XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. II MOSTRA DEL VI I EL CAVA CATALÀ. FOTOS VI

FOTOS DE CROÀCIA. ZADAR III

DIJOUS 5. TERCER DIA SENSE REI

Referèndum. Ahir, una company que es declara monàrquic, es postulava a favor de fer un referèndum per a que els ciutadans espanyols puguin escollir quin model d’estat volen. Deia el meu company que de no fer-se així, el futur Felip VI estarà sempre qüestionat.  

El meu company es mullava i es mostrava favorable a una monarquia moderna que el Rei ostentés la més alta representació de l’Estat. De fet lo li veig cap diferència amb la que hem tingut fins ara, ja que la màxima representació d’Espanya, constitucionalment, li correspon al monarca.

Una vegada més em declara republicà i reitero el que deia ahir: no potser que un contracte subscrit fa quasi 40 anys es tingui que prorrogar de forma indefinida.

Si la Constitució diu que el poder emana del poble, hauria de ser el poble qui s’hauria de pronunciar sobre monarquia i república. La Constitució, com tot sabem, a part de restrictiva, a la pràctica també limita els drets i les llibertats dels ciutadans. Com deia ahir el Fiscal General de l’Estat: Si no està a la constitució, no existeix. Aquest és el punt de vista de populars i socialistes (al menys de la majoria dels seus dirigents) No és possible que continuï així!

Dit això i, en el cas d’optar per una república, quin model voldríem? Una república presidencialista, com és el cas de França o una república on el seu president tingués un paper de representació de l’estat i de moderador en casos de conflictes institucionals com és el cas, per exemple d’Alemanya i Itàlia. Per què, si jo us pregunto que em digueu el nom dels presidents d’Alemanya i Itàlia, em sabríeu contestar?  Després de buscar-ho us ho diré jo. D’Alemanya és Joachim Gauck, però tothom sap que qui mana és la cancellera Angela Merkel. I, en el cas d’Itàlia, el president es diu Giorgio Napolitano (aquest potser us sona més), mentre que el Primer Ministre és Matteo Renzi, nomenat fa pocs mesos després de forçar la dimissió del seu antecessor al càrrec, del mateix partit per cert.

Política ‘menuda’. A Rajoy no li va semblar gens bé que CiU optés per l’abstenció quan arribi el moment de votar la llei orgànica que estableix l’abdicació del Rei. Ja us comentava ahir que tornen a jugar a la puta i la ramoneta posant l’excusa de que per a Catalunya la prioritat és la consulta del 9-N. Rajoy va dir textualment que no era l’hora de fer política menuda.

Un dels socis de govern, Durant i Lleida justifica el sentit del seu vot amb l’argument de que no se’ls ha tingut en compte a l’hora de redactar la llei. Quina bajanada més gran. Sabeu que diu la llei?

 "S. M. el Rey Juan Carlos I de Borbón abdica la Corona de España. La abdicación será efectiva en el momento de entrada en vigor de la presente Ley Orgánica". La disposición final detalla que la citada norma entrará en vigor "en el momento de su publicación en el Boletín Oficial del Estado".

Que podria haver aportat CiU davant d’un text tan simple? Res de res.

Política’ d’altura’. Si Rajoy considera que CiU fa política ‘menuda’  en el cas de l’abdicació del Rei, deu de pensar que el PP fa política ‘d’altura’. Però des del meu punt de vista fan política populista afavorint els interessos dels més poderosos.

Sembla ser que el govern havia previst una rebaixa de l’IRPF que permetria estalviar als contribuents uns 5.000 milions d’euros. Però ara, davant els mals resultat electorals en les darreres Eleccions Europees i les bona conjuntura econòmica, la rebaixa podria ser més gran i la xifra d’estalvi arribaria als 7.000 milions.  

Però que ningú es cregui que l’actual situació de l’estat permet deixar de recaptar questa xifra que, a sobre, caldria sumar-li el que s’estalviaran les empreses amb l’anunciada rebaixa de l’Impost de Societats.

El govern vol que el ciutadà tingui la sensació de disposar de més diners. Recordeu que l’IRPF és un impost directe i que grava els ingressos abans de que arribin al ciutadà. A tipus més baixos d’IRPF, més diners disponibles. Però aquesta rebaixa es compensarà amb una pujada de tipus De l’IVA.

