dimecres, 12 de febrer del 2014
PDE denuncia canal Segarra-Garrigues
El Segarra-Garrigues és la major inversió realitzada a Catalunya
després del tren d’Alta Velocitat. El cos inicial de 1.103.005.582 € (IVA 16%
inclòs any 2002 ) ha sofert una desviació pressupostàira del 81% segons un
informe intern de l’empresa de la Generalitat encarregada d’executar les obres,
rondant al 2007 un cost entorn als 2.000milions d’euros [1].
Cal recordar que la Generalitat de Catalunya assumeix el 100 %
les despeses de concentració parcelaria i la xarxa de distribució a peu de
finca i un 50% a la xarxa de transport, l’altre 50% es fa amb finançament estatal.
Indirectament la Generalitat també finança les inversions per a la distribució
de reg en cada parcel·la (aspersores, pivots, degotejos, etc.) a través d’una
línia de crèdit especial en entitats financeres de l’Institut Català de Crèdit
Agrari (ICCA), a més d’altres ajudes a fons perdut incloses en el contracte
global d’explotació.
Inicialment plantejava la posta en regadiu intensiu de prop de
70.000 Hc, tanmateix, donat que la zona afectada te un gran valor ambient como
zona esteparia, la comissió europea a través de diferentes denuncies i
procediments de infracció va fer augmentar la superfície de zones ZEPES fins a
prop de 60.000 Hc [2] , tanmateix el
projecte en cap moment s’ha redimensionat per adaptar-se a aquest canvi d’usos
del sòl que a l’hora també provocaran una reducció de necessitat de recursos
hídrics.
La Plataforma en defensa de l’Ebre alertem a la fiscalia sobre
els següents punts:
- Roturació i posta en marxa de zones de reg en zones ZEPA que vulneren la directiva d’habitats.
- Dubtes sobre la viabilitat ambiental del projecte i les afeccions que aquest cabals tindran en espais naturals de la Conca del Segre (ES5130013-AIGUABARREIG SEGRE-CINCA), Noguera Pallaresa (ES5130014-AIGUABARREIG SEGRE-NOGUERA PALLARESA) i Delta de l’Ebre (ES0000020).
- Dubtes sobre la afecció a les aigües subterrànies i superficials ja que es tracta de les zones mes degradades de tota la conca de l’Ebre amb incumpliments reiterats dels límits de contaminació per nitrats.
- Dubtes sobre la viabilitat econòmica del projecte ja que no ha hagut un redimensionament de la infraestructura per adaptar-se al canvi d’usos del sòl i de necessitat de recursos
- Dubtes sobre la viabilitat econòmica en l’explotació del regadiu donat el increment continuat de les tarifes elèctrique i especialment el terme de potència (terme fix) que s’ha triplicat en els darrers temps i que augmenta les despeses fixes associades a aquest regadiu
- Dubtes sobre la càrrega financera que aquesta obra representa per la Generalitat de Catalunya i que ja l’any 2012 va generar un recurs contencios administratiu del Ministeri d’Agricultura, Alimentació i mediambient (MAGRAMA) contra la Generalitat de Catalunya per no poder fer front al pagament d’aquesta infraestructura [3].
- Dubtes sobre el destí final del recurs aigua del Segarra-Garrigues. El sobrecost de la instal.lació i explotació unit al sobredimensionament tan en la infraestructura com en la reserva del recurs (concesió en tràmit) generarà un excedent d’aigua que els usuaris podran vendre a altres usuaris amb major capacitat de pagament com pot ser l’abastament metropolità de Barcelona. Això implicaria un transvasament entre dos conques diferents com són la Conca de l’Ebre i les Conques Internes de Catalunya.
- La Generalitat nega aquesta possibilitat de transvasament tanmateix diverses declaracions tan dels promotors Aigües del Segarra-Garrigues i la Diputació de Lleida, i alters taules de debat de l’aigua corroboren aquesta inquietud de la Plataforma.
- La recent Lei 21/2013 d’avaluació ambiental on es modifica el règim de transvasaments i facilitarà la venta d’aigua entre usuaris de diferents conques obri la porta de bat a bat als transvasaments, tal i com ja ha manifestat el conseller d’agricultura de la comunitat de Murcia [4] recentment. Per tan obre la porta del transvassament de les aigües del Segre a les conques internes de Catalunya. .
La PDE ha estat acompanyada per la Plataforma Aigua és Vida,
Ecologistes en Acció de Catalunya, Depana, Enginyeria sense Fronteres,
Martorell Viu i altres col·lectius en suport de la denúncia presentada.
