideixi independència sí, independència no. Foragitar de la decisió elements importants en la ponderació de la resposta es exigir fe per sobre de raó; quelcom que pot convenir als creients o als patriotes, però no a la gent que es guia per criteris de raó o seny.

¿PER QUÈ HEM DE DECIDIR?

A part dels arguments de caire històric, identitari o d'exaltació nacional, els greuges econòmics són els arguments que més es fan anar per fonamentar el dret a decidir. És paradoxal, però no causal, que molta part dels problemes de caire social que avui pateixen els ciutadans i ciutadanes catalans vinguin d'unes polítiques neoliberals europees i d'un estat de corrupció generalitzat, que a Catalunya han passat a un discret segon terme del debat polític oficial. En cap cas se sent parlar de la sobirania social, cosa que és lògic, ja que la pàtria per la pàtria uneix els patriotes d'esquerres (si això no és un oxímoron) i els de dretes, però la pàtria com a mitjà d'emancipació de les classes desafavorides exclou del consens "transversal" la gent d'esquerres, que prioritzen el discurs social per sobre del nacional.

En la situació de greu crisi social que patim, el perquè hem de decidir no es pot limitar a un "perquè sí, perquè hi tenim dret", sinó que ha de cercar quelcom de solidaritat i responsabilitat social en el raonament. Arguments de caire identitari i d'exaltació nacional no poden seguir brandint-se per enfrontar gent que conviu pacíficament, ja que s'estan promovent desconfiances, rancúnies i ressentiments entre la ciutadania, la qual cosa unida a la greu situació de crisi social pot desembocar fàcilment en extremismes de tots els signes que facin perillar la convivència, com és ben palès als països del nostre entorn i a Espanya, on estan començant a ressorgir moviments d'ultradreta, basats en l'exaltació nacional i la intolerància.

Finalment, la Constitució ha proporcionat un marc convivencial que ha donat al poble català un grau d'autonomia i llibertat molt superior al tingut durant segles, fins i tot superior al que es tenia abans del 1714, per la qual cosa valdria la pena d'intentar millorar aquest marc convivencial en comptes de trencar-lo, ja que sovint és més fàcil reparar que destruir i construir de nou. Decidir és un dret de tota persona i de tot poble, però la decisió ha de poder-se adoptar informadament, ponderant els pros i els contres des de la raó i des de la voluntat de conviure i millorar la situació social i no des de l'identitarisme, la rauxa, el ressentiment o l'odi.

Per tot això, val a concloure que en qualsevol procés constituent s'han de respectar uns paràmetres bàsics perquè se'l pugui qualificar de democràtic, i en aquest moment el procés sobre el dret a decidir que s'està duent a terme a Catalunya té un dèficit democràtic més que preocupant.