Recordeu que ja fa uns dies ja vaig explicar-vos que volien modificar els elements que es tenen en compte a l’hora de calcular l’IPC?

Per aquí van els trets...  

DIARI DE CROÀCIA 6. DUBROVNIK. UNA GRAN MURALLA ENVOLTA LES CASES AMB TAULADES NOVES

La següent etapa era Dubrovnik. Després d’Split ja no hi ha autopista i, per tant, s’ha de circular per l’única carretera que va cap al S seguint la línia de la costa. Si alguna vegada feu aquest recorregut, penseu que haureu de passar durant uns quilòmetres per territori de Bòsnia-Herzegovina que, a diferència de Croàcia no pertany a la Unió Europea i, per tant, cal portar passaport.

A la sortida de Croàcia, els únics policies eren d’aquell país i, en veure els nostres passaports espanyols, el policia de la garita no es va poder estar i ens va parlar del Madrid, del Barça, del Atlètic...

Albert va voler para a un petit poblet costaner per a que poguéssim dir que havíem estat en territori bosnià.

Era diumenge, però no s’hi veia cap activitat especial. Uns clients del bar on varem seure a prendre alguna cosa (i que es van declarar del Madrid), ens varen tornar a recordar la victòria dels blancs de la nit anterior, però al final tots quedarem amics i ens van convidar a prendre una altra cosa. 

 

Al anar a pagar la primera consumició ens en adonarem que no portàvem moneda del país i preguntarem si podíem pagar en Euros. Però como no portàvem solt i el canvi ens el haurien tornat en marcs del país. Al final ens varen acceptar Kuna croata.  

Reemprenguérem el viatge i a pocs kilòmetres un altre cop varem de tornar a passar el tràmit fronterer. I, una altra vegada, la policia tornava s ser únicament croata. En aquesta segona duana, el policia es va limitar a veure la nacionalitat dels passaports i, sense obrir-los, ens els va tornar indicant que podíem seguir.

En arribar a una nova destinació, la tasca més complicada era aparcar i trobar el lloc on ens havíem d’allotjar.  Aconseguírem aparcar, però lluny de la nostra destinació. En voler sortir, algú ens va tocar el clàxon i va passar a tota velocitat. Era un cotxe de policia, darrera un altre i, tot seguit una comitiva on anaven 7 o 8 cotxes més i els dos últims tornaven a ser de la policia, van passar a tota velocitat. Aquest fet va produir un gran embús, ja que tots els cotxes de la comitiva van aparcar al costat d’un hotel de 5 estrelles. Quan varem passar per aquell lloc vaig poder veure que un dels cotxes portava uns banderins a la part davantera. No hi havia dubte: era una persona important. Jo vaig apostar pel President de Croàcia, però no poguérem confirmar els fets.  

Minuts més tard varem deixar el cotxe a un aparcament situat al costat de la muralla Est de la ciutat que, al ser diumenge no es pagava, però calia esperar a l’entrada a que sortís algun cotxe aparcat. D’haver-ho sabut, per allí mateix podríem haver arribat a l’apartament, però donarem la volta i entràrem per la porta Sud.  

 

L’apartament (Vila Maja) es trobava a un carrer d’escales empinades que, com ja he dit, donaven a la porta Est. I quan, finalment hi arribarem, encara calia pujar 2 pisos per una estreta escala de cargol amb les pesades maletes...

Dubrovnik es pot comparar amb Peníscola: al costat del mar, envoltada de muralles. Ser destinació de creuers l’ha convertit en un referent turístic de primer ordre.

Certament té edificis notoris i poder recórrer el perímetre de la ciutat per la muralla li dóna un plus afegit. Des de la muralla s’observen les teulades de les cases i crida l’atenció de que la majoria siguin noves. Aquest fet té una fàcil explicació: durant la guerra dels Balcans, el 70% de les cases van ser destruïdes pels bombardejos dels exercits iugoslaus, serbis i montenegrins, tal com s’explica a un panell situat a l’entrada de la població per l porta Est.