Notes
[3] http://www.magrama.gob.es/ca/prensa...)/tcm7-233128-16
Una sentència absurda
Jaume Trilla
Departament de Teoria i Història de l'Educació (UB)La immersió lingüística en català, amb resultats que semblaven gairebé quimèrics, segueix sent necessària
En una situació com l'actual, en què el nostre sistema educatiu no passa precisament els seus millors moments (retallades, resultats dels informes Pisa...), no deixa de resultar sorprenent que alguns semblin entestats a desmantellar un dels seus aspectes més exitosos: la immersió lingüística en català a les escoles.Fa només unes dècades, la majoria dels ciutadans de Catalunya entenien el català, però el parlaven bastants menys; i encara eren menys els que sabien escriure'l: fins i tot una part notable dels catalanoparlants de tota la vida tenien serioses dificultats per comunicar-se per escrit en la seva pròpia llengua. Ara, no obstant, la gran majoria dels que han viscut la seva infància i adolescència a Catalunya en aquestes últimes dècades ja poden parlar i escriure amb tota normalitat tant en català com en espanyol. Haver aconseguit que molts joves de famílies immigrants, procedents de contextos culturals no només molt diferents del nostre sinó també heterogenis entre si, puguin ara utilitzar amb naturalitat tant la llengua catalana com la castellana constitueix un èxit indubtable.
Un èxit que, com dèiem, s'ha d'atribuir principalment a l'escola. S'acostuma a al·ludir als mitjans de comunicació en català, i evidentment que també han contribuït a la normalització, però el mèrit més gran de l'aprenentatge de l'ús actiu del català correspon als centres educatius. Com a receptors de mitjans de comunicació s'aprèn a entendre una llengua, però molt menys a parlar-la i a escriure-la. És a l'escola on tots han hagut d'utilitzar quotidianament el català i per això han après a usar-lo sense grans problemes.
No deixa de resultar significatiu que els conflictes reals generats per la immersió hagin estat molt menys freqüents i agres a l'interior de les mateixes escoles que en altres àmbits (tribunals, partits, fòrums mediàtics…). I això en bona mesura perquè la immersió, a la pràctica, s'ha estat aplicant amb bastant bon criteri pedagògic, sentit comú i respecte exquisit a les llengües i cultures d'origen de l'alumnat.
És, doncs, una llàstima que un fet que fins ara ha funcionat la mar de bé alguns pretenguin desbaratar-lo mitjançant noves lleis clamorosament retrògrades (LOMCE) i sentències judicials pedagògicament bastant absurdes. Com la recent del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que estableix que la Generalitat i les direccions dels centres han de garantir que els alumnes amb famílies que ho demanin -i de rebot tots els seus condeixebles- rebin el 25% de les seves classes en castellà: ¿per què el 25% i no el 47% o el 19%?; ¿posaran inspectors per cronometrar l'ús a classe de cada idioma?; ¿el percentatge afecta la llengua que faci servir el professorat o també la que parlin els nois i les noies durant la classe?; ¿els alumnes que no facin servir en cada moment la llengua deguda hauran de ser corregits i oportunament sancionats?; ¿i si a la majoria de les famílies d'una classe ja els sembla bé el funcionament actual, per què a partir d'ara hauran d'adaptar-se al designi d'una minoria?
És evident que en aquesta mena d'assumptes l'aspecte pedagògic sempre apareix barrejat amb l'ideològic. Que darrere de cada opció politicoeducativa hi hagi motivacions ideològiques és inevitable i perfectament legítim. S'ha de desconfiar de plantejaments educatius tecnocràtics que pretenen ser asèptics, perquè són aquests els que fraudulentament emmascaren la ideologia real que hi subjau. Menys desitjable, però també previsible, és que les decisions judicials sobre aquests temes estiguin imbuïdes de determinades decantacions polítiques. El que resulta molt menys comprensible és que hi hagi qui, per pura ideologia, estigui disposat a posar en perill l'adquisició per part dels seus fills d'un bé tan valuós com és una llengua, tant si és la catalana com la castellana.
En aquests moments s'ha de defensar decididament la immersió tal com s'ha aplicat fins ara: en la pràctica ha funcionat la mar de bé i ha produït resultats positius que abans semblaven gairebé quimèrics. Amb tot, la immersió segueix sent necessària, ja que la normalització no s'ha acabat: en alguns àmbits significatius el català segueix en situació precària. Però en el cas que la independència de Catalunya s'arribés a produir i hi hagués intents reals de marginar la llengua espanyola, sumaria la meva veu a les que bel·ligerantment s'hi oposessin. Catalunya, independent o no, no hauria de renunciar mai a l'enorme capital cultural i comunicatiu que suposa el domini de la llengua espanyola per part de tota la seva ciutadania.
dimarts, 11 de febrer del 2014
L’ERA DELS HOMES-ROBOTS
Ja fa un grapat d’anys, un dia em van trucar
en nom de la Caixa (ja sabeu, Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona) per a
que els hi donés la meva opinió sobre el servei de les seves oficines i,
concretament, de la meva. Recordo que una de les preguntes que em van fer va
ser:
-La
darrera vegada que va entrar a una oficina de la Caixa, Sr. Ferré, es van
dirigir a vostè pel seu nom?
