diumenge, 12 d’octubre del 2014
La vella opacitat
ANTONIO FRANCO
Periodista (primer director del Periódico)
En el procés sobiranista ens trobem davant la mateixa distorsió de la realitat de l'era Pujol
En la decepció i l'enuig general que ha seguit la intervenció de Jordi Pujol al Parlament hi ha dues grans preguntes: ¿Per què no va explicar com es va incrementar la seva fortuna i per què no va explicar res sobre els seus fills? Pujol no va dir ni una sola paraula dels seus fills i no per pudor familiar, ja que tenia ganes de parlar del tema. Però va circumscriure aquest desig a la figura del seu pare, parlant fins i tot massa d'ell, ja mort i fora de l'abast de la Justícia. Però dels seus fills ni tan sols es va atrevir a dir formalment i solemnement que són innocents del que se'ls acusa. I ni tan sols va donar la seva paraula d'honor que mai han fet negocis personals o han tingut ingressos relacionats amb l'Administració que ell presidia.
L'expresident va ser fidel a si mateix i als interessos dels que porten el seu cognom abans que al Parlament que representa la Catalunya que diu anteposar a tota la resta. Per això en seu parlamentària va desplegar aquella vella opacitat camuflada sota molta llum i taquígrafs. Com en el túnel del temps, van tornar els seus sonors silencis disfressats de discursos sobre la cultura de l'esforç (cal guanyar-se la vida treballant, no especulant) així com els al·legats sublimant la seva pròpia moral dient que d'ètica ja en parlaríem nosaltres (paraules que pel seu concepte del nosaltres es referien al fet que ja en parlaria ell).
Però si som seriosos haurem de reconèixer que no vam estar davant una reaparició del seu estil, perquè la seva opacitat continua habitant entre nosaltres. Aquella filosofia ha calat i té presència contínua en la nostra política. Els seus fills biològics són seguidors del secretisme en què van ser educats i protagonitzen un calculat silenci des que va començar a parlar el seu pare. Únicament el trenquen, i no voluntàriament, quan els pregunten coses els jutges, encara que sabem que tracten els instructors de les causes de la mateixa manera com Jordi Pujol va tractar els diputats de la compareixença: amb més paraules que contingut (cosa lògica quan es tenen els mateixos assessors i els mateixos advocats defensors). Però s'ha de destacar que, en paral·lel, encara que ara fins i tot votin a favor del fet que l'expresident
Artur Mas ha reiterat aquesta setmana que malgrat que el Tribunal Constitucional ha suspès la consulta del 9-N ell no rectifica res i dóna garanties als catalans que podran pronunciar-se. Des del seu entorn i des del d'Oriol Junqueras es posa èmfasi en el fet que és transcendental mantenir la unitat (ja ni es prenen la molèstia d'especificar que parlen de la unitat dels sobiranistes, que els altres poden continuar considerant-se exclosos). Aquesta és la façana que mostren davant l'opinió pública, però estem davant una aplicació moderna de la vella opacitat distorsionadora de Pujol. Els contactes entre Mas i Junqueras van ser presentats com a molt fluids però no va ser així; com que la fricció era lògica i normal atès el moment delicat, l'esforç per ocultar-la respon únicament a una simple voluntat d'enganyar.
Passa el mateix amb la unitat. La unitat sobre el 9-N entre els dos polítics ja no existeix. Mas és partidari de respectar les lleis espanyoles i Junqueras de desacatar-les. Quan un parla -amb l'èmfasi de cosa difícil- que els catalans podran expressar-se davant una urna es refereix al fet que podran votar en unes eleccions autonòmiques (i mai ningú havia posat en qüestió que poguéssim votar en unes eleccions així, siguin o no avançades). L'altre, gairebé amb les mateixes paraules, amb el «votarem», deixa créixer la il·lusió que, malgrat el Tribunal Constitucional, el 9-N Catalunya votarà amb totes les garanties el tema del Sí-Sí, Sí-No, etcètera. Utilitzant el llenguatge de Podem s'ha de dir que la casta ja sap perfectament el que passarà el 9-N però prefereix no dir-ho obertament a la inferior gent del carrer: que si es vota alguna cosa serà en una consulta simbòlica, informal i sense credibilitat en els resultats, perquè on anem és a unes eleccions autonòmiques amb, previsiblement, una o dues llistes mixtes nítidament independentistes.
