El passat dissabte es va celebrar a Hospitalet
de Llobregat el congrés extraordinari del PSC per ratificar al nou Primer
Secretari i elegir l’executiva que tindrà la difícil missió de cohesionar
el militants i regenerar el partit. No serà fàcil.
Miquel Iceta va incorporar a la seva
executiva gent de diferents sectors del partit, encara que poso en dubte
si tots hi estan representants.
Sobre l’elecció de l’alcalde de Lleida
Àngel Ros com a president (recordo que als socialistes és un càrrec més
honorífic que una altra cosa) ja sabeu el que opino: a l’estar d’acord
amb el canal Segarra-Garrigues, es converteix de facto en un enemic de
les Terres de l’Ebre, ja que des del territori s’opina que el canal de
regadiu no deixar d’anar en contra de la supervivència del delta al veure
disminuït els seu cabal riu amunt.
Però no és l’única persona de l’executiva
que no m’agrada. Evidentment tampoc m’agrada Antonio Balmón, alcalde
de Cornella i representant de la rama més espanyolista del PSC. Juntament
amb Celestino Corbacho, com assessor de l’exprimer secretari Pere Navarro,
fa temps que dic que van ser, en gran mesura, els culpables de la davallada
socialista dels darrers anys. No obstant i, segurament, buscant un equilibri
de forces, Iceta l’ha incorporat a la nova executiva.
Caldrà veure també el paper que jugarà
José Félix Ballesteros. Des de Tarragona ciutat sempre s’ha exercit una
força centralista respecte a les comarques de la demarcació. Normalment
han aconseguit el seu creixement gràcies a l’aigua de l’Ebre. Precisament,
aquests dies ha fet 25 anys des de la posada en marxa de l’anomenat minitransvasament
de l’Ebre, el recurs necessari per al creixement del Camp de Tarragona:
Cobega, Port Aventura... En canvi, la repercussió sobre el nostre territori
ha estat pràcticament nul·la, ja que els únics que han sortit beneficiats
han estat les comunitats de regants (o potser caldria parlar d’alguns
dels seus dirigents) No cal dir noms, però crec que els tenim tots al cap.
Fa un mes, Ballesteros va prometre a
Amposta, a petició de l’alcaldable del PSC Francesc Miró, que faria el
possible per a que la capital del Montsià pogués albergar alguna disciplina
dels Jocs del Mediterrani de 2017 que s’han de fer a Tarragona, convertint-se
així en subseu olímpica. Caldrà veure-ho.
Entre els convidats de luxe, Pedro Sánchez,
el flamant Secretari General del PSOE escollit el passat diumenge dia 13
per votació directa dels militants i que, a l’igual que Iceta, tindrà
que veure’s confirmat pel congrés que celebrarà el PSOE.
També es va deixar veure Susana Díaz, la dona forta del PSOE i de la que es diu que serà la que mourà els fils del partit des de l’ombra.
Suposo que el PSC, com a partit federat
al PSOE, havia de comptar amb la presencia de Sánchez, però no veig la
necessitat de portar a la Díaz.
Tal com estan les coses en l’actualitat,
la presència de la Secretaria General dels socialistes andalusos crec que
va ser contraproduent. Potser encara hi ha que cregui que és una manera
d’atreure els militants andalusos del PSC, però també és una manera d’allunar
el sector més catalanista.
També vull recordar que molts dels fills
d’aquells emigrants andalusos (cada com en queden menys) que van venir
a Catalunya allà pels anys 60, ja no voten socialista.
El congrés del PSC de dissabte,
a part de ser el de la unitat, hauria de ser el de la regeneració, el que
impulsés el socialisme català cap a dalt, cap al lloc del que no hauria
d’haver baixat mai.
Però que no s’enganyi ningú, si ha arribat
on està ara ha estat per mèrits propis; pels errors que s’han comès durant
un bon grapat d’anys.
Si la solució passa pel federalisme,
ja es veurà. De moment sembla que és l’aposta més ferma, però no hauria
de ser l’única.