Casualment, la darrera oficina de la Caixa que
vaig visitar va ser la de Camp Clar, un barri de Tarragona on cada dos anys i una mica més, acudíem a fer-nos la
revisió mèdica, ja que allí es trobava un centre de reconeixement que depenia
de la Generalitat de Catalunya.
-La
darrera vegada no, perquè no em coneixien de res, però quan vaig a la meva oficina
sí –va ser la resposta-.
Durant molts d’anys la meva oficina va ser la
del carrer Amèrica d’Amposta (abans ho havien segut les de Santa Bàrbara, l’Aldea
i Amposta Mercat) A totes aquestes oficines hi vaig trobar un tracte humà,
afable i proper. Amb alguns dels seus treballadors encara i conservo una bona
amistat i quan ens trobem pel carrer ens saludem amablement.
Però fa uns mesos els dirigents de la Caixa
van canviar d’estratègia i van començar a tancar oficines. Una d’elles la del
carrer Amèrica d’Amposta i la van integrar a la de l’Església Nova (molts dels
empleats encara l’anomenen la del carrer Comerç, ja que durant molts d’anys
aquest era el nom que tenia l’actual Sebastià Juan i Arbó)
Ara, les poques vegades que hi vaig quasi no
conec a ningú i, evidentment, això comporta que tampoc ningú es dirigeixi a mi
pel meu nom.
De totes formes, des de fa un temps (tal
vegada coincidint amb l’esclat de les
preferents), els trasllats de treballadors d’unes oficines a les altres ha
estat molt més freqüent del que havia estat mai. Abans, un treballador podia
portar anys i panys a la mateixa
oficina i arribava a conèixer tot el relacionar amb el client. D’ençà de les
preferents, ja no hi ha aquesta relació.
Segurament la millor manera que entengueu el
que estic explicant és posar-vos un exemple.
A finals de novembre, la meva dona va acudir a
la sucursal del Mercat d’Amposta per a que li demanessin una targeta de dèbit
nova, ja que la que tenia estava molt deteriorada. L’empleat que la va atendre
li va preguntar on volia que li arribés, si a la seva oficina o allí mateix.
Com que li va millor aquella, li va dir que allí
mateix.
Van passar les setmanes, potser fins i tot un
mes i la targeta no arribava. Finalment es va optar en cancel·lar la que
s’havia demanat i sol·licitar-ne una de nova. Als pocs dies la van trucar per a
dir-li que ja estava allí. Però oh sorpresa! Quan la va voler utilitzar, no va
funcionar. Com que treballa a Tarragona, va entrar a l’oficina principal que la
Caixa té a la Rambla Nova, però en passar per davant del caixer la va tornar a
provar amb el mateix resultat. Va entrar i la van atendre a l’Atenció al Client.
Després d’estudiar el seu cas, se’n van adonar que la que li havien entregat
era la que s’havia cancel·lat i l’altra encara no havia arribat. Mentre havia
passat 1 mes i mig.
Com que necessitava diners, des de l’atenció
al client va passar a la finestreta per a que li donessin diners del seu compte
(un compte Zero –sense comissions on
només es pot operar per Internet) amb el DNI. L’empleat que la va atendre ja
tenia certa edat, la qual cosa fa pensar que portava molts d’anys de vol. Li va dir que si volia diners d’aquell compte li havia de cobrar comissió.
Per més que es va esforçar la meva dona en
fer-li entendre que la culpa era de la Caixa i que no sé li havia de cobrar cap
comissió, l’empleat va actuar com un
robot i li va dir que el que li demanava no ho podia fer i que, en tot cas,
podia treure diners d’un altre compte. La meva dona es va negar: o d’aquell o de cap. La conversa cordial
es va convertir en tensa en pocs minuts. Finalment li va prendre el DNI de la
ma de l’empleat i se’n va anar.
Aquella mateixa tarda la va trucar el director
de l’oficina del mercat d’Amposta i li va donar tota la raó sobre el que havia
passat i també li va dir que si l’empleat hagués volgut, només tocant una
tecla, li hauria pogut treure la comissió. També li va dir que podia passar a
buscar la targeta que ja havia arribat. La meva dona no hi va passar aquella
tarda, ni tampoc dijous següent... La meva dona ja s’ha obert un compte a una
altra entitat.
Per acabar una frase d’un treballador de la
Caixa ja jubilat i que va ocupar un càrrec directiu a una sucursal de Tortosa.
Esta explicant que avui els treballadors de la Caixa són venedors més que
banquers i gràcies a les comissions que obtenen de les vendes poden aconseguir
un sou arregladet. Es per això que,
seguint les directrius de l’empresa, intenten col·locar qualsevol producte a
qualsevol client. Hi va posar un exemple:
-Es com
aquell que va a comprar unes sabates i li donen unes del número 38 –va dir-
Mira, aquest producte no és per a mi...
Tan sé val, ja sé li donarà –va concloure-.
Tenia
tota la raó del món.
L’era
dels homes-robot ja està aquí.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)