¿Potser els catalans som adults per parlar democràticament sobre el nostre futur i en canvi no estem preparats perquè se'ns digui amb claredat que el que votarem serà en unes eleccions autonòmiques? Segueix l'opacitat. Segueix la maleïda opacitat, ara utilitzada des dewebs i mecanismes digitals que per raons cronològiques mai va tenir al seu abast Pujol pare per protegir, en el seu moment, els interessos dels Pujol fills utilitzant la memòria del Pujol avi. Els que diuen que Catalunya és com una gran família deuen referir-se a coses més o menys com aquesta.
dissabte, 11 d’octubre del 2014
.CAT I PUJOL
Dijous vaig veure per primera vegada el
programa .Cat que anava sobre el cas Pujol.
Havia llegit que el programa arribava tard ja
que com tots sabem, el cas Pujol va esclatar quan el patriarca de la família,
el Molt Poc Honorable Jordi Pujol va confessar que el seu pare li havia deixat
una herència, els diners de la qual els tenia a Andorra i que mai els havia
declarat.
Moderat per la Mònica Oltra, el programa va
comptar amb els següents col·laboradors: Daniel de Alfonso, director de l’Oficina
Antifrau de Catalunya, Itziar González exregidora del PSC, Ernesto Ekaizer,
periodista, Joan B. Culla, historiador, Francesc Marc Álvaro, periodista, Joan
Queralt, catedràtic de dret penal i Laia Bonet, professora de dret
administratiu.
El cert és que esperava alguna cosa més del
debat. Un debat molt centrat amb els fets que han passat, però sense aportar
res de nou.
Tots i cadascú van donar la seva opinió sobre
els fets i tos (no recordo ningú que no ho fes) van expressar la seva sorpresa
ja que ningú podia esperar que un polític que ha estat 23 anys al capdavant de
la màxima institució de Catalunya fos un delinqüent.
Es va parlar poc del cas Banca Catalana, molt
possiblement l’origen de tot plegat. Sembla ser que molts poc es creuen que l’origen
de la fortuna dels Pujol sigui la herència del seu pare Florenci i més si tenim
en compte que ni la seva pròpia germana ni els seu cunyat, íntim col·laborador
de Jordi Pujol van declarar que desconeixien aquest capítol de l’herència.
Es va opinar que, culpant al seu propi pare,
mirava d’exculpar els seus fills. També es va dir que els qui movien els fils
de la trama mentre ell exercia de president, era la seva dona i el seu fill
gran.
Però com he dit, sense novetats rellevants.
Del debat em vaig quedar amb una idea. Sempre
hi ha que diu coses enginyoses i aquesta em va agradar. Crec que va ser Joan
Queralt el que va dir que tots, quan entrem als Jutjats hem de passar per l’arc
que detecta els metalls. Allí s’han de deixar les claus, el moneder, el
rellotge i d’altres objectes metàl·lics. Però els polítics, quan passen, a més
a més, es deixen la memòria i així, quan el jutge els hi pregunta per fets
concrets, li responen que no se’n recorden,
que no ho poden precisar, que no n’estan segurs... etc., etc.
I, efectivament, és així.
LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 11-10-2014
Com veieu, son deixalles vegetals. La brigada municipal tira aquí tots els residus vegetals (rames, troncs, etc.) que surten després d'espollar i netejar els arbres, parcs i jardins d'Amposta.
Segurament mai passarà res, però si un dia algú li calés foc.
Està a molt poca distància del polígon de Tosses, pràcticament darrere de les sales de cinema.
El perill existeix.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)