PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LA VIA VERDA DE DELTEBRE IX

Desobediència, no: democràcia (carta publicada al Periódico)

Dionís López (Barcelona)

En els últims tres anys, els catalans ens hem manifestat de forma multitudinària i pacífica per demanar el nostre dret a decidir. La resposta del Govern espanyol és la d'aferrar-se a una lectura immobilista d'una Constitució que va néixer coixa sota la vigilància del poder polític i militar de llavors. Tot va començar a partir que el Tribunal Constitucional (TC), a petició del PP, va tombar el nou Estatut que ja havíem aprovat els catalans en referèndum legal. Després va venir el no taxatiu i rotund de Mariano Rajoy a un pacte fiscal proposat per Artur Mas. Posteriorment, el TC, també a petició del PP, es va carregar la declaració de subjecte polític per part del Parlament català. Fa pocs mesos, el Parlament espanyol, amb la majoria del PP i del PSOE, va rebutjar l'autorització per fer una consulta que demanava el Parlament català. Ara ens trobem que el Govern espanyol ja ha anunciat que impugnarà la llei de consultes (sense haver-la llegit) i la convocatòria de la consulta. També és molt probable que impugni la convocatòria d'eleccions, pel seu caràcter plebiscitari. En definitiva, si volem decidir, en algun moment haurem de passar per sobre d'aquesta Constitució i de la lectura que se'n fa. No serà desobediència, serà
democràcia.

HISTORIETES DE L'AMPOSTA PROFUNDA V

Em van explicar l’altre dia que a la brigada municipal entra gent de diverses nacionalitats. Aquest fet per a mi no tindria la més mínima importància, sinó fos que darrere d’això hi ha una amagada una clara intenció: la de replegar vots de cara la propera campanya municipal.

Això és una pràctica habitual dels partits i és evident que qui més força té, és qui s’acaba emportant el gat a l’aigua.

Tant el PSC com CiU controlen associacions d’emigrants. Mentre el responsable d’aquesta tasca al PSC és (o era) Josep Maria Sala, CiU la té encomanada a l’Àngel Colom i Colom, conegut al món de la política com 6 ales.    

En passades campanyes electorals el PSC d’Amposta es va apropar a determinats col·lectius per mirar d’esgarrapar algun vot, com ara el gitano, l’evangelista o el romanès.

Però tot i això CiU sempre porta un avantatge molt gran respecte al PSC o als altes partits.

El col·lectiu romanès és un dels més perseguits i per aconseguir establir diàleg amb el grup, res millor que fer-se amb l’amistat d’una de les persones més influents. Com que la majoria són cristians ortodoxes, relacionar-se amb el cap religiós, és una bona tàctica. Per cert, el cap religiós és (o era) moldau. Bé, aquet senyor, ara mateix estaria treballant a la brigada municipal.

Hi ha casos curiosos, com per exemple un pastor gitano (la majoria d’ells són evangelistes) que es va presentar a la Ràpita amb el PSC quan Miquel Alonso n’era el cap de llista, mentre que a Amposta pretenia presentar-se amb CiU. Sempre n’hi ha que es venen al cavall guanyador... I està clar que durant Monts d’anys a Amposta aquest cavall porta el nom de CiU.  
Però entre tots, grup més vulnerable i més fàcil de manipular, és el de la tercera edat. Molts d'ells es troben en residències i aquí sí, és coto privat de CiU. La resta de partits no hi tenen res a fer. 

Esquerres i sobiranisme

RAMON FOLCH

Socioecòleg. Director general d'ERF.

Sostenir avui dia que l'independentisme català és de dretes resulta una extravagància

En pocs mesos, la societat catalana ha hagut de ventilar molts conceptes i posicionaments que havien romàs latents durant dècades i dècades. Primer ha estat l'esclat del sobiranisme, anteriorment encriptat per l'adversitat del context; ara, emergeixen les opcions ideològiques lligades a la qüestió sobiranista. Són temes presents des de sempre, és clar, però fins fa poc es veien confusament explicitats o eren mantinguts en una deliberada el·lipsi. Costa de restaurar els nivells de normalitat després que l'excepcionalitat hagués esdevingut l'estat habitual de les coses. Però s'ha de fer.

Alguns unionistes, o com se n'hagi de dir, surten ara dient que el sobiranisme és de dretes. Colossal. Per defecte, conclouen que la gent d'esquerra només pot ser unionista. I ho proclamen en enfervorides reunions on quasi tothom és de dretes. Molts com jo ja érem sobiranistes i d'esquerres abans que ells nasquessin. Es veu que es pot ser noruec, finlandès, irlandès o eslovè amb plenitud nacional essent de dretes o

d'esquerres, però els catalans sobiranistes només poden ser de dretes. Així que els catalans d'esquerres, d'acord amb aquest principi, es veuen condemnats a transitar pel món necessàriament amb un pigall espanyol. És ben pintoresc. L'expoli fiscal no existeix, segons la mirada d'aquesta esquerra unionista, perquè és una simple redistribució solidària de la riquesa. Si es tractés de transferir recursos espanyols als països africans mal administrats, a Grècia fins i tot, aleshores la cosa canviaria. Per favor...

No sé quina cara farien davant d'aquestes afirmacions personalitats com Valentí Almirall (1841-1904), pare del catalanisme polític i home d'esquerres notori, o Rafael Campalans (1887-1933), catalanista avançat i fundador de la Unió Socialista de Catalunya, oJoan Comorera (1894-1958), cofundador i secretari general del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Un Comorera que en la ponència presentada l'any 1939 al comitè central del seu partit deia: «Cada crisi política ha determinat un salt endavant del moviment nacional català (...). La República Catalana pot ésser el somni d'una separació petitburgesa sense perspectiva històrica si el PSUC no esdevé el dirigent màxim del moviment nacional català». No és que el secretari general del PSUC, doncs, veiés compatible el catalanisme polític més agosarat amb els posicionaments d'esquerra, sinó que només en les actituds d'esquerra trobava futur sòlid per al catalanisme.

El panorama polític ha canviat d'aleshores ençà, naturalment. Les idees també han evolucionat, en congruència amb una societat que no para de transformar-se. En això consisteix el progrés, justament. No ens ha d'estranyar, per tant, que a partir del federalisme decidit de Valentí Almirall hàgim arribat al sobiranisme actual. És la lògica maduració d'un procés, incrementada per l'enrocament granític de l'altra banda, capaç, entremig, d'empescar-se dues dictadures i una guerra sagnant. Els que descobreixen el federalisme del XIX amb un segle llarg de retard no poden donar lliçons de progrés als que miren cap al segle XXII, és de tota evidència.

¿Què és, però, l'esquerra? ¿I la dreta? Doncs metàfores topogràfiques, posicions relatives en el mapa de les idees, complements circumstancials de lloc. Els partits que pretenen representar-les tendeixen a quedar-se ancorats en el seu moment històric fundacional, de manera que branden banderes que sovint no es corresponen amb el front d'avanç de la sensibilitat social. Així, el Partit Comunista de la Unió Soviètica dels darrers temps, per exemple, era una organització objectivament reaccionària i fortament dretanitzada, víctima de la seva obsolescència ideològica i de l'apoltronament dels seus dirigents. Tot plegat per dir que esquerra significa inquietud de progrés i voluntat d'equitat (d'equitat sostenibilista, caldria puntualitzar en el moment actual), es pinti del color que es pinti i s'empari de les sigles que s'empari. I aquesta esquerra sociològica, o esquerra pròpiament dita, trobable en alguns partits dits d'esquerra (no en tots, ni del tot) i també, ves per on, en alguns de centre o fins i tot de dreta, ha de considerar avui i aquí els plantejaments sobiranistes com un dels seus màxims reptes, no pas com un dels seus problemes.

Com ja apuntava Comorera, l'independentisme català, a l'hora de la veritat, és més aviat una opció d'esquerres perquè comporta la desaparició de diversos avantatges dels grups dominants que operen a l'empara del poder del vell Estat. Un vell Estat demostradament de dretes durant segles, per cert. Em remeto a les proves: la Monarquia borbònica, la dictadura de Primo de Rivera, el franquisme o la república de la CEDA. És prou clar: «¡Santiago y cierra España!».

Socioecòleg. President d'ERF.